Fa prop de dos anys que no escric en aquest bloc. Res m'impedeix fer-ho. Deixadesa? I potser més. Només vull dir que aniré deixant guspires, poques i imprevisibles.
  |  |
|
Assumptes personals Dos canvis. Un de laboral i un de raó social, si es pot dir així. A pams. Després de passar per La Razón, Actual, Expansión i El Punt des de dilluns formo part del diari El País. Aquest fou el meu primer article al nou diari i aquests dos els darrers a El Punt (1 i 2). Estic molt il·lusionat amb el canvi i la nova feina però no puc mentir: trobaré a faltar als companys puntaires. Estic avocat a la nova tasca i no em queda massa temps per al bloc. O com a mínim no com m'agrada estar disponible per a aquest bloc, que seguirà viu però no amb la mateixa intensitat. Seguiré amb aquest bloc, però poc, i impulsaré aquest altre: joanfoguet.com, on l'exigència ja m'és una altra. Finalment, certificar un altre canvi: estic vivint a Sant Feliu amb la Silvia. Tot va molt bé, però no descarto acabar fent alguna escena de 'Escenas de matrimonio'. El diccionari diu que abusar és “Acció d’usar una facultat, d’un dret, d’una cosa, més enllà del que és considerat lícit, o amb finalitats diverses de les normals o pròpies”. Avui haig d’escriure sobre els abusos. Primer per una notícia del dia, en la que el bisbe de Tenerife assegura que hi ha alguns menors que provoquen que s’aprofitin d’ells [notícia]. Déu n’hi do, el bisbe indica que “Fins i tot, si no vigiles, et provoquen”. Gran imatge de l’església, espero -però no crec que passi- que la jerarquia vaticana prengui mesures. A Nord-Amèrica es fa un fort esforç per evitar aquests comportaments, i sobretot fer-ne apologia o disculpar-ho. Això d’una banda perquè de l’altra vull denunciar el què considero l’abús dels bancs, caixes o entitats financeres amb els seus clients. Evidentment és un negoci, i sort dels bancs perquè sense ells no sabíem on fotre’ns. Però la situació d’indefensió a la que et traslladen els empleats de les oficines bancàries és sideral. No només sembla que t’estiguin perdonant la vida, tenint en compte que treballen amb els teus diners, si no que a més ho fan amb paternalisme. I això no ho suportat mai, de debò, pare i mare ja en tinc i en faig el cas que en faig, individualista com sóc. Si em doneu un crèdit bé i si no també. I prou de mirar-me així. Les festes et porten al recolliment, i sovint a la família. Diuen que no la tries, diuen que és un regal o un turment. Diuen moltes coses, però sí és cert que no és el meu moment vital més elevat. Ja ho hem passat, queda el Cap d'Any. Estic baix de to vital, ja ho he explicat alguna vegada, té a veure amb el moment d'inici de l'hivern metereològic. No ho sé científicament, però sí que puc assegurar empíricament que sempre em passa el mateix en aquesta mateixa època. Poques coses em fan il·lusió. Tinc ganes de retirar-me una mica, o com diu el president Pujol "d'enretirar-me". No parlo del bloc, o no només, necessito parar un moment. I és que el Nadal anodí que he passat, més enllà de trobades familiars, no em convida a saltar d'alegria. Canvi de tema diametral: La Generalitat es va reunir amb el cònsol general dels Estats Units [nota], i van parlar de qüestions interessants per als catalans. Poca cosa sí, potser absurd o insignificat, però és del més profitós que he llegit. Ara us poso un text que vaig escriure el passat 17 d'agost, amagat a Horta de Sant Joan. Tot d'una en un rampell ho vaig escriure. Era sobre la recent descoberta de que ma mare tenia càncer de mama. Demà farà la cinquena, de sis, sessió de quimioteràpia. Passarà un Nadal fotut, però amb qui li cal, els seus fills. Gràcies a tots aquells que us porteu tan bé amb mi i amb els meus. És difícil reaccionar amb el cordó umbilical apretant-te l'ànima. Sovint actuo per instint però em cansa, de tant en tant em paro i decideixo actuar amb raonaments. Potser llavors és quan m'equivoco.
