Ha estat la polèmica "nostrada" de la setmana: la gala dels Premis Gaudí no va agradar, ni a una majoria del públic -assistent o televident-, ni als principals responsables polítics de la cultura; tampoc a la majoria de crítics televisius del nostre país (ni a la inefable Pilar Rahola, que, com a bona columnista, reparteix sempre bofetades a tort i a dret). Deixeu-m'hi posar cullerada, no només perquè vaig assistir-hi, sinó perquè treballant com ho faig al sector audiovisual -fins ara branca televisiva local, a partir d'ara, potser més globalment-, el món del cinema català m'importa molt i me'l sento realment pròxim. (N'hi ha més)
He reprès avui el costum de fer una caminada solitària per la ciutat, diumenge al matí, mentre la meva dona i les meves filles dormen. L'excursioneta matinal té dues motivacions bàsiques: fer una mica d'exercici, que sempre convé, i conèixer racons de Barcelona que no solc visitar i menys a peu, i així millorar la coneixença de la meva ciutat. Avui he anat fins a Santa Coloma de Gramenet, població veïna on vaig treballar un parell d'anys, a principis dels 80, quan encara existia el setmanari Grama i començava la seva trajectòria la ràdio municipal, Ràdio Gramenet. En arribar a la plaça de la Vila de Santa Coloma, he esmorzat al solet a la terrassa del Xòcala (foto), un bar que ja existia en aquella època i on vaig fer algunes amistats colomenques molt interessants. (N'hi ha més)
Estic encara corprès per les explicacions d’alguns passatgers del creuer Costa Concordia, que va naufragar fa uns dies a la costa italiana. Intento posar-me en el seu lloc i visualitzar-me entre quatre mil persones histèriques i cridaneres, en una mole de vuit pisos sense llum elèctrica, que s’inclina lentament cap a un costat, i havent de prendre la decisió de barallar-me per pujar a una barca o llençar-me a les aigües gelades en plena nit. I quan hi penso, m’agafa un calfred que triga minuts a esvaïr-se.
Em fa por viatjar en vaixell, ho reconec, i com més gran és el buc més por em fa. És una por irracional, com la que té molta gent en pujar als avions; ja sé que, si no es fan maniobres estranyes per acostar-se a una illa i saludar-ne els habitants, un vaixell de grans creuers és un mitjà de transport segur i comfortable, molt més que un avió. Però què voleu que us digui: creuar els núvols a 900 km/h en un compartiment hermètic amb 300 passatgers asseguts em fa sentir més segur que solcar el mar en una ciutat flotant de 150.000 tones de pes que allotja 5.000 persones fent mil-i-una activitats de lleure.
Com que, per motius familiars, viatjo sovint al País Valencià, estic força sensibilitzat pels problemes que arrossega l’eix viari de l’A-7, és a dir, la pomposament anomenada “Autovia de la Mediterrània” pels senyals de trànsit del Ministeri de Foment. Al contrari que l’AP-7, l’autopista de peatge que connecta França amb Alacant i Múrcia, que porta dècades donant suculents beneficis a les empreses concessionàries –penseu en tot el trànsit turístic de pas-, l’autovia gratuïta que suposadament ha de substituir l’antiga N-340 entre Barcelona i València, és, ara per ara, un cúmul de despropòsits.
Excel·lent iniciativa, la del 48h Open House Barcelona, és a dir, la d'obrir un centenar d'edificis emblemàtics de la ciutat a la ciutadania perquè els pugui visitar gratuitament, que s'ha fet aquest passat cap de setmana. Les cues a la majoria de llocs oberts demostren que la gent agraeix aquestes activitats i que molts barcelonins desconeixem un bon grapat de joies arquitectòniques que tenim a tocar. Vaig destinar el matí de diumenge -gris, però afortunadament no plujós-, a visitar un parell d'aquests edificis: el palau del baró de Quadres (actualment, la Casa Àsia) i l'Hotel Mandarin Oriental del passeig de Gràcia (foto). Si en el primer cas l'encarregada d'ensenyar-nos l'edifici va ser una noia jove molt agradable i esforçada, probablement una estudiant d'arquitectura -que prou feines tenia per fer-se sentir davant un grup d'unes 30 persones-, a l'Hotel Mandarin vam tenir la sort que ens toqués uns dels arquitectes que va projectar i realitzar la remodelació interior. La visita, que va incloure el vestíbul, alguns salons interiors, el jardí de l'interior de l'illa i una habitació, va anar acompanyada d'interessantíssimes explicacions tècniques sobre materials, textures, colors, innovació, disseny de qualitat, és a dir, tots els motius per fer les coses en la perspectiva d'un hotel de gran luxe que vol proporcionar als hostes el màxim de comfort i distinció, fins i tot en l'aroma avainillat que desprén en tot moment l'interior de l'establiment. Vam sortir realment satisfets: en vint minuts que va durar la visita, vam tenir la sensació d'entendre molt millor l'arquitectura i l'interiorisme i de ser tractats com a ciutadans cultes i inquiets, no pas com a consumidors-ramat. Enhorabona, gent d'Arquitectura Reversible, responsables de l'organització de l'event!
