VilaWeb.cat
joanvila | dissabte, 10 d'abril de 2010 | 10:37h
joanvila | dilluns, 5 d'abril de 2010 | 17:27h
joanvila | dilluns, 29 de març de 2010 | 09:15h
joanvila | dilluns, 22 de març de 2010 | 08:00h

Vagi per endavant que a la feina també tinc conflictes amb Endesa. Alguns són de caire comercial i altres de caire tècnic, tots ells molt seriosos. Endesa és una companyia desballestada, sense rumb des de fa quatre anys quan Gas Natural va presentar l'opa. És una companyia que intenta retrobar el seu lloc, sobrevivint amb el fet d'haver de generar prou tresoreria per cobrir les inversions dels accionistes que la van comprar a un preu excessivament car. La companyia que resulti del procés no serà res del que havia estat, trossejada per tot arreu. Tot i que ha fet una renovació a fons dels treballadors, encara conserva tics de monopoli, cosa que li passa factura amb pèrdua de mercat. Dimarts corrien per Sant Gregori cinc comercials d'Iberdrola per pescar clients emprenyats d'Endesa. Canviar de companyia quan un no es troba còmode és una bona sortida.
Dit això no em sembla just el judici sumaríssim que la societat catalana li està fent. Una gran quantitat de periodistes, polítics i tertulians han abocat al debat un cúmul immens de bajanades sense cap fonament que, això sí, ha acontentat el públic. Era el que la gent volia escoltar, és la catarsi després de la nevada, la peça expiatòria sobre la que hem de treure les angoixes. La base de la culpa que s'atribueix a Endesa és que les línies han caigut i que no ho havien de fer. Sobre aquesta base s'ha començat a dir que les línies eren velles, que no hi havia manteniment, que no invertien, que els materials de les torres no eren habituals en altres companyies, diu Joan Boada (bé, Joan, vas bé), i s'han començat a fer propostes inversemblants com la que s'ha de nacionalitzar l'empresa, que s'ha de deixar de pagar les factures,... una bola que s'ha anat fent gran a mesura que passava el temps i més gent opinava.
joanvila | diumenge, 21 de març de 2010 | 20:33h

Las tensiones respecto a la política económica china están aumentando, y con razón: la política de China de mantener infravalorada su divisa, el renminbi, se ha convertido en un lastre considerable para la recuperación económica global. Hay que hacer algo.

Para que se hagan una idea de la magnitud del problema: las quejas generalizadas de que China manipula su divisa (vendiendo renminbis y comprando divisas extranjeras para mantener el renminbi débil y las exportaciones chinas artificialmente competitivas) comenzaron en 2003. En aquel momento, China añadía unos 10.000 millones de dólares mensuales a sus reservas, y en 2003 tenía un superávit por cuenta corriente de 46.000 millones de dólares.

Actualmente, China añade más de 30.000 millones de dólares al mes a sus reservas de 2,4 billones de dólares. El Fondo Monetario Internacional calcula que China tendrá un superávit en 2010 de más de 450.000 millones de dólares, 10 veces la cifra de 2003. Ésta es la política de tipo de cambio más distorsionadora que cualquier país importante ha llevado a cabo jamás.

Y es una política que perjudica gravemente al resto del mundo. La mayoría de las grandes economías del mundo están atrapadas en una trampa de liquidez: profundamente deprimidas, pero incapaces de generar una recuperación mediante el recorte de los tipos de interés porque los tipos relevantes ya están casi en cero. China, al haber maquinado un superávit comercial injustificado, está en realidad aplicando un antiestímulo a estas economías que no pueden compensar.

