Ahir a la nit vaig plorar. Sense cap vergonya. Em vaig haver de treure el mocador diverses vegades. L'emoció va poder amb mi. Va ser un concert tan bonic, tan ben mesurat (en les paraules, en les cançons de tots els artistes, en els vídeos projectats) que ens va ensorrar a més d'un i més de deu. Alhora em vaig sentir feliç que la societat catalana hagi pogut organitzar un homenatge com el que es va fer a Joan Baptista Humet al Sant Jordi Club, a un home que no vaig conèixer mai en persona però a qui vaig estimar per la veu i per la música i a qui, durant molts anys, vaig oblidar. I quan, ja al final, van projectar el vídeo d'un jove i guapo Humet cantant "Hay que vivir" al Palau de la Música, tan ple de vitalitat, vaig sentir molta ràbia per la seva mort i vaig pensar que aquesta frase hauria de marcar sempre totes les nostres accions, perquè, malauradament, la vida més tard o més d'hora s'acaba, i llavors ja de res no serveix lamentar-se'n que no l'hem viscuda prou.  |  |
Tastets de sobirania i vivència personal
|
|
Homenatges Ahir a la nit vaig plorar. Sense cap vergonya. Em vaig haver de treure el mocador diverses vegades. L'emoció va poder amb mi. Va ser un concert tan bonic, tan ben mesurat (en les paraules, en les cançons de tots els artistes, en els vídeos projectats) que ens va ensorrar a més d'un i més de deu. Alhora em vaig sentir feliç que la societat catalana hagi pogut organitzar un homenatge com el que es va fer a Joan Baptista Humet al Sant Jordi Club, a un home que no vaig conèixer mai en persona però a qui vaig estimar per la veu i per la música i a qui, durant molts anys, vaig oblidar. I quan, ja al final, van projectar el vídeo d'un jove i guapo Humet cantant "Hay que vivir" al Palau de la Música, tan ple de vitalitat, vaig sentir molta ràbia per la seva mort i vaig pensar que aquesta frase hauria de marcar sempre totes les nostres accions, perquè, malauradament, la vida més tard o més d'hora s'acaba, i llavors ja de res no serveix lamentar-se'n que no l'hem viscuda prou. Feia potser vint-i-cinc anys que no ens veiem. Vam coincidir allà per la segona part de la dècada dels setanta, a l'Institut, i després vam estar un temps sortint d'excursió amb una colla de gent heterogènea (del CEC i de la Verneda), que són els que vam retrobar-nos aquest passat mes de juny a Pardines (ho explico en aquest post). Però la Rosa Maria no va poder venir perquè viu des de fa vint anys al nord-oest d'Alemanya, en una petita ciutat prop de Bremen, i aquesta setmana ha vingut de vacances de tardor amb el seu company, en Dieter. Ens va avisar per mail i gràcies a les bones gestions de la Carolina, avui hem sopat amb ells dos al Versalles del carrer Gran de Sant Andreu.  En Pep Guardiola ha estat presentat avui com a nou entrenador del Barça (vegeu la notícia de Vilaweb). Estic content, que ho sigui. Admiro en Pep, perquè jugava molt bé a futbol, perquè treia la ràbia de dins quan calia, perquè sempre se'l veia compromés amb l'equip i amb el que aquest club representa... Però sobretot perquè, a més d'un excel·lent jugador (i espero que també entrenador), és una persona culta, conscienciada lingüísticament i nacionalment, un català que no demana perdó per ser-ho. I això sí que és ben inusual. (N'hi ha més) |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosELS MEUS AMICS
WEBS DE REFERèNCIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|