Aquest és l'article que m'ha publicat el "Dossier Econòmic" aquest dissabte:

El finançament del Govern de Catalunya està en una situació crítica. Els pressupostos de la Generalitat de 2007 s’han hagut d’ajustar a la baixa, i els que s’han presentat pel 2008 tindran un creixement molt limitat. El problema immediat és el descens de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, com a conseqüència de la forta disminució tant de les vendes de pisos de segona mà com de les hipoteques. Es a dir, actualment el marge de maniobra del pressupost del Govern de Catalunya està en mans del comportament del sector immobiliari!!!.

 “El sistema financer de les autonomies ha estat nefast per a Catalunya” ens deia el professor i empresari Antoni Serra Ramoneda en una entrevista recent. “Amb l’estat de les autonomies, en el capítol econòmic Catalunya hi ha sortit perdent” i “quan hem tingut un parlament i competències polítiques ens hem trobat amb unes fortes restriccions pressupostàries que ens han portat a perdre el lideratge econòmic” insistia. Té tota la raó, tant pel que fa al passat com probablement –i malauradament- pel que fa al present i al futur més proper.

Com ens ho farem per a millorar la productivitat i la competitivitat de la nostra economia en un món que va a tota velocitat?. Com aconseguirem mantenir i ampliar la nostra societat del benestar si no som més productius i més competitius?. Mentrestant, Madrid continua rebent recursos addicionals per la seva quota de capitalitat, i tant Euskadi com Navarra ja han tornat a renegociar el seu cupo/conveni. Tots ells es van allunyant de nosaltres, que ens quedem enrere, tant en PIB com en Renda disponible per càpita o bé en despeses en innovació o en R+D+i.

Tanmateix, la causa de fons és el finançament injust que pateix Catalunya des de fa molts i molts anys. I les raons d’aquesta situació tenen nom i cognom: dèficit fiscal. Les darreres estimacions sobre el dèficit fiscal de Catalunya ens donen unes xifres dramàtiques: d’uns 19.100 milions d’€ el 2005, es a dir, 2.704 €/persona, el 86% del pressupost de la Generalitat de 2005, i el 93% de l’endeutament acumulat per la Generalitat de Catalunya el 2006. Quantes coses podríem fer si cada any ens retornessin, per exemple, la meitat d’aquesta xifra?. Però, ni tant sols hem aconseguit que el govern espanyol acomplís el seu compromís, en el Congrés de Diputats, de publicar les balances fiscals. Tanmateix, com deia Serra Ramoneda, no calen balances fiscals per veure una evidència: que s’inverteix molt més a Madrid que no pas a Catalunya. A més, tot i que ho hem de diferenciar clarament del finançament injust de Catalunya, tenim el dèficit històric en infraestructures. Les xifres són brutals. Tot i que a partir del recent acord sobre la Disposició Addicional 3ª tindrem una millora, encara que limitada i vulnerable, en cap cas ens compensen pel dèficit històric acumulat. Com podem així millorar la nostra productivitat i competitivitat, tant absoluta com relativa?.

Davant d’aquesta situació, alguns ens diuen que millorarem quan es posi en marxa el nou sistema de finançament previst a l’Estatut. Tanmateix, tenint en compte el procés electoral que ara s’engega, el nou finançament difícilment estarà negociat abans de l’estiu de 2008 com preveia l’Estatut. I amb qui l’haurem de negociar?. D’altra banda, amb l’actual LOFCA, el que ens pugui donar de més l’estat pels percentatges de participació en alguns impostos ens ho restarà mitjançant el fons de suficiència i, per tant, com a molt ens quedarem igual que ara. Només podríem aconseguir més diners –a més de amb un sistema del tipus del concert econòmic- amb una nova LOFCA que ens permetés el màxim acostament als principis del finançament que es van aprovar a l’estatut del Parlament del 30 de setembre de 2005, el que suposaria un grau important de bilateralitat en la negociació amb l’estat.

Els valors republicans i la radicalitat democràtica han estat, son i seran les nostres senyes d’identitat.

A més, volem que aquests valors es vagin estenen entre la societat al mateix temps que es va configurant una nova majoria social per a la sobirania. De fet, aquesta extensió és una condició necessària per a l’eclosió de la majoria social esmentada.

Uns valors republicans i una radicalitat democràtica que avui suposen una nova visió política per a reconstruir l’”ethos” civil de les societats democràtiques multiculturals, tot retrobant un nou significat a la llibertat i a la responsabilitat civil.

En primer lloc, la llibertat republicana, que vol dir l’absència de dominació o de dependència de ningú, poder donar-se les lleis –directament o per mitjà de representants- que siguin universals per a tothom i per aconseguir el bé públic, es a dir lleis no arbitràries; això vol dir, igualtat de drets civils i polítics, garantia d’igualtat per a garantir a tots el dret al treball i els drets socials, respecte a les lleis i, per tant, acceptació de restriccions i frens, sempre iguals per a tothom, a les accions dels ciutadans i ciutadanes.

Segon, el bé comú com a bé dels ciutadans/anes que volen viure lliures de la dependència/dominació, i que es concreta en la justícia, la fraternitat i el bon govern de la llei.

Tercer, el bon govern, es a dir el que impedeix la formació de governs arbitraris que puguin escapar al govern de la llei, que s’aconsegueix mitjançant una divisió de poders adequada.

Quart, la virtut civil dels ciutadans i ciutadanes, que vol dir la seva disponibilitat i capacitat de servir el bé comú, així com el viure amb dignitat i servir la llibertat comuna; una virtut civil que es desenvolupa en el patriotisme civil (ni ètnic, ni cívic), que és lleial a les lleis i formes de vida de societats concretes amb la seva història i cultura concretes en un moment determinat, així com en el laïcisme, que exclou totalment les doctrines religioses i les seves institucions del funcionament de la cosa pública i que està contra qualsevol esperit dogmàtic en general i contra les solucions simples i definitives als problemes d’una societat cada cop més complexa i canviant.

