Aquest vespre (23.30) participaré en una tertúlia-programa a Catalunya Informació
(92.0 FM a Barcelona) i fóra bo que m'escoltessiu per després
criticar-me a fons. L'altre periodista convidat és el gran Iñaki
Ellakuría de La Vanguardia i el polític convidat és Francesc Homs
(CDC).
Sóc un amateur, tingueu-ho en compte.
En Paolo Conte me'l va descobrir el gran Manel Manchón en un viatge en cotxe cap al castell de Miravet, allà quan l'Estatut semblava alguna cosa positiva. Només us poso aquesta llista perquè n'escolteu una micona. És màgic perquè és proper i és proper perquè parla de nosaltes. És un poc melancònic però és meravellós. Ritmes de jazz, de rat pac, de swing, de cançó italiana i un punt de mediterraneitat justet.
En Conte parla dels herois quotidians, de la parella, del desamor, del blau del mar. De coses que podrien ser carrinclones si no es tractessin amb elegància i serenor, amb el cor.
Quasi la vessem a l'entrada, quan em diuen que les meves sabatilles no poden accedir al local. No vaig poder replicar perquè la imatge imperial del metre vuitatant llarguíssim del meu concunyat castellà va ser suficient per ser el salconduit que ens obrís l'accés a Òpium, el club que ara ocupa el que fou el cinema Astoria (carrer París, al costat del mític i noctàmbul Bar París). Un cop passat la guarda-roba una cortina s'obre per aparèixer a la sala gran de l'Òpium. Tot blanc i llum blavosa per tot arreu.
Recorda l'antic Pacha de Madrid, però té olor eivissenca. Sobretot pels reservats amb cortines. Els darrers que vaig veure eren a Tànger, prop de la platja. La barra central de forma quadrangular és com un imant i reuneix al millor de cada casa. Als extrems més llunyans hi ha dues barres també blanques i ateses per unes cambreres espectaculars, d'aquelles que fan que no recordis què coi volies prendre encara que faci vint anys que prens ginebra i tònica.
La música molt correcte, però es balla més aviat poc. Al pis de dalt a l'amfiteatre del cinema que hi va haver ara és espai per sopar i per xerrar i sobretot per fumar. A dalt la línea musical és més agradable i els grups d'amics i nouvinguts troben espai per riure mentre devoren combinats prou decents, tractant-se d'això que ara en diuen clubs. Generoses en l'alcohol i traïdores en el gel i la frescor.
És un lloc molt agradable per fer un parell de copes, encara no sé si per sopar, però ho sabré. Podeu apuntar-vos-ho a l'agenda del cap de setmana. No us obligo, només goso reconamar-vos-ho. Però és evident que la nit de Barcelona, o com a mínim certs nivells de correcció, no està en un gran moment.
Et truquen, et truquen, et criden, et truquen, t'envien correus, et truquen, i sempre és per alguna cosa que no ens agrada. És desagradable i tens ganes de dir prou, d'engegar tothom a dida. Però que cony us heu pensat? Agh! D'acord, ja està. Però sovint ens cal fer aquestes coses, respirar, tornar a mirar on estem, centrar-nos.
Però apreteu molt, eh? De debò. No sóc idiota i entenc que el món funciona gràcies a l'stress, però no cal matar-nos-hi.
Sovint et trobo a faltar. Són estones en les què m'agradaria tenir-te al costat. Potser per comentar-te un detall o només per mirar-te, per saber que estàs aquí a prop. De vegades em quedo bocabadat, emdadalit, com si em fugís el seny i només faig que recordar els teus ulls, que fa temps que no trobo. Potser no és gaire temps, però em sembla massa llavors.
No és tan sols un fenòmen de presència física, que una mica sí, és que et vull tenir al costat. No tan sols per a contemplar-te com si fossis un monument, vull que hi siguis. Si pugués et portaria a la butxaca i et trauria quan calgués.
Somriure. Sí, és el meu objectiu. El teu de somriure. Primerament perquè és un fet bell, val la pena respirar per poder veure-ho. I després, i probablement el més important, és que si somrius és perquè jo t'ho provoco, perquè penses en mi. I això, com diu la publicitat de Master Card, no té preu.
