Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils hem engegat una campanya de micromecenatge per poder publicar enguany la segona edició de l'Anuari dels temes silenciats, l'Anuari vinculat a Mèdia.cat, l'Observatori crític dels mitjans, que venim impulsant, amb el suport de la Fundació Escacc i altres entitats, des de fa tres anys. Hem de reunir 3.200 euros a partir de petites aportacions, que serviran per finançar la investigació, redacció i edició de dotze reportatges en profunditat sobre els temes més silenciats pels mitjans durant l'any 2011 arreu dels Països Catalans. El projecte el coordinen els periodistes Roger Palà i Sergi Picazo. En farem una edició digital (de lliure difusió) i una edició en paper (que es distribuirà a les llibreries). Trobareu més detalls en aquest enllaç. Feu-hi un cop d'ull. I ajudeu-nos, si us sembla bé, a fer possible aquesta iniciativa. Gràcies.
Article que he publicat avui al Bloc de la Fundació Escacc:
Fa dos anys, quan la crisi ja estava atacant amb força l’economia catalana, vaig defensar, en un editorial de la revista Antena local, que “el sistema comunicatiu català, ben arrelat al territori, a les diverses comarques i regions que el formen, amb empreses privades autòctones fortes, que sovint combinen premsa, ràdio i televisió, i amb administracions locals que han apostat decididament per uns mitjans audiovisuals professionals i de qualitat, no pot anar-se’n en orris de la nit al dia”, a causa d’una crisi econòmica que, per força, pensava aleshores, havia de ser transitòria. Però el degoteig de notícies negatives sobre la continuïtat de certs projectes públics de comunicació local està desmentint, mal que em pesi, aquesta afirmació.
Estic realment alarmat i decebut de veure com institucions públiques que semblava que apostaven per la ràdio i la televisió local, que creien de debó en una comunicació pròxima de gran qualitat professional –com els ajuntaments de l’Hospitalet i de Gavà, per exemple-, d’un dia per l’altre estan desdint-se de tot el que havien repetit mil vegades sobre la importància d’aquest servei i decideixen eliminar de cop i volta –no pas reduir o redimensionar, com seria lògic si el pressupost s’ha d’ajustar als temps de crisi, sinó suprimir d’un cop de ploma- projectes comunicatius amb molts anys de trajectòria, força seguits i ben valorats per la ciutadania, i deixar alhora sense feina desenes de bons professionals periodístics i tècnics.
(N'hi ha més)
Foto: Equip humà actual de Gavà TV, davant de la seu d'aquest mitjà (extreta del web www.gavatv.cat)
Article publicat a Nació Digital avui, 9 de novembre de 2011.
Demà farà vint anys que va morir Montserrat Roig. Diverses iniciatives a la xarxa ens recordaran la seva faceta d'escriptora, de lluitadora feminista, d'intel·lectual compromesa... Però probablement quedarà en un segon pla el fet que la Roig es va considerar sempre una periodista. Al llarg de la seva vida -escapçada cruelment per un càncer amb només 45 anys- va exercir el periodisme en molts dels seus vessants: redactora en diverses publicacions, articulista col·laboradora, assagista de recerca històrica, com ara al llibre "Els catalans als camps nazis" (1977), o presentadora de programes de televisió ("Personatges" a TVE-Catalunya, "Búscate la vida", a La 2, entre d'altres). (Llegiu la resta de l'article a naciodigital.cat)