Darrerament, ha tingut un cert èxit l'expressió del "català emprenyat" acunyada per un dels comentaristes "de moda" a l'actualitat: el corresponsal de La Vanguardia a Madrid, el Sr. Enric Juliana. El "prestigi" d'aquest comentarista i el "relatiu èxit" de l'expressió abans esmentada es deu, en una part considerable, a alguns polítics (o ex-polítics) i mitjans de comunicació que s'han dedicat a riure-li les gràcies. Un d'ells, el President Jordi Pujol, ha acabat essent-ne també una de les seves victimes, ja que algunes de les seves darreres declaracions han fet que alguns l'hagin considerat un dels paradigmes del "català emprenyat".

En la meva modesta opinió, com el "seny i la rauxa" dels catalans/catalanes, el "català emprenyat" no és res més que un tòpic. Un tòpic amb "mala llet". Si s'em permet citar un dels mestres (Josep Pla), lo del "català emprenyat" no és més que una gran "collonada".

Els catalans ni som més assenyats ni tampoc més arrauxats que altres persones o altres pobles. Igualment pel que fa al grau d'emprenyament al que podem arribar. A Catalunya hi ha de tot com a tot arreu. Aixó si, als catalans/catalanes no som tontos i sobretot no ens agrada gens que ens tractin com si fóssim tontos, exactament igual que a la resta de persones i de pobles. No volem que "ens vulguin fer passar bou per vaca grossa". Només volem el que és nostre: la capacitat de decidir el nostre futur com a país, com a poble, com a nació. I mentrestant, en el període en que haguem de compartir les nostres vides amb la gent de la resta de les Espanyes, volem les inversions en infraestructures que ens corresponen (segons una llei orgànica, per cert), un finançament just de la nostra autonomia sense la llosa d'un dèficit fiscal inmens, totes les competències que ens corresponen perquè són nostres, etc..

Com se'n diu d'aixó: que som exigents?; que som rigorosos?; que som seriosos?; que com que venim d'una cultura del treball, el risc i l'esforç ens agrada que la gent compleixi els seus compromisos i els seus contractes?.

Res a veure, ni de lluny, amb el "català  emprenyat".

La segona setmana de setembre, el Dossier Econòmic publicava la meva col.laboració mensual que ara reprodueixo aquí. A partir d'algunes reaccions que m'han arribat voldria precisar que l'article diu el que diu, ni més ni menys. No pretenc tenir la raó, simplement és una opinió que intenta ser fonamentada. En cap cas pren posició per uns tipus determinats d'energia en contra d'altres. Tanmateix, és obvi que parteix de la convicció que els temes energètics tindran una importància crucial en el futur, des de ara mateix, i que, per tant, convé acostar-s'hi sense prejudicis ideològics de cap mena. En aquest tema, com en la gran majoria, necessitem amplitud de mires, ments obertes, postures basades en la cerca del bé públic. El país s'hi juga molt, tant des del punt de vista econòmic, com social i ambiental.

Energia elèctrica i empresa

Aquest estiu, a Barcelona, hem viscut una “gran apagada” elèctrica. El fet que molts milers de consumidors individuals en resultessin afectats ha tingut una gran repercussió social i mediàtica. Amb tota la raó del mon, ja que ha estat un fet molt greu, un espectacle més propi de països poc desenvolupats i una demostració més del històric dèficit en infraestructures que pateix Catalunya.

Tanmateix, parlant amb els empresaris, i especialment amb els de la indústria bàsica, un dels problemes que més els preocupa, tradicionalment, és el del subministrament i el preu de l’energia elèctrica. La troben cara i massa sovint tenen talls o baixades en el subministrament. No hem d’oblidar que mentre que pels ciutadans l’energia elèctrica és un servei imprescindible que volen aconseguir a un preu assequible, per a moltes empreses és una matèria prima que cal aconseguir a un preu competitiu. De fet, des de 1997 el preu de l’energia elèctrica ha augmentat més del 30% per a la indústria bàsica i només el 1% pels consumidors domèstics. En tot cas, aquest increment de costos de les matèries primes de les empreses acaben afectant indirectament, molt probablement, els preus finals dels productes que arriben als consumidors.

Com molt bé explicava Antoni Zabalza, president d’ERCROS, en un curs de la UIMP a Santander aquest passat juliol, desprès de 15 anys encara no existeix un mercat interior europeu en el camp de l’energia elèctrica i és difícil que es faci realitat en un proper futur donats els interessos contradictoris dels Estats. No hi ha lliure circulació de l’electricitat entre els diferents estats. Molt poques empreses dominen els diferents mercats estatals i, per tant, no hi ha unes condicions de competència adequades; Hi ha un alt nivell d’intervencionisme dels governs en l’elecció de les tecnologies per a produir electricitat, amb impediments, en alguns casos, per a escollir alguns tipus d’energia (p.e. la nuclear), o amb subvencions molt altes per a les energies renovables. Tot plegat acaba afavorint als grans productors d’energia elèctrica, que van incrementant els seus beneficis gràcies al que van pagant de més els consumidors i les empreses.

En el cas de l’estat espanyol, ens trobem amb un aïllament del mercat espanyol respecte a la xarxa elèctrica europea que no té perspectives de canviar aviat. Hi ha un mercat molt concentrat en el que dues grans companyies tenen el 70% de la capacitat instal·lada i el 61% de l’energia subministrada. El procés de privatització va permetre la concentració de les empreses, en gran part sota control públic, el que va augmentar el valor de les companyies privatitzades i el que en va treure el Tresor Públic, però va donar lloc a un mercat amb molt poca competència. D’altra banda, el mercat està molt regulat per l’administració pública, tot i que està prevista la desregulació a principis de 2009. Mentrestant, però, es protegeix a les empreses generadores d’electricitat, mitjançant el “dèficit de tarifa”, amb una doble conseqüència: augment dels preus de l’electricitat, especialment per a les empreses, i gran increment dels beneficis de les grans companyies elèctriques.

