De Sants estant

Després dels resultats de la consulta de l’Assemblea sobre la Llista Cívica, en Josep Pinyol, fervent opositor al projecte, analitza la situació a través del seu bloc https://blocs.mesvilaweb.cat/joseppinyol/el-resultat-de-la-consulta-referma-els-valors-fundacionals-de-lassemblea/

Us recomano que el llegiu. Jo em permeto respondre-li i mostrar la meva opinió, respectuosament, a través d’aquest escrit.

Quan afirma que “el resultat de la consulta sobre la Llista Cívica referma els valors fundacionals de l’Assemblea”, i després ho remata dient que “l’entitat n’ha sortit reforçada” em permeto dissentir: L’Assemblea n’ha sortit dividida en dues meitats, esperem que no siguin irreconciliables, sobretot perquè la seva discrepància la van airejar per tots els mitjans al seu abast, que eren molts i més aviat proclius a les seves postures. Es pot dissentir, però sense fracturar. Hi ha maneres i maneres. Perquè el projecte de Llista Cívica també va d’això, del respecte al discrepant, de fugir de la desqualificació sistemàtica. No tot val per guanyar el debat i les votacions. D’això ja en tenim el pap ple.

En una altra part afirma que “sorprenia que tant els partidaris del SÍ com els dels NO quedessin contents: els del NO perquè havien guanyat, encara que fos per poc, i els del SÍ perquè respiraven alleugerits per no haver d’afrontar una feinada impossible”. També aquí discrepo: per començar, jo com a impulsor del SÍ des de fa temps, em sento contrariat perquè l’actual Secretariat hagués retardat tant la consulta, en comptes de fer-la el 2013 com deia el Full de Ruta. És clar que potser llavors el MHP s’hagués tret de la màniga unes eleccions a la tardor. Sempre em quedarà, a més, el meu dubte de com hauria reaccionat el bloc crític si el SÍ hagués triomfat per poc: hauríen impugnat els resultats, com tantes coses han impugnat per manca d’una sindicatura electoral o altres galindaines? Però quedi clar que només és un dubte, potser raonable. L’altra dubte que em queda és si haurien pretès crear una “Assemblea” alternativa a l’actual. També aquí hi ha indicis que m’ho fan pensar. I ja tindríem ben desactivada la societat civil. I carta blanca pels partits. Ens ho explicaran mai? Tampoc ho puc demostrar, però em temo que tot el sector crític potser estava al servei d’alguna formació política i, per tant, la protegien de l’embat de la Llista Cívica que els podia perjudicar.

Més endavant, en l’apartat de “Catarsi”, s’afirma que “Sense eleccions (se suposa que es refereix a les Autonòmiques) en els propers dos anys de mandat del nou Secretariat Nacional de l’ANC, sense aquesta fita els qui han governat l’entitat fins ara no tenen ni estratègia, ni discurs”. Es dedueix, doncs que ara els toca dirigir l’Assemblea a ells. Em permeto aventurar si no hi haurà noves eleccions al Parlament a la tardor, cas que no hi hagi consens per escollir un President. Caldrà veure l’aritmètica parlamentària. I si no s’avancen, perdrem 4 anys més de decadència política, institucional, cultural, lingüística, social i econòmica. És a dir, de País. Perquè a més, amb el pas dels anys, el cens electoral se’ns va posant a la contra.

A l’apartat “El “Manifest del CIEMEN i la nova etapa de l’Assemblea” es proposa “Una estratègia de confrontació amb Espanya en base a la desobediència civil, i ha de partir del baix nivell actual de mobilització i de les baralles i actuacions dels partits independentistes dels darrers anys i anar incrementant la capacitat de convocatòria… i això provocarà la reactivació de les Assemblees de Base…” i acaba dient “el resultat de la consulta pot esdevenir el tret de sortida d’una nova etapa d’esplendor de la nostra entitat.” Evidentment, difereixo d’aquesta anàlisi. Per començar, penso que la situació política a casa nostra no té res a veure amb el “quinqueni gloriós de 2012-2017”. Persistir en l’estratègia d’aquells anys és no saber llegir els fets històrics. Entre altres coses, ja poden “eixamplar la base” que no es poden treure, en les actuals circumstàncies, 2 milions de persones al carrer. I encara que fos possible, la classe política no ens faria ni cas. La clau de volta de la proposta de Llista Cívica era engrescar les bases en una estratègia propositiva, en un projecte amb un termini clar i concret, acotat en el temps: unes eleccions com a punt de partida. I després, exigir-los coherència i valentia. Perquè suposo que tots tenim clar que cal una regeneració política, i aquesta només es pot fer des de fora dels partits, posant-los al mirall i fent-los veure que no s’agraden. Això no va de més o menys escons. Va de fer veure a la nostra societat que una altra manera de fer política és possible. Amb altres paraules, hem d’assumir que no només hem de fer una confrontació o embat a Espanya, sinó també a nivell intern de País. Perquè les institucions catalanes, actualment són la representació a casa nostra d’Espanya. Ens agradi o no.

Un dels mantres en contra de la Llista Cívica era que “si anem contra els partits després no podrem pactar amb ells”. És que tal com funcionen i actuen no podem pactar-hi res. Perquè ells ho fan amb l’enemic i això invalida la nostra confrontació amb l’Estat.

No cal gaires arguments per invalidar la bonista conclusió que quan ells dirigeixin l’ANC “arribarà una nova etapa d’esplendor de l’entitat”. Segur? Una entitat dividida en dues meitats, per haver tret tots els drapets al sol?

Per acabar, presentar el futur de l’Assemblea com una lluita entre un sector que ho fia tot a participar en la política parlamentària i un altre que pretén centrar-ho tot en l’activisme al carrer i la no-violència és una falsa dicotomia. Perquè, sense anar més lluny, la nostra territorial ha estat present en totes les lluites: precursors del consum estratègic, la denúncia de l’espoli fiscal, les concentracions davant les seus dels partits i de la Generalitat demanant unitat, la campanya per les Cambres de Comerç, les protestes a les presons, als tribunals d’injustícia i concentracions contra la repressió durant 6 anys i tantes altres. I, evidentment, per la irrupció d’una Llista Cívica al Parlament. I com nosaltres, moltes altres assemblees de base.

Qualsevol simplificació que es faci al respecte és voler deixar fora una part del nostre esperit. És tractar de dividir i inactivar l’Assemblea. Perquè aquesta no necessita salvadors que la vulguin preservar en formol. Necessita picapedrers en totes les lluites.

Disculpes, Josep: sóc conscient que sortir a criticar un escrit anterior és jugar amb avantatge. En tot cas, he tractat d’argumentar-ho i no fer la carregada simple i dura que acostumem a veure arreu. Dissentim des del respecte. És allò que dèiem de la nova manera de fer política. I primer de tot ens ho hem d’aplicar a nosaltres mateixos.

Una mica de context: quan ETA encara actuava, es va fer famosa la frase d’Aznar: “En absència de violència es pot parlar de tot”. Passats molts anys, resulta que sense violència no es pot parlar de tot, ni tan sols al Parlament de Catalunya, lloc que, per definició, és on es tracta de “parlamentar” entre els representants legítimament escollits. És més, ara i aquí, qualsevol pacifista pot ser acusat de violència, encara que sigui per la mirada d’odi…

Perquè potser us preguntareu: com es poden qualificar de terrorisme les accions mobilitzadores del Tsunami Democràtic, amb un eslogan que deia “Spain, sit and talk”, que traduït seria, “Espanya, seu i parla”?. És a dir, “Fem una taula de diàleg”, que és una de les coses més pacífiques i inútils que es poden imaginar.

Perquè quan els pagesos que tallen carreteres i autopistes, inclosa La Jonquera, durant varis dies no són pas terroristes, oi? Defensen el seu futur i tenen dret a manifestar-se. Bé, per ara!

Perquè quan els taxistes que col·lapsen Barcelona i el seu aeroport, reivindicant els seus interessos laborals i de gremi, no són pas terroristes, oi?

Llavors, per què ho han de ser els qui van seguir les consignes del Tsunami Democràtic i els seus hipotètics inductors, tallant la Jonquera o col·lapsant l’aeroport durant unes hores?

Doncs perquè a Espanya el terrorisme no depèn del què es faci sinó de qui ho faci. I, sobretot, de per què ho faci.

Així, tot el que faci un independentista pot ser terrorisme, sigui manifestar-se, llençar consignes per internet o fer ganxet, que tot arribarà.

I quina lògica te això? Simplement que qüestionar la “sagrada unidad de España” és un crim de lesa humanitat: el que els causa terror és que Catalunya s’independitzi, perquè sense ella el seu estat és inviable. I qui són els que els provoca terror?: els independentistes, siguin del Tsunami o dels CDR, per exemple. Per tant, aquests, els qui els provoquen terror són, per la seva pintoresca definició, terroristes. No pel que fan, sinó pel que pretenen.

