He llegit aquesta setmana dues reflexions molt assenyades sobre el famós Manifiesto por la lengua común, que ens afegeixen més arguments per oposar-nos-hi als que ja tenim acumulats de fa temps. Un és l'entrevista d'avui a El Periódico de Catalunya amb el catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid, Juan Carlos Moreno Cabrera (foto), autor, entre d'altres, del llibre El nacionalismo lingüístico, en el qual desemmascara el nacionalisme espanyol, disfreçat de drets lingüístics individuals, apel·lacions a la democràcia i altres fal·làcies. Cal treure's el barret davant l'argumentació feta per aquest madrileny castellanoparlant, que és molt més digna i valenta que la de molts catalanoparlants que se n'avergonyeixen. (N'hi ha més)
A què ve criticar ara que el president Montilla no parli prou bé el català? No estem demanant que tots els catalans, siguin de socarrel o nouvinguts, facin l'esforç de parlar català sempre i malgrat tot? Com es pot ser tan miop de criticar que el president, tot i esforçar-se, no domini prou la nostra llengua? Fins on arriba la irresponsabilitat social d'aquestes manifestacions, fora de lloc, fora de context, només per burxar una mica més al govern tripartit? Aquesta crítica és molt negativa, justament el dia que es presenta l'edició en llibre i vídeo de la campanya "El català, llengua comuna", en la qual es vol demostrar que no és cert que els nouvinguts posin pegues a integrar-se lingüísticament i culturalment en la societat que els acull. I si decideixen, sortosament, aprendre el català i parlar-lo, si us plau, que ningú els digui que no el pronuncien bé o que estan destroçant la llengua. Felip Puig, ahir vas pixar fora de test.
Davant de l'atac frontal a la nostra llengua i la nostra nació que suposa l'anomenat "Manifiesto por la lengua común", hi ha dues maneres de respondre. L'una és la valenta, la que contesta dient que la nostra llengua és tant vàlida com qualsevol altra i que no pararem fins que sigui la llengua oficial i més valorada socialment a la nostra terra. En aquesta línia va el que diu l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, presidida per Guillem-Jordi Graells (foto) en aquest manifest signat per la Federació Galeusca. Bravo per la seva contundent resposta. L'altra manera de contestar-los és, per a mi, tèbia i poc ferma: és la que diu que menteixen, que el castellà no corre cap perill i que ja el parla tothom a Catalunya i als altres territoris on el castellà no és la llengua pròpia. Però sense més, sense posar ben clars els drets que tenim com a catalanoparlants. Aquesta -i algunes respostes de determinades entitats van per aquest camí- és una manera mesella de contestar-los. (N'hi ha més)
Ara que ja se sap que la moció de censura contra Joan Laporta no ha obtingut els vots necessaris per fer caure la junta actual del FC Barcelona, cal fer-se una reflexió sobre la força que té l'anti-laportisme. Més del 60 % de gairebé 40.000 votants vol dir que hi ha molta gent que volia tancar l'etapa Laporta abans d'hora. Sense ser soci, però sí, com sabeu, aficionat barcelonista, em faig aquesta pregunta: com pot ser que un home que fa sis anys va obtenir una victòria rotunda per accedir a la presidència del club, hagi pogut perdre tant de suport en aquest període de temps? com pot ser que un president que en sis anys ha aconseguit guanyar dues lligues i una Copa d'Europa hagi rebut aquest càstig tant fort de la massa social del Barça? Tan malament ho ha fet? Només se m'acut una cosa: sentiment d'autodestrucció, sentiment d'autoodi, fractura social. A veure si allò del català emprenyat no era ben bé així, sinó que haviem d'haver parlat del culer emprenyat... (N'hi ha més)
Ara que Espanya ha guanyat l'Eurocopa i que la meva ciutat és plena de petards i de crits a favor de la selecció espanyola, convé que ens aturem un moment i reflexionem. Ens toca lluitar contra un enemic molt poderòs: no només perquè és un estat, sinó perquè els resorts d'aquest estat (televisions, ràdios, premsa, institucions espanyoles...) són molt forts i tenen poder de seducció davant les masses. Nosaltres anem contra corrent i lluitar contra tot això és duríssim, perquè té a veure amb la vida quotidiana de cadascú (amb els companys de feina, amb els veïns, amb els amics fins i tot) i revelar-te contra la marea imperant és complicat i et fa tenir contradiccions. Però no és el moment de defallir: sabem que tenim la raó i que algun dia tot això serà vist com un moment estrany del passat, però completament superat. Sabem que algun dia veurem Catalunya independent i la selecció que farà vibrar la gent del meu país serà la nostra i no la d'ells. Ànims!
