Aquest any podrem patir de forma generalitzada els efectes d'un decreixement de l'economia. Podrem aprendre que decréixer, en el món de l'economia, pot ser molt bonic en paraules, però que a la pràctica porta a situacions no sostenibles i doloroses. L'any 2008 vam créixer només un 1,2% la qual cosa va suposar perdre 490.000 llocs de treball. Enguany creixerem per sota de -2% i assolirem la xifra de prop de 4,5 milions d'aturats. El proper any encara creixerem en negatiu, fet que ens portarà a una xifra de persones sense feina que recordarem la resta de la nostra vida. Són els efectes d'un decreixement de l'economia, el mateix que molts ideòlegs de l'esquerra verda desitgen per a la nostra societat. La idea del decreixement sostenible sorgeix de l'extensió del segon principi de la termodinàmica, el que diu que, a mesura que l'energia es transforma, es dispersa fins fer-la no útil. Aquest principi s'ha intentat traslladar a l'economia dient que, si continuem creixent de forma sostinguda, s'esgotaran tots els recursos, prenent de nou la vella teoria maltusiana. Ja he escrit en altres ocasions que aquesta teoria, que en el fons defensa treballar poc, atempta contra un principi bàsic de la humanitat: l'esforç del treball ha possibilitat l'estat del benestar. Per tant, és una bestiesa pensar que l'estat de benestar, tal com el coneixem, pugui sobreviure amb una economia de l'oci, treballant molt menys del que ho fem fins ara. Encara és més difícil si a sobre hem de compartir la nostra riquesa amb països menys desenvolupats que nosaltres. En tot cas es pot pensar en el decreixement si estem d'acord a renunciar a l'estat de benestar com el coneixem i si tornem a l'estat de supervivència i de misèria absoluta en el que havien viscut els nostres avis i besavis.
Si a Espanya hi havia seriosos problemes per sortir de la crisi per culpa d'una classe política miop i per culpa d'un president insensat, les darreres eleccions a Galícia i al País Basc encara ho han complicat més. Quan més necessari és tenir un govern ferm, amb les idees clares, que pugui fer pactes d'estat amb els altres partits per dissenyar solucions per sortir de la crisi, més afeblit es troba. El president Zapatero fins ara se n'ha sortit pactant, ara amb aquest ara amb aquell, per trobar ajuda al parlament. Fins fa poc, en l'aprovació dels pressupostos de 2009, va obtenir el suport del PNB i del BNG. Després de les eleccions de la setmana passada aquest puntal s'ha esfumat. Pactar amb CiU sembla una cosa improbable, doncs aquest partit no pot rendibilitzar els guanys que pugui aconseguir per l'ajuda al no tenir responsabilitat en cap govern. Els socis del tripartit a Catalunya, ICV i ERC, no sumen prou pes parlamentari a Madrid. És clar que el PSOE es decidirà a governar sense un suport parlamentari estable, cosa que el país no agrairà. Governar sense tenir prou majoria vol dir governar a mitges, governar en un poti-poti, on els conflictes més greus no es poden agafar amb fermesa. És just el contrari del que es necessita davant la crisi més greu dels darrers decennis, quan és necessari canviar el model de l'economia i les formes de viure amb les que hem anat fent fins ara.
A Catalunya el moment històric en el qual ens trobem és més greu encar. Quan encara no hem començat a aplicar l'Estatut, quan no hem acabat la negociació del finançament (de qui és la culpa que no s'hagi fet en el mes d'agost, incomplint l'estatut?), quan necessitem que Espanya legisli per impulsar la reindustrialització del país, ... quan més falta fa influir a Madrid, més difícil sembla poder fer-ho.
És en aquests moments quan hem de donar la talla, on podem i hauríem de ser diferents. És ara quan Madrid ens necessita i quan més podem aconseguir. Sempre hem esperat el moment feble a la política espanyola per fer valer la nostra posició negociadora. Els principals guanys els hem fet així. I tots hem arribat a la conclusió que no serveix de res voler convèncer l'opinió espanyola exposant les raons de Catalunya, volent modernitzar l'Estat. Sabem que no serveix de res parlar quan l'altre no vol escoltar. Tots ens hem convençut que els majors guanys els hem d'aconseguir a canvi del suport a la política espanyola.