(Article publicat avui, 26-10-2011, a Nació Digital). L’assistència massiva, el passat cap de setmana, a la Festa dels Súpers organitzada per TV3 a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, és un símptoma visible de la vitalitat de la nostra televisió pública nacional. Els centenars de milers de socis del Club Súper 3 són nenes i nens que, malgrat l’oferta potent de programació infantil de diverses cadenes espanyoles que arriben aquí, solen mirar continguts televisius en català, com a continuació natural de l’educació en la nostra llengua que reben a l’escola. No té cap sentit que l’ensenyament es vehiculi en català si després no hi ha dibuixos animats, per exemple, o altres continguts televisius, que facin servir les mateixes expressions que s’aprenen a les aules. TV de Catalunya té, entre d’altres, aquesta important missió, que cap altra cadena privada, pel seu cost i poc rendiment comercial, pot garantir. (Llegiu la resta de l'article a naciodigital.cat)
Atenent a la invitació de Vilaweb, vaig assistir ahir al vespre a l'Arts Santa Mònica a la pre-estrena del documental "Una llengua que camina", sobre la situació del nostre idioma al País Valencià. Es tracta d'una iniciativa de Vilaweb i TV de Catalunya, amb el suport d'Escola Valenciana i de dues editorials, per reflectir com es troba la salut del català a les comarques del sud, a través de les reflexions i la vida quotidiana de cinc ciutadans valencians de diferents àmbits i ubicacions geogràfiques. La directora del documental, Amanda Gascó, acompanyada per un dels protagonistes, el cantant d'Obrint Pas Xavi Sarrià, i pel president d'Escola Valenciana, Vicent Moreno (a la foto, tots tres, al costat del director de Vilaweb, Vicent Partal), van assistir a l'acte i van explicar la iniciativa, després de la projecció del documental. (N'hi ha més)
La mort, aquesta setmana, del veterà periodista Carlos Sentís, ha revifat una vella polèmica sobre la ideologia política d'aquest professional de la informació, molt vinculat al diari La Vanguardia. Alguns mitjans -no només La Vanguardia, de la qual ja ens ho esperàvem; especialment els de la CCMA, és a dir, TV3 i Catalunya Ràdio- han minimitzat de forma escandalosa la seva adscripció entusiasta al règim franquista, de la mateixa manera que van fer ara fa uns mesos amb l'expresident del COI, Juan Antonio Samaranch, després del seu traspàs. Un informe d'urgència de Mèdia.cat, l'Observatori Crític del Mitjans, ho ha posat en evidència de forma diàfana. Ja se'n va parlar molt el gener de 2009, amb motiu de la medalla que li va atorgar el Ministeri de Treball a la seu del CPC (ho explico en aquest apunt, que aquests dies s'ha tornat a llegir força) i que va provocar un manifest de protesta d'una seixantena de periodistes, a partir d'una iniciativa del Grup Barnils. (N'hi ha més)
Aquesta és la foto de la nova Junta Directiva del Grup de Periodistes Ramon Barnils, escollida anit en l'assemblea general, i encapçalada per David Bassa i Cabanas, el segon per l'esquerra, assegut. Vull desitjar molta sort i molts èxits a l'amic David, que em substitueix en el càrrec que he ocupat, amb molt de gust, durant els darrers dos anys. Amb una llarga trajectòria a TV3, primer a Informatius i després en diversos programes d'actualitat, com La Nit al Dia i Àgora, en David Bassa és una garantia de compromís i treball per continuar fent del Grup un petit nucli de referència dins la professió. L'acompanyem 12 persones més en la nova junta (en la foto, n'hi falten 3, la Rita Marzoa, en Ferran Casas i en Jordi Borda, que no van poder assistir a l'assemblea), per tal que ens indentifiqueu, d'esquerra a dreta, drets: Miquel Martín, Miquel Andreu, Laia Soldevila, Roger Palà, Enric Rimbau i Oriol Cortacans; asseguts: Laia Altarriba, David Bassa, jo mateix i Eduard Voltas. Demà divendres fem una festa per celebrar els 10 anys del Grup (per cert, és oberta a tothom, a partir de les 23:00 hores, al restaurant Carmelitas, del carrer Doctor Dou, 1, del Raval de Barcelona), però dilluns, dia 4, cal continuar treballant. De ganes i il·lusió no ens en falten, d'idees per tirar endavant, tampoc.