Entonces, ¿cómo deberíamos reaccionar? En primer lugar, el Departamento del Tesoro de EE UU tiene que dejar de escurrir el bulto y de confundir.

joanvila | dimecres, 17 de març de 2010 | 13:12h
La gran nevada ha posat al descobert un munt de qüestions sense resoldre o mal resoltes. Gairebé totes elles fruit de contradiccions de la nostra societat. Durant els últims anys la dependència de l'electricitat no ha fet més que augmentar. I això no és res del que encara ha de venir amb el transport elèctric. La societat del futur serà elèctrica, és el títol d'un dels meus articles. El daltabaix de la xarxa elèctrica ha posat aquesta primera qüestió en un lloc destacat en el debat. Escolto declaracions de molta gent dient que per tornar a passar situacions com les de fa 40 anys no feia falta fer el camí que s'ha fet. Crec que són reflexions en calent. Una persona que deia això tenia ja una certa edat. Hauria de pensar que si la nostra cultura no hagués fet aquest camí segurament ara ja estaria morta o amb una vida amb menys qualitat de la que porta ara. El nostre benestar es deu sobretot a les millores del confort domèstic amb la calefacció i a les derivades de la sanitat, ambdues relacionades amb l'electricitat. Per tant la dependència de l'electricitat no és la mateixa ara que la de fa 40, 30, 20 i ni tan sols 10 anys. I encara serà molt més intensa en els propers decennis. A partir d'aquí ja podem veure que la qualitat del subministrament no pot ser la mateixa, essent importantíssim assegurar-la en el màxim de circums?tàncies. Aquest raonament, copsat en pròpia carn per moltes persones de les nostres comarques, trenca completament amb aquella ideologia que hem de viure sense xarxes elèctriques. Que hi visquin ells i no emprenyin la resta! La segona qüestió és quin grau de seguretat hem d'aplicar a la xarxa elèctrica. Des de l'autopista fins el mar ha caigut part de la xarxa de 110 kV, 25 kV i part de la de baixa tensió. La gent diu que ha estat per manca de manteniment. A falta de veure el resultat de l'expedient obert per la Generalitat a les ?compa?nyies elèctriques, així, per sobre, em sembla que la caiguda de la xarxa no es deu a mal manteniment. Ha caigut la xarxa, els arbres dels boscos i el sostre del pavelló de Quart. Han caigut torres de formigó, metàl·liques i de fusta, amb vanos grans i petits. El meu parer és que la xarxa ha estat sobrepassada pel pes de la neu humida. Els cables es van carregant de neu, s'allarguen pel pes, fent possible posar-hi més neu,... fins que cau el cable o la torre. Ha estat una nevada excepcional, segur. Però això no ha de ser excusa per no fer res i esperar a la propera. Del meu record hi ha la nevada de gener de 1986, la de novembre de 2001 i la d'ara com a excepcionals. La de 1986 només va afectar la línia de transport de REE de 220 kV fins a Juià. La de 2001 va afectar sobretot l'espai entre Barcelona i Igualada i aquesta ha afectat Girona. Totes tres tenen en comú el mateix fet: una llevantada coincideix amb una gota freda en altura. Per tant estem davant un fenomen que es repeteix amb una freqüència apreciable: en 24 anys s'ha repetit en 3 ocasions, cada vuit anys de mitjana. El director general de Fecsa Endesa Josep M. Rovira es qüestiona que aquesta freqüència demani canviar el disseny de la xarxa. Estic convençut que no veu la mateixa freqüència que ara he exposat. Amb l'augment de la dependència elèctrica és imprescindible superar adversitats semblants, canviant la normativa de pes de neu. Aquesta ha de ser la mateixa a la costa (almenys la de Girona) que a la muntanya pel fet que la humitat multiplica la densitat per dos o per tres.
joanvila | dilluns, 15 de març de 2010 | 07:55h