Fa pocs mesos vaig veure un debat a Televisió de Girona sobre temes energètics. Al final van parlar de cotxes elèctrics. Va ser llavors quan Enric Pardo va dir que s'havia demostrat que si al món els cotxes fossin elèctrics seria impossible generar tota l'electricitat. No em va venir de nou. A principis del mes de febrer, Marcel Coderch, conegut activista antinuclear, també assegurava la mateixa afirmació en el seu bloc. Titulava el seu post "La fantasia dels cotxes elèctrics". Podem dir que el sector que s'anomena ecologista està contra els cotxes elèctrics. Per què? Doncs per la senzilla raó que aquest argument podria ser un camí de proliferació nuclear.
El transport per carretera suposa el 40% del consum final d'energia a Espanya. El transport amb cotxes suposa el 20% del consum final, uns 21.639 ktep (qilotones equivalents de petroli), és a dir 251.883 GWh. Per produir aquesta energia es necessitarien centrals elèctriques amb una potència de 29 GW funcionant contínuament durant tot l'any. Recordem que la punta elèctrica màxima a Espanya és de 44 GW.
El cotxe elèctric té dos punts fonamentals. Un és la seva eficiència. L'altre la complementarietat amb el sistema elèctric. Pel que fa a l'eficiència, he de recordar que, mentre els cotxes que funcionen amb derivats del petroli tenen rendiments del 25%, des del pou de petroli a la roda, el cotxe elèctric té un rendiment del 72% des de la central elèctrica a la roda. Per tant, hi ha un estalvi del 47%, dit d'altra forma, el cotxe elèctric millora en un 188% el rendiment del cotxe convencional. Petit detall, com per menysprear-lo per qüestions de comoditat o ideològiques! Així, si la totalitat dels cotxes a Espanya fossin elèctrics, no és cert que es necessiti una potència de 29 GW per produir tota l'energia necessària sinó que, gràcies al millor rendiment, es necessita una potència de 10 GW.
El ministre Miguel Sebastián s'ha posat com a fita pel 2014 assolir un parc d'un milió de cotxes elèctrics a Espanya. L'augment de potència contínua de la xarxa elèctrica necessari per subministrar l'energia serà de 0,36 GW, és a dir, la xarxa elèctrica ni se n'adonarà. Si el parc és de 2 milions, la potència a augmentar serà de 0,72 GW i, si és de 10 milions, la potència a incrementar serà de 3,6 GW. Finalment, si passem la totalitat del parc de cotxes a elèctric, la potència de la xarxa s'hauria d'acréixer en 10 GW. Per aquest costat les coses semblen fàcils. Però cal suposar que la recàrrega de les bateries dels cotxes es farà majoritàriament a la nit, cosa que encara és més bo per a la xarxa pel fet que l'equilibra.