Aquesta setmana al Grup Barnils estem de desè aniversari. Fou ara fa una dècada, abans de l'estiu i pocs mesos després de la mort de qui va ser un referent professional per a tots, en Ramon Barnils, que una trentena de periodistes van fundar el grup amb el seu nom. Jo no hi era encara, m'hi vaig afegir al cap d'un parell d'anys. Però he tingut l'honor de presidir el GPRB els darrers dos anys i avui mateix, dia en què celebrem l'assemblea anual ordinària, cedeixo el càrrec a un altre company de la Junta. Per celebrar que fa deu anys que treballem col·lectivament per un periodisme més compromès i més català, hem editat aquest vídeo, que sembla que està fent furor a la xarxa. És un exercici molt senzill, consistent a llegir frases extretes d'articles d'en Barnils parlant de periodisme i de comunicació: "Potser no hi ha periodistes", dic jo al començament; i així hem titulat el vídeo. Hi surten cares conegudes del nostre mini-star system periodístic, com la Mònica Terribas, la Rita Marzoa o en Lluís Gendrau, però també molts altres companys menys coneguts fora de la professió i que aporten el seu rigor i bon fer dia a dia en mitjans modestos o treballant de free-lancers. Divendres a la nit, fem una festa -oberta a amics i simpatitzants, més enllà dels quasi 80 socis que som- per brindar per aquest desè aniversari. La celebració ha coincidit també amb la difusió, aquests dies, de l'Anuari Mèdia.cat 2011 (Els silencis mediàtics de 2010), que està tenint molt bona acollida -no parem d'explicar-lo a ràdios i mitjans digitals- i ens ha fet créixer exponencialment en visites al web de Mèdia.cat. Per tant, crec que el relleu en la presidència arriba en un moment intens del Grup, amb la campanya de projecció externa més important que hem fet mai. És com arribar a la majoria d'edat avançada, que ja ens convé en aquests moments de precarietat i incertesa laboral. El Grup de Periodistes Ramon Barnils enceta la seva segona dècada amb més força que mai, perquè potser mai com ara no ha estat tant clara la necessitat de continuar promovent i defensant col·lectivament un periodisme crític, agosarat, molest i incòmode, a més de profundament català en llengua i esperit.
M'ha fet il·lusió, aquest matí, comprar La Vanguardia en català per primer cop en la història. Quan l'he tinguda a les mans, he estat conscient de viure un moment de gran trascendència pel nostre país. La Vanguardia no ha estat mai el meu diari, perquè no comparteixo els valors que transmet (ni sóc de dretes ni em considero espanyol) i tampoc m'agrada la manera com s'ha adaptat històricament a les circumstàncies polítiques que ha viscut en els seus 130 anys de vida (sempre amb els que manen, fins i tot durant les dictadures més ferotges i anticatalanes que han volgut fer-nos desaparèixer com a poble), però això no vol dir que no reconegui que és el millor diari que es publica avui a Barcelona. És un gran diari, amb excel·lents periodistes que l'omplen diariament de reportatges i cròniques de primera qualitat, amb prestigiosos articulistes d'opinió i amb un disseny francament atractiu. És per això que per a mi té tant de valor que, finalment, s'hagi decidit a fer l'edició en català. De cop i volta, la premsa en la nostra llengua guanya milers de lectors. És un pas trascendental. Però com molt bé explica Màrius Serra en l'article d'avui (ell, en Quim Monzó i la Pilar Rahola són, com alguns altres articulistes, els més beneficiats per poder escriure originalment en la seva llengua habitual de treball), La Vanguardia és l'últim gran mitjà català a fer un pas que abans han fet molts altres mitjans escrits catalans, segurament més modestos i amb menys poder econòmic que el rotatiu del Grup Godó, però molt més compromesos amb el país i la seva llengua. Tant de bo el fet de fer-se en les dues llengües faci canviar l'actitud de La Vanguardia i sigui cada dia una mica menys hispanocèntrica i més catalanocèntrica, perquè només si és així, cada cop més lectors ens hi reconeixerem.