Aquesta és la gran perversitat de la dictadura dels togats. Perquè hem de tenir clar que aquesta convulsa Espanya no és pas una democràcia (govern del poble). Podem escollir entre els noms de togacràcia (govern de les togues), borbocràcia (govern dels borbons), mediacràcia (govern dels mitjans informatius) o femtacràcia (govern de les clavegueres). I encara podem anar afegint neologismes. En qualsevol cas, la fortor comença a ser insuportable.

Des que el Secretariat Nacional de l’Assemblea va proposar tirar endavant aquesta iniciativa de la Llista Cívica fa més d’un any, després que fou aprovada per majoria dels socis als Fulls de Ruta de 2022 i de 2023, es va produir un remolí de reaccions que va conduïr a la dimissió d’un nombre significatiu de Secretaris Nacionals en contra d’aquest projecte estratègic. Es va crear un col·lectiu anomenat “Indesinenter” que ha anat fent campanya amb la instimable ajuda de varis mitjans de comunicació.

Ara, quan s’ha decidit que el projecte de Llista Cívica sigui ratificat per tots els socis de l’Assemblea en una votació telemàtica de l’1 al 14 de març, s’ha intensificat l’acció dels favorables i els contraris a aquesta iniciativa. Els que li donem suport veiem que els defensors de la postura contrària han convocat rodes de premsa, manifestos, etc. Amb arguments de tipus reglamentistes i premonicions sobre la desaparició de l’Assemblea. Però mai havia quedat clara una proposta alternativa a la nostra per sortir del cul de sac a que ens han portat el desencant, la repressió, la pandèmia i la desmobilització provocada per la nostra classe política resguardada en l’autonomisme més depauperat.

Ara sembla que comença a veure’s una alternativa dels crítics: en el trancurs d’un debat televisiu en que vàrem participar alguns defensors i detractors de la Llista Cívica, que podeu veure si voleu a https://www.youtube.com/watch?v=TUbUpV0l8wI , va formular-se el camí que proposen: una Llista de País unitària, no al marge dels partits, sinó amb la seva participació. I encapçalada, sembla, pel President Puigdemont. Perquè l’independentisme ha d’anar unit, fer front comú, manifesten, i la Llista Cívica dispersaria més el vot, seria la quarta o cinquena opció electoral!

Caram! Brillant deducció! I què ha estat predicant l’Assemblea durant anys, sobretot des del 2017 sobre la necessitat d’una opció única o, com a mínim, una estratègia comuna? I quina resposta hem obtingut de la classe política? Repassem-ho mentalment. I a aquest Llista hi convidem en Junqueres i els seus? I els de la CUP? I a la Sílvia Orriols i la seva Aliança Catalana? I a qui més? Que ho provin.

Recordo quan fa poques setmanes aquest col·lectiu contrari va presentar un manifest de denúncia de la Llista Cívica, un dels seus portaveus va afirmar que aquest iniciativa de l’Assemblea era una al·lucinació. I ara jo em pregunto, com es pot qualificar l’invent de la Llista de País unitària?. M’inclino per la nostrada expressió de “somiar truites”. I en aquest cas tant és que sigui feta amb ous belgues o madrilenys, tot i que, a parer meu, prefereixo els de gallines en llibertat, la llibertat que donen els carrers. I no interpreteu la broma ni en clau masclista ni atenent al concepte de cobardia associat a aquestes simpàtiques i productives aus. Ja hem demostrat històricament la nostra valentia, sense anar més lluny, l’octubre de 2017.

La clau de la qüestió és que, per a molts, l’Assemblea s’ha tornat incòmoda per a la classe política que sempre, poc o molt, l’ha colonitzada. Anava bé, perquè mobilitzava l’independentisme: l’ANC sembrava i els partits independentistes en feien la collita en forma de vots, escons, càrrecs, sous i influències (però quasi gens de poder polític real). Ara ja no cal l’Assemblea, l’autonomisme ja els va bé. No esvalotem el galliner (tornem-hi amb la metàfora).

En el que tots estem d’acord, em sembla, és que cal una regeneració política: aquests partits convertits en empreses, amb un funcionament vertical de dalt a baix, el principal objectiu dels quals és mantenir/augmentar el poder, els càrrecs, els sous, la professionalització eterna, sempre a punt de la picabaralla, la desqualificació sistemàtica del contrari, l’incompliment de les promeses electorals… etc. Uns partits com ecosistemes on, pel mètode dels cops de colze, el servilisme i l’adulació, fan que,en molts casos, arriben als càrrecs més alts els mediocres, els que mai han demostrat la seva vàlua fora del partit. Així no anem enlloc. Aquest model no és vàlid ni ara ni quan ja tinguem la independència.

El que em pregunto en aquests moments és si una nova manera de fer política, aquesta regeneració, com intentem aconseguir-la: amb la Llista Cívica des de dins del Parlament, que els posi davant del mirall i reaccionin si veuen perdre la seva força, o amb una Llista de País amb ells a dins, si fos possible, i mantenint les seves estructures de funcionament. Personalment ho tinc molt clar.

També tinc clar que els crítics tiraran endavant el seu projecte, surti el que surti en la votació dels socis de l’Assemblea. I potser crearan una Assemblea alternativa a l’actual, més dòcil i manejable. El més trist és que, a nivell de societat civil, intenten repetir el funcionament maldestre dels partits amb la desqualificació dels altres.

Per acabar, un prec: pel bé del País, els socis de l’ANC voteu en massa, que el resultat sigui el més democràtic possible. I després, surti el que surti, en qualsevol cas, tots continuem actius a l’entitat, ara com ara insustituïble, per avançar cap a la independència.

PS: Una de les estratègies dels crítics en aquest final de campanya és treure a passejar els “gerros xinesos” de l’independentisme. Un dels que han mobilitzat és en Lluís Llach. Ignoro què li han explicat. En tot cas, els promotors de la “Llista de País” suposo no deuen haver entès que la meravellosa cançó “País Petit” del cantant de Verges no es refereix a fer una llista electoral amb una opció d’un partit en concret que, com els altres, ha fet de l’autonomisme la seva línia d’actuació els darrers anys i que la seva proposta sigui fer una “Llista de País Petit”. I preservem el president Puigdemont, si us plau!

Aquesta entrada és un comentari a l’article publicat a VilaWeb el 08/12/2023:

https://www.vilaweb.cat/noticies/incognites-del-quart-espai/

Cada vegada més s’està tractant d’introduïr l’expressió “Quart espai independentista” com a sinònim d’una nova opció electoral que disputi el vot a les tres formacions, autoqualificades com a tals, que fins ara tenen representació al Parlament. Estic decididament en contra d’aquesta nomenclatura i per diverses raons. La primera: per què la quarta? No tothom estaria d’acord en considerar-les totes o algunes d’elles com a independentistes. I també, podria considerar-se que n’hi han més, encara que actualment no tinguin representació i alguna, potser per la seva ideologia, ens faci basarda pensar que en sigui d’independentista.
Però el principal rebuig a acceptar que ens encolomin el qualificatiu de “Quart espai”, com a convençut de la necessitat de promoure la Llista Cívica, és que aquesta no es pot afegir com una opció més i, sobretot, com un partit més. Perquè, per començar, no pretén ser un partit, sinó una agrupació d’electors vàlida només per a unes eleccions. També perquè no respon a l’esquema horitzontal dreta-esquerra de l’espectre polític, ja que la seva funció no és construïr una societat en un determinat sentit, sinó instaurar la República Catalana obeint el mandat de l’u d’octubre. Tampoc pretén imitar l’esquema vertical de la majoria dels actuals partits, amb un funcionament piramidal de dalt a baix, partint d’una base militant ridícula, però adicta per raons d’accés a la menjadora dels càrrecs.
La Llista Cívica vol respondre a l’anhel d’àmplies capes de la societat desencantada amb la rendició de l’actual classe política, allunyats d’aquell objectiu que ens va galvanitzar i que veu, amb incredulitat, com es prioritzen les picabaralles i l’afany de protagonisme i l’interès personal per damunt de l’interès del País. Cal una regeneració política que connecti amb la societat.
Per això, la Llista Cívica pretén surar per damunt de les aigües somortes de l’actual Parlament i de la política catalana en general, a partir d’una mobilització massiva i il·lusionada que pugui escollir, des de la base, aquells representants que estiguin decidits a portar el País a l’alliberament. No és, per tant, un quart espai, un més, sinó l’espai de retrobament de la unilateralitat, de la culminació d’un mandat històric secular.

D’entrada, no estic en contra d’una amnistia en relació a l’independentisme català. Però això no és el cas del que s’està tramant amb les negociacions (ai mare!) entre el triler de la Moncloa i els partits catalans qualificats d’independentistes, perquè té trampa.