Per als meus fidels lectors/seguidors, inclús algun amic, us anuncio que tinc un racó per a vosaltres. Coneixedor de que alguns no esteu interessats en tot el què faig i sí en mi tinc a la vostra disposició una nova pàgina. Aquest bloc seguirà amb el seu ritme habitual i ara en neix un altre que serà complementari. És el cas de joanfoguet.com que no serà només un mirall d'aquest bloc si no que tindrà personalitat, i contingut, propis. Com sempre sou benvinguts. Beneïts tres dies lluny d'internet i sense bateria al mòbil. Isolat però necessitat de viure una mica en una illa. Necessitat de Menorca com si diguessim. Si aquests dies he estat inactiu o fugicer ho sento, no ha sigut una cosa buscada. Desconnectat, desendollat o perdut però m'ha anat bé. No és que em calgui un fet terapèutic però tot m'ha fluit millor aquests dies. Potser és casualitat. De vegades tots plegats tenim el plorar fàcil. Em passa a mi i et passa a tu. Ara bé, em costa aguantar-ho. Trobo que és una reacció tan inútil com última, la darrera opció, el dret a protestar. I parlo del plor de la gent adulta, no del nen que cau i es pela els genolls. Desesperació, impotència, debilitat, tristesa, ràbia, una llista més llarga. Però em desarma. Sobretot si és d'algú proper esclar. Reitero, no sé com fer-ho. Em quedo palplantat. No tinc resposta, i això sempre em dóna pel sac us ho asseguro.  Tinc una gran debilitat per l'Eva González [fitxa wiki] que trobo una noia estupenda, més enllà de guapa (ex miss Espanya) té alguna cosa que enganxa. Deu ser el què en diuen 'duende' a Andalusia. Famosa per la seva relació amb Iker Casillas, per les seves col·laboracions en televisió i en clubs de monologuistes [entrevista]. Dones i homes n'hi ha molts, i a tots plegats ens agrada molt la gallina, però trobo que aquesta noia -que té la mateixa edat que jo- es mereixia al bloc un petit i humil homenatge. És una d'aquelles dones que ve de gust d'exclamar: GUAPA! Links interessants [1, 2, 3] M'ho van advertir, em van alertar. Ja fa temps, quan vaig obrir el
primer bloc, que ningú en feia cas. Però em van avisar: vés amb compte
amb els comentaris. No t'encenguis, no facis cas, em repetien. I jo,
tendre i innocent deia que no, que una de les gràcies de la blocosfera
és justament l'intercanvi. I ho segueixo pensant fermament. De fet la
majoria de comentaris que rebo, tampoc són una quantitat ingent, són
positius i sobretot crítics. Ajuden, diuen alguna cosa, permeten
millorar i aprendre, enfocar l'atenció cap un detall què potser
t'havies perdut. Aquests són els comentaris que tots, suposo, agraim. Ara bé, la cosa es complica quan la mala llet salta com un gos rabiós fins al teu coll. A veure, critiquin-me, matissos i debats seran benvinguts, però per què em desqualifiquen? I el que més em molesta, per què no es prenen la molèstia de mirar-se una mica què faig o què he escrit. Ja no dic de coneixe'ns tot fent una cervesa, però coi, sàpiguem de què parlem. Aquest comentari furibund no sé si neix de la ràbia, de l'apatia laboral o de que tenim molta i molta mala llet tots plegats. Jo no acostumo a deixar comentaris a blocs d'altris, però ho faig i quan algú deixa un missatge per educació s'acostuma a deixar el nom i una manera per a comunicar-s'hi, en aquest cas sovinteja el correu electrònic. Doncs no, el comentari furibund té una signatura sòrdida, covard i mentidera, falsa en definitiva. Com diu la dita no ofèn qui vol si no qui pot, però això de la manca d'educació més que ofendre és lamentable. Siguem un pèl més senyors tots plegats, si us plau. Aquest text és de juliol de 2006:
Les coses tal com venen se’n van. Això és llei de vida i ara no entraré
a discutir el que és tan evident com que la veritat existeix, i cadascú
escull la que més li convé. La il·lusió és dibuixar un esdevenidor. Tu
que tens tanta traça amb el llapis –hauries de tornar a arriscar-te– ho
hauries de saber. Es tracta de tenir un poster enganxat a l’habitació
de teenager i voler ser el protagonista de la història que t’has pogut