Dimarts passat, 22 de març, vaig estar unes poques hores a la capital de les Terres de l'Ebre. El motiu, presentar el tretzè informe monogràfic elaborat per l'Observatori Crític dels Mitjans Mèdia.cat, que impulsem des del Grup Barnils amb l'ajut de la Fundació ESCACC. Per què a Tortosa? Doncs perquè l'informe analitza el tractament que la premsa general catalana ha dedicat durant més de mig any 2010 a la possibilitat que Ascó acollís el magatzem temporal de residus nuclears. Per la polèmica que aquest tema desperta a les Terres de l'Ebre vam considerar que era pertinent anar a la capital de la futura vegueria (quan esperarem per fer-la oficial, govern Mas?) a presentar-lo públicament, tot i ser conscients que la nostrà dèria per descentralitzar les presentacions d'informes fora de Barcelona (fins ara n'hem fet a València, Lleida i ara Tortosa) ens crea molts problemes de convocatòria i d'assegurar una mínima assistència de públic. (N'hi ha més)
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
Un blog suggerent com pocs, el de l'amic José Miguel Mauriz: l'art i la fotografia digitals, explicats a fons i amb centenars d'il·lustracions. Una alegria per als sentits!
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Observatori crític dels mitjans de comunicació del nostre país, una eina impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils per contribuir a una professió més autocrítica.
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
Atenent a la invitació de Vilaweb, vaig assistir ahir al vespre a l'Arts Santa Mònica a la pre-estrena del documental "Una llengua que camina", sobre la situació del nostre idioma al País Valencià. Es tracta d'una iniciativa de Vilaweb i TV de Catalunya, amb el suport d'Escola Valenciana i de dues editorials, per reflectir com es troba la salut del català a les comarques del sud, a través de les reflexions i la vida quotidiana de cinc ciutadans valencians de diferents àmbits i ubicacions geogràfiques. La directora del documental, Amanda Gascó, acompanyada per un dels protagonistes, el cantant d'Obrint Pas Xavi Sarrià, i pel president d'Escola Valenciana, Vicent Moreno (a la foto, tots tres, al costat del director de Vilaweb, Vicent Partal), van assistir a l'acte i van explicar la iniciativa, després de la projecció del documental.
La mort, aquesta setmana, del veterà periodista Carlos Sentís, ha revifat una vella polèmica sobre la ideologia política d'aquest professional de la informació, molt vinculat al diari La Vanguardia. Alguns mitjans -no només La Vanguardia, de la qual ja ens ho esperàvem; especialment els de la CCMA, és a dir, TV3 i Catalunya Ràdio- han minimitzat de forma escandalosa la seva adscripció entusiasta al règim franquista, de la mateixa manera que van fer ara fa uns mesos amb l'expresident del COI, Juan Antonio Samaranch, després del seu traspàs. Un 
Aquesta és la foto de la nova Junta Directiva del Grup de Periodistes Ramon Barnils, escollida anit en l'assemblea general, i encapçalada per David Bassa i Cabanas, el segon per l'esquerra, assegut. Vull desitjar molta sort i molts èxits a l'amic David, que em substitueix en el càrrec que he ocupat, amb molt de gust, durant els darrers dos anys. Amb una llarga trajectòria a TV3, primer a Informatius i després en diversos programes d'actualitat, com La Nit al Dia i Àgora, en David Bassa és una garantia de compromís i treball per continuar fent del Grup un petit nucli de referència dins la professió. L'acompanyem 12 persones més en la nova junta (en la foto, n'hi falten 3, la Rita Marzoa, en Ferran Casas i en Jordi Borda, que no van poder assistir a l'assemblea), per tal que ens indentifiqueu, d'esquerra a dreta, drets: Miquel Martín, Miquel Andreu, Laia Soldevila, Roger Palà, Enric Rimbau i Oriol Cortacans; asseguts: Laia Altarriba, David Bassa, jo mateix i Eduard Voltas. Demà divendres fem una festa per celebrar els 10 anys del Grup (per cert, és oberta a tothom, a partir de les 23:00 hores, al restaurant Carmelitas, del carrer Doctor Dou, 1, del Raval de Barcelona), però dilluns, dia 4, cal continuar treballant. De ganes i il·lusió no ens en falten, d'idees per tirar endavant, tampoc.
Aquesta setmana al Grup Barnils estem de desè aniversari. Fou ara fa una dècada, abans de l'estiu i pocs mesos després de la mort de qui va ser un referent professional per a tots, en Ramon Barnils, que una trentena de periodistes van fundar el grup amb el seu nom. Jo no hi era encara, m'hi vaig afegir al cap d'un parell d'anys. Però he tingut l'honor de presidir el GPRB els darrers dos anys i avui mateix, dia en què celebrem l'assemblea anual ordinària, cedeixo el càrrec a un altre company de la Junta. Per celebrar que fa deu anys que treballem col·lectivament per un periodisme més compromès i més català, hem editat 
M'ha fet il·lusió, aquest matí, comprar La Vanguardia en català per primer cop en la història. Quan l'he tinguda a les mans, he estat conscient de viure un moment de gran trascendència pel nostre país. La Vanguardia no ha estat mai el meu diari, perquè no comparteixo els valors que transmet (ni sóc de dretes ni em considero espanyol) i tampoc m'agrada la manera com s'ha adaptat històricament a les circumstàncies polítiques que ha viscut en els seus 130 anys de vida (sempre amb els que manen, fins i tot durant les dictadures més ferotges i anticatalanes que han volgut fer-nos desaparèixer com a poble), però això no vol dir que no reconegui que és el millor diari que es publica avui a Barcelona. És un gran diari, amb excel·lents periodistes que l'omplen diariament de reportatges i cròniques de primera qualitat, amb prestigiosos articulistes d'opinió i amb un disseny francament atractiu. És per això que per a mi té tant de valor que, finalment, s'hagi decidit a fer l'edició en català. De cop i volta, la premsa en la nostra llengua guanya milers de lectors. És un pas trascendental. Però com molt bé explica Màrius Serra en l'article d'avui (ell, en Quim Monzó i la Pilar Rahola són, com alguns altres articulistes, els més beneficiats per poder escriure originalment en la seva llengua habitual de treball), La Vanguardia és l'últim gran mitjà català a fer un pas que abans han fet molts altres mitjans escrits catalans, segurament més modestos i amb menys poder econòmic que el rotatiu del Grup Godó, però molt més compromesos amb el país i la seva llengua. Tant de bo el fet de fer-se en les dues llengües faci canviar l'actitud de La Vanguardia i sigui cada dia una mica menys hispanocèntrica i més catalanocèntrica, perquè només si és així, cada cop més lectors ens hi reconeixerem.
Dimarts passat, 22 de març, vaig estar unes poques hores a la capital de les Terres de l'Ebre. El motiu, presentar el tretzè informe monogràfic elaborat per l'Observatori Crític dels Mitjans Mèdia.cat, que impulsem des del Grup Barnils amb l'ajut de la Fundació ESCACC. Per què a Tortosa? Doncs perquè l'informe analitza el tractament que la premsa general catalana ha dedicat durant més de mig any 2010 a la possibilitat que Ascó acollís el magatzem temporal de residus nuclears. Per la polèmica que aquest tema desperta a les Terres de l'Ebre vam considerar que era pertinent anar a la capital de la futura vegueria (quan esperarem per fer-la oficial, govern Mas?) a presentar-lo públicament, tot i ser conscients que la nostrà dèria per descentralitzar les presentacions d'informes fora de Barcelona (fins ara n'hem fet a València, Lleida i ara Tortosa) ens crea molts problemes de convocatòria i d'assegurar una mínima assistència de públic.