Diumenge de petits plaers. Al matí, passeig en bicicleta pel litoral de Badalona, tants anys després. Records de joventut en una ciutat molt estimada. A la tarda, passeig a peu per Gràcia, de la mà de la guia editada per l'AJuntament i Cossetània, escrita per Gabriel Pernau amb fotografies de Frederic Camallonga. Ruta de les places Rovira i Trias, del Nord, del Diamant i de la Virreina, amb nombroses parades per contemplar edificis històrics que he vist mil vegades però que no sabia què eren ni quina importància arquitectònica tenien. I final de festa al bar Salambó (foto), també de molts records, on he entrat per prendre'm un tè (tant de passejar fa agafar set) i llegir una estona en el meu Ibook. Allà, dues troballes personals agradables, en José Luis i la Lluïsa de Tossa; i la Margarida i l'Iñaki amb els seus fills, que feia temps que no veia. Però al Salambó hi havia molta gent i molt de soroll, i m'he aïllat amb els cascos del meu Iphone i m'he endinsat en la lectura del "Jo confesso", de Jaume Cabré, que m'està captivant a mesura que vaig avançant en els primers capítols. Dia de relax, dia d'interiorització, en contrast amb altres jornades de feina intensa i horaris estrictes.
Per fi, aquest cap de setmana he pogut anar a veure el musical Cop de Rock, al Teatre Victòria. N'he sortit molt satisfet. M'ha agradat i m'ha fet vibrar, de la mateixa manera que crec que ha fet vibrar el públic que omplia tota la sala i que va aplaudir dret una llarga estona tot l'elenc d'actors, músics, ballarins i personal tècnic de l'obra. No sóc expert en teatre musical, de fet no n'he vist gaires al llarg de la meva vida (els darrers anys, només "Grease" i "Què", que recordi, vegeu aquí l'apunt que vaig fer sobre aquesta darrera obra), però un musical fet amb la banda musical del rock català de les darreres dècades, no me'l podia perdre. Ja sé que l'argument és senzill i basat, com gairebé sempre, en el tema "noi coneix noia i se n'enamora, però ella es casa amb un altre...". (N'hi ha més)
Hi hem anat amb por de pluja, perquè els pronòstics ens la preveien pel matí de diumenge. Però, tot al contrari, ni pluja ni fred ni boira, un dia clar i fresc ideal per caminar per la muntanya. L'objectiu: donar una volta per la part alta del massís de Montserrat, des del monestir pel camí de Sant Joan, d'allà cap a la miranda de Santa Magdalena (des d'on he fet aquesta foto) i retorn al monestir pel camí vell de Sant Jeroni (els famosos esglaons, però de baixada). En total, unes 3 hores i mitja de ruta, comptant les nombroses parades i els vint minuts que hem estat al mirador superior, contemplant la vista de tota la part central del massís, amb els cims de roca pelada servint de pista d'escalada a més de dos i tres grups. Excursió senzilla però bonica, agradable i gens trencadora de cames -si exceptuem la part final, ja arribant al monestir, per culpa dels empinats graons-, recomanable per a tots els públics. Avui, hi hem anat amb la colla del Centre Alpí de Pardines, més alguns afegits que s'han quedat voltant pel monestir, excessivament ple de turistes i excursionistes de la clàssica Matagalls-Montserrat. Ah! Per cert, m'he estrenat amb el cremallera: tants anys després de posar-se en marxa, encara no l'havia tastat i m'ha semblat ràpid, còmode i amb una vista espectacular a la banda esquerra pujant i a la banda dreta baixant. No és Núria, evidentment, però també val la pena pujar-hi.
Un dels primers apunts d'aquest bloc, escrit el 5 de desembre de 2007, era un petit homenatge a la cançó "El gessamí i la rosa", petit poema de Josep Carner cantat per Ia & Batiste i inclòs en el disc "Chichonera's cat" de 1975. Podeu rellegir-lo aquí, si voleu. Avui m'ha colpit la notícia de la mort d'en Jordi Clua, conegut per tothom com a Ia Clua, un dels dos components d'aquell duet històric. No el vaig conèixer mai personalment, és clar, però segons diuen els experts musicals, era una persona d'una creativitat fora mida i els discos publicats juntament amb Jordi Batiste als anys 70 marquen un moment culminant de la música catalana moderna. En els darrers anys, s'ha dedicat a la producció discogràfica i al cinema i la publicitat. Podeu llegir la seva biografia completa aquí, al web d'Enderrock. Bon viatge allà on vagis, Ia. Foto: Juan Miguel Morales (Enderrock)
Aplegar setanta-mil persones en sis concerts, tres dels quals omplint el Palau Sant Jordi en tres dies consecutius, és un èxit esclatant, fora de tota mida en el rock fet aquí. Els Sopa de Cabra han fet història amb aquesta minigira, potser per l’excepcionalitat del retrobament o perquè han sabut aplegar diverses generacions de catalans, des dels que ja tenim una edat fins als més joves, a l’entorn d’unes cançons que resisteixen molt bé el pas del temps. (Llegiu l'article sencer a Nació Digital)
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
Un blog suggerent com pocs, el de l'amic José Miguel Mauriz: l'art i la fotografia digitals, explicats a fons i amb centenars d'il·lustracions. Una alegria per als sentits!
