Me'n vaig de vacances i estaré unes setmanes sense veure't. En tinc ganes, per què negar-ho. Tot i que s'hi està d'allò més fresquet, mentre fora la calor fon l'asfalt de l'Eixample, et canviaré aquesta vista limitada i de color fusta -sort de la pantalleta de l'ordinador- per unes panoràmiques més obertes i verdes. Crec que val la pena gaudir d'uns dies de desconnexió, especialment perquè el juliol és un mes que costa de passar: no hi ha escoles, has de canviar rutines, convius amb gent que és de vacances, hi ha coses que has de deixar tancades com sigui, és una mena de compte enrere similar al d'abans de les festes de Nadal... I la darrera setmana sempre és la més dura! En fi, pitjor ho tenen els qui estan a l'atur i els toca fer vacances forçoses, tant si volen com si no. Espero seguir escribint des de Pardines, si més no ho intentaré: sempre hi ha coses a explicar (la festa major dels dies 1, 2 i 3 d'agost; les excursions; les visites d'amics i familiars...). A reveure, despatx!  |  |
Tastets de sobirania i vivència personal
|
|
Personal i intransferible Me'n vaig de vacances i estaré unes setmanes sense veure't. En tinc ganes, per què negar-ho. Tot i que s'hi està d'allò més fresquet, mentre fora la calor fon l'asfalt de l'Eixample, et canviaré aquesta vista limitada i de color fusta -sort de la pantalleta de l'ordinador- per unes panoràmiques més obertes i verdes. Crec que val la pena gaudir d'uns dies de desconnexió, especialment perquè el juliol és un mes que costa de passar: no hi ha escoles, has de canviar rutines, convius amb gent que és de vacances, hi ha coses que has de deixar tancades com sigui, és una mena de compte enrere similar al d'abans de les festes de Nadal... I la darrera setmana sempre és la més dura! En fi, pitjor ho tenen els qui estan a l'atur i els toca fer vacances forçoses, tant si volen com si no. Espero seguir escribint des de Pardines, si més no ho intentaré: sempre hi ha coses a explicar (la festa major dels dies 1, 2 i 3 d'agost; les excursions; les visites d'amics i familiars...). A reveure, despatx! Aquest plaer conjunt -a la terrassa del Museu d'Història de Catalunya, al Palau de Mar- vaig poder-lo gaudir ahir dijous a la nit, amb motiu d'un dels petits concerts que s'ofereixen com a complement -i com a reclam- de l'exposició "La veu d'un poble", sobre la història de la Nova Cançó. He seguit la trajectòria d'en Joan Isaac molt de lluny, especialment en la seva primera etapa, quan tots dos érem joves, però també l'he anat a escoltar un parell de vegades des que va tornar als escenaris, ja força calb -com jo, també- i sempre n'he sortit satisfet. Ahir, pels comentaris que va fer entre cançó i cançó, vaig saber que encara tenim una altra coincidència personal: tots dos som pares de dues filles en etapes pre i post-adolescents. Però això és anecdòtic, l'important és que més d'un centenar de persones vam escoltar i aplaudir unes cançons plenes de matisos poètics i evocadors, agombolades per una música dominada per un piano omnipresent. He de reconèixer que només mitja dotzena de les cançons les havia sentit en anteriors ocasions -em vaig tornar a emocionar amb la ja històrica "A Margalida", dedicada a la companya d'en Puig Antich-, això vol dir que Joan Isaac continua composant i està a punt d'editar un nou disc -això va dir-, fins al punt que crec que està en un moment dolç de la seva carrera artística, tot i que no sigui un dels cantautors més recordats o seguits (ell ho sap i va tenir paraules d'elogi cap a dos dels que va anomenar "mestres", en Serrat i en Llach, i en va cantar una cançó de cadascun).(N'hi ha més)  Hem passat el pont de Sant Joan a la capital alemanya. Era una visita que li deviem a l'amic i company de professió Martí Estruch, des de fa dos anys delegat de Catalunya a Berlín. No haviem estat mai a Alemanya i disposar de tres dies i mig per passejar per aquesta ciutat de qui tothom en torna encisat era una gran il·lusió, ara ja acomplerta. Sabiem que finals de juny ens donava més probabilitats de tenir bon temps, però no imaginàvem que passariem tanta calor com hem passat, i és que les temperatures altes i l'ambient asolellat la majoria del temps ens han ajudat a descobrir un Berlin absolutament volcat al carrer, gaudint del dia i de la nit plenament estiuencs (no es feia fosc fins a quarts d'onze de la nit i a quarts de cinc de la matinada ja clarejava de nou), una ciutat joiosa i orgullosa d'ella mateixa, plena de turistes, però també de joves vinguts de tot arreu, que hi viuen, hi treballen o hi estudien, i en gaudeixen intensament.