Tastets de sobirania i vivència personal
|
|
Homenatges M'afegeixo humilment a la crida feta perquè els blocaires recordem avu el poeta Màrius Torres en el centenari del seu naixement i ho faig amb aquest preciós video-clip de la Meritxell Gené, lleidatana com en Torres, musicant un poema seu: "La ciutat llunyana": No tinc ganes de dir gaire cosa més que avui, 15 d'octubre, fa anys (69 ja!) que van afusellar el president de Catalunya, Lluís Companys, al fossat del castell de Montjuïc. El va afusellar el règim franquista, del qual n'és hereu el règim constitucional espanyol, que mai ha fet el gest d'anul·lar el judici militar que va suposar la seva comdemna a mort. Sense deixar de reclamar la restitució del seu nom, avui toca recordar-lo, recordar la seva lluita per la llibertat de Catalunya en moments difícils, i la seva valentia a l'hora de morir. Els catalans, sempre, sempre, sempre el recordarem. Fa pocs mesos vaig pujar a Montjuïc amb la gent de l'associació "Veu pròpia" i vam deixar un ram de flors al senzill monòlit que recorda el lloc on el van afusellar (vegeu aquest apunt). Aquell dia vaig tenir una sensació molt intensa de dolor i de ràbia. Avui no tinc ganes de dir gaire res més.Què bona la cançó i què genial el video-clip Amb la revista "Enderrock", hi trobareu aquest mes aquest DVD encartat. Ahir al migdia vaig tenir ocasió d'assistir-ne a la presentació pública, feta al CAT de Gràcia, mentre Barcelona quedava xopa d'aigua fins al moll dels ossos. Es tracta d'un documental sobre l'herència que ens va deixar el cantant de folk i animador infantil Xesco Boix, mort ara fa un quart de segle. L'han produït Utopia Global, la productora de l'incansable Jordi Roigé, i el Grup Enderrock, amb una petita col·laboració de Comunicàlia, que a més, ens permetrà distribuir-lo a les televisions adherides passat l'estiu. La directora del vídeo, d'uns 50 minuts de durada, és la Carme Canet, amb qui vaig parlar breument al final de la presentació. L'enfoc que li ha donat em sembla molt adient, ja que, a més de buscar persones relacionades directament amb en Xesco Boix, que parlen d'ell, de la seva manera de fer i de la seva intensa vida artística, ha buscat també alguns dels músics que, anys després, es reconeixen hereus en certa manera del seu llegat i consideren que han begut en més o menys mesura de l'esperit musical i pedagògic d'en Xesco. Així, fa gràcia veure en Joan Reig, d'Els Pets, o en Carles Belda, o dos dels components del grup Manel, que representen tota una altra generació artística, com reivindiquen sense cap recança les influències que consideren que han rebut d'aquell músic i animador excepcional. Els qui, com jo, rondem ja la cinquantena, i per tant, vam enganxar l'etapa esplendorosa d'en Xesco Boix sent nens i joves, crec que ens emocionarà el documental en molts moments i ens plaurà d'ensenyar-lo als nostres fills (les meves dues filles van créixer amb les cançons d'Ara va de bo, el grup en què en Xesco participava, i per tant se les saben totes) perquè vegin quin moment artístic i social tan ric i esperançador es va viure al nostre país entre el final de la dictadura i els primers anys 80. Aquesta foto té gairebé trenta-cinc anys. Ahir la vaig veure per primer cop. El noi de les patilles sóc jo, llavors tenia 14 anys. La noia que porta un mocador que li tapa la cara és la Christine, també tenia la mateixa edat. Què fèiem? Participàvem en una ginkama organitzada a la urbanització on la meva família passava l'estiu. La ginkama era per parelles. La Christine era la meva parella de ginkama. La Christine no parlava ni català ni castellà, només anglès. La Christine és anglesa de pare català i de mare anglesa. Va venir allà on estiuejàvem per passar una setmana amb la seva germana catalana, que era amiga d'una de les famílies que tenia una caseta prop de la urbanització. Així ens vam conèixer i així va ser com va acabar sent la meva parella de ginkama, ja que llavors jo era el que més anglès sabia de tota la colla de nois i noies que estiuejàvem junts en aquella urbanització prop del Montseny. La Christine era (i suposo que continua sent) molt simpàtica, molt oberta, molt xerraire, molt animada. Ens ho vam passar bé junts, vam riure força. Recordo que ens va ensenyar un ball de moda a Londres en aquella època, una mena de rock'n roll marxòs que implicava creuar les cames i saltar a la vegada. Tota la setmana que vam coincidir vam estar ballant aquell ball diabòlic, ella, el seu germà Amzie i la resta de nois i noies de la colla. Per què collons explico tot això, deveu estar pensant? Avui aquest s'ha tornat boig, li ha agafat un altre dels seus atacs de nostàlgia... Doncs, no, no me n'he tornat, de boig (seguiu llegint, si us plau).