Aclarim conceptes. No confonguem amnistia amb indult. Perquè d’això ja n’hi va haver un i va servir pel que va servir: per posar al carrer, de manera condicionada i reversible, 9 dirigents polítics condemnats pels fets de l’octubre de 2017. Condicionats a no reincidir i, en conseqüència, a actuar de fre als anhels independentistes de la societat catalana. Paper que els està sortint brodat. Obviament, si tinguessin un mínim de coherència, s’haurien d’haver retirat de la primera línia política i no acceptar ser-ne un tap. Els agraïríem els serveis prestats, perquè en van pagar un preu prou elevat, cal reconèixer-ho, i tenen perfecte dret a refer la seva vida. Camí que alguns d’ells han emprès.

Més coses: un indult és un perdó. No suposa esborrar la culpabilitat de qui el rep, i es concedeix individualment. És un tracte de favor del govern espanyol que no té per què justificar-ho. Una altra cosa és si l’indult hauria d’existir, si més no tal com s’ha emprat a l’estat. Perquè, en molts casos, s’ha fet servir per intercanviar-se favors entre els governs que s’han anat alternant en el poder. Com podeu recordar, per solucionar la situació penal dels seus amiguets culpables de fraus sistemàtics, malversacions continuades, terrorisme d’estat i altres minúcies.

I una amnistia, què és?. Etimològicament està relacionada amb el concepte d’amnèsia. És a dir, seria un oblit dels delictes comesos. Una amnistia es concreta a través d’una llei aprovada pel poder legislatiu. Normalment respon a una situació excepcional, com un canvi de règim, la fi d’una situació social nova,  el desig de fer un “reset” social. Sembla que es concedeix a un col·lectiu, si bé no pot ser general, i ha de tenir un justificació clara. I, diferència important, representa eliminar la causa delictiva per la qual els amnistiats varen ser condemnats. En certa manera, respon a una manera de reconèixer que, en el seu moment, les coses, des d’un punt de vista judicial, no es van fer del tot bé. Fos perquè les lleis corresponents no semblin acceptables des del punt de vista actual, o perquè l’aplicació dels jutges fos inadequada.  No és del tot cert doncs, el caire de perdó que se li atribueix des del Diccionario de la Real Academia de la Lengua. Però tinguem present que les definicions d’aquest, no són sempre “acadèmiques”, sinó que estan subjectes a pressions interessades, perquè sovint, les decisions dels jutges es basen en les definicions que conté aquest diccionari. Mig recordo que fa uns pocs anys, es va canviar alguna de les entrades, no sé si era del mot “tumulto” o similar. Amb intencions poc dissimulades…

No entrem ara a considerar la banalització interessada del concepte d’amnistia en casos típicament celtibèrics com l’amnistia fiscal. Seria motiu d’una altra reflexió, tot analitzant per què no va representar cap mena de protesta social com l’actual.

I entrem ara en el cas que ens ocupa, l’amnistia als represaliats independentistes. No seria lògic estar-hi a favor, tenint en compte els abusos de tot tipus, tant en els judicis, com en la feblesa o pura invenció de les proves acusatòries, el partidisme de molts jutges, i altres arguments que podem recordar? No seria lògic admetre que és una situació excepcional, després d’haver derivat a la via judicial un problema polític que ha de ser assumit i solucionat políticament?

Però tots aquests arguments portarien a una conclusió evident: si són amnistiats tots els actors polítics i socials de l’independentisme, si ho tornéssim a intentar, quins recursos tindrien per frenar-nos  a tots plegats? Què s’haurien d’inventar, com no sigui la intervenció armada pura i dura?

Per tant, ja veiem que una autèntica i veritable amnistia no és del que s’està parlant. Serà un producte descafeïnat, conservant-ne el nom o ni això.

Més qüestions a analitzar. Seria realment per a tothom? O els “desordres públics” en quedarien al marge? I els qualificats de terrorisme? I els de malversació dirigides explícitament a dirigents independentistes, obviant els d’altres filiacions que han fet el mateix o més? I els artistes i rapers per dir veritats incòmodes? No parlem ja del recorregut judicial que el redactat de la Llei tindria al TC, o de l’aplicació de la llei en cada cas particular per part del TS o d’altres tribunals.

Desenganyem-nos. Això de l’amnistia, si es pacta, quedarà empantanegada, com ho estarà, probablement, el tema de l’oficialitat del català a la Unió Europea. Cobrarem, per endavant, un avançament d’intencions. Això sí: possiblement serveixi per habilitar els líders del 2017 perquè es puguin tornar a presentar i així es tanqui, de la manera més sublim, el dogal al qual estem tots lligats.

Finalment, un altre argument, potser dels més importants, en contra de pactar qualsevol cosa semblant a una amnistia. Possiblement condicioni les conclusions del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre el funcionament de la “justícia” espanyola, en el sentit que, els poden renyar, però poden concloure que els perjudicats per un macrojudici irregular ja han estat rescabalats i no cal insistir-hi.

I aquí sí que podem perdre la gran ocasió de ser considerats com un grup objectivament identificable (en terminologia del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de les Nacions Unides) que ens hauria de permetre avançar en la consideració de Minoria Nacional Oprimida i, per tant, amb l’irrenunciable dret a assolir la independència unilateralment.

Per tot plegat, no us semblen prou motius per estar en desacord amb que es negociï amb l’argument d’una amnistia que resoldrà tots els problemes dels imputats? O el d’uns quants? A canvi de què? També de la impunitat de policies i els seus responsables que ens van atacar el dia del referendum? Com en l’amnistia de la Transició? Imagineu els pactes no escrits. No només per una investidura.

I recordem: una de les nostres eines més potents és fer Espanya ingovernable. Per tant, que negociïn tant com vulguin, però al final, noves eleccions. I llavors, si s’escau, ja en tornarem a parlar.

La manifestació de la Diada d’enguany va acabar a la plaça que alguns anomenen del Mal Nom. I una de les reivindicacions de l’Assemblea, principal promotora i organitzadora de l’acte era que calia canviar el nom de l’actual plaça d’Espanya per plaça del Primer d’Octubre. I es va poder veure com s’havia canviat el nom a les plaques de la retolació. És la tercera vegada que apareixen modificades al llarg dels darrers anys.

Però, una vegada passada la Diada, sembla com si aquesta vella reivindicació, ara assumida per la principal entitat mobilitzadora de l’independentisme, hagi estat oblidada. I doncs? Que potser no és hora de posar a la picota tants i tants noms que ens fereixen els sentits i la consciència? Perquè ben a la vora hi ha un altre nom que m’ofèn: L’avinguda de Maria Cristina. Valdria la pena, en aquest cas i en d’altres, fer una votació popular i proposar un nou nom. Alguns van dir d’anomenar-la Avinguda de Muriel Casals. És només una opció, com d’altres de possibles.

No us penseu pas que vull eliminar el nom d’Espanya del nomenclàtor barceloní. Se li podria dedicar algun carrer o plaça menys simbòlic. Per exemple, només a tall d’exemple, es podria rebatejar amb aquest nom l’actual carrer de Robadors. Ho trobo doblement suggerent, tant pel que fa a la tradicional activitat que s’hi duia a terme, com pel significat del nom. I ja em perdonaran els descendents del Sr. Robador…

Tornant a la reivindicació popular, crec fermament que l’Assemblea hauria d’encapçalar una campanya potent a favor de la data del 2017 en que vàrem ridiculitzar l’estat i votar la nostra independència. A molts pobles ja tenen un carrer o plaça amb l’esmentat nom. I cal implicar-hi moltes entitats de tot tipus, recollida de signatures, mobilitzacions. Cadascú als seus barris i els partits suposadament independentistes des dels Consells de Districte i des del Consistori. Ens hi posem? Però no ho deixem refredar. La data del primer diumenge del proper mes ha de ser la del llançament de la campanya.

Barcelonins tots, NI OBLIT NI PERDÓ!

Comencem.

S’acosten les eleccions generals espanyoles i, qui més qui menys, des de l’independentisme es planteja quina és l’opció millor per a Catalunya: votar alguna de les 3 llistes que fins ara hem considerat independentistes? L’abstenció? Vot en blanc? Vot nul?

D’entrada, descartem el vot en blanc: s’acostuma a interpretar com una postura cívica de participació, però sense tenir clara cap opció i, per tant, deixar-ho en mans dels que sí saben a qui votar. El vot en blanc té la consideració de vàlid, per tant, augmenta el nombre de vots que les formacions petites necessiten per arribar al llindar del 3 o 5% que calen per assolir un escó. És a dir, afavoreix les formacions més votades.

Mostra de diverses classes d’arguments.

En l’anàlisi de la situació hem sentit i llegit diferents tipus de raonament.