(N'hi ha més) Us convido a veure aquest vídeoclip de Mishima, que val la pena escoltar amb atenció.  La calor d'aquests darrers dies m'ha fet adonar que el meu sobrepes em provoca molèsties importants: suo molt, segons on em falta l'aire, no dormo bé a les nits, em desperto amb el coixí tot xop... Ahir vaig decidir, doncs, fer un cop de cap i començar un règim alimentari, perquè començo a estar preocupat, no tant per la meva figura masculina, que també, sinó per la meva salut. Crec que estic en una edat maleïda, en el límit de l'origen de moltes malalties cròniques, i no vull que una alimentació descontrolada -el meu problemá és sobretot que sempre tinc gana- i el poc exercici físic que tinc temps de practicar m'empenyin en un costa avall irrecuperable. Ara fa sis anys vaig fer una dieta rigorosa i vaig aconseguir aprimar-me 12 kilos. Aquell estiu em vaig trobar fabulosament bé, molt més lleuger i saludable i amb menys problemes respiratoris i de suor. Però mai més he tornat a aconseguir mantenir a ratlla la meva voracitat a l'hora de menjar, i cada estiu estic una mica més gras que l'estiu anterior. Prou, m'he dit enguany, perquè he arribat a un límit infranquejable. D'aquí a l'inici de les vacances queden unes sis o set setmanes i aquest és el termini que m'he autoimposat per perdre mitja dotzena de kilets. A veure si fent-ho públic aquí no em costa tant de mantenir la promesa.  Un any més, i ja en van onze, els professionals del sector audiovisual de proximitat del nostre país hem passat dos dies a Granollers debatent els nostres problemes i intentant reforçar un mercat que, per molt que batallem, no acaba de consolidar-se. És el Mercat Audiovisual de Catalunya, el MAC, la cita anual per excel·lència del sector on treballo des de fa ja una dècada i mitja, amb un petit parèntesi de dos anys al mig. Em sento personalment molt vinculat a aquesta trobada, ja que vaig ser un dels primers organitzadors de l'event, allà per l'any 1999, creat com una reunió de directors de televisions locals per debatre quins programes ens intercanviavem, quan encara la Xarxa funcionava amb motoristes repartidors i Comunicàlia encara no existia. Uns quants anys després, juntament amb en Josep Maria Codina i en Marc Melillas, vam aconseguir fer el salt i aconseguir un event de qualitat, just l'any en què es va celebrar per primer cop a Roca Umbert, el seu emplaçament definitiu. Enguany, en Codina n'ha tornat a ser el director, i en Marc i jo, des de responsabilitats diferents a les que teniem set anys enrere, l'hi hem donat de nou un cop de mà. A la foto, feta per l'Enric Bartel i extreta del web panoramaaudiovisual.com, hi sortim tots tres, juntament amb els premiats amb els guardons de les diferents categories del MAC, i les autoritats de les institucions organitzadores (Generalitat, DIputació de Barcelona i Ajuntament de Granollers).(N'hi ha més)  He passat el cap de setmana llarg de la Segona Pàsqua en un lloc ideal per a relaxar-se i oblidar-se per uns dies de les ocupacions habituals. És aquesta casa rural de la foto, el Mas Corbella, situat al terme municipal d'Alcover (Alt Camp), però ja entrant a les muntanyes de Prades, per la vall del riu Glorieta i més concretament, al costat del seu afluent, el Micanyo, un riu tranquil d'aigües clares però poc cabal dins del qual vam poder mullar-nos els peus per atenuar la calor intensa. Al Mas Corbella vam anar-hi tota la meva família per celebrar, com fem cada any des d'en fa cinc -quan van ser les Noces d'Or-, l'aniversari de casament dels meus pares (54 anys ja de vida en comú!). Ocupàvem tota la casa rural, formada per dues vivendes independents, envoltades per un paisatge magnífic, en primer terme pels arbres gegants que donen ombra a la casa, després per un prat prou gran com per jugar a futbol o a d'altres esports de pilota, més enllà per la vegetació de ribera del riu (no es veu a la foto, això queda a l'esquena del que la feia) i al fons, la falda de la muntanya, no pas pelada sinó plena de vegetació. El silenci a les nits era absolut, i als matins, la piuladissa dels ocells era realment agradable, mentre el sol anava despertant la vall.