Article publicat avui a Nació Digital. No me'n sé avenir que el Govern català es prengui seriosament la possibilitat d'ajudar a buscar terrenys a prop de Barcelona perquè uns inversors nordamericans hi instal·lin un macrocomplex de joc i lleure imitant el de Las Vegas. Com podem ensopegar una i altra vegada en la mateixa pedra, malgrat les nombroses experiències similars, totes fallides, del passat recent? Aquests globus-sonda van i vénen cada cert temps, a la recerca del paradís inexistent (facilitats fiscals, ajudes públiques, propaganda gratuïta...). Però el més estúpid és que sempre apareixen unes xifres de llocs de treball absolutament desproporcionades, que els periodistes reproduïm sense cap mena d'escrúpol. Qui amb tres dits de front pot creure's que un complex d'oci pot crear del no res 20.000 llocs de treball directes i 120.000 d'indirectes? Vegeu la resta de l'article aquí.
Article publicat el 30-1-2012 a Mèdia.cat, Observatori crític dels mitjans.
Uns dies abans que el Grup Barnils llancèssim la campanya de micromecenatge per finançar l’Anuari Mèdia.cat 2012, l’entitat germana amb qui tants anys venim compartint objectius i logística, l’Associació Catalana de Professionals (ACP), va fer públic també el seu projecte de sensibilització ciutadana: “Amb independència”. Es tracta d’un portal en el qual s’aniran publicant regularment vídeos on diversos experts ens donaran la seva visió de com pot ser Catalunya l’endemà de conquerir la seva sobirania plena. De moment, n’hi ha quatre i cal filar molt prim per saber quin dels quatre és més interessant: el catedràtic de la UPF Ferran Requejo ens parla de l’estructura política i organització interna del nou país; l’escriptor Matthew Tree, de la projecció internacional de la cultura catalana; l’economista Modest Guinjoan, de les balances comercials amb Espanya i dels possibles boicots comercials que la independència pot provocar; i finalment, el capellà Ballarín reflexiona sobre com es prendria l’església catalana el pas al nou estat. Podeu llegir la resta de l'article aquí.
Una dada interessant de les eleccions de diumenge passat, i que no recordo haver vist enlloc, és el nombre de persones que no van votar cap dels dos partits grans espanyols (PP i PSOE) i van aconseguir representació parlamentària. Deixo al marge, doncs, els vots a formacions minoritàries, en blanc o nuls. Aquesta dada ens mesura força bé el gran de dependència de la política espanyola de cada territori. Així, a Catalunya, el 43,8% dels votants s'escapa al reduccionisme bipartidista en clau espanyola i vota CiU, ICV-EUiA o ERC, mentre que el 46,6% vota PP o PSC-PSOE. El 9'6% restant són els vots que van a parar als extraparlamentaris o al vot blanc-nul. És a dir, quatre i escaig de cada deu votants catalans no se sent representat quan veu un debat Rajoy-Rubalcaba a la televisió i opta per una opció d'arrel catalana que assoleix visibilitat a Madrid. És molt o poc? És prou per dir que això és com el poblat d'Asterix en una Gàl·lia tota ocupada, comparació que he sentit diverses vegades aquests dies? Llegiu la resta de l'article aquí.