Divendres de la setmana passada escolto la previsió meteorològica dient que arriba una nevada per diumenge i dilluns. Dissabte escric al Facebook que els meteoròlegs s'equivoquen i que diumenge podem anar a muntanya, perquè no és certa la previsió de nevada per a les 12 del migdia. Diumenge a la tarda escric també que dilluns caurà un paquet de neu important. Dilluns al matí a Girona neva a 1ºC. Mirem a la web del Consell Comarcal si hi ha transport escolar i sí, n'hi ha. Amb la meva germana decidim anar a Barcelona a una reunió important. A les 11 truca el meu fill dient que surten de l'institut i que els porten a casa. A 2/4 de 3 la meva dona telefona dient que la nevada és com la de l'any 1986. El radar mostra la Garrotxa i el Gironès sota la tempesta i per la webcam es veu que a Besalú només plou. Cerquem informació amb el mòbil a la web d'autopistes i no hi podem entrar perquè és feta en flash (disseny erroni, no admet mòbils). A les 3 decidim sortir de Barcelona i apropar-nos a casa. A la sortida de Granollers els Mossos deriven els camions fora l'autopista. El resultat és una cua de 8 km, fins a les 4. Després de Granollers quedem quatre cotxes. Neva fort, però amb aigua. Em pregunto per què els mossos no em demanen si porto cadenes. Decidim aturar-nos a l'àrea del Montseny a l'espera que amaini. A l'àrea no hi ha alimentació elèctrica i només un grup generador, sense calefacció. Per TV3 seguim Joan Boada dient que la nevada és excepcional. Penso, ...per un home excepcional. A la fàbrica diuen que hi ha molts problemes de tensió elèctrica i que han de parar. La gent es posa nerviosa per poder arribar a casa seva i s'atura definitivament la producció, tan sols es manté un equip de reserva. A les 7 veiem que deixa de nevar i que es comença a fondre la neu. Tot i que en Francesc Mauri diu que tornarà a nevar, el radar ensenya que la tempesta es retira. Decidim menjar, emplenar el dipòsit del cotxe i fer via cap a Maçanet, on sabem que l'autopista està tallada per la caiguda d'un cable. Des de l'àrea del Montseny fins a Maçanet la carretera està neta, sense neu i no hi circula cap cotxe, només nosaltres. A Maçanet sortim cap a la N-II i comencem a veure el desastre. El primer tap és a Sils, que es resol a partir de les 10. Més enllà veiem una màquina llevaneus estimbada en una cuneta. Però no gaire lluny trobem un altre tap a Caldes, on s'acaba l'autovia, que dura fins les 2 de la nit. Em sorprèn veure com els vehicles ocupen els dos carrils de la N-II posats en la mateixa direcció i em demano com pensen que han de circular els cotxes que han de venir en direcció contrària i com volen que passin els equips d'emergència. Aquesta reacció, incívica total, és en part culpable dels taps que s'originen. Ho comento amb un mosso, que em dóna la raó. Travessem Girona a les fosques, sense cotxes i amb grups de semàfors que van i altres que no. Arribo a les 3 a casa i abans he hagut de passar per sobre d'un cable d'alta tensió a l'entrada de Sant Gregori. Tot a les fosques. Dimarts vaig a Besalú superant els obstacles a la carretera, semblants als de l'any 1986. Escolto Joan Boada dir que l'autopista s'obrirà a 2/4 de 10 i que el prefecte de Perpinyà no és perfecte. Bé Joan, vas bé! A Besalú engeguem les dues màquines a mig matí i restablim totalment la normalitat. Tornant a casa a la tarda escolto dir al conseller Joan Saura que ells ja havien avisat de la nevada i que la gent no n'havia fet cas. Pilotes fora. La fàbrica Torras a Sarrià encara està aturada i la Nestlé ja s'ha posat en marxa. Sant Gregori està a les fosques, fet que ens va obligar a ficar-nos al llit a les 9 per no tenir fred. Dimecres al matí la temperatura exterior és de -3ºC mentre que a l'interior de casa la temperatura aguanta fins als 14ºC, suportable. La web del consell comarcal diu que hi ha transport fins a l'Institut i al vespre l'electricitat arriba a casa.
joanvila | dissabte, 13 de març de 2010 | 21:50h