La setmana passada el governador del Banc d'Espanya, Fernández Ordóñez, va començar el debat sobre la rigidesa laboral a Espanya. Va demanar debatre les indemnitzacions als treballadors acomiadats per les empreses. La resposta no es va fer esperar. El president Zapatero va titllar al governador de neoconservador, quan tothom sap que és un socialdemòcrata. El ministre de treball Celestino Corbacho li va venir a dir que s'ocupi de les seves coses, culpant-lo de part de la crisi financera que patim. Evidentment els sindicats van posar el crit al cel. Fernández Toxo, secretari general de CCOO, va titllar les tesis del governador de "trasnochadas y inoportunas". Fins i tot el PP, en boca de Cristóbal Montoro, el va criticar per "lanzar mensajes que suponen una amenaza para los trabajadores..." Només el president de la CEOE, Gerardo Diaz Ferrán, va fer declaracions en la direcció del governador del Banc d'Espanya. Em temo que ara no és el moment de fer el debat. La gravetat de la situació, que alguns veiem, no és percebuda com a tal per la majoria de la societat espanyola. El moment serà quan el número d'aturats vagi de 4 a 5 milions i quan veiem que això necessitarà molts anys per resoldre's. Però el fet és que el governador ha volgut començar més aviat el debat, segurament perquè veu el drama que s'acosta. Ja hem comentat que per sortir de la crisi serà vital augmentar la productivitat, per la qual cosa s'haurà de possibilitar una nova dinàmica d'inversions, de modernització del teixit productiu. Alhora s'haurà de fer el que es pugui per millorar la xarxa de comunicacions, potenciar l'ensenyament i canviar la disposició de l'administració afavorint noves empreses. Tot això ja ho hem anat repetint. Però també caldrà una nova cultura de treball, una cultura que impliqui més responsabilitat del treballador en el funcionament de l'empresa, amb tot el que això significa. El debat sobre l'acomiadament està marcat per ser un tema tabú, per ser un tema que arranca dels resultats de moltes lluites sindicals, per ser, en fi, un signe de l'actual estat del benestar. El mercat del treball a Espanya és un mercat rígid. El contrari és un mercat elàstic. El mercat rígid respon amb molta lentitud als canvis; per contra el mercat elàstic respon amb molta celeritat a les variacions. Per exemple, el petroli té un mercat molt elàstic i la sal el té rígid.
La crisi que estem vivint és virulenta pel fet que amaga tres altres crisis que no havíem volgut veure abans, unes crisis latents. Són les crisis resultants de la globalització, de la nova cultura d'Internet i de la manca d'energia. Segurament la crisi financera que patim és també el resultat d'aquestes tres crisis. Per tant és important veure-les correctament si volem sortir-ne.
No és cert que el problema d'ara només sigui de finançament de les empreses: si aquestes tenen problemes de finançament és perquè alhora tenen un altre problema comercial, de producte o de capitalització. Tampoc és cert que el problema sigui estrictament de demanda interna com diuen els sindicats: la demanda interna derivada del pes de la construcció (30% del PIB) no hi tornarà a ser fins d'aquí a molts anys si és que mai més arriba a aquelles cotes. El problema és molt més complex i cal cercar la solució en les tres crisis mencionades.
La primera deriva de globalització. Aquesta va ser la sortida que l'elit pensant de Davos va veure per resoldre la relaxació que anava prenent la societat del benestar. Amb els mercats tancats, els individus de les societats modernes, cada vegada més, anaven afluixant l'esforç en el treball, fent ús dels drets adquirits durant els anys que havia durat la construcció de l'estat del benestar. El risc del col·lapse d'aquest estat era evident i la globalització era la via perfecta per introduir competència i forçar la societat a no adormir-se. El resultat ja el coneixem. Bona part de la producció industrial i del sector primari ha marxat cap a països en desenvolupament. Per evitar perdre riquesa calia fer deures, millorar la productivitat i cercar noves activitats, cosa que ha fet algun país com Alemanya. Espanya no ho ha volgut veure i ha penjat tota l'economia de la locomotora immobiliària. Ara que ja no hi ha la construcció aflora la crua realitat: els darrers anys hem perdut teixit industrial, agrari i ramader. Hem perdut clarament riquesa, cosa que emergeix en un augment terrorífic de l'atur, en pèrdua de poder adquisitiu per culpa de la competència de salaris baixos dels països en desenvolupament, i en la desaparició important dels ingressos de l'administració. Per tant, si es vol resoldre aquesta part de la crisi, la solució no passa pas per augmentar els salaris per incrementar la demanda interna (com diuen els sindicats); la solució passa per ser més competitius, per augmentar la productivitat que permeti frenar la importació de béns i augmentar l'exportació. I això no es resol pas precisament per un augment de salaris si aquest no va acompanyat d'un augment considerable de productivitat. Al contrari, si aquesta productivitat no millora caldrà veure si no es treballa amb més temps pel mateix salari o directament amb menys salari per afrontar la situació, conceptes que comencen a introduir les empreses de l'automòbil.