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Observatori crític dels mitjans de comunicació del nostre país, una eina impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils per contribuir a una professió més autocrítica.
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
Excel·lent iniciativa, la del 48h Open House Barcelona, és a dir, la d'obrir un centenar d'edificis emblemàtics de la ciutat a la ciutadania perquè els pugui visitar gratuitament, que s'ha fet aquest passat cap de setmana. Les cues a la majoria de llocs oberts demostren que la gent agraeix aquestes activitats i que molts barcelonins desconeixem un bon grapat de joies arquitectòniques que tenim a tocar. Vaig destinar el matí de diumenge -gris, però afortunadament no plujós-, a visitar un parell d'aquests edificis: el palau del baró de Quadres (actualment, la Casa Àsia) i l'Hotel Mandarin Oriental del passeig de Gràcia (foto). Si en el primer cas l'encarregada d'ensenyar-nos l'edifici va ser una noia jove molt agradable i esforçada, probablement una estudiant d'arquitectura -que prou feines tenia per fer-se sentir davant un grup d'unes 30 persones-, a l'Hotel Mandarin vam tenir la sort que ens toqués uns dels arquitectes que va projectar i realitzar la remodelació interior. La visita, que va incloure el vestíbul, alguns salons interiors, el jardí de l'interior de l'illa i una habitació, va anar acompanyada d'interessantíssimes explicacions tècniques sobre materials, textures, colors, innovació, disseny de qualitat, és a dir, tots els motius per fer les coses en la perspectiva d'un hotel de gran luxe que vol proporcionar als hostes el màxim de comfort i distinció, fins i tot en l'aroma avainillat que desprén en tot moment l'interior de l'establiment. Vam sortir realment satisfets: en vint minuts que va durar la visita, vam tenir la sensació d'entendre molt millor l'arquitectura i l'interiorisme i de ser tractats com a ciutadans cultes i inquiets, no pas com a consumidors-ramat. Enhorabona, gent d'Arquitectura Reversible, responsables de l'organització de l'event!
Diumenge de petits plaers. Al matí, passeig en bicicleta pel litoral de Badalona, tants anys després. Records de joventut en una ciutat molt estimada. A la tarda, passeig a peu per Gràcia, de la mà de la guia editada per l'AJuntament i Cossetània, escrita per Gabriel Pernau amb fotografies de Frederic Camallonga. Ruta de les places Rovira i Trias, del Nord, del Diamant i de la Virreina, amb nombroses parades per contemplar edificis històrics que he vist mil vegades però que no sabia què eren ni quina importància arquitectònica tenien. I final de festa al bar Salambó (foto), també de molts records, on he entrat per prendre'm un tè (tant de passejar fa agafar set) i llegir una estona en el meu Ibook. Allà, dues troballes personals agradables, en José Luis i la Lluïsa de Tossa; i la Margarida i l'Iñaki amb els seus fills, que feia temps que no veia. Però al Salambó hi havia molta gent i molt de soroll, i m'he aïllat amb els cascos del meu Iphone i m'he endinsat en la lectura del "Jo confesso", de Jaume Cabré, que m'està captivant a mesura que vaig avançant en els primers capítols. Dia de relax, dia d'interiorització, en contrast amb altres jornades de feina intensa i horaris estrictes.
Per fi, aquest cap de setmana he pogut anar a veure el musical Cop de Rock, al Teatre Victòria. N'he sortit molt satisfet. M'ha agradat i m'ha fet vibrar, de la mateixa manera que crec que ha fet vibrar el públic que omplia tota la sala i que va aplaudir dret una llarga estona tot l'elenc d'actors, músics, ballarins i personal tècnic de l'obra. No sóc expert en teatre musical, de fet no n'he vist gaires al llarg de la meva vida (els darrers anys, només "Grease" i "Què", que recordi, vegeu 
Un dels primers apunts d'aquest bloc, escrit el 5 de desembre de 2007, era un petit homenatge a la cançó "El gessamí i la rosa", petit poema de Josep Carner cantat per Ia & Batiste i inclòs en el disc "Chichonera's cat" de 1975. Podeu rellegir-lo 