España se encuentra en una encrucijada de su desarrollo económico, ya no puede seguir por el mismo camino. El derrumbe del sector inmobiliario ha puesto brutalmente de manifiesto la cortedad de miras de un modelo excesivamente basado en la construcción. Ahora es más urgente que nunca elegir entre una economía que continúe basándose en el trabajo físico (el uso intensivo de la mano de obra no cualificada) o en el mental (más apoyada en el conocimiento y más internacionalizada). A medio plazo, la primera creará más empleo, pero, como ha demostrado la recesión española con más claridad que la de ningún otro país de la UE, no es ésta una solución duradera. El plan anticrisis del Gobierno, que prima la construcción con rebajas fiscales a la rehabilitación de viviendas, no apunta al cambio del modelo productivo que España necesita.
Está empíricamente demostrado que las empresas con más presencia internacional (es decir, las que exportan o adquieren compañías en el exterior) crean más empleo estable y de mayor calidad en sus países de origen que las que operan únicamente en su mercado interno. En general, dichas empresas son de mayor tamaño para tener un mayor potencial, y, con el fin de sobrevivir, han de ser más productivas y competitivas. Con todo, el tamaño no es ni el primer ni el único requisito para introducirse con éxito en los mercados internacionales. Muchas empresas pequeñas han conseguido labrarse un espacio propio partiendo de su tecnología o de un buen modelo empresarial.

joanvila | divendres, 12 de març de 2010 | 09:46h

  La decisió del consell d'administració de Caixa Girona ens ha agafat per sorpresa. Costa escoltar dir a una entitat com aquesta que vol romandre petita i que intentarà sobreviure amb un pla de viabilitat. Que cru és escoltar això! Us ho tradueixo: intentarem no morir en l'intent per acabar en altres mans. Enric Vilert deu estar content en haver impedit la fusió amb les altres caixes. No sé les raons que han impulsat el consell a prendre aquesta decisió, però em temo que no deuen ser gaire transcendents i més aviat deuen ser polítiques. Sí que entenc que un consell que ha estat el responsable del desastre de crèdit hipotecari, del monocultiu econòmic de l'entitat, es resisteixi a canviar la manera de fer, que és tant com acceptar que ho han fet malament. No s'accepta i punt. Això és el que acaba de fer Caixa Girona. La decisió forma part també de la manera de fer empresarial d'aquí. Més val ser cap de ratolí que cua de lleó, diuen. Es prefereix ser autònom i decisiu essent petit que no pas eficient i englobat en una entitat més gran. Doncs ja m'explicaran de què volen viure. La caixa no té oficina d'empreses, li tremolen les cames quan ha de fer un descompte d'un valor una mica gran, no té prou cabals per donar crèdits de cert valor a les empreses,... només té el recurs a microoperacions i sembla ser el camí que vol seguir. Doncs bé, les empreses petites i mitjanes, en quantitat a les nostres comarques, hem de fer la nostra via, com diu en Vilert, hem de ser responsables. Tenim els grans bancs, La Caixa, Caixa de Catalunya i tindrem la nova caixa Unnim. Malauradament no podrem treballar amb la minicaixa de casa nostra. Però els temps que vénen són temps de sinergies amb els clients i amb les empreses de serveis i de proveïdors. Si no és possible treballar amb la caixa del país, l'haurem d'oblidar. I això vol dir també convèncer els treballadors que les nòmines han d'anar a una altra entitat que aporti sinergia. No són temps per malaguanyar cap esforç. I Caixa Girona ho acaba de fer. Adéu.
joanvila | dijous, 11 de març de 2010 | 10:11h