Vaig començar a anar a la Vall de Camprodon l'any 76. Al 83 m'hi vaig empadronar, al 89 m'hi vaig casar i al 91 vàrem tenir la casa a Llanars. La casa es troba a la perifèria del nucli del poble. En aquell temps, a les nits d'estiu, encara podíem veure les cuques de llum al jardí i podíem veure els cavalls d'en Siscu de Can Relic pasturar al voltant de casa. Algun dia havíem trobat els cavalls dins el jardí portats pel seu afany de trobar herba fresca. No cal dir que per a nosaltres poder gaudir de la companyia dels cavalls era un privilegi, tant per la seva imatge esvelta com pel soroll de les esquelles. Podíem tenir els cavalls només a una distància de 3 metres. A sota la casa, a l'altre costat del carrer, hi ha un camp on també hi vénen cavalls de muntar a pasturar. Més avall, en una segona feixa, hi havia un gran camp que també estava ple de cavalls. Ara està ocupat per vuit blocs amb un centenar de pisos.
La Vall de Camprodon ha sofert una gran transformació en tots aquests anys. Durant els anys 80 va desaparèixer tota la indústria tèxtil i la vall va haver de viure de la indústria alimentària i del turisme; les empreses d'embotits i de galetes no eren prou grans per absorbir els llocs tèxtils perduts i el turisme era molt estacional i de caire familiar. Fins que la construcció no va arriar, a partir de l'any 1997, la vall va viure amb dificultats. La construcció va ser un boom. Va alterar totes les formes de la vall. Va transformar el paisatge com mai abans de la història s'havia fet i va modificar el concepte de treball. Aquesta transformació va transvasar gent de la ramaderia cap a la construcció i va crear nous rics en els que els havia tocat la rifa de tenir un terreny on es podia construir. L'especulació es va fer mestressa del territori fent molt difícil estar-hi en contra pel fet que aquell moviment era el que suportava la majoria dels llocs de treball. Quan et queixaves del mal de la construcció, la resposta era "de què vols que treballem?".
Només veure la tendència de la corba espanta. És exponencial. Falta veure quan canviarà la tendència. Què espera el president per cridar alarma general? Què espera per convocar un altre pacte de la Moncloa?
El dia 21 de gener el president de la Generalitat, José Montilla, va dir als empresaris que no és el moment de fer "acomiadaments oportunistes i injustificats". El mateix argument ja l'havia deixat anar la consellera de treball Mar Serna un mes abans: "No deixarem que cap empresa s'aprofiti de la crisi". Des del món empresarial costen d'entendre aquestes paraules. Sabem que des del sector públic es veu l'empresa de forma esbiaixada. Però per més que hi dono voltes em sembla que des de l'administració les coses empresarials es veuen amb vidres glaçats, opacs o completament foscos. La productivitat no és una paraula important en la funció pública, malauradament. Encara ho és menys en l'àmbit polític. Ni productivitat, ni eficiència, ni rendiment, són valor polítics. Per contra, aquests valors són la mare dels ous en el món empresarial. Suposo que tothom sap a hores d'ara que les empreses van començar a tenir problemes fa un any. Les que han arribat fins aquí només tenen un objectiu avui: resistir, aguantar l'any 2009. El resultat de l'atur no és res més que una conseqüència d'aquest objectiu. Les empreses viuen enmig d'un equilibri delicat. Per una part tenen uns actius materials, humans, tecnològics, de coneixement, que han estat creats per satisfer un mercat de clients. Quan l'equilibri funciona, i l'empresa té beneficis, rutlla amb facilitat: l'empresa pot comprar a proveïdors, pot obtenir crèdits dels bancs, pot pagar als treballadors, pot invertir a millorar els seus actius. Però, què passa quan l'equilibri es trenca? Què passa quan l'empresa deixa de tenir beneficis? Què passa quan l'empresa perd de sobte una part important del seu mercat i es trenca l'equilibri? Passa que no pot pagar als proveïdors, ni als bancs, ni als treballadors, ni a hisenda, ni a la seguretat social. L'equilibri basat en la confiança que l'empresa té en el seu entorn de clients, proveïdors i bancs és delicat. Quan es trenca, passa per greus dificultats que poden acabar amb la seva continuïtat.
