Una conversa amb els meus cunyats ens va fer canviar d'opinió. Voliem anar, l'Elena i jo, fins a Elda a comprar unes sabates, però ens van donar l'adreça d'una petita sabateria de Villena i ens van dir que, si teniem sort, hi podriem trobar bones sabates a preus assequibles. Així es que dissabte al matí, relativament d'hora, vam enfilar l'autovia d'Almansa fins a la Font de la Figuera, pel mig de l'allargassada comarca de la Costera, i després l'autovia que, baixant de l'altiplà castellà, s'endinsa per les terres del Vinalopó per facilitar l'escapada dels madrilenys cap a les costes alacantines. Abans de les deu ja erem a Villena, capital de l'Alt Vinalopó i, juntament amb Elda, una de les principals ciutats del rerapaís castellanoparlant del País Valencià. Comprades les sabates, satisfactòriament, vam decidir passejar una estona pels carrers del centre històric i vam acabar a la plaça de l'Ajuntament. A l'oficina de turisme, un noi molt amable ens va aconsellar dues visites, la de l'església de Santiago, situada a la mateixa plaça (foto), i la del castell de l'Atalaia, el monument més emblemàtic de la ciutat. Com que la segona implicava arribar a una hora en punt per iniciar la visita guiada, i durava una bona estona, vam optar per la primera.
(N'hi ha més)
He passat el pont de la Puríssima a la Ribera Alta, al poble natal de la meva dona, Alcàntera de Xúquer, un dels sis municipis de la vall de Càrcer. Han estat dies d'àpats pre-nadalencs i de converses al voltant de diverses taules ben servides. Diumenge, dinàvem amb la família de l'Elena en aquest magnífic Alberg de Santa Anna, que veieu a la foto, en el paratge del mateix nom, situat a la serra que separa la Ribera de la Costera i al punt més alt de la qual hi ha l'ermita de Santa Anna i el repetidor de la Llosa de Ranes que va clausurar fa poc el govern valencià per tal d'impedir la recepció de TV3 i els altres tres canals de la "Corpo" a les comarques veïnes. El lloc és magnífic i encara ho devia ser més en la seva època esplendorosa, quan funcionava la piscina i les diverses dependències del balneari, algunes ja en ruïna absoluta. L'Alberg ha estat restaurat en els darrers anys i el restaurant annex fa més d'una dècada que dóna un bon servei de menjars els caps de setmana.
En plenes festes d'Alcàntera de Xúquer, ahir vaig tenir l'honor de poder contemplar una partida de pilota valenciana -modalitat de raspall- al carrer. Dóna gust de veure com els valencians han mantingut aquest esport autòcton, continua havent-hi afició entre les generacions més joves i les partides al carrer -més que no pas al trinquet- aixequen passions entre gent de totes les edats. La d'ahir no era una partida qualsevol: s'enfrontaven dues parelles campiones, una de local, la formada pel mític jugador El Moro (a qui el 29 de setembre pròxim se li farà un homenatge a la plaça de l'Ajuntament de València) i el jove -però ja consolidat- Ramon Jerezano, campions de la darrera edició del Campionat Ruralcaixa 2008; contra la parella forània formada per Lluïset i Roberto, campions de l'edició de l'any 2007. La modalitat de raspall és la més practicada a Alcàntera: consisteix a fer passar la pilota a qualsevol alçada, fins i tot arran de terra (no hi ha corda; si n'hi hagués seria la variant de corda, com es desprén del nom) d'una part del camp a l'altra (amb tots els elements del carrer, voreres, portals, balcons, canaleres, jugant també la seva part en la partida), amb els espectadors asseguts als dos extrems. Fins i tot està permès tornar la pilota més enllà dels espectadors, per això hi ha un passadís al mig per tal que el jugador de fons pugui retrocedir més enrera. Tot un espectacle! La partida d'ahir, jugada magistralment -segons els entesos, que jo no ho sóc gens- pel Moro i el Ramon, va acabar 40-35 a favor dels locals.
Amb alguns dies de retard, per manca d'una connexió a Internet, us vull explicar una experiència interessant, que una colla d'amics valencians vam fer la setmana passada, concretament dijous 21 d'agost. Es tracta de baixar en barca un tros del riu Xúquer, concretament el que va des de l'assud de Carcaixent, al terme municipal de Sumacàrcer, fins al lloc anomenat Les Penyetes, al terme municipal d'Alcàntera de Xúquer (tot sempre a la Ribera Alta). Qualsevol barca és bona, tot i que la Zodiac gran que duiem va resultar ser massa pesada per segons quins trams sense corrent, mentre que les petites inflables (a la dreta de la imatge) que semblaven massa febles es van convertir en les més àgils, sempre i quan no anessin massa carregades.
Com que tornaré a baixar cap al País Valencià ben aviat, avui us vull parlar d'una illa que hi ha davant del litoral de Santa Pola i Alacant, l'illa de Tabarca. Hi vaig passar un cap de setmana l'estiu passat, amb una colla d'amics. Ens vam allotjar al far, que és l'edifici alt que es veu a la foto, al fons de tot. 
Aquest cap de setmana he estat al País Valencià. Concretament, a Alcàntera de Xúquer, el poble natal de la meva dona, el que veieu en aquesta foto, que no és d'ara, sinó de l'estiu passat, quan les banderetes penjades alegraven les festes patronals. Alcàntera és un poble de tamany mitjà, d'uns 1.500 habitants, d'activitat bàsicament agrícola (està envoltat de camps de tarongers), i un 95 % dels seus habitants són valencianoparlants. A més, és un poble sociològicament progressista, ja que té alcaldia del PSPV-PSOE des de les primeres eleccions municipals, l'any 1979. Al contrari que la majoria dels pobles del voltant, que han acabat amb alcaldes del PP, Alcàntera s'ha mantingut fidel als socialistes, que fins i tot, han guanyat les eleccions del passat dia 9, malgrat la pujada conservadora a tot el País Valencià.