Encara que sembli que una torre d'alta tensió és molt forta, ho és fins al punt que deixa de ser-ho. En el traçat d'una línia es calcula cada torre. Cada una té una distància respecte a l'anterior i la següent diferent. L'itinerari va canviant, adaptant-se a les dificultats del terreny i les torres es dissenyen per aquesta adaptació. En el càlcul de la torre hi ha la seva altura, el seu propi pes, el pes i la tensió dels fils i els agents externs com la temperatura, el vent i la neu. Fixeu-vos que les línies més antigues no cauen. No les calculaven de manera tan fina, ho feien a ull, i els coeficients de seguretat eren tan grans que ho aguantaven tot. De la mateixa manera que es calculen els teulats i els forjats, en el càlcul els enginyers partim d'hipòtesis. Unes son exactes, com el pes i l'altura, però altres són fruit de normatives que alhora provenen de l'experiència. Per exemple el risc a estar sotmès a un terratrèmol. És fàcil entendre que no hem d'aplicar la normativa de Califòrnia, Xile o el Japó perquè aquí el risc és menor tot i que hi ha hagut exemples com els dels anys 1427 i 1428. Però el sentit comú ens diu que construir amb la màxima exposició a un terratrèmol, quan no n'hi ha, és invertir innecessàriament. La mateixa cosa passa amb la neu. A la Vall de Camprodon el codi tècnic de construcció obliga a posar en el càlcul d'estructures un pes de neu equivalent de 125 cm, mentre que a la plana el coeficient és de 33 cm. Això tenint en compte que la densitat de la neu és de 120 kg/m3. Però la densitat de l'aigua és de 1.000 kg/m3, la qual cosa vol dir que el pes de la neu humida com la de dilluns (va nevar a 1ºC) pot sobrepassar el de la hipòtesi de càlcul: dilluns van caure més de 40 cm humits, la qual cosa dobla fàcilment el pes teòric de neu.
joanvila | dilluns, 8 de març de 2010 | 08:12h
Vaig explicant que l'origen del problema econòmic i social que tenim rau en la globalització i en el fet de transferir riquesa fora del nostre espai sense compensar-ho amb millor productivitat. Però, per què la globalització pren riquesa del nostre territori? Sobretot perquè el transport i la logística ho han facilitat. Algun dia he explicat que val el mateix portar mercaderia en vaixell des de Vancouver fins a Palamós que portar-lo en camió d'aquí fins a Calatayud. El trànsit de mercaderies per mar, aire i tren faciliten intercanvis comercials impensables fa un temps. Una empresa de les nostres comarques envia ous abans de néixer els polls a països del Magreb. Els pagesos veuen com els arriben fruites exòtiques i fruites fora de temps als seus mercats naturals. Les flors van i vénen en avió,... i què no us dic dels productes manufacturats que vénen de la Xina, l'Índia, ?Indonèsia, Corea, Brasil i tants i tants països. Tot plegat és gràcies a la millora descomunal de la logística i de la combinació de molts sistemes de transport. Els ports i aeroports esdevenen claus en tot aquest moviment. Es poden veure als ports enginys de descàrrega, grues, amb llargades de 130 metres, pesos de 1.400 tones a una altura de 96 metres sobre el nivell del mar. Autèntics gegants que descarreguen els vaixells en poc temps i que permeten preus de transport molt baixos. Com hi hem de jugar nosaltres en tot aquest moviment? Traient-ne la millor part possible. No hem d'estar només a la defensiva dels productes que entren al nostre mercat. Cal aprofitar-ho també per sortir i vendre en altres mercats. Si veiem l'oportunitat de tornar a ser competitius, si ens creiem que podem plantar cara als productes de fora, llavors ens convé tenir les millors infraestructures per arribar fàcilment als clients internacionals. No n'hi ha prou de tenir bons ports i aeroports, ja que s'han de fer arribar les mercaderies fàcilment i al menor cost a aquestes infraestructures. Això implica bons accessos per als camions, magatzems per al trànsit de mercaderies i el tren.
joanvila | dilluns, 1 de març de 2010 | 07:59h