He estat tota la campanya electoral del 20N sense fer cap apunt de reflexió política. No és que no tingui res a dir o a comentar de com està anant aquesta campanya, és senzillament que em feia mandra. Però m'ha semblat que no era lògic escapolir-me de l'escomesa amb aquesta indiferència i se m'ha acudit anar a buscar què vaig dir, aquí mateix, en el bloc, en la darrera campanya de les generals, el març de 2008. Podeu repescar l'apunt si voleu, que és del mateix 9 de març, dia de votacions, i deu minuts abans que tanquessin els col·legis electorals. Però ja us en copio aquí un fragment, perquè em sembla que és perfectament vàlid en aquests moments, quan falten tres dies per a un nou diumenge electoral. Deia llavors i subscric ara: "Ja queda poc perquè sapiguem tots com es resolen aquestes eleccions i de quin mal hem de morir els pròxims quatre anys. Però com diu el mail obert d'avui d'en Partal, que té el do de trobar les paraules justes per expressar allò que molts pensem però no sabem com dir, això no s'acaba aquí, com tampoc es va acabar fa quatre anys o en fa un i mig, quan votàvem al Parlament de Catalunya. La vida continua i, tant o més important que el vot que haguem (o no) dipositat avui, és l'actitud que prenguem en tots els nostres actes quotidians i l'ànim amb què encarem els pròxims mesos. Res no està perdut i tot està per fer, tant si hi ha majories d'uns com dels altres." (N'hi ha més)
El comentari irònic de Peces-Barba, ahir en un congrès d'advocats, sobre si Espanya es va equivocar escollint Catalunya enlloc de Portugal en l'època del Conde-duque de Olivares, és perfecte per als que considerem que som una colònia espanyola no integrada. Al contrari dels que se senten "indignats" pels comentaris del polític socialista espanyol (un dels "pares" de la Constitució actual, no ho oblidem), a mi em sembla que demostren d'una manera força gràfica el sentiment de "pertinença" que tenen sobre Catalunya ("nos quedamos con los catalanes y no con los portugueses", noteu aquest "nos quedamos" tan imperialista). Portugal és un exemple magnífic per a Catalunya, ja ho he dit en altres ocasions (vegeu aquest article, titulat "La Península dels tres estats"), perquè refuta clarament l'opinió, molt estesa a Espanya, que la unió dels diferents pobles de la Península Ibèrica en una sola nació era un "destí natural i inevitable" des dels temps dels romans. Portugal, amb la seva independència i la seva llengua oficial, que ningú a Espanya posa en dubte, demostra que no és així. I el comentari fet per Peces-Barba implica que el que ara és Espanya hagués pogut ser, per la força de les armes, amb l'actual Portugal i sense l'actual Catalunya, i a cap espanyol li semblaria malament, per tant, no és un fet natural, sinó la conseqüència d'una trajectòria històrica d'unes nacions que s'imposen a d'altres (de vegades, les aniquilen, com els francs sobre els occitans; de vegades, no del tot, com els anglesos sobre els escocesos). Una altra cosa, ben diferent, és fer broma sobre els bombardejos de l'exèrcit espanyol cap a Barcelona. Aquí sí que crec que Peces-Barba s'ha passat, perquè estem parlant de morts, de destrucció i de desgràcia. I si els bombardejos d'Espartero són lluny en el temps, els de la guerra del 36-39 encara són a la memòria de molts catalans. I van ser avions feixistes (alemanys i italians, a més d'espanyols) els que van causar-los. Al·ludir a la necessitat o no de bombardejar Barcelona cada cert temps, és, a més de molt mal gust, d'una prepotència indecent en una persona que es considera "demòcrata".
(Publicat avui, 12-10-2011 a naciodigital.cat) La casualitat ha volgut que el meu article quinzenal coincideixi avui amb la festa del 12 d’octubre, oficialment declarada “Fiesta Nacional de España” per una llei estatal del 1987. Salvador Cardús ens recordava ahir, a la contraportada del diari Ara, que el primer govern de Jordi Pujol va voler suprimir aquesta festa del calendari laboral català, el 1980, però que va topar amb la resistència de l’aparell de l’estat i va haver de fer marxa enrere. En aquells anys de transició, el catalanisme advocava obertament per treballar el 12 d’octubre. “No tenim res a celebrar”, deien molts dels qui, avui, per grat o per força, descansen de l’activitat laboral. (Llegiu la resta de l'article a Nació Digital)