De nit i de dia, prenent una copa o esmorzant amb un croissant. Passejant per la ciutat o pels meus somnis. Tot blanc i tot de color. És com et vull, perquè et vull.
No em refereixo a la companyia només, no només a la presència, a allò que s'en diu 'fer companyia', més aviat a la sensació d'estar embolcallat, abraçat, admirat i vigilat. Que estiguis per mi. No hi ha res de més fantàstic, potser només és millor que jo tingui tantes ganes d'estar amb tu.
És una sensació de curiositat, de por i d'incertesa. Això passa en la primera visita al metge, terapeuta, dentista, fisioterapeuta, oftalmòleg, o tot quant animal que vagi vestit de blanc. Ahir em va passar. Tot blanc, tot relaxant, com si el soroll del carrer Roger de Llúria no existís, i a fe de Déu que existeix. I a més hi ha aquella olor com de perfecció, com de que no te'n pots fiar gaire.
Encaixem la mà, somriem i mirem als ulls de l'interfecte, com buscant alguna cosa que ens tranquilitzi. Tot molt artificial. Breu mareig i la pregunta interna: 'I aquest paio què pensa fer-me?'. Sí, els metges fan una mica de por. Jo, concretament, sóc un exemple molt important d'hipocondríaci i, a més, d'aprensiu. Al meu costat Woody Allen és Terminator.
que conta quan ve de fer-ho amb un altre, i encara
escampa l’olor de gel d’un apartament per hores.
Saluda com un ocell eixerovit i càndid, transmudant-se
en teva, indolent, pèrfida, sempre un poc puta.
¡Missenyora! Aleshores ens abasarda la joventut
extraviada, però l’amor perdut, ja no, fatigada
llum de festa, cançó sense pare ni mare, emprenta
de pintallavis al coll de la camisa.
Missenyora i tan puta.
Valentí Puig (Del poemari Nit de Déu, que sortirà a la venda per Nadal)
Trec aquest text de la web d'en Salvador Sostres. Val a dir que en tinc una còpia en paper i que me la remiro per casa amb fruiment. Com el Molta més tardor, poemari que em van haver de descobrir.
Al Valentí Puig el coneixia pels seus articles, i pels seus assajos (L'ós de Cuvier, per dir un exemple que em vingui ara al cap) o algun dietari. No diré res del Valentí sobre la seva escriptura, perque només cal llegir-lo.
La poesia és un altre tema. Sembla que floti en les pàgines. Els versos parlen d'ell i de la vida, de les coses que ens poden passar a tots. Són paraules d'estat d'ànim, de perspectiva, d'enyor i d'amor, de somriure i d'ironia. M'agrada la seva tranquila elegancia. M'envolcalla i se'm passa el temps sense remordiments.
Un dia dinant o sopant, sempre amb el Salvador, va comentar que l'escriptura surt de dins i que és una mena de fera que et fa moure cap el paper. Per calmar la bèstia el senyor Puig té una recepta "només cal que escriguis dos versets" i la cosa ja va. Ell confesa que té l'ordinador a la seva cambra, per no perdre aquells moments del despertar en els que, de vegades, es passeja el talent. Bon consell.
El Valentí és un senyor. Saber estar, prestància i solvència, que barreja amb uns coneixements enciclopèdics -però també vitals- de qualsevol cosa interessant. Sempre et fa estar en la conversa, i sempre té en compte el que li dius, i si cal t'ho debat. Això és el Valentí, un home que té curiositat i que es preocupa. De què? Doncs de tu.
Bloc no massa actualitzat del corresponsal de La Vanguardia al cor d'Israel. Dels pocs corresponsals proisrael que es poden llegir en aquesta península.
Bloc d'un dels millors periodistes de La Vanguardia, corresponsal a Ile de France. Hi ha qui diu que a més de llegir les seves cròniques també cal llegir Le Monde per tenir una versió menys esquerrana.
Indica que el poble català, com qualsevol altre, té el dret de decidir sobre el seu propi futur sense interferències d'altres nacions. La Plataforma no es vol posicionar ni a favor ni en contra de cap text estatutari, només pel dret democràtic.