En més d'una ocasió hem dit que la crisi actual és tota una revolució, com ho va ser la industrial del segle XIX. El més difícil és veure cap a quin tipus de societat anem, quin model en sortirà quan acabem la transició. En el moment actual només podem observar, analitzar i, a partir d'aquí fer prospeccions cap al futur. La crisi no és només d'Espanya, ni d'Europa, ni dels Estats Units. És del món occidental. És fruit de no haver resolt els problemes de la globalització i dels canvis d'usos d'Internet. Com he comentat en articles anteriors, hem transferit una part important de la nostra riquesa a països emergents, sobretot a la Xina. Per tant, si hem tret part de la riquesa a fora som més pobres. L'única cosa que podia compensar aquesta pèrdua hauria estat l'augment de productivitat que hauria compensat la dissipació. Però no, com que això era difícil el món econòmic va triar viure de la bombolla immobiliària que no depenia de la globalització. Direu que alguns països no ho van fer. És veritat, Alemanya no ho va fer, però va viure exportant a Espanya i a Grècia com mai i posant els seus estalvis a finançar les bombolles, essent per tant corresponsable del deliri. Tot el món occidental és culpable d'haver amagat el cap sota l'ala. Des del primer moment de la crisi els Estats Units van devaluar el dòlar. Anglaterra ho va fer després i l'Europa de l'euro comença a fer-ho ara. Si partim del valor més alt de l'euro, 1,5 dòlar/euro i l'hem de deixar devaluar un 30%, s'ha d'acabar a un canvi d'1,2. Deixar depreciar l'euro arranjarà la pèrdua competitiva d'Europa. El problema d'Espanya és que també ha de canviar la relació de riquesa amb França i Alemanya en percentatges similars. Espanya ha deixat de ser competitiva per l'augment de preus i salaris nominals fet en els darrers anys. Per tant és urgent fer marxa enrere a aquest moviment que es va fer malament. Com ho fem per demanar a tothom que cobri menys o que treballi més amb el mateix sou? Com ho fem per anar abaixant els preus? Ja veieu que el primer pacte entre sindicats i patronal és l'augment de salaris entre l'1% i el 2,5%. Com ho farem per repartir la pobresa i que aquesta no es concentri només en els aturats, en els joves, en els emigrants i en els majors de 55 anys? És dur però no difícil. S'ha de fer amb la via impositiva: és la mateixa cosa abaixar salaris que apujar impostos, sempre que el valor resultant vagi a favor de les empreses, no de la despesa pública corrent ni de més construcció pública.
joanvila | dissabte, 27 de febrer de 2010 | 11:32h


El debat més important en aquests moments. Com recuperar la competitivitat, devaluant la moneda o devaluant virtualment amb la rebaixa dels costos socials de les empreses. La resta són collonades i impotències dels polítics en no entendre la situació.

Si usted guardó algunas pesetas como recuerdo, cuídelas. Puede que le sirvan. En tiempos de paro y congelación de salarios, cualquier ayuda es buena. Y es que el invento del euro puede desmontarse como castillo de naipes eurocráticos. Como la cosa va en serio, permítame que me explique.

En 1998 tuve un debate público en Bilbao con el entonces vicelehendakari Ibarretxe, por el que siempre he tenido, contra viento y marea de neofranquistas y radicales, un gran respeto, aun en desacuerdo. El debate era sobre las ventajas del futuro euro. Disentimos totalmente. Desde Euskadi y Catalunya todo lo que sea Europa se ve bien porque cuanto más se diluya España, mejor. Y como el euro dejaba Europa atada y bien atada, miel sobre hojuelas. En este caso todos coincidían en la riqueza del panal, incluidos los españolistas más acendrados, que suelen mirar la cotización de bolsa antes de proclamar esencias patrias. La idea era que el euro ampliaría el mercado, reduciría costos de transacción, simplificaría aranceles y constituiría una unidad de destino en lo universal económico frente a EE. UU., países asiáticos y otras gentes de mal vivir.

Yo expresé mis reservas sobre la bondad del euro, pensando en la gente de a pie para quien la economía no son modelos sino vida. Mi razonamiento era (y es) el siguiente: la moneda es expresión de una economía única en la que las diferencias territoriales dan un promedio en el que se basan las políticas económicas del país. O sea: la política monetaria, la política fiscal, las políticas crediticias del Banco Central (que determina los tipos de interés), la balanza por cuenta corriente (relación con el exterior), el nivel de deuda público y privado tienen que corresponderse. Porque hace tiempo que los países están integrados en una economía global de la que dependen en términos de sus intercambios comerciales y financieros. Si un país vive de prestado, con baja productividad y creciente déficit comercial, se le cierra el grifo del dinero, porque el costo de los préstamos que recibe se hace prohibitivo.