imaginar. El pitjor de tot és que te l’has cregut. A mi també em passa. Potser un bar no és l’escenari més idoni. Molt menys ho són tres, de bars, però allà estavem. Objectiu? Res més que passar una estona agradable. El perquè? Et trobo a faltar. Crec que tu també, però això és una altra història, i jo sóc partidari d’explicar només allò que entenc, o que m’han dit i tu no em diràs més del que creguis que et convé. No has parat de riure. Quin tresor. A més, ja t’he dit que si surt de dins, és encara més preciós tot plegat. És la veritat. Ets tu. Em fascines. Quan no em mires, sobretot. Em parles però no em vols veure els ulls. Vols saber què et puc dir, i fins i tot ho vols poder entendre, però encara no estàs per compartir. Això és el que em vols dir amb el teu silenci, camuflat de sortides enginyoses. T’entenc, t’haig d’entendre. Tu també tens il·lusió, no és cosa meva només. Ja saps, ho camuflem amb un joc. Tu jugues? A mi em sembla que tampoc. Sí, tampoc jugues tot i que hem de limitar-nos a ser amateurs. No podem professionalitzar l’afició, ni les bones intencions. Feia temps que no em reia tant, i tu tampoc, no em pots enganyar. No en aquestes coses. M’agafes les cordes que m’aguanten per dins, amb prou feines. Entres directe i em desfàs els budells. No hi ha màscara ni escut que em pugui defensar. Torna a guanyar la banca. Tornes a guanyar tu. I t’encanta sobrepassar-me. Potser em tens sobrevalorat. Em fas bengastar el temps. Devoro el temps com m’afarto dels teus ulls fugicers. Tinc fam de tornar-te a respirar. Aquella essència múltiple i matissadora. Aquell perfum que no he pogut olorar però que intueixo, i torno a la franquesa, a la teva veritat. Has permès que em llencés pel terraplè. A ningú mai li ha importat si porto frens. Saps que sóc jo qui ha de frenar en la meva cursa. Vols desaparéixer ràpid. M’extranya que t’hagi espantat tan aviat. No patir. Tot anirà bé. Però fa temps que tinc ganes de sortir-me de mi i no puc, avui quasi em derrotes l’autocontrol. Ha vingut la llum que fa pampallugues i m’ha avisat de que te n’anaves. La llum, el vent i el drac. Tot fa que em senti més sol perque has deixat un buit. No hi ha culpables, volia un passeig. Massa il·lusió quan no tinc dret. Massa poc premi per un gran joc. Massa joc per tants somriures de debò. Em mig recupero ARA de la festa d'El Punt que va tenir lloc entre ahir pel vespre i aquest matí a Lloret de Mas. Estic doblegat. Una gran farra. Felicitats a tots els premiats, de debò. Ens ho vem passar bé, molt bé. He conegut a molta gent què em faltava conéixer i que ara ja són imprescindibles. Sou realment grans nois. Em quedo amb una gran frase de l'encara més gran Gerard quan aquest matí esmorzant ha dit: "Quan m'he posat a la dutxa he resat perquè les ulleres estiguessin a la tauleta de nit". Sí senyor, això és tenir esperança i ordre mental.  Mor Fernando Fernán Gómez. I em sap greu. Sempre l'he admirat molt, de debò. Com a artista i com a intel·lectual, que ell va aconseguir que fossin una mateixa cosa sense semblar estrany. Tarannà obert i idees avançades. Fou un revolucionari de l'escena espanyola i també del cinema, si se'm permet, europeu. No sóc gaire amic dels obituaris panegírics. Però en aquest cas és obligat. Gran actor i escriptor castellà. No entenc perquè els castellans rebutgen la seva nacionalitat, potent i senyorial, per l'espanyola, cada cop més superflua, i que no se m'ofengui ningú. Això sí, va nèixer a Lima, perquè li venia de família, itinerants actors. Des d'aquí li vull retre un mínim i humil homenatge a una persona que va tenir el seu personatge, però que va fer molt per donar prestigi a la cultura i que fou un referent per a molts. Més de 150 pel·lícules no les fa qualsevol, i no estic parlant de Fernando Esteso precisament. Que això serveixi també per tenir més estima als nostres artistes, i sobretot al nostre teatre. I és que és el teatre qui ha seguir donant vida a la llengua i a la cultura, sí, després ja ha de venir la televisió i tota quanta literatura. Però el teatre, amics, és el gran retrat de la vida. Si no us agrada anar-lo a veure, que em costa de creure, preneu les obres i llegiu-les. Ja em donareu les gràcies. Fernando Fernán Gómez, al cel sia, tan de bo deixis aquí algun hereu, encara que sigui d'esperit. Gran artista, sí senyor. Enllaços: Avui / El Periódico / La Vanguardia / El Mundo / ABC / Fitxa a Viquipèdia En la seva edició d'avui El Periódico [clica aquí] retrata el trasllat al què ens veiem obligats