Una situació anquilosada i sense perspectives de canvis a curt termini. Que passarà en el moment en que s’acabi la regulació del mercat?. Es deixarà que el preu de l’electricitat pels consumidors pugi fins al seu nivell de mercat o es continuarà mantenint més baix per raons polítiques?. I en el cas de les empreses?. Cal assenyalar, en aquest sentit, la iniciativa dels grans consumidors d’electricitat (la indústria bàsica) de crear una central de compres –seguint l’exemple de Bèlgica, Finlàndia i França- per a negociar, ja que no existeix un mercat únic competitiu, amb les grans empreses elèctriques i l’administració, els preus i els volums de consum d’electricitat que es poden predir al llarg del temps.

"El sistema financer de les autonomies ha estat nefast per a Catalunya" és el títol de l'entrevista que la periodista Gemma Aguilera li fa a la revista El Temps al professor i empresari Antoni Serra Ramoneda, ex-president de Caixa de Catalunya i que avui continua essent president de l'Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, president de Tribuna Barcelona, o president del Centre d'Estudis Industrials, entre altres.

És una joia d'entrevista en la que hi podem trobar perles com les seguents:

• "....quan hem tingut un parlament i competències polítiques ens hem trobat amb unes fortes restriccions pressupostàries que ens han portat a perdre el lideratge econòmic",
• "....amb l'estat de les autonomies, en el capítol econòmic Catalunya hi ha sortit perdent. És evident que el sistema financer de les autonomies ha estat nefast per a Catalunya i, en canvi, molt profitós per a algunes altres autonomies, no necessàriament les més endarrerides",
• "Quan l'ha coneguda Madrid la màxima esplendor? Amb l'estat de les autonomies, que teòricament havia de repartir els diners i el poder. Ara té més poder que mai i és una capital de referència a escala europea i mundial",
• "....l'actitud envers Catalunya és força igual, mani qui mani, perquè es tracta d'un problema de concepte d'estat. La resta d'Espanya, ... té al cap el model francés i hi opta, amb una gran capital on hi ha l'estat i els simbols del poder de la nació. I aquesta concepció la tenen PSOE, PP i la majoria dels ciutadans no catalans. Però a Catalunya aspiràvem i aspirem si més no al model italià, amb Roma com a capital política i Milà com a capital econòmica, una idea molt allunyada de l'espanyola",
• "Des de Madrid es vol convertir Barcelona en una altra capital de provincia més, com València o Sevilla. ... És el model francés; desprès de París no hi ha res i, ja a molta distància, Marsella, Lió o Bordeus, totes tres a un mateix nivell",
• "sóc molt escèptic amb la qüestió de les balances (fiscals), perquè torna a tenir a veure amb la concepció de model d'estat diferent d'Espanya i de Catalunya". Tanmateix, "no cal fer gaires càlculs per adonar-se que s'inverteix molt més a Madrid que no pas a Catalunya. Que el tracte no és equitatiu és evident; n'hi ha tantes proves que crec que no calen balances fiscals. O es vol veure o no es vol veure, amb balances o sense",
• Finalment, "quan ens diuen que no volem ser solidaris amb els andalusos o els extremenys ens paren una trampa, perquè en realitat, l'excedent català se'n va fonamentalment a Madrid. Però és més fàcil d'enfrontar-nos amb els altres territoris".

Catalunya no és Escòcia. A Escòcia hi ha un Primer Ministre i un Govern independentistes (amb el suport dels verds), però que governa en minoria. A Catalunya hi ha un Govern de coalició, amb el Vicepresident i quatre Consellers independentistes, però amb un President i una majoria del govern què, com a molt, són federalistes.

El Govern escocés ha proposat ara a la seva ciutadania un debat nacional sobre el futur del seu país, a partir d'un document en el què planteja tres possibles alternatives que considera realistes: primera, la possibilitat de l'increment de poder i competències en el marc de l'esquema de la "devolution" previst en la Scotland Act 1998; segona,  una nova definició de la "devolution" amb l'adopció d'un conjunt d'ampliacions específiques en els poders actuals del Parlament i del govern escocesos; tercera, la independència d'Escòcia, es a dir l'extensió i l'augment dels poders del Parlament i del Govern escocesos fins a ser independents.

És convenient avui plantejar aquest (o un de semblant) debat nacional a Catalunya??. És possible amb el govern i la relació de forces polítiques existent??.

Des del punt de vista dels que volem una Catalunya independent i què, al mateix temps, pensem què és necessari anar avançant en la configuració d'una majoria social per a la independència, crec què un debat d'aquest tipus és molt convenient, perquè pot ajudar a anar avançant en la creació de l'esmentada majoria social. És, fins i tot, necessari per anar superant la situació de desconcert i perplexitat en la què s'han instalat molts independentistes i molts catalanistes des de l'aprovació de l'"Estatutet" de la Moncloa.

I, és possible fer-ho??. No hi ha dubte que des del govern hauria de ser possible des del moment en que deixa obertes diferents opcions: de l'avenç en l'autonomia estatutària actual, a una situació d'un estat espanyol realment plurinacional o federal, o bé a la independència.

I si no és possible des del govern, potser ha arribat el moment que, per les raons abans esmentades, hauriem de promoure aquest debat nacional sobre el futur de Catalunya des de els que volem avançar cap a la configuració de la majoria social per a la independència. En un moment o altre del procés caldrà fer-ho i, tot i què sempre serà millor fer-ho des del govern, també hem de valorar les avantatges (en relació a les desavantages) què suposaria l'endegament d'un debat d'aquest tipus.