Al final, como nadie cree en la moneda en que el país paga, la moneda se devalúa, por decisión del Gobierno o del mercado, el país puede endeudarse menos, y como sus precios son más competitivos por la devaluación recupera poco a poco su crecimiento y su credibilidad económica. La creación del euro supuso algo distinto: que todas las economías eran iguales cuando no lo eran, ni en productividad, ni en competitividad, ni en responsabilidad fiscal. Para homogeneizar se dieron atribuciones al Banco Central Europeo para que decidiera los tipos de interés. Aún peor. Porque si una economía entraba en recesión porque no aguantaba el tirón de ser igual que las otras en competitividad, no podía recuperar esa competitividad ni bajando los tipos de interés ni devaluando su moneda. O sea, todos alemanes por narices.

A los alemanes les iba bien porque su moneda valía igual con competitividad mayor y así les comprábamos más. Algo había que hacer para mantener la ficción de la unidad de gestión económica. Y por eso el tratado de Maastricht impuso un límite al endeudamiento público y amenazó con multas de hasta el 0,5% del PIB.

Pero como no tiene a la Legión, a ver quién las cobra. La verdad es que España fue mientras pudo un buen ciudadano europeo y se mantuvo dentro de los límites. Fue posible mientras había un alto crecimiento fundado en el modelo especulativo e insostenible del gobierno del PP para crecer sin incremento de la productividad con una economía inmobiliaria, de turismo y de construcción alimentada por mano de obra inmigrada. Cuando la crisis mundial cerró el grifo del crédito fácil, no pudo proseguir ese crecimiento y el Estado tuvo que socorrer a la economía. Sacando el dinero de donde está: de los mercados financieros, o sea, endeudamiento. A finales del 2009 el porcentaje de déficit presupuestario sobre el PIB llegó al 11,8%, no lejos del 13% de la manirrota Grecia. No crece la productividad, no exportamos suficiente (déficit de cuenta corriente del 5,7% del PIB), no hay crédito, baja la inversión y el consumo, por tanto, sube el paro a los niveles más altos de la OCDE, se encarece el crédito en los mercados financieros y es difícil subir impuestos por razones económicas y políticas. El Gobierno tiene las manos atadas, pues no puede hacer lo obvio: devaluar, reducir costos (incluidos laborales) y aumentar productividad.

¿Qué le pasa a la pobre Grecia? Pues que hizo trampa con la UE, ayudada por Goldman Sachs, que maquilló sus cuentas para que los mercados siguieran prestando a una economía fiscalmente quebrada (por el gobierno conservador, por cierto). Y cuando el socialista Papandreou explicó por qué tenía que imponer austeridad se descubrió el pastel. Los mercados dejaron de comprar deuda griega y los especuladores jugaron al alza de precios de los seguros CDS que cubren los riesgos de deuda. Merkel acudió al rescate porque un hundimiento del euro griego es inseparable de un hundimiento del euro. Pero con condiciones leoninas, porque los alemanes no están por la solidaridad a menos que les regalen el Mediterráneo. Esto implica reducción drástica del gasto público, despidos y limitar privilegios del sector público.

Tal vez funcione, porque, pese a las protestas de los afectados, la mayoría de los griegos apoya el plan de austeridad. Pero la urgencia de la intervención resulta de que Grecia es sólo la primera línea de defensa del euro. Los llamados PIGS (qué nombrecito) están en la mira de los especuladores. El coste de los seguros financieros para España se ha disparado desde diciembre. George Soros escribió esta semana que el problema no es Grecia, sino Portugal, Italia, Irlanda y España. Y hace poco Martin Feldstein, respetado economista de Harvard, propuso la restauración temporal del dracma griego para permitir a Grecia gestionar su crisis. Si la crisis del euro no se detiene, empezaremos a hablar de la euro-peseta.