Alguns estan basats en qüestions de tipus filosòfic, ètic o de principis, digueu-li com vulgueu. Per exemple, a favor de l’abstenció conscient:  “Com a independentista català, no haig d’anar a votar a les eleccions d’un altre país”. “No hi hem d’anar a fer res”. “Cap de les opcions que podria votar no s’ho mereixen, m’han decebut”. A favor d’anar a votar: “Com a mostra de civisme, vull participar-hi”. “Mentre siguem part d’Espanya, vull influir-hi d’alguna manera”. “Va costar molt aconseguir el dret a votar per prescindir-ne ara”. I alguns més que podeu afegir.

Altres arguments estan basats en criteris de tipus pràctic, per aconseguir determinades millores per al País, evitar certs perills que semblen evidents, mantenir, si més no, l’actual situació… Per exemple, a favor de votar alguns dels 3 partits “nostres”: “Si guanyen la dreta i els ultres, perdrem el País, la llengua i l’autonomia”. “Hem de tenir el màxim d’escons a Madrid per condicionar la política que es faci”. “Augmentarà la repressió i perdrem els progressos i drets aconseguits”. A favor de no votar-los: “Els hem de castigar perquè rectifiquin les seves estratègies”. “Si no hi van junts, no tindran cap influència”. “Si cal, els espanyols faran una gran coalició per no dependre dels nostres”. “L’única solució és fer foc nou i prou d’aquests partits i dels seus dirigents”.

A part d’altres enunciats que podríeu afegir-hi, n’he vist escrits alguns que qualificaria de falsaris o clarament perversos. Per exemple un de la Marina Llansana, ( Òmnium, ERC) https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2307586-ells-mai-no-ho-farien.html on pregunta “Us imagineu un partit de dretes demanant als electors de dretes que no vagin a votar com a mesura per combatre les esquerres? O un partit unionista demanant als unionistes que s’abstinguin per fotre l’independentisme? No, és clar, és impossible d’imaginar perquè ells mai no ho farien.”

Obvia que ni uns ni altres pertanyen a un país sotmès i colonitzat, que tenen tot el poder, que molts independentistes se senten traïts pels seus representants i que tracten de fer-los rectificar perquè no n’hi ha d’altres. I el que és més ofensiu, que no se’ns pot comparar amb els unionistes, perquè ells situen la “unidad de la Patria” per sobre de qualsevol consideració democràtica. I que, si no és per la força dels vots, estan disposats a imposar-se per la força de les armes repressives, militars, jurídiques o del tipus que siguin. És clar que ells mai no ho farien, perquè no els caldria!

Argumentació personal.

Què em fa decantar per una o altra posició?

Sobretot, distanciar-me d’aquestes eleccions estatals i pensar en les futures al nostre Parlament, perquè és en aquest on s’haurà de dilucidar si fem un nou embat a l’estat o si mantenim el nivell de claudicació dels darrers sis anys.

Perquè a les Corts de Madrid poc hi tenim a pelar. Sobretot, si a més, no hi ha una llista conjunta, que permetria aprofitar tots els vots, ni tan sols una ombra d’estratègia conjunta. I a més, perquè les formacions que podríem votar no han reaccionat a les pèrdues electorals de les passades eleccions municipals. Com si sentissin ploure. Sembla clar que no rectificaran mai. Encara no han entès que els nostres vots no són captius de les seves estratègies.

Més arguments: encara que tinguéssim poder per bloquejar la formació d’un nou govern a Madrid i portar-los a noves eleccions o a un atzucac, ja s’està insinuant la possibilitat d’un pacte d’estat, que ells sí que en saben d’això: permetre el govern del partit més votat, PSOE o PP, per mitjà de l’abstenció de l’altre. Ja hem vist la capacitat de les aliances Frankenstein a l’Ajuntament de Barcelona.

Però tornem a la visió de futur sobre les nostres institucions. En la meva opinió, el vot nul o l’abstenció aquest mes de juliol pretenen ser un sever segon avís als nostres partits, aquells que han abdicat de la seva raó de ser, que creuen que continuaran tenint els nostres vots en absència d’alternatives, per així ells continuar fent el mateix de sempre: cedir, obeir i, fins i tot, col·laborar, com quan pacten cadires amb els botxins del 155 o participen en la repressió dels activistes. Vàrem fer de tot pels presos polítics. I ara, ells continuen remenant les cireres. I què fan pels represaliats de base? Cara a les eleccions al nostre Parlament, que si s’estimen el País no haurien de trigar gaire, si volem regenerar la política a casa nostra, l’únic camí és fer net de l’actual classe dirigent. I això només ho aconseguirem fent-los ara un darrer i greu toc d’atenció. Però siguem sincers, de ben segur que ni això no serà suficient: probablement caldrà prescindir-ne i organitzar-nos des de la base amb alguna nova opció sense el funcionament piramidal, professional i gremial que ara impera, tan allunyada del poble. Si ara no els escarmentem, després no ens queixem de la seva forma d’actuar.

Una altra consideració a nivell de mobilització interna: no oblidem que, quan més ha augmentat l’independentisme a casa nostra ha sigut amb els governs de dretes de Madrid. L’encantador de serps que resideix a la Moncloa actualment ha aconseguit dividir i difuminar les nostres forces polítiques i encarregar-los la nostra desmobilització.

Per tant, les úniques opcions que em queden són l’abstenció i el vot nul. No és fàcil, però prefereixo la segona opció. Per una barreja d’arguments de diferents tipus: perquè prefereixo una postura activa, de dir-hi la meva, d’exercir el vot que tant se’ns va negar, posant en pràctica la meva creença que el que normalment s’entén com a “vot útil” és el més inútil dels vots, perquè desvirtua els desigs de cadascú, I la creença que si tothom votés d’acord amb les seves conviccions, els resultats serien ben diferents. També per aspectes més d’interpretació pública dels resultats. És clar que l’abstenció responsable es pot assimilar als que no poden votar o als que passen de tot. I el vot nul actiu, incloure’l amb els que per descuit o per ignorància no saben votar. Però analitzem les dues possibilitats:

Imaginem que aquestes dues postures aconsegueixen arrossegar, per exemple, un 10% dels votants. Si tots opten per no votar, l’abstenció passaria, per exemple, d’un 30% a un 40%. Es pot argumentar que és degut a que es fan en època de vacances, falta de motivació, massa eleccions seguides i altres arguments similars. Ara bé, l’anàlisi acurat de les dades permetrien veure quines formacions en surten més perjudicades, òbviament, les independentistes. I els mitjans unionistes, és a dir quasi bé tots, ho valorarien com l’enterrament del procés. Allà ells.

Imaginem ara, que aquell 10% fa vot nul. Aquest passaria d’un escàs 1% habitual a un 11%. Aquí és molt més difícil escapolir-se amb una interpretació acomodatícia dels mitjans. I més: els vots nuls passen de les meses d’escrutini de cada centre de votació al recompte general. Molts ulls ho veuran.

Consideracions finals.

No podem oblidar algunes qüestions que convé tenir molt en compte. Primera: sigui quin sigui el resultat de tot plegat, la postura de l’Assemblea de posar a consideració dels seus socis la possibilitat o no de donar suport a votar els partits de sempre ha permès destacar un debat que ja existia de fa temps en els àmbits defensors de la validesa de l’1 d’octubre. No sé de cap altra entitat o organització tan important que ho hagi visibilitzat. El resultat de la consulta als socis és secundari. En veurem la repercussió la nit del 23.

Segona: que cadascú faci allò que la consciència i la reflexió li dicti. Però escoltem-nos i expliquem-nos els uns als altres. Amb respecte. No pressuposant la bona o mala fe segons les conclusions de cadascú. Sense desqualificacions mútues de friquis, mesells, rendits, talibans, suïcides, processistes, hiperventilats i altres. Si volem regenerar la política, que li cal, comencem per fugir de reaccions pròpies dels nostres instints i prioritzem les del cor i, sobretot, del cap.

Us convido, aquí o en qualsevol lloc de debat, a dir-hi la vostra: afirmacions, dubtes, valoracions. I el 23, voteu, o no, aquesta és la qüestió.

Un aclariment inicial: exposo la meva postura personal respecte a l’article d’en Josep Pinyol

https://blocs.mesvilaweb.cat/joseppinyol/full-de-ruta-pel-nou-embat-per-la-independencia-o-per-entrar-al-parlament/

Evidentment, no represento la postura oficial de l’Assemblea ni tan sols la del grup de treball de la Llista Cívica que vàrem crear des de la territorial de Sants-Montjuïc amb l’afegit de persones d’altres territorials, tot i que els membres d’aquest grup no crec que en siguin massa distants.

L’objectiu d’aquest escrit és ajudar-nos a reflexionar, a uns i altres, sobre el tema de la Llista Cívica que motiva tantes discrepàncies. Des del respecte. Com mana el Codi Ètic que conté la nostra proposta.

Encara no he entès amb quin argumentari o situacions es preveu fer l’escalada de la tensió al carrer. Amb manifestacions i protestes reactives davant dels múltiples atacs i humiliacions a que ens sotmet l’estat espanyol? Evidentment, això hem de seguir-ho fent, davant qualsevol judici, atac a la llengua, visites reials o del “gobierno”. Però això no pot ser el nucli de la nostra acció, perquè les mobilitzacions reactives tenen el recorregut que tenen. Recordem les que es van fer amb motiu de la sentència.