a Castells Bicicletes. Sí, formo part d'aquesta nissaga. Des de 1928 a l'avinguda Vilanova i un parell d'anys abans vora l'Arc de Triomf. Motos i bicicletes. Josep i Valero Castells. Pare i tiet de la meva àvia van iniciar aquesta aventura. Un fet sofisticat llavors, i valent per desconegut. Molt afrancesat, però vaja, hem anat vivint i sent un factor de desenvolupament de la ciutat i del barri. No em vull posar sentimental. Seguiu llegint. Sovint em sento mesquí. Vaja, no tot sovint, però sí alguna vegada. I la cosa té pebrots. Em corca saber que sóc egoista, que sóc com els demés potser. Els meus amics del Diccionari, en la seva segona entrada, diuen que ser mesquí és ser "menyspreable per manca o escassesa de qualitats morals, generositat". Doncs això. De vegades passa que vius situacions què, fredament, són putades importants però què la única manera d'enfrontar-t'hi és amb pit i collons. I amb aquella alegria. Ara bé, això no impedeix que certs moments el meu petit cervell i la meva ànima atomitzada s'ajuntin en la gasiveria. I llavors em sento menyspreable. El fet és el fet, és el què és. I jo doncs m'hi vaig enfrontant com vaig podent, però mai prou bé, de ben segur. És com si la gent pugués saber el què penses i el què et passa per la carcanada i ho jutgés. Llavors em sento horrible. Què fill de puta, diríen. Potser amb raó, perquè tots jutgem, tots en comprem la barba per anar a una lapidació. Potser jo sóc mesquí, feréstec, adust, entre altres bondats, sense oblidar la mala llet que gastem per casa, però segur, seguríssim, no sóc tan i tant mesquí com aquell que judica, que fiscalitza, que sap tot de tothom i que tot ho endevina. És més mesquí qui jutja sense moral o qui té una moral per jutjar? Dona'm una raó per estimar-te Per aquest començament de sempre i sempre més, Give me a reason de Portishead. Traducció lliure Aquesta del títol és una de les màximes de la meva mare. I vinga a rebre mitjons després de la missa de gall. I vinga mitjons. La cosa és estrenar, que si no, la ballarem. Potser té raó la dita, vaja, segur que sí. Però a mi això del Nadal no és allò que més m'agrada. I reconec també que havent rebut educació catòlica i sent catòlic és un moment especial, però no em fa el pes, què voleu que us digui. A veure, entenc que és una època bonica i positiva, que tot queda decorat, que tots ens pensem que som millors del que som. I que fem petons sota el vesc i que el vermell ens queda bé i que visca la Coca Cola, només faltaria. Que sí, que m'agrada sentir White Christmas -i beure'ls, ai estimat Tirsa- i que les reunions familiars no estan tan malament si ho racionalitzes. M'agrada estar amb els meus i recordar les competicions del brou nadalenc entre les meves tietes i la meva mare. Carmen, el teu és el millor, de ben segur. O quan la meva àvia, al cel sia, tocava nadales al piano. Però tot i així és una època que m'entristeix. Segur que no té res a veure amb el Nadal, deu tenir a veure amb el solstici o l'equinocci, o bé per un dèficit anual de serotonina. Em baixa el nivell vital, ja a partir d'ara ho començo a notar. I potser no és el millor per defallir ni un segon. Però bé, fot-li que és Nadal i qui no estrena, res no val. El que de debò em toca els nassos és la cosa de les llums. No em molesten a París, Londres o qualsevol lloc civilitzat, però aquí, a casa, em toca la pera. Dilluns agafo l'autobús. Primer impacte a València amb Urgell: un basar oriental penja un fart de lianes de llum nadalenca. Molt nostrat, vés. Poc després al mateix carrer València, ja amb Aribau, Reina Selecció ofereix tot quan lot de regal es pugui oferir. Ja era tard, molt tard, i era obert i ple de gent què estava pensant en com fer la pilota a un client, proveidor, cap o empleat, però sense cor. I això no és el Nadal, oi? No tot és estrenar. Dissabte arribo a Sant Feliu, al de Llobregat, abans d'anar a dinar a casa dels sogres, gran cuina i millor companyia. Eren pels volts de dos quarts de dues i encara no tenia cap diari a les mans i anava un pèl nerviós. Baixo per les escales de l'estació cap a mà esquerra on m'espera un quiosc obert (no com d'altres de la localitat que fan un horari més espuri). Vaig prendre un diari del grup Godó i un exemplar d'El Punt, tot i que em va