Extret del llibre "Os Portugueses", de Barry Hatton, que estic llegint. És del capítol que tracta de les relacions entre Portugal i Espanya al llarg de la història (la traducció al català és meva, espero que no traeixi l'original en portuguès, el qual no domino). Diu: "Portugal té dos veïns: l'Oceà Atlàntic i Espanya. Un d'ells va ser vist durant molt de temps com una opció arriscada, traidora i perillosa. L'altre era líquid". Bon inici!. Continua una mica més endavant: "Espanya fou tradicionalment el gran adversari de Portugal. A través de la intrusió o fins i tot de l'annexió per Castella, el regne expansionista que va transformar-se en Estat espanyol, fou sempre una amenaça. En la política exterior portuguesa, això va constituir durant segle 'la qüestió espanyola'. En la coreografia de la seu relació amb Espanya, els portuguesos es mouen cautelosament en relació al seu veí bel·licòs." Interessant, oi?. Encara ho és més aquest paràgraf: "Contra totes les probabilitats, Portugal, tot al llarg de la història, va resistir quasi sempre l'atracció magnètica de Madrid. Agostinho da Silva, filòsof portuguès del segle passat, observà: 'El que Portugal va fer de més gran en el món no va ser ni el descobriment de nous països ni la seva conquesta, ni la formació de nacions ultramarines: va ser haver-se resistit a Castella'." (N'hi ha més)
M'he passat tot el dia en una mesa electoral de la consulta popular, la que estava a la confluència dels carrers Sardenya i Camèlies, al costat mateix del camp de l'Europa. Hi he anat a parar de rebot, ja que quan em vaig apuntar com a voluntari, totes les meses del districte de Gràcia ja eren complertes i se'm va demanar de venir de reforç, per si fallava algú. He anat a primera hora a la seu central de Gràcia Decideix, als Lluïsos de la plaça del Nord, i la Carla Carbonell, la simpàtica coordinadora dels voluntaris graciencs, m'ha enviat a una mesa on s'havia produït una baixa d'última hora. (N'hi ha més)
Estic content per l'excel·lent resultat obtingut aquest cap de setmana pel marató especial de la consulta sobre la independència de Catalunya celebrat al districte de Gràcia, on visc. No hi he pogut participar personalment, perquè he estat fora de la ciutat, però això no m'impedeix de considerar un èxit esclatant haver aconseguit en tant sols dos dies 13.181 vots en aquesta consulta, és a dir, descomptant els que no són residents al districte, un 33,57 % dels possibles. Això és moltíssim i dóna ànims per encarar la recta final fins al 10 d'abril, data escollida per a fer la consulta real a tot Barcelona. L'Alfred Bosch, com a cara més visible, i la seva gent, tenen tota la meva confiança per assolir un resultat molt bo, que obri els ulls de molta gent que encara és reàcia a pensar que aquestes onades successives de consultes serveixen d'alguna cosa. I tant que serveixen! Són bàsiques i imprescindibles per anar mantenint l'esperit rebel del nostre poble "contra les cadenes que encara ens empresonen", com cantava Llach.
Es veia venir de feia temps: els grups anticatalanistes que, a mesura que pren cos la idea de la independència, van incrementant la seva pressió amb l'ajut del sistema judicial espanyol, han llançat un torpede contra la línia de flotació més important per al futur de la nostra llengua: l'escola. I han tocat al blanc! Però això no farà sino unir més la societat civil i esperonar l'avanç imparable cap a la plena sobirania, tal com vaig dir quan es va saber la sentència sobre l'Estatut. Molt bé la reacció de la comunitat blocaire catalana i la d'alguns mitjans: com sempre, punyent editorial de Vilaweb comparant la situació actual amb un cop d'estat; excel·lent la idea del diari Ara de regalar l'enganxina amb el dibuix que us adjunto aquí al costat, manllevat d'una il·lustració de principis del segle passat; bona pensada la de convocar concentracions aquest vespre, tot i ser una època pre-nadalenca poc propícia. Ens toca fer pinya per defensar la immersió lingüística a l'escola. Ens hi juguem molt.
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
Un blog suggerent com pocs, el de l'amic José Miguel Mauriz: l'art i la fotografia digitals, explicats a fons i amb centenars d'il·lustracions. Una alegria per als sentits!
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Observatori crític dels mitjans de comunicació del nostre país, una eina impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils per contribuir a una professió més autocrítica.