Les mobilitzacions més potents sempre són les propositives, les que són capaces d’il·lusionar i crear un extens voluntariat a l’entorn d’un objectiu proper i constructiu: 9-N i 1-O com a casos més paradigmàtics.

Creiem que la presentació d’una Llista Cívica potent per trasbalsar el Parlament i tenir uns representants decidits a implementar la República és un objectiu prou motivador.

La participació en unes eleccions espanyoles o europees difícilment poden motivar gaire gent. I creure que serà possible una candidatura única independentista en aquestes i en les properes al nostre Parlament sembla ignorar la realitat actual d’uns partits rendits a la repressió, fins i tot dedicats a blanquejar-la i desmuntar la falsa autonomia. Què van fer els dirigents polítics quan les mobilitzacions del novembre de 2019? No van moure un dit. I què estan fent per evitar les contínues represàlies i judicis als manifestants independentistes, després que nosaltres féssim de tot quan ells estaven a la presó?

Tracteu de ridiculitzar la proposta de Llista Cívica qualificant-la de 4a llista. En tot cas, seria la única a favor de la unilateralitat. La Llista Única que proposeu vosaltres amb els diferents partits és un impossible. S’ha acabat el temps en què la mobilització els feia modificar el seu missatge, tot i que, segurament, no la seva decisió de seguir-nos fins al final. Ara, la repressió i l’escalf de l’escó els té lligats. Potser la vostra postura pretén salvar el sistema de partits o algun d’ells. No ho sé, només dic potser.

Pel que fa als perills per a l’Assemblea, crec que ho és molt més tractar d’enderrocar un Secretariat elegit democràticament, impulsant unes noves eleccions. No puc opinar, perquè no ho he viscut, les acusacions de ser poc democràtiques les actuacions de la cúpula dirigent. Però, posats a criticar, els militants de base també podem retreure al conjunt del Secretariat, i no només de l’actual, la poca consideració cap a les assemblees territorials: més d’una vegada varis secretaris han manifestat que, en els plenaris, ells voten en funció de les seves opinions personals i no en base a les  dels seus representats. Això és una assemblea?

Pel que fa als estatuts, certament, jo faria una modificació a l’article 2.4. eliminant “o grup d’electors”, mantenint la resta del punt relativa a partits i coalicions. Però no és rellevant: recordem que aquest article ja existia quan el 2015 l’ANC va donar ple suport ( de fet, ho va impulsar ) Junts pel Sí. I no recordo que ningú protestés basant-se en els Estatuts. I pel que fa a la transversalitat, l’Assemblea no la perdria, ja que tractaria tots els partits independentistes per un igual: incapaços d’avançar ni un pam en la consecució del nostre objectiu.

Per cert, crec que tots opinem que les grans manifestacions segueixen sent imprescindibles, però no les úniques accions a fer. Segons com, la vostra postura em recorda la dels polítics que creuen que l’Assemblea només ha de mobilitzar la gent, i que ells ja en recolliran els fruits (fins a deixar-los podrir?).

També és discutible la vostra afirmació que l’Assemblea s’ho vol fer tota sola: veiem imprescindible que tracti de teixir aliances amb altres entitats i plataformes, moviments socials, sindicats, etc. que pretenguin construir una opció unilateralista a les properes eleccions, si bé, ara com ara, només l’ANC té suficient capacitat de mobilització com per encapçalar-ho.

Per cert, nosaltres també creiem que el projecte de Full de Ruta 2023-2024 és millorable, i també hem redactat i enviat esmenes.

Com a resum, un breu llistat de quines poden ser les principals diferències entre nosaltres:

Creieu que cal anar a noves eleccions al Secretariat de l‘Assemblea. Nosaltres creiem que cal respectar els resultats de les darreres eleccions.

Opineu que, tot i que la situació política és ben diferent de fa uns quants anys, l’Assemblea ha de seguir fent pressió sobre els partits només des del carrer. Nosaltres opinem que també cal fer mobilitzacions d’aquest tipus, però ha de provar noves estratègies. Acceptem que és tan perillós per a l’Assemblea no moure’s i caure en la inoperància com cercar nous camins i provocar certes desercions.

Vosaltres creieu que la pressió del carrer farà que els partits canviïn la forma d’actuar. Nosaltres creiem que cal una regeneració de la política a casa nostra, que només confrontant els partits amb una nova manera de fer política dins del Parlament hi ha la possibilitat que evolucionin. Però tampoc no n’és cap garantia.

Formulat d’una altra manera, sembla que creieu que hi ha un únic front, l’exterior amb Espanya. Nosaltres també hi veiem un front interior, amb aquells que tracten de desmobilitzar-nos des de les nostres institucions.

Vosaltres interpreteu que cal ampliar l’acció política en un augment de la tensió a través de les successives eleccions i nosaltres ho centrem en les del Parlament, d’on han de sortir els que han d’implementar la independència. Però hem de començar a preparar-ho ara.

Sembla que proposeu mobilitzacions del tipus de desobediència, majoritàriament reactives i nosaltres creiem que les mobilitzacions més permanents i massives han de ser de tipus propositiu, i que la posta en marxa d’un gran moviment de voluntariat per la Llista Cívica crearà aquest crescendo.

Evidentment, uns i altres estem d’acord en que la República s’haurà de defensar al carrer i durant dies.

I suposo que també, uns i altres, estem d’acord que no hi ha varetes màgiques ni dreceres per assolir la llibertat de nostre Poble.

En qualsevol cas, ens veiem als carrers.

En tot el que està passant a l’Assemblea, amb la dimissió d’un bon grup de persones del Secretariat Nacional, segur que s’hi barregen diferents factors. Per un costat, una sèrie d’egos excessius, un cert afany de notorietat, unes possibles discrepàncies personals. Fins i tot, unes certes maniobres poc democràtiques o intolerants de la cúpula dirigent, que s’haurien de clarificar i d’evitar-ne la repetició. Però en tot cas, segur que hi ha alguna cosa més, uns arguments de fons, unes discrepàncies d’estratègia que també hi pesen. I parlant de democràcia, caldria aclarir d’una vegada si els secretaris nacionals quan defensen les seves posicions en el plenari ho fan a títol personal o en funció d’aquells a qui representen. Potser no en el dia a dia però sí, al menys, en els temes importants. I havent captat, abans l’opinió de les bases. Perquè és una assemblea, oi?

Entenc que els “Indesinenter”  o crítics proposen anar augmentant les mobilitzacions en un crescendo fins que arribarà un moment en que la nostra classe política farà un tomb. I que la possible llista cívica la farem amb ells, en una llista conjunta i amb empenta per arribar al repte d’implementar el mandat de l’1 d’octubre. I que la classe política es veurà obligada a acceptar la proposta. Potser una mena de re-edició del Junts pel Sí, amb independents que aglutinin?

Però discrepo d’aquesta estratègia. Analitzem la realitat política actual:

• Veure que els partits segueixen dirigits per aquells que van humiliar-se en un judici vergonyós és un espectacle pornogràfic. Els entenc. Suposem que quan tenien el poder anaven de bona voluntat però no van gosar fer el pas. Honorem-los perquè han patit prou trasbals i uns bons anys de la seva vida, però no poden tornar a manar. Jubilació política. Cap d’ells no va defensar el català al judici. Cap d’ells no va acceptar de dir, per exemple, que es van aturar per evitar un bany de sang. No. Simplement passaven per allà, però amb prou feines van desobeir, ni dedicar diners públics per assolir la independència. Tot plegat els invalida per ni tan sols gestionar les engrunes, que és el que estan fent. Foc nou. I no un simple canvi de cares dins dels mateixos partits, no. El que cal és una regeneració de la política. Experimentar i trobar altres formes d’exercir el poder, de respectar la voluntat de les majories segons els compromisos electorals. Això és el que significa la Llista Cívica, no fer una simple recerca de persones que es vulguin presentar a unes eleccions al Parlament. Per això, en el que no estic d’acord amb els secretaris nacionals dimissionaris és que neguen l’existència de dos fronts per assolir la independència, l’exterior, Espanya i l’interior, les nostres pròpies institucions ocupades. L’estratègia de que hem d’anar tots units, institucions, societat civil i ciutadania és una utopia: això sí que és independentisme màgic. No podem confiar en les nostres institucions: recordem que per la Diada ja varen tractar de desmobilitzar-nos. I n’hi ha per a tothom: uns i altres ens volen massacrar el País amb infraestructures contràries a l’emergència climàtica. I l’eina del Consell de la República està bloquejada i sembla voler fer una mena d’imitació clònica de l’organització territorial de l’Assemblea.
• El crescendo de mobilització política que proposen no sé com el volen aconseguir. Més mobilització que quan l’1 i 3 d’octubre i la reacció de la tardor del 2019 quan va sortir la sentència no crec pas que en siguem capaços. I llavors, ni Parlament ni Govern no van moure un dit. Siguem realistes. Mirem el nivell de mobilització que estem aconseguint. La campanya “Nosaltres Acusem” ha tingut el ressò que ha tingut. Potser sí que la cúpula de l’ANC va posar pals a les rodes, però marcar-se com a fita una comissió al Parlament també és un objectiu ben galdós. Només aconseguirem, potser, una adhesió il·lusionada de la ciutadania si hi ha un objectiu a curt o mitjà termini ben concret i propositiu: endegar una campanya per assolir una bona representació al Parlament que estigui disposada a tot per fer l’embat definitiu. Amb la condició d’abocar-hi molta tasca de voluntariat al carrer i a les xarxes. Una mena de tsunami, encara que aquesta paraula ens porta mals records i n’hauríem d’inventar una altra. I sense oblidar que l’Assemblea també ha de treballar altres flancs de la lluita: denúncia de la repressió, l’encerclament de la llengua catalana, la denúncia continuada de l’espoli, el maltractament lligat a les infraestructures, la lluita a favor de les empreses de proximitat i en contra de les multinacionals i estatals estorquidores, l’augment d’influència en les entitats econòmiques, socials, universitàries i sindicals… Molta feina com perquè anem dividint-nos…
• La facilitat amb que els “Indesinenter” han pogut copar els mitjans de comunicació pot ser, també, un indicador de la preparació meticulosa de la campanya endegada. I l’adhesió dels ex-vicepresidents i secretaris nacionals. Aquests, per cert, no parlen de problemes del tarannà poc democràtic o autoritari de la direcció del ‘Assemblea. Es centren en el moll de l’os, la mare dels ous, la Llista Cívica. No ho neguen, si més no. I proposar noves eleccions al Secretariat Nacional evidencia el desig d’intentar assaltar la institució, cosa relativament legítima, si no fos que fer-les en un futur immediat és considerar que el resultat de la darrera votació de l’ANC no és vàlid.

Deixem de banda aquells, cada vegada menys, que creuen que l’Assemblea corre el perill de convertir-se en un partit. No. L’Assemblea hauria d’intentar aglutinar les diverses iniciatives que veuen clara l’opció de cercar una via alternativa al sistema de partits, que és útil només per mantenir la ficció democràtica al servei del règim del 78. No ho ha de fer sola. Però només ella pot liderar-ho. I no creant un nou partit, que acabaria com tots. I en això coincidim uns i altres. Hauria de crear-se una eina lleugera i provisional, una agrupació d’electors que només serveix per a una única convocatòria d’eleccions. I si cal repetir, tornar a partir de zero. Aconseguir una llista electoral potent per votació popular. Això sí, cal que els representants electes prometin i es comprometin per escrit amb uns principis i línia d’actuació. I on la consulta a les bases sigui del tot freqüent i esdevingui mandat. Anem dibuixant el nou estat.

Per acabar, sembla que, quasi tothom al Secretariat Nacional està d’acord en la Llista Cívica però aquesta és l’arrel del conflicte. Curiós que no sabem quin concepte en tenen uns i altres. Es barallen per una cosa que cap d’ells ha definit de manera clara, ni el concepte, ni el procediment, ni els terminis? O potser uns la volen allunyar dia a dia i altres pensen en una estratègia de “colar-ho” a través d’una votació dels socis i després tenir les mans lliures per fer i desfer llistes amb persones que tenen ganes d’entrar a la política? No ho tenim clar.

Des de Sants ho estem treballant i definint. No sabem què en pensen del nostre projecte ni els uns ni els altres. Tampoc no volem caure en protagonismes ni creure que som els millors i que tenim tota la raó. Què més voldríem que s’haguessin treballat diferents projectes i que ara la feina fos d’arribar a consensos democràtics! Fa basarda, tot plegat. Però del que estem segurs és d’exigir a partir d’ara un bon debat de les bases, constructiu, creatiu. Això ningú no ens ho pot prendre. Amb els de dins i amb els de fora. Afortunadament ara no tenim massa pressa: sembla que, amb les servituds que sigui, no tindrem eleccions al Parlament en els propers mesos. Aprofitem-ho. Per treballar, no per conspirar. Sembla que, cada vegada més, l’Assemblea és un ens que fa nosa a massa gent. I ha de seguir essent, essencialment i com sempre, una poderosa eina per remoure el sistema. Fins i tot, per ser anti-sistema. I això fa por a molts. I per això es troba en un camp minat, amb l’esclat de les primeres càrregues de profunditat. Qüestió d’arremangar-nos i avançar. I anar desbrossant el camí, encara que sigui a cops de lliri.

Els recents esdeveniments polèmics que s’han produït darrerament a TV3, amb un transfons clarament de política domèstica, fan que calgui plantejar-se la situació d’aquest ens que, en el seu moment, va ser una autèntica estructura d’estat. Però que, a hores d’ara, no deixa de ser un camp de batalla més, on es juguen les garrofes els diferents grups polítics, també presents a tants i tants diaris en paper o digitals.

Anem al parell de fets de que parlàvem, tot i que no es pot descartar que se’n produeixin més, tal com està la situació.

En un programa, es veu la imatge del President Puigdemont mentre sona una cançó que pot interpretar-se com ofensiva. Cap reacció de la Direcció de l’ens. Només al cap d’alguns dies, per la pressió de les xarxes, s’aparten els tècnics sembla que “responsables” de la qüestió. Veurem fins on i fins quan els aparten.

En un altre, en un gag s’associa matusserament una esvàstica al PSC. Reacció immediata: l’autor del gag és expulsat i sembla que es qüestiona la continuïtat del programa.

Analitzem algunes qüestions. A part del biaix polític que pot representar la reacció de la Direcció en els dos casos, plantegem-nos el tema de la llibertat d’expressió, especialment en programes d’humor i entreteniment, que és un context ben diferent al de les tertúlies més o menys formals. S’està creant un ambient adequat per fomentar l’autocensura?

El més preocupant de tot és la definició d’intencions de la nova direcció de la TV pública, amb una aposta clara per l’entreteniment com una manera de captar nous públics (sona molt a allò d’ “ampliar la base”)  i fer un procés de despolitització de la cadena, perquè la política sembla que cada vegada interessa menys a la gent. Sobretot tal com està a casa nostra.

Es pot argumentar que, per primera vegada, la direcció de TV3 i de Catalunya Ràdio s’han escollit per concurs públic. Això sembla millor que per acord de les diferents forces parlamentàries. Però no és cap garantia de res. S’han fet públics els criteris per triar una persona o una altra? No pot ser que la influència s’hagi traslladat a l’elecció del jurat o comissió que ha fet la proposta i, finalment als membres del Consell de la “Corpo” que l’han nomenat, amb un clar component dels partits?

Altres greuges que podem fer a la que era “La Nostra” és el maltractament formal del català en molts dels seus programes, la concessió cada vegada més gran al castellà en entrevistes, com si no hi haguessin traductors i, sobretot, el marc mental cada vegada més “messetari” dels seus informatius. Tot això només explicable si es considera que ha de ser una TV autonòmica i autonomista, i no un mitjà al servei del País, una cadena que ara segueix, en bona mesura, al servei d’un 155 inconclòs.

En aquest sentit es pot assenyalar la pèrdua d’una bona oferta de programació infantil que hi havia en el passat i que ha de ser clau per remuntar l’ús social del català en les noves generacions. Si bé és just remarcar que això no és responsabilitat de l’actual direcció, sinó de fa bastants anys.

També es pot parlar de la inflació de càrrecs ben remunerats, i de com molts programes s’encarreguen a productores afins, en comptes d’assumir-ho amb el personal propi de la casa.

Es poden dir encara més coses, com la quota generosa de tertulians dels programes més formals a militants o simpatitzants d’ERC, del diari ARA i de la cadena Godó, que ja sabem de quin peu calcen. Es vol ser transversal, pluralista i representatiu de la societat, oi? Potser convé pensar que els afiliats a partits polítics al nostre País no arriben, ni de bon tros, a representar l’1% del total de la població. No és possible trobar, en el 99% restant, ciutadans, intel·lectuals, periodistes i especialistes en diferents disciplines que donin la seva opinió en els debats? I canviar-los sovint per no donar la sensació que alguns estan ja en plantilla? I que a més, sembla que són experts en tot?

Encara es pot afegir algun consell més, si es pretén, de veritat, que sigui “La Nostra”. Potser menys atenció a la política institucional i més al bategar del poble. De vegades es dediquen estones a actes “polítics” on es pot veure que són quatre gats, que estan muntats simplement per guanyar quota de pantalla, i no surten molts actes i reivindicacions populars de major transcendència i d’interès comú.

