No ha pogut ser. Tot i que, fa vint mesos, en aquest apunt, deia que anava camí dels cent anys, ell va creure que ja en tenia prou amb 97. Ahir vam acomiadar en Pepe, el tio Pauet per a tothom, l'abuelo estimat per les seves sis nétes, el meu sogre. Ja feia mesos que havia perdut les ganes de viure, les exigències de l'edat i la falta de visió el van anar recloint al seu petit món casolà i allà va voler morir, envoltat dels seus, patint per haver de molestar tant, ell que no volia mai molestar ningú. El vam enterrar al cementeri d'Alcàntera de Xúquer, al mateix nínxol que la seva estimada Carmen, a qui havia perdut fa ja 34 anys, i ho vam fer en una cerimònia senzilla, humil, gens exagerada, com ell hauria volgut. En Pauet descansa, merescudament, després de tants anys de lluitar per tirar endavant la família i de gaudir d'una vellesa força activa i feliç, fins que la xacra dels anys va poder més que l'activisme de la seva ment i el va fer llençar la tovallola. Com va dir la seva néta Rosalia durant l'ofici religiòs, el seu record ens acompanyarà mentre visquem.
Dilluns, dimarts i dimecres d'aquesta setmana, la darrera de les meves vacances, els hem passat a Cuenca. Era una petita escapada des d'Alcàntera que haviem programat fa algunes setmanes, seguint la idea de la del Cap de Gata, que vam fer l'estiu passat. L'Elena i jo ja haviem estat a Cuenca, fa anys, però les meves filles, no, i em feia gràcia portar-les-hi. Han estat tres dies força ben aprofitats, sense gaire calor, comparada amb la que passem encara en aquest poble valencià. Vam allotjar-nos a una casa rural situada en una "pedanía" de Cuenca capital, a tant sols 6 kilòmetres, La Melgosa. La casa rural es diu La Antigua Vaquería, i ocupa un edifici força gran estructurat al voltant d'un pati, al qual donen diverses habitacions i apartaments. Cal dir que hi hem estat molt còmodes i independents, ja que ocupàvem un apartament i ens fèiem nosaltres mateixos l'esmorzar i fins i tot algun sopar. Hem aprofitat a fons els tres dies, caminant amunt i avall per Cuenca, de dia i de nit, deixant-nos seduir pels nombrosos racons de la ciutat vella i fent fotos a dojo. El que més m'agrada d'aquesta ciutat és la seva simbiosi amb la natura que l'envolta, aquests dos congostos que la converteixen en gairebé una illa, les "hoces", que diuen ells, és a dir, "la hoz del Júcar" i la "hoz del Huécar", afluent del primer i on miren les famoses "casas colgadas", l'atractiu turístic més important de Cuenca (foto).
Finalment, avui diumenge, he pogut fer la segona part de la caminada que vaig encetar dimecres, tot seguint el tros del GR-237 que passa per aquesta zona de la Ribera, ja en direcció a la Canal de Navarrès. A quarts de vuit del matí he conduït fins a Sellent, on vaig acabar la ruta l'altre dia, i després de deixar el cotxe als afores del poble (encara hi havia grups de joves tancant la festa de disfresses de la nit), he començat a caminar seguint els senyals del GR en direcció a Estubeny. La diferència amb aquell primer tram de Càrcer a Sellent, molt planer, és que avui el camí s'enfilava serra amunt i deixava aviat els camps de tarongers per creuar el bosc de pins. D'anada, el sol encara no havia sortit i la fresca feia agradable el caminar. En arribar a un punt alt de la serra, ja es veu Estubeny a la llunyania, també dalt d'una muntanya.
Alcàntera de Xúquer és un poble petit, de prop de 1.500 habitants, però ja té una gran superfície comercial. La va construir Vidal, el pioner dels "tot a cent", que és natural d'aquí, però la va comprar fa un parell d'anys Consum, la cooperativa de supermercats d'origen valencià que ara ja està implantada a tot el que ells anomenen "l'arc mediterrani", és a dir, de Catalunya a Andalusia, amb algunes incursions a províncies més interiors, com ara les d'Aragó o algunes de Castella la Manxa. Doncs bé, els productes de marca blanca de Consum ja són bilingües: primer en castellà i després en català -amb les variants pròpies valencianes-. És un pas molt tímid, comparat, per exemple, amb el que ha fet Bon Preu a Catalunya (etiquetatge unilingüe en català), però no deixa de ser un petit avanç, més tenint en compte que la principal competidora en aquest sector, també d'origen valencià (Mercadona), no etiqueta res de res en la nostra llengua.