Excel·lent article de Manuel Castells sobre el futur de l'economia.
"Durante el periodo de euforia irresponsable que atravesó la economía mundial en las dos últimas décadas, para muchos Keynes se hizo tan viejo como Marx. Su receta de gasto público para estimular la economía y salir de la recesión fue considerada por la mayoría de los economistas excesivamente primitiva y peligrosamente intervencionista. La fe religiosa en la sabiduría inmanente del mercado llevó a confiar en el automatismo de oferta y demanda para ajustar producción, consumo y empleo a los ciclos económicos. Y mira por dónde que cuando intentamos salir del hoyo que cavaron desreguladores y liberalizadores nos agarramos, o mejor dicho, se agarra Obama, que es el valiente de la película, a las recetas pensadas para la gran crisis de los años 30. El templo del neoliberalismo, el FMI, recomienda a los gobiernos que aumenten el gasto público en un promedio de 2% de su producto interior bruto.
China anuncia que lo incrementará en un 8% y las otras economías asiáticas adoptan programas similares. En la UE, el gasto proyectado supera los 200.000 millones de euros. Y en EE. UU., al paquete de casi un billón de dólares de rescate financiero se une ahora el plan de estímulo de Obama por más de 800.000 millones de dólares, el mayor de la historia. El plan, por razones políticas, combina la inversión pública directa con una devolución de impuestos (un tercio de los fondos). Pero la mayoría del gasto aplica una mezcla de keynesianismo histórico y keynesianismo del siglo XXI.
Por un lado, obra pública pura y dura: carreteras, puentes, ferrocarriles, escuelas, hospitales, edificios públicos. Por otro lado, inversión en infraestructura de una economía del conocimiento y ecológica: extensión de banda ancha; conversión a la televisión digital; ciencia y tecnología ; informatización del sistema sanitario; sistema de evaluación del cambio climático; ayudas a la industria del automóvil para vehículos híbridos y eléctricos; plan de energías renovables y acondicionamiento energético. El objetivo es modernizar el país y crear puestos de trabajo de distintos niveles de cualificación. Sin embargo, la magnitud del programa, que se pondrá en marcha en febrero, no garantiza su éxito. Porque, como dijo Keynes en su momento, lo más importante para reactivar la economía no es tanto la cantidad que se gaste como las señales que el Gobierno envíe a empresas, consumidores e inversores sobre la fortaleza de la economía y su capacidad de crecimiento.
Les notícies de l'evolució de l'economia no paren de succeir-se. Malauradament sempre cap al mateix sentit, cap al costat negatiu. Malauradament també, la resposta del president Rodríguez Zapatero va en la mateixa direcció de sempre: la d'ignorar la gravetat de la situació. El president va respondre les preguntes de Carles Francino en una entrevista dient que el Govern ha reconegut la gravetat de la situació finançant 28.000 obres públiques als ajuntaments, creant 250.000 llocs de treball nets; que continuaran treballant per evitar arribar als 4 milions d'aturats tot i que, segons ell, aquestes xifres (3,1 milions) són "relatives". Insisteix que no són el mateix els aturats d'ara, sobre un total de 20 milions de treballadors, que els 3 milions de l'any 93, sobre un total de 15 milions de treballadors. Finalment es va definir com a optimista, lluny de triomfalista. L'endemà Joaquín Almunia li va esmenar el discurs des de Brussel·les. Va confirmar les previsions que l'economia espanyola entra en recessió per acabar en depressió i arribar al final amb un total del 19% d'aturats, fet i fet el mateix percentatge de la crisi dels anys 90, amb la mateixa relativitat. Costa entendre aquesta resistència a acceptar la realitat pel Govern i en concret pel president Zapatero. Durant les eleccions de fa un any negava el canvi de cicle quan a les empreses ja vèiem desaparèixer part de les carteres de comandes. Més endavant, quan la crisi financera estava estesa per tot arreu, anava pel món donant lliçons de regulació bancària com si la crisi no l'afectés. Finalment, quan ha acceptat que entrem en recessió, diu que aquí no passa res, que tot és relatiu i, és clar, que nosaltres ens en sortirem amb facilitat, llepant les ferides. La seva actitud és greu. Primer perquè el retard a acceptar el problema porta més ?lluny la solució. I segon perquè escapolint-se, amagant-se de la realitat evita ésser valent per trobar les actuacions per remuntar la situació. Sense bon diagnòstic no hi ha solució. La crisi que patim a Espanya és la suma de la crisi financera, de la crisi de confiança, de la crisi energètica i de la crisi immobiliària espanyola. El servei d'estudis del BBVA estima que hi ha 1.400.000 habitatges nous per vendre. Celestino Corbacho diu que, tot i tenir tants pisos per vendre, és el país on hi ha menys vivenda de protecció oficial. O sigui que, segons ell, el model per remuntar la crisi serà el mateix que teníem. Construcció i més construcció.