Potser caldrà anar pensant en portar les nostres demandes a Sant Joan Despí. Més fàcil no els ho podem posar per tenir una notícia a casa seva. O també ens obviaran perquè no formarà part de la seva prioritat per l’entreteniment? Si és així rai, podem fer alguna “performance”, que ja hi tenim la mà trencada.

Anant des de la plaça del Mal Nom per la Gran Via m’ha donat la sensació de reviure, en certa manera, la manifestació del 3 d’octubre de 2017, quan tot era a les nostres mans.
Té un gran valor la concentració d’avui, i més en les difícils circumstàncies en que s’ha produït. I que sigui la quarta en pocs mesos. Però hem d’anar més enllà. Hem de ser més proactius. No moure’ns, només, des de la reacció als intents d’humiliació de governants frívols i creguts. Hem de ser creatius, positius: que ens mogui la il·lusió, el Projecte de País.
I un camí pot ser mirar d’edificar una nova política més d’acord amb el nostre tarannà. Perquè l’autèntica antipolítica és la que es fa prioritzant el partit, els càrrecs i les influències mediàtiques, que no l’autèntic poder, en comptes de treballar pel conjunt de la ciutadania.

I crec que això és el que ha d’acabar de cristal·litzar en l’elaboració i esclat d’una opció política, que no un partit, digueu-li LLISTA CÍVICA, on es pugui veure, amb tota claredat, aquest tarannà que es palpa des de sempre a les grans manifestacions que, des de fa més de 10 anys, omplen els nostres carrers.
Si ho sabem fer, arrasarem; perquè connectarem amb aquest esperit cívic, generós, insubornable i unitari que cada vegada ha aconseguit inundar el País. I perquè la nostra República no es pot edificar amb un sistema de partits infectat de ressentiments, personalismes, caïnismes i mirada estreta.

El camí cap a Ítaca ha de ser, també, digne de l’objectiu.

(Comentari personal a l’editorial de Vicent Partal del 19 de gener de 2023)

Compte, perquè tractem dels de l’Alt Tribunal. Que, actuant en bé de l’interès general, no pas per l’interès personal, han hagut de prendre una decisió cabdal. Genial!

Però analitzem-ho amb tot el rigor mental: per fer una construcció matemàtica o lògica, sempre cal partir  d’un principi indemostrable, digueu-li postulat o axioma, que es dóna per cert, de tant evident que és. A partir d’aquí, per raonament, s’arriba a unes conclusions, que expliquen, satisfactòriament, algun fenomen científic, social, etc.

Per mirar de treure l’entrellat d’això que s’ha anomenat una crisi institucional, adoptem com a punt de partida el concepte, generalment acceptat, de la democràcia parlamentària com una separació i equilibri entre els tres poders: executiu, legislatiu i judicial.

Donem per suposat que és cert que Espanya és un estat democràtic. Doncs en el cas que ens ocupa, el Tribunal Constitucional ( ep, posem-nos drets! ) tot i no ser un ens judicial, però que actua com a tal, ha impedit al legislatiu discutir d’unes lleis que els afecten ben directament, fins i tot  al càrrec d’alguns d’ells!

Resulta que, basant-se en la Sacrosanta Constitución (“con la que nos han dado…”), han pres una decisió que trenca amb la definició de democràcia. Què pot haver fallat?

Ens enfrontem a un dilema: O no han interpretat correctament la “Sacrosanta” o potser sí. Però en qualsevol cas, les conseqüències són devastadores:

Si han errat en la seva valoració del cas, trobem que el Tribunal Constitucional és inconstitucional. Però si n’han fet una correcta interpretació, llavors la Constitució és inconstitucional, perquè no respecta la separació de poders. Carreró sense sortida, atzucac, “game over”, “Caput”.

És clar que potser no cal que ens posem tan transcendentals. Potser l’errada està en el postulat escollit: la definició clàssica de democràcia. Perquè, recordem allò tan sospitós de que gaudim d’una democràcia “plena”. I, la veritat, a la llum de la història, ja sabem que, quan s’ha d’adjectivar la democràcia, malament rai. Recordeu allò de les “democràcies populars”?

I em ve a la memòria ara allò de la “democràcia orgànica” que es va inventar aquell senyor del Ferrol. Sempre m’havia intrigat el per què d’aquest adjectiu. Vaig arribar a la conclusió que li deia així, “democràcia orgànica”, perquè des del Palacio del Pardo ens podia tocar els “òrgans” als “españoles todos!”, que deia ell amb la seva veu aflautada. No sé si ho feia per compensar que, segons una llegenda urbana, només disposava d’un sol testicle. Per cert, mai s’havia dit si el que tenia era el de la dreta o el de l’esquerra, si bé jo m’hi jugaria un ou (ep!, de xocolata, eh?) que era el de la dreta. Sinó, quin contrasentit, no?

Però tornem a l’actualitat. Què volen dir quan diuen “democracia plena”? Plena de què? de vividors?, d’ineptes?, de corruptes? de mediocres? de colpistes? de feixistes? de familiars reials depravats? d’infraestructures inútils? d’espolis territorials? d’incompliment de lleis i promeses? de deute irretornable? Ben plena de tot això sí que ho és…

La conseqüència de la decisió del TC és que han aconseguit prostituir la constitució o bé constituir la prostitució. En llenguatge de carrer podríem dir que han putejat Espanya o bé que l’han convertida en una casa de barrets. En tot cas, la diferència és de matís, i té ben poca importància per a nosaltres.

A la vista de tot això, i en relació a aquestes dates, no puc més que mostrar-me indignat pel Pessebre que s’han muntat, on tan animal és el bou de l’esquerra com la mula de la dreta, on l’infant tremola perquè els seus pares no poden pagar ni la llum ni el gas, on els reis van i venen de l’Orient carregats de bitllets i meuques, on el riu és de plata autèntica provinent de les empreses de l’ÍBEX, on han enfarinat les muntanyes per poder-hi fer uns Jocs d’Hivern. I sobretot, perquè en un racó hi ha un caganer amb barretina, adorant un àngel grassonet i dialogant, que mostra un cartell que diu “Volem l’Estatut”…

Total, fotem-los el pessebre enlaire d’una revolada. O millor, d’una revolta. Potser llavors ens quedarem en pau.

I que tinguem un bon Nadal!

No em refereixo amb aquest títol a que, gràcies a l’eliminació del concepte de sedició del codi penal, el triler Sánchez pretengui seduir el crèdul Aragonès perquè li aprovi els pressupostos, ja que això està esculpit en granit des de fa mesos. Analitzem una mica els canvis legals i com afectaran a tota la ciutadania. I especialment, a dirigents i activistes independentistes.

La desaparició del delicte de sedició del Codi Penal respon a una exigència de la legislació europea que, com sempre, el govern espanyol tracta de presentar com un avenç democràtic i una adaptació als temps actuals. Però, com de costum, fa servir en forma de boomerang perquè esclati a la cara de tots nosaltres, i ho disfressen com una concessió important a l’independentisme, fruit d’una taula de diàleg virtual que aconsegueix dissoldre i resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Res de nou, com ja van fer amb els indults: rentat de cara del franquisme de sempre i tenir contents als “negociadors” catalans que es pensen qui sap què han aconseguit…

Però aquesta vegada la qüestió, si és possible, té aspectes més preocupants per a nosaltres:

• Per un costat el canvi de nom, de sedició a desordres públics agreujats, amb reducció de penes, pretén reconduir el tema de l’extradició dels exiliats, especialment de Puigdemont, amb noves demandes amb més possibilitats d’èxit davant els tribunals europeus. Això ja s’ho han anat treballant gràcies als pactes acordats amb les exiliades que s’han rendit a Marchena, per anar aïllant el MHP.
• Per altra banda, la redacció dels nous articles disminuiran les repercussions penals per als possibles líders polítics que intentin novament la independència, però agreujaran les penes dels activistes i simples manifestants, fins i tot la ocupació d’edificis, escoles, instal·lacions, carrers, etc. i afegint el relliscós concepte d’intimidació. Penseu com van quedar d’intimidats els repressors de l’1 d’octubre per les mirades d’odi, l’ús de fairy i altres “malèvoles” activitats dels pacífics votants.
• En definitiva, es tracta d’una “democratització” de les penes, abans eren de 15 o més anys als dirigents polítics i de 2 a 5 dels manifestants. Ara el marge serà més estret. Posats a fer, tots pagarem un preu similar. I, curiosament, això ho han negociat els dirigents, que són els afavorits. Cap problema, oi? Sobretot, tenint en compte que els ja jutjats podran beneficiar-se de la reducció de penes i, en el futur, ells ni ho tornaran a intentar…

I això em porta a plantejar el que indica el títol: amb la desaparició de la sedició, no serà massa difícil exercir la seducció a persones que puguin i vulguin encapçalar el projecte de fer un nou embat a l’estat que ens porti a la independència. Perquè si tornéssim a fracassar, que ja ho veurem, no hi hauria massa diferència entre ser President de la Generalitat o un simple manifestant que li dona suport: un parell o tres d’anys? Què més dona?