L'admirat Salvador Cardús incidia ahir a les pàgines de La Vanguardia en la polèmica creada per Pilar Rahola, amb el seu article de fa uns dies titulat "La decadencia" i que, en ser comentat per mi en aquest post, va provocar un allau de comentaris a favor de la periodista badalonina i en contra de la meva posició. Cardús titula el seu article "¿Decadencia? No; indecisión" i fa servir uns arguments que em semblen que van en el mateix camí del que intentava dir jo, però ben explicats. No em va ell és un dels pensadors del catalanisme més respectats i admirats per la gent que no és de la nostra corda. (N'hi ha més)
La revista Sàpiens ens va convidar tots els subscriptors i lectors a escoltar, ahir dilluns, l'arqueòleg Eudald Carbonell en una conferència a la FNAC de L'Illa sobre les darreres troballes fetes a Atapuerca i que tornen a modificar el discurs sobre la línia evolutiva dels nostres avantpassats llunyans. M'hi vaig acostar, encuriosit per sentir parlar algú de qui he llegit força llibres i que és una de les eminències mundials en la seva especialitat. També perquè és nascut a Ribes de Freser i sempre que pot, en qualsevol entrevista, menciona els seus orígens al petit poble del Ripollès, on també jo hi tinc certes arrels. (N'hi ha més)
Cap a les nou del vespre, tornant de l'Autònoma en el tren de la línia de Sabadell. Dues estudiants llatinoamericanes parlen entre elles, de la seva experiència a Barcelona, del que volen fer en el futur. Una sembla mexicana, pel seu accent; l'altra diu diverses vegades que és xilena. Escolto distretament, mentre fullejo el diari. Però em crida molt l'atenció un tros de la conversa, en què parlen del contacte que tenen amb els catalans (tradueixo del castellà): (N'hi ha més)
No sóc militant d'Esquerra, ni ho he estat mai. Tampoc no en sóc simpatitzant fixe; hi ha hagut èpoques que els he votat i d'altres que no. Però és un partit que sempre m'he mirat amb simpatia i dins hi tinc alguns amics i coneguts, això no ho puc negar. Ara segueixo amb atenció aquest procés que ha engegat ERC per decidir qui liderarà el partit a partir del mes que ve. D'entrada, he de dir que es tracta d'un procés absolutament inèdit a Catalunya. Que un partit faci unes primàries d'aquestes característiques, no pas per decidir un candidat, sinó per elegir els dos principals càrrecs interns, com són el de president i el de secretari general, és una molt bona notícia a priori, perquè deixa en mans dels militants, en votació secreta i lliure, l'elecció dels dirigents que han de conduir el partit en els pròxims anys. Que hi hagi quatre candidatures, també em sembla positiu, perquè demostra que dins del partit hi ha pluralitat -no gaire freqüent en altres partits de més àmplia base militant- i amplia el ventall d'opcions per escollir. Com a joc democràtic i com a sistema per obrir una miqueta les anquilosades estructures dels partits polítics és incontestable. Ara bé... (N'hi ha més)
Si Etoo hagués marcat aquest gol cantat de la foto, ara estaria parlant d'un dia de Sant Jordi rodó del tot: pel bon temps, per la massiva presència de gent als carrers, pel bon ritme de vendes dels llibres, pels milers de roses passejades, per l'ambient en general. Bé, no ha estat gol: una vegada més, el Barça ha acabat un partit sencer al Camp Nou sense marcar-ne cap, ja se'ns està fent quotidià. He vist el partit a trocets, la primera part en un parell de bars del centre de Barcelona, plens a vessar, i la segona, en el bar de prop de casa meva on sempre acabo veient els partits amb la majoria de veïns que ja ens coneixem -el veí del mateix replà de casa, que es diu Joan com jo, sense anar més lluny-. No era potser la millor manera de gaudir del meu Barça, però avui no he estat "al lloro", que diu en Laporta, i no he pensat en buscar lloc on veure el matx fins que ja era massa tard per trobar una cadira o un foradet en una taula. (N'hi ha més)
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
Un blog suggerent com pocs, el de l'amic José Miguel Mauriz: l'art i la fotografia digitals, explicats a fons i amb centenars d'il·lustracions. Una alegria per als sentits!
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Observatori crític dels mitjans de comunicació del nostre país, una eina impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils per contribuir a una professió més autocrítica.