Aquesta setmana escric des de Finlàndia. Em trobo a la ciutat de Kajaani, al paral·lel 64, lluny del 42 que tenim a Girona. Això es troba a una distància d'uns 3.100 km des de casa, a la vora del cercle polar àrtic, paral·lel 66, que està a uns 350 km de distància per carretera des d'aquí. El país és pla, farcit de llacs i de boscos. L'altura de la ciutat és de 143 m sobre el nivell del mar i l'altura de la muntanya més alta de Finlàndia és de 850 m. Quan els explico i els ensenyo les muntanyes de casa nostra els cau la baba, quedant admirats pel fet que també estan nevades.
Avui estem a -25ºC. El dia s'aixeca a 3/4 de deu del matí i s'acaba a 3/4 i set de tres de la tarda; per tant, té una durada de 5 hores i set minuts. El paisatge és completament nevat. El llac té gruixos de glaç entre 20 i 70 cm.
Amb aquestes condicions la vida a Kajaani és tan normal com ho pot ser a Figueres, per exemple. La ciutat té 38.000 habitants i està completament equipada. Té aeroport, auditori, palau de congressos, universitat,... és una ciutat moderna i relativament rica. El paisatge nevat no té cap influència sobre el ritme de vida: la gent va en cotxe i a peu com ho fem nosaltres a casa nostra. No treuen la neu de la carretera ni de les voravies; de tant en tant hi posen grava petita que escombren a la primavera. Els cotxes porten pneumàtics de claus o de contacte tot l'hivern (fins maig) i condueixen normalment. A la nit s'endollen per mantenir el motor calent i evitar que es glaci. La gent camina pel carrer amb abric, gorra i guants. Tornant amb ells a l'hotel caminant, pel plaer de fer-ho, percebo que els agrada caminar en aquestes condicions. La neu és la gran convidada de l'hivern. Un dels dies que porto aquí ha plogut, cosa que no els agrada perquè fon la neu i perquè no és gaire agradable caminar pel carrer mullat i amb paraigua. La neu aquí forma part de la vida: els nens juguen amb ella talment com ho fan els nostres i van a classe o al conservatori caminant. Però el rol que juga la neu és com a neutralitzador de la foscor. Si a partir de les 3 de la tarda és fosc, ho és molt menys si el paisatge és nevat que no pas si és sense neu; en aquest cas la foscor seria total. Per tant no és d'estranyar que estiguin contents quan fa fred i neva.
Excel·lent article de Xavier Sala amb el que m'identifico completament. Potser li falta dir que hem perdut teixit industrial i que la recuperació d'aquest serà molt difícil. També li faltaria dir que no hi ha cap polític a Madrid que pugui entendre l'economia des de la vessant industrial. A Catalunya tampoc.