Aixó si, com en el cas d'Escòcia, s'ha de plantejar de forma clara, directe, planera, sense retòriques. Perquè les coses quedin clares. I per no fer perdre el temps a la gent.

El govern escocés acaba de publicar un document titulat: "Choosing Scotland's Future. A National Conversation. Independence and Responsability in the Modern World", o sigui "Per escollir el futur d'Escòcia: un debat nacional. Independència i responsabilitat en el món modern".

El Primer Ministre d'Escòcia ho deixa clar d'entrada: "és la meva responsabilitat explorar i dirigir la discusió sobre les opcions per un canvi constitucional....., per tant, proposaré la independència d'Escòcia, els seus beneficis i oportunitats. Tanmateix, també reconeixo que hi ha un espai per a altres punts de vista en el nostre país, que estan representats en el Parlament". Per això, "proposo que tinguem un debat nacional sobre el nostre futur i permetem al poble escocès el poder debatre, reflexionar i després decidir sobre el tipus de govern que ens interessa més en el futur".

Confeso que estic impressionat per la diferència amb Catalunya. Estem davant d'un document del govern d'Escòcia que diu les coses pel seu nom, d'una forma fresca, clara, natural, sense complexos.

Ells volen una Escòcia més rica, més segura, més saludable, més agradable per viure, més emprenedora, més sostenible, més forta. I, per aixó, diuen de forma planera, sense retòriques, unes quantes coses:

• Què "Escòcia és una entitat reconeguda, tant des del punt de vista polític com territorial, amb el seu propi sistema legal, les seves fronteres, i altres institucions independents".
• Per tant, què "Escòcia ja té alguns elements essencials per a esdevenir un estat: una extensió territorial reconeguda i una identitat política i institucional coneguda i reconeguda".
• Tenen clar què una Escòcia independent "suposaria un procés de negociació (entre Governs i Parlaments) en el que els acords s'haurien de fer mitjançant un arbitratge a partir dels principis de les lleis internacionals quan no hi hagués acord entre les parts".
• Què mentrestant, entre moltes altres coses, volen tenir un paper molt més important a la Unió Europea. A la que volen continuar estant en el moment de la independència, igual que a la gran majoria de la resta d'institucions internacionals.
• Què mentrestant ja volen l'"autonomia fiscal", es a dir la "devolució" al Govern i al Parlament escocesos de les responsabilitats i competències en impostos i despesa pública. Que volen "la devolució de les responsabilitats en les polítiques econòmiques i fiscals" perquè "permetrien al govern d'Escòcia la definició d'un impost de societats per a fomentar la inversió a Escòcia". Hauriem d'aprendre a deixar-nos de retòriques i a dir tant clar com ells que: "Quan el govern del Regne Unit exerceix ara aquestes responsabilitats ha de considerar el Regne Unit en el seu conjunt.... i, des de la perspectiva del Regne Unit les variacions regionals en el sistema impositiu poden ser vistes com a distorsions de l'activitat econòmica, en lloc de com a instruments per a aconseguir el desenvolupament econòmic més apropiat per a les condicions locals d'Escòcia". Això que val per Escòcia i Regne Unit també val per Catalunya i Espanya: perquè no ho expressem amb la mateixa claretat??.

Finalment, una de freda i una de calenta. La calenta: "El Regne Unit no ha desenvolupat una devolució tradicional o un model federal, en el que cadascuna de les parts de l'estat té uns poders i responsabilitats similars, amb un únic i coherent conjunt de poders en mans de l'estat central (legislatiu i executiu). El que s'ha fet en el Regne Unit, que algunes vegades s'ha anomenat devolució assimètrica......reconeix la naturalesa i la història diferents de cadascun dels països". La freda: quan diu  que la devolució asimètrica és "una expressió que també s'aplica al sistema espanyol"; crec que els que coneixem i patim d'aprop el sistema espanyol no podem estar d'acord amb aquesta afirmació.

El mes de juliol vaig començar una col.laboració mensual amb el "Dossier Econòmic de Catalunya". Com que m'és difícil mantenir el ritme diari del bloc, em proposo penjar periòdicament l'article corresponent per si és del vostre interès.

Política industrial i política empresarial

Des del Govern de la Generalitat ens proposem fer una política industrial i empresarial activa i atractiva per a les empreses. En la que aquestes han de ser les que portin la iniciativa. No creiem en les polítiques intervencionistes. Sabem que el nostre paper és estar al costat de les empreses, al seu servei. La nostra feina és donar suport, facilitar, acompanyar a les empreses en la seva tasca necessària de millorar la productivitat, d’aprofundir en la R+D+i, d’intensificar la seva internacionalització.

L’economia actual està molt internacionalitzada. Canvia molt i molt ràpidament. Per a moltes empreses es fa difícil de seguir el ritme actual de canvis. Però és imprescindible si volen continuar essent competitives. La indústria, per exemple, el que encara s’entén per sector industrial en les estadístiques oficials, està canviant d’una forma accelerada. No fa massa temps, en els establiments industrials s’hi feien una sèrie d’activitats que es considerava que formaven part plenament de l’empresa industrial: transport, logística, neteja, comptabilitat, consultoria legal, entre d’altres. Avui, una gran majoria d’aquestes activitats estan, totalment o parcialment, externalitzades en empreses especialitzades que, molt sovint, es comptabilitzen en les estadístiques oficials com a activitats de serveis; de fet, de serveis relacionats amb la producció o les empreses: el que la Unió Europea anomena els “Business Related Services”. Al mateix temps, estem assistint a un important creixement de noves activitats molt lligades a les tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC), com també al coneixement i al talent.