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
A què ve criticar ara que el president Montilla no parli prou bé el català? No estem demanant que tots els catalans, siguin de socarrel o nouvinguts, facin l'esforç de parlar català sempre i malgrat tot? Com es pot ser tan miop de criticar que el president, tot i esforçar-se, no domini prou la nostra llengua? Fins on arriba la irresponsabilitat social d'aquestes manifestacions, fora de lloc, fora de context, només per burxar una mica més al govern tripartit? Aquesta crítica és molt negativa, justament el dia que es presenta l'edició en llibre i vídeo de la campanya 
Davant de l'atac frontal a la nostra llengua i la nostra nació que suposa l'anomenat "Manifiesto por la lengua común", hi ha dues maneres de respondre. L'una és la valenta, la que contesta dient que la nostra llengua és tant vàlida com qualsevol altra i que no pararem fins que sigui la llengua oficial i més valorada socialment a la nostra terra. En aquesta línia va el que diu l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, presidida per Guillem-Jordi Graells (foto) en 
Ara que Espanya ha guanyat l'Eurocopa i que la meva ciutat és plena de petards i de crits a favor de la selecció espanyola, convé que ens aturem un moment i reflexionem. Ens toca lluitar contra un enemic molt poderòs: no només perquè és un estat, sinó perquè els resorts d'aquest estat (televisions, ràdios, premsa, institucions espanyoles...) són molt forts i tenen poder de seducció davant les masses. Nosaltres anem contra corrent i lluitar contra tot això és duríssim, perquè té a veure amb la vida quotidiana de cadascú (amb els companys de feina, amb els veïns, amb els amics fins i tot) i revelar-te contra la marea imperant és complicat i et fa tenir contradiccions. Però no és el moment de defallir: sabem que tenim la raó i que algun dia tot això serà vist com un moment estrany del passat, però completament superat. Sabem que algun dia veurem Catalunya independent i la selecció que farà vibrar la gent del meu país serà la nostra i no la d'ells. Ànims!
Cap a les nou del vespre, tornant de l'Autònoma en el tren de la línia de Sabadell. Dues estudiants llatinoamericanes parlen entre elles, de la seva experiència a Barcelona, del que volen fer en el futur. Una sembla mexicana, pel seu accent; l'altra diu diverses vegades que és xilena. Escolto distretament, mentre fullejo el diari. Però em crida molt l'atenció un tros de la conversa, en què parlen del contacte que tenen amb els catalans (tradueixo del castellà):
No sóc militant d'Esquerra, ni ho he estat mai. Tampoc no en sóc simpatitzant fixe; hi ha hagut èpoques que els he votat i d'altres que no. Però és un partit que sempre m'he mirat amb simpatia i dins hi tinc alguns amics i coneguts, això no ho puc negar. Ara segueixo amb atenció aquest procés que ha engegat ERC per decidir qui liderarà el partit a partir del mes que ve. D'entrada, he de dir que es tracta d'un procés absolutament inèdit a Catalunya. Que un partit faci unes primàries d'aquestes característiques, no pas per decidir un candidat, sinó per elegir els dos principals càrrecs interns, com són el de president i el de secretari general, és una molt bona notícia a priori, perquè deixa en mans dels militants, en votació secreta i lliure, l'elecció dels dirigents que han de conduir el partit en els pròxims anys. Que hi hagi quatre candidatures, també em sembla positiu, perquè demostra que dins del partit hi ha pluralitat -no gaire freqüent en altres partits de més àmplia base militant- i amplia el ventall d'opcions per escollir. Com a joc democràtic i com a sistema per obrir una miqueta les anquilosades estructures dels partits polítics és incontestable. Ara bé...
Si Etoo hagués marcat aquest gol cantat de la foto, ara estaria parlant d'un dia de Sant Jordi rodó del tot: pel bon temps, per la massiva presència de gent als carrers, pel bon ritme de vendes dels llibres, pels milers de roses passejades, per l'ambient en general. Bé, no ha estat gol: una vegada més, el Barça ha acabat un partit sencer al Camp Nou sense marcar-ne cap, ja se'ns està fent quotidià. He vist el partit a trocets, la primera part en un parell de bars del centre de Barcelona, plens a vessar, i la segona, en el bar de prop de casa meva on sempre acabo veient els partits amb la majoria de veïns que ja ens coneixem -el veí del mateix replà de casa, que es diu Joan com jo, sense anar més lluny-. No era potser la millor manera de gaudir del meu Barça, però avui no he estat "al lloro", que diu en Laporta, i no he pensat en buscar lloc on veure el matx fins que ja era massa tard per trobar una cadira o un foradet en una taula. 