"Por mucho que el gobierno dé las culpas a la situación financiera internacional, la crisis española es made in Spain. Cuando España era un país pobre, basó su crecimiento en productos baratos porque los salarios y, por lo tanto, los costes de producción eran bajos. A medida que crecía, los salarios subían y la competitividad desaparecía. Al no poder competir vendiendo productos más baratos que los demás, España tenía que innovar. Pero nunca lo hizo. En lugar de ello, intentó perpetuar la situación contratando a inmigrantes pobres, cosa que no hacía más que retardar las reformas: gracias a que los inmigrantes aceptaban salarios miserables, las empresas no tenían incentivos a invertir en tecnología o transformarse hacia actividades de mayor valor añadido.La burbuja inmobiliaria también contribuyó a que no se hicieran reformas. Por alguna razón se generalizó la idea de que la vivienda era una inversión segura (“el ladrillo nunca baja”, decían, ¿lo recuerdan?) y todo el país se dedicó a comprar casas. Eso hacía subir el precio lo cual, además de “confirmar” aquello de que el ladrillo nunca baja, incentivaba a constructores a edificar como locos. Entre un 15 y un 19% del crecimiento español llegó a depender de la construcción (el 4% en EEUU). El problema es que ese crecimiento sólo se podía mantener si los precios seguían subiendo y la histeria colectiva que los hacía subir tenía que llegar algún día a su fin. Y al final, eso fue lo que pasó, el ladrillo dejó de ser una buena inversión, la gente dejó de comprar, las constructoras e inmobiliarias dejaron de contratar y, ahora, y una parte importante del PIB va a desaparecer.
Quan fa uns mesos l'alcalde de Figueres, Santi Vila, va presentar el projecte de Gamesa per construir un parc eòlic distribuït a l'Alt Empordà ho va fer de forma continguda, però amb il·lusió. Amb el temps vam anar coneixent més detalls del parc, com la potència, el soterrament de la línia d'evacuació,... detalls que feien pensar que, aquesta vegada sí, convenceríem al territori de la bonança dels parcs eòlics. Però no. Primer va ser el grup Iaeden, que va deixar anar que això no és un miniparc i que constitueix un parc eòlic en tota regla. Ara ha estat el seu regidor de Medi Natural per ICV Richard Elelman qui ha dit que no està d'acord amb el projecte perquè és un macroparc, i que en tot cas s'han de fer els parcs eòlics en "espais degradats, com per exemple els corredors d'infraestructures". Amb el temps anem aprenent més d'aquesta filosofia de la cultura del No. La MAT no pot passar per aquí ni per enlloc. Els parcs eòlics s'han de posar en espais degradats. Els pantans són franquistes. Les nuclears són antidemocràtiques... i així anant embolicant la troca amb l'únic objectiu d'impedir que la societat avanci i mantenir-nos ancorats al segle XVII, just abans de la revolució industrial. Els parcs eòlics no són ben vistos per tres raons fonamentals: per la modificació del paisatge, pel soroll i perquè maten ocells. Tots aquests arguments els estudiem en l'assignatura L'energia de demà a la UdG. És evident que un parc eòlic modifica un paisatge. Però la crítica és subjectiva, perquè ho és la sensació de maco-lleig i perquè el tractament és complex. El paisatge és un conjunt d'elements estètics als quals ens hem habituat: ningú diria que els antics molins holandesos o de la Manxa són lletjos, ja que la nostra generació els ha vist sempre allà. Un altre punt que afecta el paisatge és l'alçada de les torres. Per fer els aerogeneradors productius (que vol dir que siguin profitosos per a la societat), s'han de construir alts i per aquest fet són visibles des de lluny. La qüestió de l'ocupació és relativa. Sota una turbina eòlica s'hi pot pasturar i s'hi pot continuar fent activitat agrària. Un altre concepte per a l'avaluació de l'impacte visual és la unitat del paisatge. Una implantació eòlica és més acceptable quan l'ull de l'observador la pot individualitzar com una unitat en lloc de disseminada per tot el territori. A la Toscana italiana han proposat una fórmula per determinar l'àrea potencial d'implantació eòlica: R = (100+E)·H, essent R el radi de l'àrea d'estudi, E el número d'aerogeneradors i H l'altura. Si considerem l'àrea de l'Alt Empordà amb un radi de 24 km amb centre Figueres, i calculem la quantitat d'aerogeneradors de 138 m d'alçada, surten 74 aparells amb una potència de 316 MW. Si, en canvi, l'altura dels aerogeneradors és de 44 m el potencial de l'àrea és de 445 molins amb una potència màxima de 379 MW. Malgrat tot, la manca d'objectivitat amb la percepció del paisatge fa que aquest instrument sigui només útil parcialment, tot i que és millor que el desgavell intel·lectual en el que es troba ara el debat.