costar molt de trobar. Li vaig dir: "No me l'amagui, home!", i el senyor del quiosc va replicar que "Es que no me caben todos, ya me gustaría". Doncs això, però no costa trobar el Cuore o el CasaViva. Llavors, en aquell moment, va aparèixer una dona d'uns trenta llargs que arrossegava un nano d'onze o dotze anys, equipat amb xandall i amb cara de venir de fer esport sense massa entusiasme. Tot eren males cares, tot pujant cap a la banda de l'estació, però en arribar al quiosc el nen va obrir els ulls com si et trobessis la Charlize Theron sortint del mar. Llavors mentre li brillava la mirada va exclamar: "¡Cómprame lo que sea!". La mare el va mirar amb una cara de dir 'què cony he fet per merèixer això', va arronsar el nas, va mirar el seu fill amb odi maternal i va seguir arrossegant el paquet. El fill no va apartar la mirada del quiosc i de les revistes de cotxes i de videojocs. Allà començava un trauma infantil, o no, però el que sí em va cridar, i molt, l'atenció era la voluntat del nen d'acceptar el què fos, mentre fos alguna cosa. L'ànsia del tenir, no l'angoixa de què tenir. Tota una declaració d'intencions del moment en que vivim i del què vindrà. Som animals, i punt. La qüestió és tenir, tenir el que sigui, el què pugui ser, alguna cosa, tenir, posseir, síndrome de Diògenes, acumular. Tenir, tenir, tenir,... L’havia deixat enrere. Havia volgut creure que no era important tot i
que cada vegada que passava una cantonada girava el cap per veure si
algú em seguia. Era feliç, me n’havia desempallegat. Tot rutllava, no
perque anés endavant sinó perque jo creia que no hi havia núvols a
l’horitzó. La fe em salvava fins que la incredulitat va tornar a ser el
meu abric d’hivern. La desconfiança que sempre he volgut tenir lluny se
m’acostava ben viscosa i ben sensual. I jo hi caic davant d’això, sóc
un home. Em sedueix la destrucció. Més aviat, l’autodestrucció em
corrompeix. Sense tenir motius he assolit un nivell de paranoia considerable. Sense tenir indicis he cregut que ja havia descobert el culpable de tot plegat; del meu pecat i de la falta dels altres. No hi ha ofensa sinó hi ha orgull i jo m’he cregut que tenia quelcom a defensar. Com un D’Artagnan sense floret m’adono que no hi ha combat possible i com un seminarista qualsevol em rendeixo enfront del misteri. Tan sols he vist espurnes que salten del foc d’un ferrer veí. No és a la meva farga on s’hi treballa i probablement no s’hi arribi mai a fer la feina que tan m’esparvera. Avergonyit, em retiro del camp de batalla buit i feréstec. Desmenjat, em tanco en la meva estupidesa. Emprenyat, reconec que m’equivoco. Cada pel·lícula que m’invento em provoca més problemes a causa de l’alt poder d’autoconvenciment que tinc. Però no tot són imaginacions, constato. Segur que ningú m’ha enverinat el sopar però persisteix l’aroma en el meu nas. La farum de la desconfiança. Em molesta no haver eliminat encara aquest flaire tan molest. Cada vegada em crec més, i més fort, que és un fantasma que em vigila i em neguiteja. No entendré mai perque ho fa, però el que sí que tinc segur és que mentre m’intenti allunyar de tu el que aconseguirà és que em fascinis cada dia una mica més, mentre em compliques la vida. Perque hem vingut a jugar i tu ets la meva aposta boja i preferida. Arribo ara tot content de la tertúlia a Catalunya Informació, amb el mític Lluís Urpí. Em sap greu que l'Iñaki no hagi pogut venir, per indisposició. En el seu lloc ha vingut en Jordi García-Soler. M'he divertit i hem discutit, del què es tractava. Molt bé, de debò. N'estic satisfet. Fa un temps l'Enric Vila em va dir que el dia que arribés a escriure com parlo tindria molt a guanyar. Ho dic perquè de fet sempre he cregut que parlo millor que escric, però vaja la ràdio sempre m'ha fet gràcia i he xalat com un animal. Si busqueu aquí a dimecres de 23 a 0.00 hores i a partir del minut 32 de l'arxiu em trobareu. Lamento ser tan egòlatra, però estic segur que em sabreu perdonar. Estic content com un nen amb sabates noves. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosBLOCS
DIARIS
FUNDACIONS, ASSOCIACIONS I ORGANITZACIONS
MEDIA
MEDIA INTERNACIONAL
PLATAFORMES, COL·LECTIUS I CAMPANYES
POLíTICA CATALANA
SETMANARIS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|