Des del nostre punt de vista, doncs, i donada l’obsolescència de la divisió sectorial tradicional, tant des del punt de vista conceptual com estadístic, avui té molt més sentit parlar de política de suport a les empreses, que actuen en fases diferents i variables de la cadena de valor, que no pas de polítiques sectorials específiques (industrial, de serveis, etc.).

La indústria catalana està en un bon moment. El millor dels darrers sis anys i mig. Així ho demostra el darrer “Informe anual sobre la indústria a Catalunya, 2006”, editat per la Secretaria d’Indústria i Empresa, com també els indicadors de que disposem per l’any 2007. El PIB industrial, l’Indicador del Clima Industrial (ICI) que mesura el grau de confiança empresarial, la inversió industrial, l’Índex de Producció Industrial (IPI), l’evolució de les exportacions, especialment les d’alt valor tecnològic, etc., estan en el millor moment dels darrers sis anys; fins i tot l’ocupació industrial, tot i el caràcter contradictori dels diferents indicadors, sembla tenir un comportament positiu en els darrers mesos. S’ha de destacar el comportament molt positiu de la inversió industrial com també el de les exportacions, en un moment, a més, de fortalesa de l’euro, els dos elements fonamentals de la represa industrial actual. Un comportament que permet començar a notar un nou model de creixement, més sa i més sòlid, de la indústria i de l’economia catalana.

Tanmateix, aquesta situació no ens ha de fer caure en el cofoisme. D’una banda, perquè, tot i que en termes globals la indústria catalana va bé, encara hi ha empreses i/o sectors concrets amb problemes que, en algun cas, són greus. D’altra banda, perquè el millor moment per prendre les mesures per a millorar la productivitat i la competitivitat de la indústria és quan les coses van bé com ara. Per tant, ara és justament quan cal que les empreses, que són les protagonistes, amb el suport i l’acompanyament de l’administració, prenguin les mesures necessàries per a millorar la seva productivitat i competitivitat. La innovació i la R+D+i, la intensificació de la internacionalització, l’aprofundiment de la cooperació empresarial són, doncs, els reptes principals de les empreses catalanes avui.

La mort d'en Xirinacs és un dia trist, molt trist, per a tots els independentistes que continuem creient en els valors republicans i la radicalitat democràtica.

Crec que ens hauria de fer reflexionar molt i molt i, sobretot, actuar conseqüentment amb aquesta reflexió.

Ara, finalment, podrà descansar en pau.

Fa uns dies en Saül Gordillo feia un post sobre "Els polítics que abandonen els blocs, en evidència" a partir d'un article del Diari de Girona.

Crec que en Saül té una gran part de raó. Tanmateix, m'agradaria dir que alguns dels que "hem abandonat el bloc" tenim un terrible "mono" de bloc. A mi m'agradaria continuar escrivint els meus posts el més sovint possible.

I, perquè no ho fas, em podrieu preguntar?. En el meu cas, hi ha una raó bàsica que és la manca de temps. Tanmateix, en un cas com el meu en el que no parlava de política local sinó només de política general, hi ha una altra raó important: la majoria de les coses de les que abans parlava com a militant i dirigent d'ERC o com a ciutadà, ara em seria molt difícil poder-ne parlar i, a més, no crec que "ara em toqui" parlar-ne des del meu càrrec en el Govern de la Generalitat.

Amb tot, el meu "mono" fa que sempre que pugui torni a llegir els meus blocs de referència i, fins i tot que, amb molta modèstia, parli i comenti coses amb algunes persones que continuen fent blocs més o menys actius.

Les meves noves responsabilitats al Govern de la Generalitat de Catalunya fan que em sigui difícil continuar escrivint en el meu bloc. Els blocaires que alguna vegada m'han seguit ja ho hauran notat.

Tanmateix, avui vull simplement felicitar a en Saül Gordillo pel seu imminent nomenament com a Director de l'ACN (Agència Catalana de Notícies). Ell ja sap que és una felicitació des del cor i des de l'amistat que hem anat teixint en aquests darrers anys.

En Saül té un gran repte al davant, però el superarà amb nota alta. Com ha fet sempre que li han deixat -El Punt Rubí i El Punt Maresme- o, amb la seva capacitat emprenedora, en tots els projectes que ha tirat endavant: el seu bloc -sens dubte el bloc polític de referència dels Països Catalans- i ara amb aquesta magnífica idea (compartida) que és Poliblocs, una iniciativa per la que també cal felicitar-lo.

Pels que creiem en el país i, per tant, també en una agència nacional de notícies forta, professional i de qualitat, és una magnífica notícia que la passi a dirigir un bon periodista -professional, apassionat de la seva professió, interessat i innovador en les noves formes del periodisme- que, a més, és un patriota.

Moltes felicitats Saül i per molts anys.

Avui fa un any de la reunió Mas-Zapatero a la Moncloa que va posar fi a la ilusió de l'Estatut del Parlament. Varem pasar a un Estatut de la Moncloa que ja avui s'ha demostrat plenament insuficient en els temes estratègics i principals pel futur de Catalunya: ni nou model de finançament, ni més diners per a Catalunya, ni les competències que necessitem en aeroports o immigració, ni tampoc possibilitats reals de millora de les infraestructures que necessitem.

Els poders fàctics espanyols pressionant a Zapatero i al PSOE, la falta de convenciment, de voluntat política i de valentía de Zapatero i del seu partit, d'una banda, la desaparició del PSC darrera el PSOE a Madrid i la claudicació d'Artur Mas a les presions d'alguns empresaris catalans i a les seves ànsies de recuperar el poder a Catalunya, de l'altra, ens varen portar a aquesta lamentable situació.

En contra del que ens diu Joan Oliver a les seves Engrunes d'avui, al contrari del que permetia l'Estatut del Parlament, el de la Moncloa no significava cap canvi en el model de finançament, ni cap seguretat de més diners per a Catalunya, ni tampoc massa possibilitats de negociar-ho amb posterioritat, fós quin fós el govern de Catalunya. De fet, Artur Mas es va vendre l'Estatut del Parlament per un plat de llénties: la suposada Presidència de la Generalitat desprès de les seguents eleccions. En Zapatero ha actuat com ho sol fer: sense complir les seves promeses; i en Mas en el pecat ha tingut la seva penitència.

L'actual govern de la Generalitat no és capaç de negociar amb força l'aplicació de l'Estatut i un govern amb en Mas si que ho seria??. No ho crec pas. Perquè en Mas, quan va poder, no va fer cap proposta a ERC per a retirar l'Estatut rebaixat??. Perquè Mas volia pactar amb el PP, si hagués pogut, amb el PSC o governar en solitari abans de pactar amb ERC desprès de les darreres eleccions??. On era la seva voluntat de pactar amb ERC per a un desenvolupament a l'alça de l'Estatut??.

Els màxims responsables que avui tinguem un estatut massa retallat a Catalunya i que les possibilitats de millorar-lo a Madrid siguin molt limitades son, sens dubte, Artur Mas i CiU d'una banda, i Zapatero i el PSOE, de l'altra. 

Avui són molt recomenables en aquest sentit el post de Saül Gordillo, "El pacte Mas-Zapatero, un any després", l'entrevista al professor Ramon Tremosa a Presència, l'article del professor Pedro Nueno, "Borregando", i l'article de La Vanguardia sobre Iberia i l'aeroport de El Prat.

El professor d’història contemporània Joan B. Culla és, sens dubte, un dels més qualificats opinadors del moment, especialment en relació al nacionalisme espanyol. Fa uns dies ens explicava la reacció de Fernando Savater al Manifest de 150 juristes catalans en suport al procés de pau a Euskadi, així com les opinions d’una colla d’intel·lectuals espanyols en una trobada de la Fundación José Ortega y Gasset. A partir d’això, apuntava a "Catalanadas" un comentari molt preocupant: "creo que los ambientes universitarios españoles, sus think thank y sus intelectuales orgánicos vuelven a destilar con intensidad i desenvoltura crecientes un discurso neounitario, reductor de las autonomías y potenciador de los atributos del Estado. Más pronto que tarde, este discurso impregnará la política institucional y la legislación: seguramente tras las próximas elecciones generales, tanto si las gana el PP como si gobierna un PSOE liberado de sus actuales servidumbres parlamentarias".

El fracàs de Zapatero en el procés de pau a Euskadi ha estat fruit de la seva falta d’iniciativa i de decisió política, com apuntàvem a "Euskalherria, Zapatero i Catalunya". Aquesta setmana hi insistia el mateix Joan B. Culla a "Gana el PP" tot dient que "la conducta del Gobierno en la búsqueda de un final dialogado de la violencia se ha caracterizado por la timidez, por el acomplejamiento, por la inacción ante las interferencias dolosas y las maniobras saboteadoras. ... ¿Por miedo, por cálculo, por falta de convicción en lo que estaba haciendo?". En el mateix sentit, Salvador Cardús apuntava a "Talante contra riesgo" que Zapatero i el PSOE no havien calculat gens bé el que significava l’aposta pel procés de pau a Euskadi; no podien pretendre que el "talante" solucionaria un problema que requereix arriscar-se, i per això el seu fracàs.

Mentrestant, la manca d’un canvi de model en el sistema de finançament de Catalunya, es a dir el manteniment del model LOFCA que, a més, el vicepresident Solbes vol retardar fins el 2009, juntament amb el fet que "no garanteix cap increment de recursos, i molt menys els 5.000 milions anuals que CiU ha afirmat que es perdran" porta a la professora Elisenda Paluzie a parlar de "El miratge de l'Estatut". Tot plegat, i donades les creixents necessitats de les famílies i les empreses catalanes pot portar a un increment de la pressió fiscal a Catalunya -encara que sigui per camins molt tècnics-, mentre a d’altres comunitats autònomes que estan sobrefinançades poden disminuir la pressió fiscal, tant a les persones com a les empreses, com ens apuntava el professor Ramon Tremosa a "Nou any, més impostos". Aquesta situació podria dificultar l’assoliment dels principals reptes de l’economia catalana avui: més productivitat i més competitivitat; especialment si no es soluciona urgentment el retard existent en infraestructures, no es fa un esforç en la interrelació universitats-empreses i no es posen en marxa nous centres de producció d’alt valor afegit i de serveis avançats (un camp aquest en el que s’estan fent esforços i avenços prou importants), com ens deia un recent editorial de La Vanguardia titulat "El reto de Catalunya".

Per a tots els demòcrates està clar: l'única responsable de la bomba a la T-4 de Barajas, i de les dues tràgiques morts que ha provocat, és ETA. Amb aquesta actuació ETA dificulta enormement el diàleg i qualsevol avenç en el procès de pau a Euskalherria.

Tanmateix, "això no pot ocultar que la gestió del procés de pau del president del govern espanyol ha estat deficient: manca de lideratge, passivitat, falta de gestos concrets que ajudessin el procés i absència de pes polític específic. El pànic al que pogués dir el PP ha mostrat un líder de poca entitat. Xabier Arzalluz diu que ZP és un líder sense columna vertebral", com ha assenyalat el professor Tremosa a "ZP i Euskadi".

Perquè, en definitiva, "no és menys cert que si el PSOE, i particularment Rodríguez Zapatero, creien que el procés de pau era una via desitjable per acabar el més ràpidament possible amb la violència armada d'ETA, haurien d'haver estat tant agosarats com exigia aquest camí", con ens comentava Salvador Cardús a "Una debilitat explosiva". Perquè, "la posició de Zapatero era débil,...Zapatero no portava l'estat al darrera: no el seguien el poder judicial, ni el principal partit de l'oposició ni una bona colla de poders fàctics,...I tant bon punt ETA ha atemptat, s'ha vist que tampoc no comptava amb el suport ideològic en el qual el PSOE sempre s'ha recolzat: el diari El País.... Massa ambició per a tanta debilitat".

En resum, "per a un producte d'aquesta envergadura cal una visió i unes complicitats que l'Espanya eterna encara no permet. Però, per sobre de tot cal l'esforç d'un home d'Estat. No pas d'un saltimbanqui" ens apunta Xavier Roig a "Mai va ser possible". Perquè segons Roig, "des del principi del seu mandat tinc la convicció que l'inquilí de la Moncloa no reuneix les condicions per construir res tangible. No és amic dels resultats precisos fruits d'un acte de responsabilitat concret... És un nacionalpopulista, el típic producte de verbositat inflamada que massa sovint destil.la l'Espanya tradicional".

En definitiva, ZP i el PSOE han volgut repetir a Euskalherria la mateixa jugada que a Catalunya amb l'Estatut: moltes bones paraules, moltes promeses, però sense canvis reals. Però, en una situació molt més complexa. Han oblidat, a més, que Euskalherria no és Catalunya (sortosament per a Catalunya on no hem de patir a cap grup terrorista); però sobretot que el PNB no és CiU, que va a rebaixar a Madrid el que s'aconsegueix unitàriament a Catalunya. Quin exemple d'iniciativa política la convocatòria de manifestació del Govern Basc amb el lema "Per la pau, pel diàleg", a la que ja s'ha sumat el PSE-EE !!!.

Mentrestant, el Vicepresident Solbes ja ens fa saber que del finançament no cal parlar-ne fins el 2009 i que no hi haurà més diners per a les autonomies perquè, segons ell, no hi ha cap problema de finançament autonòmic. Això si, es prorroga per un any més el cupo basc actual que afavoreix clarament a Euskadi. Al mateix temps, la Cambra de Comerç torna a queixar-se de les deficiències infraestructurals del país mentre el govern central només ha licitat un terç de l'obra pública prevista a Catalunya el 2006. Però, a Catalunya continuem tenint un dèficit fiscal astronòmic que afecta negativament la nostra productivitat i la nostra qualitat de vida. Tanmateix, diuen (!?) que amb el nou any molt aviat tindrem una ferma (que ve de fermesa) iniciativa política i social per trobar solucions a aquesta situació per part de la societat catalana.

Les entrades més visitades des de l'inici del comptador de mésvilaweb han estat:

Aquestes han estat les entrades més visitades del bloc en el darrer mes:

• Catalunya o Madrid??. 
• Les entrevistes de Sala i Martin. 
• Qui ha de dir amb qui pactarà???. 
• Alguna Pregunta Més??: sobre les inversions en infraestructures.
• Madrid no compleix en infraestructures. 
• La cerimònia de la confusió. 
• Legitimitat total. ... I sense enganyar a ningú.
• Les entrades més visitades el mes d'octubre.
• L'hora d'ERC. 
• El govern que convé a Catalunya.

Com deia ("Estatut, aeroports i ports de peix al cove (I)"), estic molt d’acord amb les tesis fonamentals -des del punt de vista de l’anàlisi econòmica, tècnica- del darrer llibre del professor Ramon Tremosa. En canvi, estic força lluny de les seves conclusions polítiques, algunes explícites i la majoria implícites.

Primer, no crec que "la política de peix al cove" hagi donat resultats espectaculars, tenint en compte que el que es va aconseguir va trigar un total de 25 anys, i va ser especialment nefasta els darrers 8 anys del pujolisme. En general, només el President Pujol i alguns fidels pujolistes la continuen defensant. Abans de les eleccions de 2003 tots els partits polítics de tradició democràtica defensaven una reforma a fons de l'Estatut i del model de finançament per superar, justament, la política de "peix al cove".

Segon, alguns, massa influïts per la Il·lustració i el despotisme il·lustrat, ens diuen que no calia tot l’esforç de la passada legislatura per a reformar l'Estatut i el model de finançament, perquè ja sabíem "a priori" fins a on podia arribar el PSOE. No hi estic d’acord. Si del que es tracta, com jo crec, és de construir una majoria social per a la sobirania del nostre país, no n'hi ha prou en que uns quants il·lustrats o il·luminats ja sapiguem que el PSOE no es capaç d’anar més enllà. Del que es tracta, justament, és que la majoria de la gent, que la major quantitat de persones possible, prenguin consciència d’aquesta realitat. Per a avançar en la creació d’aquesta majoria social sobiranista. Crec que aquest procés, llarg, dolorós i a vegades frustrant, hi ha, tanmateix, contribuït.

Tercer, no comparteixo la visió que el suport d'ERC al PSOE a Madrid en aquesta legislatura hagi estat gratis. Són moltes les coses que s'han aconseguit, en infraestructures, immigració, suport al català, inversions pels municipis, etc., en unes circumstàncies complicades en que sovint el PSOE preferia pactar amb CiU o el PNB.

Quart, el President Zapatero no va complir la seva paraula d’acceptar l'Estatut que s’aprovés al Parlament de Catalunya. Dit això, deixem-nos estar de punyetes, Zapatero, el PSOE (amb els Guerra, Rubalcaba, Solbes, MAFO, Chaves,...) van fer la seva feina i la van fer bé: defensar els poders i els privilegis fonamentals i essencials de l’estat espanyol centralista, del seu estat, davant de l'intenció de Catalunya de recuperar-ne o aconseguir-ne una part. Era en part ingenu esperar-ne una altra cosa. Recordo perfectament aquella reunió a Madrid entre representants d'ERC i del PSOE, per parlar del model de finançament, en que aquests darrers ens van dir dues coses que em varen quedar gravades: primera, "el Estado espanyol no os va a dar nunca un modelo de financiación como el que proponeis en l'Estatut del Parlament"; segona, "nosotros no somos federales ni creemos en el estado federal para España". Tanmateix, calia que la majoria més àmplia possible de la gent -els de la manifestació pel "dret a decidir", els que varen votar no en el referèndum de l'Estatut, molts dels que es varen abstenir, varen votar en blanc o fins i tot dels que varen dir que si amb desgana- prengués consciència de fins a on és capaç d’arribar el PSOE i l’estat espanyol en la seva relació amb Catalunya. I cal que això ho anem recordant, cal que la gent no se’n oblidi, cal que la gent en mantingui la consciència i l’escampi perquè d’altra gent també en prengui: per anar avançant en la construcció d’una majoria social per a la sobirania de Catalunya.

Cinquè, a l’endemà del 30 de setembre de 2005 el PSC pràcticament va desaparèixer per amagar-se a darrera el PSOE; tanmateix, tots sabíem que el PSC no ha estat mai, ni és sobiranista. Si les coses no anaven bé en el tràmit del Congrés a Madrid hi havia la possibilitat de retornar amb l'Estatut del Parlament cap a casa, esperar temps millors i, com a mínim, no malgastar una oportunitat. Tanmateix, això només ho podien fer ERC i CiU de forma conjunta; existia la possibilitat legal, però calia la voluntat política. Al contrari, però, i desprès de dinars i sopars amb alguns poders fàctics, la nit del 20 de gener de 2006 Artur Mas pacta amb Zapatero la gran retallada a l'Estatut del Parlament: apareix l'Estatut de la Moncloa. Com hem vist abans, Zapatero fa el que més li convé des del punt de vista de l’estat espanyol centralista i també del PSOE; Artur Mas, en canvi, pacta la gran retallada a canvi d’un plat de llenties. Això al nostre país té un nom: botifler. Ell, que immediatament rep el suport de CiU, PSC i ICV-EUA, és el màxim responsable de la traïció a l'Estatut del Parlament, que incloïa un nou model de finançament força adequat per a Catalunya. Ara, ni ell ni CIU poden demanar al govern de Catalunya ni a Esquerra que vagin més enllà de l'Estatut esquifit i del mal model de finançament que varen pastelejar. Ara, malauradament, ens tocaran uns quants anys de desenvolupar el migrat Estatut de la Moncloa, intentant portar-lo al màxim, procurant anar fins i tot més enllà, quan sigui possible; i això voldrà dir pactar una bona LOFCA, un bon grapat d'inversions en infraestructures per a Catalunya, la màxima sobirania catalana en la gestió dels nostres ports i aeroports, i el màxim que es pugui en les lleis que han de desenvolupar les competències exclussives, compartides o executives que preveu l'Estatut de la Moncloa.

Sisè, Catalunya no és Euzkadi, CiU està molt lluny de ser el PNB i ICV-EUA igualment d'Ezker Batua. No crec, doncs, que el "pacte nacional" o l'"esquerrovergència" en paraules del mateix Tremosa sigui la millor solució, en les condicions actuals, per a governar Catalunya o per a desenvolupar el nou Estatut. Primer, perquè quan tocava, com hem vist, CiU va pactar la gran retallada en lloc de plantejar la retirada de l'Estatut del Parlament de Madrid. Segon, perquè la primera opció de CiU era governar en solitari amb la complicitat del PSOE, la segona pactar amb el PSC i, només la tercera era pactar amb ERC. Tercer, perquè la màxima preocupació d’alguns dels seus dirigents, especialment dels que estan a Madrid, no és teixir complicitats amb ERC o desenvolupar l'Estatut, sinó entrar al govern de Madrid.

Aquests dies he llegit el llibre del professor Ramon Tremosa, coïncidint pel que veig amb Saül Gordillo. És un llibre que es llegeix d'una tirada, malgrat la seva especialització, escrit en l'estil sempre entenedor i pedagògic dels textos del professor Tremosa.

Estic d'acord en tot el que és fonamental, en les tesis essencials del llibre, tant pel que fa al model de finançament de l'Estatut -un model que no ha canviat en absolut respecte al que hi havia abans i que, a més, difícilment significarà més diners per a Catalunya- com en els perills i les amenaces que representen els models actuals de poder i de gestió dels sistemes d'aeroports i de ports tant a Catalunya com al conjunt de la euroregió mediterrània dels Països Catalans, el que s'ha anomenat l'EURAM. Tot plegat, una situació ben galdosa per a la competitivitat i la productivitat de l'economia del nostre país i, per tant, pel benestar i la qualitat de vida dels seus ciutadans i ciutadanes.

Modestament, he parlat de tot plegat en un sentit molt semblant tant en aquest bloc com a la revista Actual. Així, si s'em permet, ja he parlat del que significava (així com de les conseqüències de) el "nou" model de finançament i de les inversions en infraestructures previstes a l'"Estatut de la Moncloa" a:

"Incompliments i manca de credibilitat"

"Alguna pregunta més??: sobre les inversions en infraestructures"

"La cerimònia de la confusió"

"Infraestructures: continúa la presa de pèl"

"El gran dèficit històric català en infraestructures"

"L'Estatut que no serveix"

"Diari de campanya (XIII)"

"Diari de campanya (X)"

"Diari de campanya (IX)"

"Un camí molt llarg,..., que encara continua"

"El pacte de les rebaixes"

"Més del mateix: dèficit fiscal"

"Del model confederal/federal al model LOFCA"

"Doncs, mira per on, el pacte no és bó"

De la mateixa manera, també he parlat més específicament dels problemes que representa l'actual sistema aeroportuari a:

"L'aeroport d'una nació sense Estat"

"Volem aeroports catalans"