Avui he canviat l'habitual passejada en bicicleta dels vespres per una caminada matinal. A un quart de vuit del matí, sortia d'Alcàntera; ja era totalment clar, però el sol encara no havia despuntat per darrera la serra que tanca la comarca al mar. Feia una temperatura ideal per anar en pantaló curt i samarreta. He creuat Càrcer i a la sortida d'aquesta població per la carretera que va a la Molineta (abans d'ahir ho vaig fer en bici), he agafat una desviació marcada amb un senyal del GR-237, que deia "Sellent, 5'5 kms". Es tracta d'un camí asfaltat, que segueix la riba dreta del riu Sellent entremig dels tarongerars i esquivant alguns petits barrancs, fins arribar a la zona ja pròxima a la serra. En aquest moment, gira bruscament a la dreta i voreja les pinedes fins a trobar el riu. Sellent ja es veu al final, encimbellat dalt de dos o tres penya-segats (foto).
Per segon any consecutiu, a les 9 en punt del matí del dia de la Mare de Déu d'Agost, érem a Xàtiva, la capital de la Costera, disposats a esmorzar sota els enormes plataners de l'Avinguda, en el dia gran de la Fira d'Agost. Enguany, els amics Julián, Pepe i Josep ens han reservat taula al rovell de l'ou de la ciutat, la terrassa del restaurant "Canela y Clavo", gairebé davant per davant de l'Ajuntament, en la zona "noble" de la Fira. Erem 14 i hem degustat amb plaer el plat típic de l'esmorzar, format per una sardina, un pebrot (o pimentó, que diuen aquí al sud) i un ou ferrat (o caigut, que diuen aquí al sud), acompanyat de tres llesques de pa, regat amb abundant cervesa i complementat amb un cigaló de rom. Vegeu les fotos adjuntes per valorar la presentació del plat, tal com te'l serveixen, i tal com queda després de barrejar convenientment els ingredients. Val a dir que l'esmorzar ha estat bo i ben servit i el preu molt raonable (10 euros per persona, inclosa tota la cervesa que hem necessitat per apagar el gust salat de la vianda). Però sobretot ha valgut la pena el lloc -apartat i amb ombra- i la grata companyia dels amics amb ganes d'explicar aventures de l'estiu i de l'hivern.
L'excursió en bicicleta d'ahir, divendres, a poqueta nit que diuen aquí, va ser profitosa: primer vaig anar pels camins entre els camps de tarongers, en direcció al riu, fins al lloc conegut com Les Penyetes, punt final de les baixades del riu Xúquer que van fer els meus amics de la vall ara fa tres i dos estius (vegeu 
S'han acabat els dies de frescor a Pardines. Hem deixat el paradís fresc de l'alta muntanya per anar a acabar les vacances a una zona força més calurosa: el poble d'Alcàntera de Xúquer, a la Ribera Alta, al País Valencià. Les darreres jornades al Ripollès ens van permetre gaudir de la visita d'uns bons amics, en Miquel i l'Àngels -i la seva filla Mariona-, amb qui vam fer una excursió magnífica per la falda del Taga (estany de can Roca-Cabana de l'Orri Vell), durant la qual, sense proposar-nos-ho i davant de la sorpresa de tots, vam arreplegar una dotzena i mitja de rovellons, en un petit bosc clapejat d'herba. Va ser dimarts al migdia; dimecres fèiem maletes i baixàvem a Barcelona, just el dia en què la calor tornava a la vall del Segadell. I dijous, cap al sud, on hem arribat amb una calor pròpia -no exagerada, tampoc- de la zona (interior, no muntanyòs) i de l'època (som a la segona setmana d'agost). Aquesta tarda s'ha tapat de cop, amb uns núvols grossos provinents de Ponent (foto feta davant de casa), i la temperatura s'ha suavitzat, la qual cosa aprofitaré per anar a fer una volteta en bicicleta per l'horta dels voltants, potser fins al riu Xúquer, abans que es faci fosc.
Un any més, estic passant el pont de la Puríssima al País Valencià. I sempre que puc, aprofito per conèixer alguna cosa nova de les comarques properes a la Ribera Alta, on m'estic. Enguany, els meus cunyats m'han dut a Otos, un petit poblet de la Vall d'Albaida, a l'ombra de la serra del Benicadell, que utilitza com a reclam turístic una iniciativa artístico-astronòmica d'allò més encertada. És conegut com "el poble dels rellotges de sol", perquè n'hi ha més d'una vintena a les façanes de les seves cases, alguns d'ells fets expressament per artistes valencians de prestigi, convidats per l'Ajuntament, com ara Andreu Alfaro, Manolo Boix, Arcadi Blasco, Antoni Miró o Elisa Martí. Hem estat passejant-hi un parell d'hores, en un matí mig asolellat, però sobretot càlid de temperatura, en contrast amb el fred de fa uns dies. Era realment interessant anar seguint la ruta i veient com els artistes han posat el seu art al servei d'un element alhora tan senzill i tan evocador com un rellotge de sol: des de l'escultura d'Alfaro a l'entrada del poble, fins a la tallada de síndria d'Artur Heras més enllà de l'església, seguint el carrer que va a parar al davant del Benicadell. Cadascun d'ells té la seva gràcia i el seu enginy i el seu motiu principal. Però el dia encara ha donat molt més de si.