joanvila | dilluns, 22 de febrer de 2010 | 07:59h
Dimarts vaig anar a la presentació del treball de l'Institut Cerdà sobre l'ordenació territorial dels parcs eòlics a l'Alt Empordà. L'acte es va fer a la seu del Consell Comarcal i Déu n'hi do la representació que hi havia. L'estudi de l'Institut Cerdà era un encàrrec fet pel Consell Comarcal a través de Cilma per intentar posar ordre a un tema que fins ara anava sense direcció: per un costat es presentaven projectes de parcs eòlics i per l'altra part alguns feien el que podien per aturar-los. Atès que la Generalitat acaba de treure la localització de parcs eòlics potencials el Consell Comarcal fa un intent de darrera hora per indicar on és oportú posar parcs eòlics. Vaig sortir satisfet de l'acte. Primer perquè per fi s'accepta la necessitat de posar parcs eòlics en una comarca on hi fa vent. Segon perquè l'estudi s'ha fet amb rigor, amb mètode, i això sempre aporta bons resultats. I tercer perquè els que pensen que es pot viure com en els anys cinquanta, o que poden mantenir el benestar actual posant un molinet a cada teulada, queden cada vegada més malparats. Cal felicitar al Consell Comarcal per portar la iniciativa. Ja era hora que algú es posés al davant. El fet de demanar un estudi i haver-lo encarregat a l'Institut Cerdà ha estat un encert que ajudarà a fer millor el camí. L'estudi sobre l'ordenació eòlica és un bon treball. Per fer-lo han seguit un procés metòdic on primer han analitzat el territori que és compatible des del punt de vista legal. Després s'han exclòs les zones a distàncies inferiors a 1 km. dels nuclis poblats, i finalment s'hi ha afegit el territori amb prou vent per fer viable un parc eòlic. El resultat de superposar aquestes capes és un mapa eòlic viable per l'Alt Empordà. A partir d'aquest mapa l'estudi defineix quatre sectors que agrupen zones amb una certa afinitat. El sector 1 es troba en zones PEIN a alta muntanya. En aquest sector l'estudi preveu un potencial entre 516 MW i 717 MW de potència eòlica. El treball deixa clar que aquest ha de ser l'últim sector en ser desenvolupat perquè així ho diu la normativa eòlica. L'exclou quan fa la síntesi final, però el potencial hi és, depenent de quan es farà.
joanvila | diumenge, 21 de febrer de 2010 | 18:15h

Per fi una opinió que pensa que la sortida es troba en la demanda exterior!

Como había avanzado el INE la semana anterior, el PIB disminuyó en el cuarto trimestre del pasado año un 0,15% (0,6% en tasa anualizada). Con ello se cierra el peor año desde que se dispone de contabilidad nacional, que comenzó a elaborarse en España a mediados del siglo pasado. El PIB generado en 2009 cayó un 3,6% respecto al año anterior en términos reales y casi lo mismo a precios corrientes, ya que los precios, o deflactor del PIB, apenas aumentaron un 0,2%.

Desglosando la composición del crecimiento en el cuarto trimestre, se observan brotes verdes en el consumo de los hogares, que aumentó un 1,4% en tasa anualizada tras casi estabilizarse en el trimestre anterior, y en la inversión en equipo, con un asombroso crecimiento del 13%. Ahora bien, no nos ofusquemos con estos brotes verdes, ya que, en buena medida, la recuperación de estos dos agregados se debe a factores temporales, como las ayudas a las compras de automóviles y vehículos comerciales o la reposición de maquinaria obsoleta en empresas con fuerte demanda de exportación. En sentido contrario, destaca la fuerte caída del consumo público, la primera en lo que va de crisis, que avanza el comportamiento de este agregado durante este año y los próximos. La construcción también sigue en negativo, aunque con comportamientos diferenciados entre el segmento de vivienda, que sigue cayendo cerca del 20%, y el resto, que, de momento, se ve beneficiado por el Plan E y la mucha obra pública en infraestructuras en marcha (algo que también cambiará en 2010).

En conjunto, la demanda interna continuó con su aportación negativa al crecimiento del PIB casi en los mismos términos que en el trimestre anterior, -1,3 puntos porcentuales (pp) en términos anualizados. Así pues, la menor caída del PIB en el cuarto trimestre respecto a la del tercero se debió a la mayor aportación de la demanda externa neta. La fuerte recuperación de las exportaciones, que se inició en el segundo trimestre del año en línea con la del comercio internacional, se intensificó, aunque su efecto sobre el PIB se está viendo frenado por el también elevado crecimiento de las importaciones.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 40 canvis

Arxiu

« Febrer 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
272829    
RSS 2.0 RSS Comentaris
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats