Corren els nervis per la seu de Convergència al carrer Còrsega. Ànsia. I és que Artur Mas se la juga aquesta tarda. Tinc l'esperança de que sorprengui i la por de que sigui esviaxat. Sobiranisme? Valors? Ecologia? Catalunya dintre d'Espanya? Societat civil? Individus i drets? De què coi parlarem? De moment ja veig positiu que sigui un intent de canviar el discurs polític i de reformar-lo, que és el gran problema d'aquest país en clau de país, i perquè això queda fora de les campanyes electorals strictu sensu, tot i que sempre estem en campanya, gràcies a Déu.
Mas pren Enric Prat de la Riba com a una de les seves fonts d'inspiració. És una de les meves també. Les referències de Mas són múltiples, i l'ambició de crear un moment històric és tan gran com perillosa. Faig aquest post com a prèvia, després hi aniré, a treballar, però hi seré present i espero poder fer-vos una petita referència un pèl més tard.
La plataforma Pel Dret a Decidir, a la què estic adherit, ja ha penjat el seu manifest. I hi estic molt d'acord, i crec que el dia 1 de desembre cal anar a la manifestació. No és un fet polític -si és que hi ha alguna cosa que no ho sigui- sinó per dignitat ciutadana, no parlo ja de nacional. El final del manifest (impostos, balances fiscals i infraestructures) no tracta precisament de lluita identitària si no més aviat del que s'anomena dia a dia. Tan de bo hi vagi molta gent, malgrat l'hivern de gel que està caient.
Som una Nació i diem PROU!
Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures
Davant la reiterada fallida de les infraestructures viàries i de
transport a Catalunya dependents de l’Estat Espanyol, la Plataforma pel
Dret de Decidir i les entitats adherides a la mobilització considerem
que:
- És l’hora que s’acabi el maltractament sistemàtic i continuat a la
societat catalana. El menyspreu i el passotisme amb que la ministra
espanyola Magdalena Álvarez tracta una qüestió importantíssima per al
benestar dels catalans i catalanes ha de tenir com a resposta la
mobilització popular.
- Els catalans i catalanes tenim el dret de decidir quin model
nacional d’infraestructures i de mobilitat volem. Cal trencar la
dependència, que significa ineficàcia i menyspreu cap a les necessitats
i les decisions de la ciutadania del nostre país, pensada i al servei
dels interessos centralistes de l’Estat Espanyol. El dèficit inversor,
un sistema de finançament injust i l’espoli fiscal són, en aquest
sentit, els principals elements que ens porten al carreró sense sortida
d’uns serveis i unes xarxes públiques d’ínfima qualitat. Volem decidir
i gestionar les nostres infraestructures.
- La definició d’aquest model de xarxa d’infraestructures ha de ser
autocentrat. S’ha de fer des de la proximitat, des de Catalunya. Els
darrers 15 anys el servei de rodalies de la Regió Metropolitana de
Barcelona ha passat de 64 a 115 milions d’usuaris sense modificar la
infraestructura ferroviària, que s’ha degradat. Les inversions
previstes des del 92 per a les rodalies de l’àrea metropolitana de
Barcelona s’han destinat pràcticament de manera exclusiva a un
macroprojecte ambientalment agressiu i que no ens connectarà ni amb
Europa ni amb l’Eix Mediterrani, el TAV. No s’han potenciat, adequat ni
modernitzat les línies de Regionals existents per crear una veritable
malla ferroviària de qualitat a tot el país.
- Tenim una xarxa viària, especialment la secundària, deficient i més d’un terç dels peatges de tot l'Estat.
- Les infraestructures aeroportuàries, peça clau per al desenvolupament
nacional en el context global, han d’estar gestionades des del
territori i no al servei, de nou, d’un sistema centralitzat al servei
d’un únic aeroport de primera, Barajas.
- El model de mobilitat i la xarxa viària i d’infraestructures que
reivindiquem ha d’estar al servei i a l’interès general de les
ciutadanes i els ciutadans de tota Catalunya i amb criteris d’equilibri
territorial. La societat es mereix un servei de transports públics de
persones i de mercaderies de qualitat i de proximitat.
En aquest sentit des de la societat civil catalana reclamem:
- La solució immediata, per dignitat nacional, del desgavell de les
infraestructures actualment en execució i la priorització de les
inversions i els recursos per al bon funcionament de les rodalies de
RENFE.
- Un nou sistema de finançament per a Catalunya just i transparent que
permeti conèixer les balances fiscals i gestionar adequadament les
infraestructures; de manera immediata, el compliment dels compromisos
en matèria d'inversió de l'Estat a Catalunya.
- La capacitat de decidir des de casa nostra sobre qualsevol
planificació, licitació, priorització i execució de l’obra pública i de
la xarxa de transports i infraestructures en general que ens afecti,
sempre des d’una perspectiva nacionalment autocentrada i ambientalment
sostenible.
- Exigim que es prioritzi la seguretat de les persones
treballadores i usuàries, com també que se satisfacin les pèrdues
econòmiques particulars i empresarials ocasionades pel desgavell de
Rodalies i s’agilitin els mecanismes d’informació, de reclamació i de
devolucions a les persones afectades.
- En definitiva, el dret de decidir el model de país que volem construir, i les condicions per exercir-lo.
Per totes aquestes raons i, de manera especial:
EXIGIM EL TRASPÀS DE LA XARXA DE TRANSPORTS I D'INFRAESTRUCTURES A LA GENERALITAT DE CATALUNYA
EXIGIM LA PUBLICACIO DE LES BALANCES FISCALS ENTRE CATALUNYA I L'ESTAT ESPANYOL
EXIGIM QUE LA GENERALITAT DE CATALUNYA RECAPTI I GESTIONI TOTS ELS NOSTRES IMPOSTOS
ICV ha decidit refusar -ahir- la invitació d'Artur Mas per assistir a la conferència de refundació del catalanisme. I per què? Càlculs electorals? I ara, dos dies abans?
La veritat és que no sé si CDC ha actuat de mateixa manera amb Iniciativa, o els socialistes, o Esquerra, o a l'inrevés. No és un acte prou important? Potser és una reflexió més profunda, però per què s'és tan sectari en la política? Que sí, que diumenge en Felip Puig es va carregar en Saura per l'acció policial contra els antisistema. Sí, mal fet, la polícia no hauria de ser un fet polític. Però en resum, vingui del sud o del nord, aquesta actitud és un gra de sorra en la muntanya d'això que ara s'anomena desafecció política.
Tan de bo aquest fos un país normal, sí. Però la normalitat dels països la fan les persones, i també els partits, així que potser sí que tenim el que ens mereixem.
Tercera Secció 1. El Senat dels EUA/Catalunya es compondrà de dos Senadors per cada Estat/Comarca, elegits per sis anys per la legislatura del mateix, i cada Senador disposarà d'un vot.
2. Tan aviat com s'hagin reunit a virtut de l'elecció inicial, es dividiran en tres grups tan iguals com sigui possible. Les actes dels senadors del primer grup quedaran vacants a l'acabar el segon any; les del segon grup, a l'expirar el quart any i les del tercer grup, al concloure el sisè any, de tal manera que sigui factible elegir una tercera part cada dos anys, i si ocorren vacants, per renúncia o una altra causa, durant el recés de la legislatura d'algun Estat/Comarca, l'Executiu d'aquest podrà fer designacions provisionals fins al següent període de sessions de la legislatura, la que procedirà a cobrir les esmentades vacants.
3. No serà senador cap persona que no hagi complert 30 anys d'edat i estat ciutadà dels Estats Units/de Catalunya durant nou anys i que, al temps de l'elecció, no sigui habitant de l'Estat/Comarca per part del qual va ser designat.
Ha mort Gregorio López Raimundo, líder del PSUC durant el franquisme i la transició democràtica. Als 93 anys mor. No era precisament una persona amb la que compartís ideals, però la seva tasca per una banda, i una simpatia espiritual cap al PSUC m'obliguen a retre-li homenatge.
Des de les antípodes haig de reconèixer que López Raimundo fou un dels catalitzadors de la configuració de la democràcia actual. Sense ell no estaríem parlant d'això que fem tots els dies, ni d'aquesta manera.
No estic gens d'acord amb la seva idea de Catalunya o amb la seva manera de solucionar els problemes socials, que a mi em sembla de mirada curta, però "lo cortés no quita lo valiente".
El Ple ha aprovat aquest migdia una resolució que demana la destitució de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, com a "principal responsable polític" de la crisi ferroviària que han provocat les obres de construcció del tram d'entrada del tren de gran velocitat a Barcelona i que afecta 160.000 usuaris del servei de rodalia de Renfe i els Ferrocarrils de la Generalitat. [notícia]
És una llàstima, de nou, l'acció del PSC [mail obert de Vicent Partal] perquè una posició unànime del Parlament hagués estat molt més potent. Però el Parlament serveix, sí senyor. Donem-nos l'enhorabona nois! Va un poc lent, és veritat, però fa el que ha de fer. És una llàstima, reitero, que els socialistes no s'hagin apuntat perquè el sentiment és unitari. Però vaja, la política té aquestes coses. I no podien fer altra cosa segurament. Els partits són empreses de caire públic, no ho oblidessim, però sobretot recordem que funcionin com empreses.
Però val a dir que tot el que fem aquí depèn d'un sedaç. Un filtre a 640 kilòmetres molt incòmode. I és que el govern espanyol no atendrà la petició del Parlament de cessar la ministra de Foment [notícia Vilaweb / notícia Avui]. Això vol dir que el Parlament no serveix per a res?
Tornem al problema de sempre: la sobirania. L'article 1.2 de la constitució espanyola diu que "La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l'Estat". I aquí deixo l'enigma. El poble català, és a dir els ciutadans que viuen a Catalunya i paguen impostos no penseu coses estranyes, no és sobirà? Hi ha l'exemple de la comunitat de veïns. Em sembla que no anirem gaire lluny, però el dilema està ben servit. No és nacionalisme, és legitimitat democràtica.
Per començar haig de dir que sóc republicà, ja per principi liberal i democràtic. I per concloure haig de dir que als catalans ens interessa, i molt, que a Espanya hi hagi un rei, una monarquia parlamentària. Escric això perquè he vist una campanya de la CUP en que asseguren que fent escac al rei, es fa l'escac a Espanya. No. De cap manera.
Els Borbons ens van humiliar, ens van prendre els furs, i tantes altres coses. També han perjudicat molt als espanyols. Em fa molta gràcia que es parli del gran sacrifici de Juan Carlos I durant el 23-F (mai sabrem què va passar, però ni un pam de net), i s'oblidi la gran acció dels Borbons en episodis com la guerra del Marroc o la dictadura de Primo de Rivera, per citar-ne de recents. Ja s'ho faran.
Si mai Espanya és una república federal oblideu-vos d'autogovern, de sobiranisme, de plurinacionalitat i de qualsevol horitzó. Tenen raó quan ens diuen que les comunitats autònomes són quelcom superior a una república federal. Que segueixi el rei aquest que hi ha, i anar-hi anant. Si és de qualsevol altra manera ja no hi haurà manera, ho enteneu, oi?
Bé, en començo a tenir els nassos carregats de tot plegat. Les rodalies de Renfe fan un gran servei. El tren va bé, més enllà de que vertebri territori i de que sigui més o menys ecologista. El tren porta persones d'un lloc a l'altre. I això és progrés, del de debò, no del de collonades. Doncs, clar això, entrem en farina.
La ministra de Foment, Magdalena Álvarez, va anunciar ahir que les rodalies seran gratuïtes fins que funcioni el Tren d'Alta Velocitat. A més, la ministra va apuntar que la reprovació del Parlament "no li preocupa". De fet, considerà que la reprovació a la seva gestió és una fet que "està dins de les regles del joc".
Molt bé. A més de pensar-se que els ciutadans som més aviat justets, ara també resulta que el Parlament de Catalunya és de fireta, com de conya. Això ja no. A mi quan em toquen el parlament em molesta molt, però molt. És la institució més important d'aquest país. Sense Parlament no hi ha Generalitat, cal recordar.
La ministra, i la classa política en general, creu que amb pa i circ els ciutadans estem contents. Doncs no, no es passin tant amb la gent. No per ètica, sinó per supervivència. Aquesta senyora, ja amortitzada, hauria de mantenir un perfil baix si vol encapçalar la llista del PSOE per Màlaga -i és que els socialistes ho tenen complicat, més que mai a Andalusia-, i no anar provocant amb aquesta supèrbia de fatxenda de casinet, com diria el gran Enric Vila.
Fa un temps que es parla fortament
de sobirania i d'independència. Hi ha inclús qui s'esforça configurar
com seria un estat català nou. Però pocs han parlat de com fer una
Constitució de Catalunya, en època contemporànea només el molt criticat
Hèctor López Bofill. Així doncs proposo prendre d'exemple el millor
text legal que s'ha escrit mai i no fer experiments. Prenen la
Constitució dels Estats Units d'Amèrica només cal posar 'Catalunya' on
calgui. I també si parla de Massachussets doncs penseu en el Lluçanés o
la Garrotxa.
CONSTITUCiÓ
PREÀMBUL
NOSALTRES,
el Poble dels Estats Units/de Catalunya, a fi de formar una Unió més
perfecta, establir Justícia, afirmar la tranquil·litat interior,
proveir la Defensa comú, promoure el benestar general i assegurar per a
nosaltres mateixos i per als nostres descendents els beneficis de la
Llibertat, estatuïm i sancionem aquesta CONSTITUCIÓ per als Estats
Units d'Amèrica/Catalunya.
En un article a El Singular, en Joan Maria Piqué, bon element, indica que el PP anomena al president del govern espanyol Rodríguez Embustero, degut al baix nivell de compliment de les seves promeses. Entre baix i nul, sobretot a Catalunya, però no només.
En Piqué recorda que el president del tarannà indicava el 2003 que "un Gobierno presidido por mi no tendrá ministros que se presenten de candidatos en las comunidades autónomas". I què hem de fer amb José Montilla, López Aguilar i presumiblement Magdalena Álvarez?
Massa tacticisme i massa tonteria en un moment en que tothom buida el pap. No es pot aguantar. Ni aguanta Foment ni aguanta el President. Reitero que és qüestió de dignitat no de política. Fa molta vergonya. La gent em pregunta, com si els periodistes tinguessim respostes a tot -i no, i si algú en té malfieu-, que què coi passa amb tot plegat, què si haurà dimissions.
Ahir parlàvem de si una dimissió ajudaria en res. Doncs sí, com a mínim la ciutadania tindria la sensació de que qui la fa la paga, també en política.
Rajoy assegura que reduirà un 20% els impostos a les societats i un 25% a les pimes en una conferència a la Cecot a Terrassa
Isabel Marquès // ACN // 06.11.2007 16.35 h.
Terrassa.- El president del Partit Popular i candidat a la presidència al govern espanyol, Mariano Rajoy, ha promès que 'reduirà els impostos un 20% per a les societats i un 25% a les pimes', en una conferència feta aquest migdia a la patronal Cecot de Terrassa. Rajoy ha assegurat que aquesta reducció dels tipus adquisitius 'mantindrà les inversions i les desgravacions de les empreses que donen suport a la recerca, el desenvolupament i la innovació'. Durant la conferència, titulada 'Els reptes d'Espanya en l'economia global', Rajoy ha assegurat que Espanya 'ha de ser més competitiva' i que 'l'impost actual de les societats fa que ho siguem menys'.
Doncs el senyor Rajoy té raó. Ara bé, en el cas que arribés a guanyar les eleccions espanyoles estic segur de que no podria aplicar tot això a la Catalunya del tripartit que amb l'Estatut a la mà podria parar alguna d'aquestes idees.
El president Montilla va indicar que calia lluitar per evitar les fugues d'empreses i entrar en la competència. D'acord, però i on és això? No hi és en el darrer projecte de pressupostos [web]. La fiscalitat és potser la més política de les qüestions que queden avui, quan hi ha poques diferències veritablement importants entre els vectors polítics.
Lamento també que els polítics usin sempre les activitats amb empresaris per comentar i proposar sobre la fiscalitat. Però i els ciutadans què? Vull dir, tothom paga impostos, a tothom li toca pagar impostos. Després es pregunten per què la gent no hi connecta amb els polítics.
Bloc no massa actualitzat del corresponsal de La Vanguardia al cor d'Israel. Dels pocs corresponsals proisrael que es poden llegir en aquesta península.
Bloc d'un dels millors periodistes de La Vanguardia, corresponsal a Ile de France. Hi ha qui diu que a més de llegir les seves cròniques també cal llegir Le Monde per tenir una versió menys esquerrana.
Indica que el poble català, com qualsevol altre, té el dret de decidir sobre el seu propi futur sense interferències d'altres nacions. La Plataforma no es vol posicionar ni a favor ni en contra de cap text estatutari, només pel dret democràtic.