I tot això té una lògica: els espanyols, com nosaltres, saben que el desllorigador, la clau del procés està en les bases, no en els dirigents. Per tant, es tracta d’espantar-nos tant com puguin. Que no gosem manifestar-nos massivament. Però el secret està, com ens deia fa pocs dies una de les veus més respectades de l’autèntic independentisme, en que no poden fer judicis massius a milers de persones. No hi ha prou jutges. Ni presons.

No us sedueix la idea?

Després de la votació d’una gran proporció dels afiliats a Junts, que ha comportat la sortida de tots els consellers d’aquesta formació del Govern de la Generalitat, s’han pogut veure, escoltar i llegir un seguit d’intervencions, opinions, comentaris i sentències que fan bona la percepció que tot plegat és bastant “kafkià”, en el sentit que, si t’ho empasses acríticament, pots acabar tocat i enfonsat. Potser és el que pretenen. Anem a pams:

Alguns opinen que no és admissible que una decisió com la de deixar el Govern l’hagin presa una quantitat minúscula de persones, uns 3000 afiliats d’un partit, una cosa que afecta a tot el País. I doncs? Sembla que seria més “lògic”, i varis ho manifesten, que ho hauria d’haver decidit els de la cúpula del partit, que per això hi són. Perdó: aquesta és la reacció davant d’una de les poques ocasions en que es dona veu a les bases? Quina mena de concepció de la democràcia tenen aquesta gent que opinen de matinada? Potser perquè estan acostumats a un funcionament en que la paraula del líder o cabdill és sagrada? No és una mica ranci això? L’altra qüestió seria per què hi ha tan poques persones que militen en els partits en general. Potser perquè ningú se’ls escolta i quan fan primàries (només per escollir el cap de llista, no tota la llista, eh?) després, els dirigents, si els rota, canvien de persona per raons estratègiques?

Un altre tema: molts presentadors, opinadors i experts politòlegs fan afirmacions rotundes proclamant la fi del PROCÉS. Ara sí. Ara ja ens han vençut. Jo no tinc en absolut aquesta sensació, però si la van escampant goebelianament, igual “cola”. O entenem coses diferents amb aquesta paraula.

Evidentment, les tertúlies, editorials, tuits i altres artefactes parlen, sobretot, en termes de partits, institucions, influències, poders, càrrecs, sous i estratègies. En definitiva, d’allò que ells entenen per “política”, però que nosaltres podem qualificar de “menjadora”.

Perquè els que hem estat picant pedra tots aquests anys sabem que el procés és nostre, del carrer. Que sense aquesta tasca encara estaríem parlant de pacte fiscal, de traspàs de competències i, en el millor de casos, d’”exigir” i de “blindar” determinades reivindicacions que després cauen com fulles a la tardor. Foc d’encenalls fruit de la impotència, la inoperància o l’engany.

Que quedi clar, el procés no és mort ni enterrat. Potser és el desig de molts. Potser ara descansaran en pau aquells que es van esverar quan van veure que a les darreres eleccions el vot independentista obtenia la majoria absoluta en escons i, per primera vegada, en vots. Ja no tenien excusa. Ja era prou com per proclamar o ratificar la independència, si s’estava disposat a controlar el territori. Valga’m Déu! que diria l’ateu… Tot era un miratge: els vots potser eren independentistes, però no tots els escons, vist el que hem vist. I ara aniran quedant les coses clares. S’ha acabat la comèdia. Però tot no s’acaba aquí. Ni molt menys. Ho hem vist per la Diada, que alguns van menysprear. Que convoquin manifestacions els partits com vaig suggerir fa uns dies: https://blocs.mesvilaweb.cat/joanmb/catalunya-i-lexperiment-butterfly/

A veure quanta gent reuneixen. I no serem tan rucs de tornar-los a votar per falta d’alternatives, que en això basen la seva legalitat, que no legitimitat. Si cal, en crearem una de llista, ben diferent, pensant en el futur d’una societat amb valors republicans i no com un esqueix bord de l’espanyolisme recalcitrant.

Ho veurem a les properes eleccions, encara que llavors ja tindrem força més clar quines opcions són d’un color o d’un altre. Segurament no tindrem, com ara, la majoria absoluta, però és que ara era fictícia. I no només per una de les llistes, tinguem-ho present. Potser una i mitja, potser tres…

En tot cas, posem fil a l’agulla. Que tinguem temps d’organitzar-nos davant d’aquest descosit. Recordem el poeta:

Vam girar full temps ha, i alguns s’entesten a llegir, encara, la mateixa plana.

Resum: la cúpula judicial espanyola està disposada a sacrificar la persecució de bona part de les figures polítiques catalanes a l’exili a canvi d’obtenir la “grossa”, el premi de “caça major”, Puigdemont, aconseguint la seva extradició. I, eventualment, la dels seus propers: Comín, Puig i Ponsatí.

Això explicaria com ha maniobrat amb altres exiliats a causa del procés, segurament negociant amb ells una condemna lleu per desobediència si es presentaven al Suprem, és a dir, si es rendien. És el cas de Meritxell Serret en el passat, d’Anna Gabriel actualment i, intueixo en el futur, el de Marta Rovira.

La pregunta és, per què han estat tants anys a l’exili, només per un temps d’inhabilitació? Valia la pena? Què ha canviat? Hi ha hagut una negociació, un pacte? Feblesa del Tribunal Suprem? Això darrer no s’ho creu ningú! A què respon, doncs?

Evidentment, no nego que qualsevol perseguit per la “justícia espanyola” tingui el dret i les ganes de refer la seva vida. Però no sé si han valorat prou les implicacions d’aquesta maniobra del “Suprem”. Crec que això tindrà conseqüències. I greus!

Ja comencen a veure’s els fruits d’aquesta tàctica:

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-fiscalia-demana-un-inhabilitacio-per-meritxell-serret-per-desobediencia/

I també:

https://www.vilaweb.cat/noticies/llarena-tanca-la-investigacio-a-anna-gabriel-i-la-deixa-a-la-porta-de-judici/

I a què respon l’estratègia de la cúpula judicial de l’Estat?

Recomano llegir l’article de Vilaweb, 14/07/2022 de Josep Casulleras, del que selecciono uns fragments:  https://www.vilaweb.cat/noticies/advocat-tjue-prejudicials-llarena-belgica-extradicio/

L’advocat general del TJUE, Richard de la Tour, considera que Bèlgica no va actuar d’acord amb el dret de la Unió quan va denegar l’extradició de Lluís Puig a l’estat espanyol. En les conclusions que ha fet públiques avui sobre les qüestions pre-judicials plantejades pel jutge Pablo Llarena, diu que la justícia belga no podia qüestionar la competència de Llarena com a jutge predeterminat per llei, tal com va fer, i que en tot cas “hauria d’haver demostrat amb dades objectives, fiables, precises i degudament actualitzades” que hi ha un risc real de vulneració d’aquest dret fonamental per unes deficiències sistèmiques del poder judicial espanyol.

El TJUE ja ha constatat en sentències prèvies, i força recents, sobre casos de denegació d’euro-ordres, que, en estats com Polònia, les deficiències sistèmiques de l’estat de dret són demostrables. Però no és el cas d’Espanya. I en aquest sentit, l’advocat general diu que, quan no hi ha aquestes deficiències sistèmiques, el jutge que ha de decidir si executa l’euro-ordre no ha de dubtar que, “per mitjà de les vies de recurs judicial disponibles a l’estat membre emissor, la persona afectada podrà aconseguir que es declari i, si escau, es corregeixi o se sancioni una eventual vulneració del seu dret fonamental en un procés equitatiu davant un tribunal establert prèviament per la llei”, que és allò que qüestionava Bèlgica.

 A la meva manera de veure, les estructures judicials espanyoles, a part de manipular, i qui sap si extorquir, perquè l’advocat general del TJUE hagi fet les consideracions anteriors, estan obsedits per demostrar que les possibles deficiències del poder judicial espanyol no són sistèmiques, sinó puntuals. I per tant, convé mostrar una tolerància en molts casos d’exiliats del procés per aconseguir abatre, extradir, jutjar i empresonar l’autèntica bèstia negra per a l’estat: el President Puigdemont. Aïllar-lo, fer-ne una excepció. Perquè és un símbol: el President a l’exili d’una hipotètica República.

El perill és evident. Falta la sentència del TJUE, però, francament, la cosa no pinta bé. Segurament serà cap a finals d’any.

És clar que potser la jugada se’ls giri en contra. Com reaccionarà el poble de Catalunya davant d’aquesta eventualitat? Això ja depèn de nosaltres. Segons com, les reaccions a la sentència del judici poden quedar en poca cosa. Però, repeteixo, això dependrà de nosaltres.

Estiguem atents. I com diria el MHP: PREPAREM-NOS.