(N'hi ha més) Ara que estem tots tan eufòrics i feliços per la victòria del Barça a la Copa davant l'Athletic, m'agradaria tenir unes paraules d'agraïment per en Pep Guardiola. Ja fa gairebé un any, el 17 de juny de 2008, que vaig fer un apunt titulat "Benvingut, Pep!", en el qual expressava la meva admiració per la persona de l'actual entrenador blaugrana, que aquell dia havia estat presentat al Camp Nou.(N'hi ha més) Fa encara no tres mesos li dedicava un post aquí al meu bloc, després d'un debat sobre la llengua als mitjans de comunicació en què ella va intervenir, i avui ja no hi és. La Mavi Dolz i Gastaldo ens ha deixat, de cop i volta, sense avisar. La notícia de la seva mort m'arribava fa poques hores, mentre sóc al País Valencià que ella tant estimava, perquè ella n'era, de valenciana, i n'exercia sempre. La notícia m'ha colpit intensament i m'ha trencat de sobte la placidesa del llarg cap de setmana, que tenia previst de passar descansant a casa del meu sogre, a Alcàntera de Xúquer (Ribera Alta). Escric sense gairebé recapacitar, perquè una cosa així t'atordeix el cervell, i tot et sembla absurd i molt injust.(N'hi ha més) Vull sumar-me a l'adéu col·lectiu que el nostre país ret avui a un gran home de teatre i a un home poc habitual pel que fa a humanitat i cordialitat. Jo no n'era un fan entusiasta, però sí que l'havia anat a veure sovint en algun dels seus monòlegs, així com seguia amb interès i bon humor les seves entrevistes televisives. No he estat mai un "rubianista", però em queia bé, em feia riure i sobretot m'admirava la seva manera de ser i d'agafar-se la vida. Quan va esclatar la polèmica per les seves declaracions al programa "El club", en què va mostrar-se en contra de la "caverna espanyola", vaig veure que era un dels nostres i la persecució de què va ser objecte a la premsa espanyola va fer-me'l més pròxim que mai. Després vaig seguir amb curiositat la seva aventura africana i vaig llegir apassionadament el seu últim llibre (Me'n vaig). Avui, doncs, vull recordar el Rubianes humorista i actor, home senzill i de tarannà obert, i com tanta altra gent del nostre país, desitjar-li que, sigui on sigui a partir d'ara, continuï fent-nos riure amb les seves sortides i els seus exabruptes descollonants. Fins ara, Pepe! He dinat amb l'amic Josep Blesa, company blocaire de Vilaweb, però molt més que això. Feia una bona pila d'anys que no ens veiem, tot i que en els últims mesos, des que vaig descobrir el seu bloc i vaig entrar-hi en contacte, haviem parlat per telèfon i per mail sovint. Però ens faltava la trobada presencial i avui, per fi, gràcies a la seva constància -perquè jo li he fallat un parell de vegades-, l'hem pogut dur a terme. Ell tornava cap a València des de la comarca d'Osona, on ha passat uns dies (i on va enganxar la nevada d'ahir) i ha decidit fer parada a Barcelona. Hem dinat sense presses, en un restaurant tranquil del passeig de Gràcia, i hem anat recordant antics moments viscuts plegats, a València i a Badalona, tot i que la llunyania dels records ens feia dubtar sovint de les circumstàncies exactes i de les companyies concretes d'aquells moments. Per a mi i per als meus germans, el dia de Nadal té un significat extra: és el dia en què el nostre pare fa anys. Va nèixer el 25 de desembre de 1930, uns mesos abans que es proclamés la República i que es recuperés la Generalitat. La seva infància, doncs, va ser la dels convulsos 30, i la seva adolescència, la dels tristos anys de postguerra. Demà, dia de Nadal de 2008, el meu pare fa 78 anys. No n'he parlat mai, en aquest bloc, d'ell. Tinc més tendència a fer sortir les meves filles, la meva dona o les meves amistats. Però avui em ve de gust parlar d'ell, aprofitant que demà, com cada Nadal, a més del dinar familiar i dels versos dels seus sis néts, sempre tindrem un momentet per felicitar-lo pel seu aniversari. I no hi faig perquè em llegeixi, ja que no tinc constància que mai hagi entrat al meu bloc (no té connexió a Internet a casa), per tant, només si algun amic ho veu i li ensenya, acabarà sabent d'aquest post.(N'hi ha més) |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosELS MEUS AMICS
WEBS DE REFERèNCIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|