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
El comentari irònic de Peces-Barba, ahir en un congrès d'advocats, sobre si Espanya es va equivocar escollint Catalunya enlloc de Portugal en l'època del Conde-duque de Olivares, és perfecte per als que considerem que som una colònia espanyola no integrada. Al contrari dels que se senten "indignats" pels comentaris del polític socialista espanyol (un dels "pares" de la Constitució actual, no ho oblidem), a mi em sembla que demostren d'una manera força gràfica el sentiment de "pertinença" que tenen sobre Catalunya ("nos quedamos con los catalanes y no con los portugueses", noteu aquest "nos quedamos" tan imperialista). Portugal és un exemple magnífic per a Catalunya, ja ho he dit en altres ocasions (vegeu 
(Publicat avui, 12-10-2011 a naciodigital.cat)
Extret del llibre "Os Portugueses", de Barry Hatton, que estic llegint. És del capítol que tracta de les relacions entre Portugal i Espanya al llarg de la història (la traducció al català és meva, espero que no traeixi l'original en portuguès, el qual no domino). Diu: "Portugal té dos veïns: l'Oceà Atlàntic i Espanya. Un d'ells va ser vist durant molt de temps com una opció arriscada, traidora i perillosa. L'altre era líquid". Bon inici!. Continua una mica més endavant: "Espanya fou tradicionalment el gran adversari de Portugal. A través de la intrusió o fins i tot de l'annexió per Castella, el regne expansionista que va transformar-se en Estat espanyol, fou sempre una amenaça. En la política exterior portuguesa, això va constituir durant segle 'la qüestió espanyola'. En la coreografia de la seu relació amb Espanya, els portuguesos es mouen cautelosament en relació al seu veí bel·licòs." Interessant, oi?. Encara ho és més aquest paràgraf: "Contra totes les probabilitats, Portugal, tot al llarg de la història, va resistir quasi sempre l'atracció magnètica de Madrid. Agostinho da Silva, filòsof portuguès del segle passat, observà: 'El que Portugal va fer de més gran en el món no va ser ni el descobriment de nous països ni la seva conquesta, ni la formació de nacions ultramarines: va ser haver-se resistit a Castella'."
M'he passat tot el dia en una mesa electoral de la consulta popular, la que estava a la confluència dels carrers Sardenya i Camèlies, al costat mateix del camp de l'Europa. Hi he anat a parar de rebot, ja que quan em vaig apuntar com a voluntari, totes les meses del districte de Gràcia ja eren complertes i se'm va demanar de venir de reforç, per si fallava algú. He anat a primera hora a la seu central de Gràcia Decideix, als Lluïsos de la plaça del Nord, i la Carla Carbonell, la simpàtica coordinadora dels voluntaris graciencs, m'ha enviat a una mesa on s'havia produït una baixa d'última hora.
Estic content per l'excel·lent resultat obtingut aquest cap de setmana pel marató especial de la consulta sobre la independència de Catalunya celebrat al districte de Gràcia, on visc. No hi he pogut participar personalment, perquè he estat fora de la ciutat, però això no m'impedeix de considerar un èxit esclatant haver aconseguit en tant sols dos dies 13.181 vots en aquesta consulta, és a dir, descomptant els que no són residents al districte, un 33,57 % dels possibles. Això és moltíssim i dóna ànims per encarar la recta final fins al 10 d'abril, data escollida per a fer la consulta real a tot Barcelona. L'Alfred Bosch, com a cara més visible, i la seva gent, tenen tota la meva confiança per assolir un resultat molt bo, que obri els ulls de molta gent que encara és reàcia a pensar que aquestes onades successives de consultes serveixen d'alguna cosa. I tant que serveixen! Són bàsiques i imprescindibles per anar mantenint l'esperit rebel del nostre poble "contra les cadenes que encara ens empresonen", com cantava Llach. 
Es veia venir de feia temps: els grups anticatalanistes que, a mesura que pren cos la idea de la independència, van incrementant la seva pressió amb l'ajut del sistema judicial espanyol, han llançat un torpede contra la línia de flotació més important per al futur de la nostra llengua: l'escola. I han tocat al blanc! Però això no farà sino unir més la societat civil i esperonar l'avanç imparable cap a la plena sobirania, tal com vaig dir quan es va saber la sentència sobre l'Estatut. Molt bé la reacció de la comunitat blocaire catalana i la d'alguns mitjans: com sempre, punyent editorial de Vilaweb comparant la situació actual amb un cop d'estat; excel·lent la idea del diari Ara de regalar l'enganxina amb el dibuix que us adjunto aquí al costat, manllevat d'una il·lustració de principis del segle passat; bona pensada la de convocar concentracions aquest vespre, tot i ser una època pre-nadalenca poc propícia. Ens toca fer pinya per defensar la immersió lingüística a l'escola. Ens hi juguem molt.