Fa dies que penso quin pot ser el número que millor defineix l'any 2008. Havia pensat en el 54 que és el número d'articles que he fet a Diari de Girona. He escoltat dir a Josep Maria Ureta que el número que per ell resumeix l'any és el zero perquè això és el que defineix les previsions errònies que es van fer per a l'any i també perquè és la xifra d'interès en què s'acaba. Però per a mi la xifra és el 30. El 30% és la part de l'economia en què vivíem per sobre les nostres possibilitats, 30% era la part de l'economia que vivia de la construcció i el 30% és la baixada de vendes de moltes empreses.
Difícilment en començar l'any 2008 podíem pensar que en acabar l'any tindríem una visió tan catastròfica de la nostra situació. Ens vam passar la primera part de l'any pendents de la sequera, emportats per un nerviosisme fora de lloc. Vam continuar amb les eleccions a Espanya, discutint si el que teníem era una crisi o una desacceleració. Finalment, tornant de l'estiu hem descobert que estem enmig d'una crisi mai vista.
Crec que ara estem millor que fa un any. Relativament parlant, és clar. Almenys som conscients del que ens passa. No ho som encara de tota la gravetat, però en som.
Hem acabat l'any sense la sequera: aquesta setmana ha tornat a sortir la llacuna d'Espolla, sensor natural que indica que el nivell freàtic ha arribat al seu valor màxim; no ho havia fet des de l'any 2004. Ara sí que la Generalitat podrà derogar la llei de la sequera del tot.
Les eleccions queden enrere i ningú ja se'n recorda. Quin ridícul allò de la desacceleració quan hem descobert el forat on ens hem ficat! Estem en un moment millor relatiu perquè hem acceptat la realitat i perquè les eleccions queden lluny no impedint prendre les decisions oportunes.
Pel que fa a la crisi en si mateixa no puc pas dir que estiguem millor que fa un any. Ens queda molt encara per continuar baixant. Encara que el director que ens condueix, el president Zapatero, amagui el cap sota l'ala dient que els pronòstics respecte la crisi s'equivocaran tal i com ho van fer fa un any (el ridícul no va amb ell), la crisi ens ha d'ensenyar encara la seva part més dolorosa: un nivell d'atur immens, inacceptable, intractable. Serà quan arribarem a aquest punt quan començarem a sortir-ne. Serà quan polítics, sindicats, empresaris i tota la societat arribaran a la conclusió que cal fer alguna cosa més que anar injectant diners al sistema. Quan el nombre d'aturats passi de quatre milions serà el moment de treballar per reconduir la manera com hem enfocat l'economia en els darrers anys. Serà el moment en el que podrem pensar que hi ha una altra forma d'ajudar els aturats que no pas només donant-los cobertura econòmica. Serà el moment de preguntar-se per què els empresaris tenen por a llogar treballadors, per què les pimes es resisteixen a sobrepassar els 50 treballadors. Serà el moment d'estudiar per què costa tant establir una nova empresa, per què les pimes viuen asfixiades per la burocràcia del sistema. Serà el moment d'investigar per què la societat ha renunciat a fer néixer nous empresaris, promocionant que els nostres joves vulguin ser majoritàriament funcionaris. Serà el moment per deixar enrere definitivament algunes discussions sobre si l'ensenyament ha de servir o no per encarrilar el futur professional dels joves.