(N'hi ha més)  Fa dies que no escric al bloc i se m'acumulen vivències i poblacions visitades. Faré un resum ràpid, una pinzellada de quatre espais geogràfics i quatre sensacions intenses. Divendres a la nit, recital 50+ (De la Nova canço a les cançons noves), a l'Auditori de Sant Cugat. Gust agredolç: content d'haver assistit a un espectacle inèdit, trist per no haver acabat de connectar amb la proposta musical, una mica eclèctica, minimalista, poc càlida, malgrat les veus increibles d'en Roger Mas i la Sílvia Pérez Cruz. Dissabte, paella amb la colla dels pares de les amigues de la meva filla gran, a la urbanització Can Parellada, de Masquefa. Dia de sol i vent, després d'una setmana freda i humida. Paisatge majestuós mirant cap a Montserrat i la serra de l'Obac. Partidet de bàsquet frenètic entre pares panxuts de 50 anys i filles àgils i esportives de 17. Bon ambient, relax. Diumenge, celebració de la Lliga del Barça a la plaça de Catalunya, amb la meva filla petita i els meus nebots Patrícia i Raül, amb les cares pintades de blau i grana, amb la il·lusió al rostre. Se'm fa difícil contenir les llàgrimes quan miro al meu voltant i veig l'esclat d'alegria col·lectiva que el sentiment barcelonista crea en la gent del nostre país. Se'm fa un nus a la gola, ho sento, no ho puc evitar. I finalment, avui dimarts, Lleida.(N'hi ha més)  En Jordi Llavina feia mesos que m'havia convidat a visitar el renovat Museu de la Vida Rural de la Fundació Carulla. Però fins avui no he trobat un matí per escapar-me de la feina rutinària i atansar-me en un cop de cotxe a l'Espluga de Fracolí. Em feia il·lusió visitar aquesta instal·lació museística perquè sabia -ho havia vist al web i havia fullejat l'excel·lent prospecte que va encartar la revista Sàpiens fa uns mesos- que era una proposta innovadora i moderna, un alè d'aire fresc per parlar d'un món rural que va marxar i que alguns volen guardar per sempre més dins d'un museu d'andròmines velles, però que en canvi, ben explicat i ben referenciat -com en el projecte impulsat per l'arquitecte i dissenyador Dani Freixes, a qui admiro des de fa temps- permet una reflexió molt profunda al voltant de com volem relacionar-nos a partir d'ara amb la terra i els fruits que ens dóna. La visita no m'ha decebut pas, ans al contrari, amb les pausades explicacions d'en Jordi i amb els excel·lents audiovisuals que hi ha per totes les sales, he anat entrant a poc a poc en un món que no he viscut personalment però del qual m'ha quedat un pòsit invisible a partir de les vivències dels meus avantpassats, que van ser pagesos -els meus avis paterns a Osona, els meus materns per la banda de l'avi, de la Garrotxa-.(N'hi ha més) Ahir vaig fer anys, 49 en concret. Va ser un dia ben normal, sense excessius canvis en la rutina habitual, excepte un dinar tranquil amb l'Elena, prop de la feina i amb el temps limitat. Tampoc és que gaire gent s'enrecordés del meu aniversari, si exceptuem la família més pròxima. Per compensar aquesta aparent vulgaritat d'aniversari, em vaig permetre el "petit luxe" de baixar-me de l'ITunes un parell de cançons del darrer disc del grup valencià VerdCel, titulat "PetjAdeS" i format íntegrament per versions de peces de Raimon. Una veritable delícia musical, molt aconseguida, que dóna una nova sonoritat a la música i la poesia de Raimon, vista amb ulls de gent jove. Com que no he trobat cap video-clip al Youtube del nou disc, us penjo l'enllaç amb el reportatge que va fer el programa "El flaix", que produïm a Comunicàlia, sobre la presentació del disc al Barnasants. Inclou alguns fragments de les cançons i també declaracions dels components de VerdCel. El clip l'he tret del web catalanmusictube.cat. Espero que us agradi tant com a mi. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosELS MEUS AMICS
WEBS DE REFERèNCIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|