ERC va tenir un paper molt important en l'elaboració del Projecte de Reforma d'Estatut què es va aprovar el 30 de setembre de 2005 al Parlament de Catalunya. Per tant, l'"Estatut del Parlament" ens el sentim nostre. En canvi, l'"Estatut de la Moncloa", el què sorgeix del pacte Mas-Zapatero, el Projecte de reforma d'Estatut finalment aprovat pel Congrés de Diputats, i previsiblement pel Senat, no és el nostre Estatut. Ni el fem nostre ni ens hi sentim identificats. Ha canviat el 67% dels articles de l'anterior, fins a deixar-los irreconeixibles. Ha desvirtuat totalment les qüestions essencials de l'Estatut del Parlament: reconeixement de la nació, model de finançament, principals competències bàsiques. Hi ha hagut una "bona passada de ribot" (Alfonso Guerra dixit) fins a deixar-lo "net com una patena" com volia el president Zapatero. Per cert, aquesta ha estat la única promesa què ha complert pel què fa a la reforma de l'Estatut de Catalunya.
És, doncs, un Estatut què no reconeixem i, per tant, què no hem de defensar. És un Estatut que no podem aprovar amb un "si" en el referèndum. Tanmateix, tot el procés ens ha permès posar de manifest almenys dues coses més. Primer, la reforma federal o plurinacional de l'estat espanyol no és possible ni tant sols en unes "teòriques" bones condicions objectives. Segon, en el camí cap a l'estat català propi, només podrem tornar a plantejar una reforma estatutària si abans hi ha hagut una reforma de la Constitució espanyola que permeti l'existència d'una relació bilateral entre Catalunya i Espanya; es a dir, en un context d'un estat confederal o almenys d'un estat federal asimètric. Alguns independentistes ens diran què això ja ho sabíem abans de començar. Es cert, era una probabilitat què els independentistes, els què volem un estat català, ja ens podíem esperar. Ara bé, del què es tractava, entre d'altres objectius, és què ho visquessin, també, de forma directa els què encara no n'estaven convençuts. Perquè el què volem és anar construint progressivament una majoria social que vulgui un estat nacional català. I això no s'aprèn ni als llibres ni als discursos, sinó vivint directament com des d'Espanya ens impedeixen ser una nació, com no ens deixen el dret a decidir.
Alguns diuen que la postura adoptada per ERC és confusa, d'altres què es oportunista. Crec què no és així: és clara i està feta en una perspectiva de futur. És una opció feta per avançar en la consolidació d'una majoria social de catalanes i catalans que vulguin un estat nacional català. Per les raons esmentades abans, per coherència, ERC s'ha de mantenir ferma i no pot demanar el "si" en el referèndum. D'altra banda, com a partit de govern i que aspira a la centralitat i a aglutinar la majoria social del país tampoc ha de demanar l'abstenció. Tot i saber què hi haurà una part de la població, fins i tot alguns votants d'ERC què, tot i la seva insatisfacció i el seu rebuig a les retallades que ha patit el "nou" Estatut, es possible què escullin alguna d'aquestes dues opcions. Per tant, com a partit que aspira a aglutinar aquesta majoria social que vol un estat nacional propi, ERC opta per reconèixer la legitimitat de les diverses formes crítiques -vot no, vot blanc, vot nul- amb el text de l'Estatut reformat a Madrid i, simultàniament, per reivindicar l"Estatut del Parlament" com a expressió d'un avanç cap el reconeixement de la nació i d'una relació bilateral amb l'estat espanyol. En definitiva, com a un pas cap a l'estat català propi anteriorment esmentat. Tanmateix, l'Executiva d'Esquerra ha optat preferentment pel vot nul, una decisió què haurà de ser ratificada pel Consell Nacional un cop escoltades les Assemblees territorials del partit.
És, doncs, un vot plural, però positiu, clar i de futur. És el vot per a avançar en la consolidació d'una majoria social nacional per un estat català propi. És el vot per a avançar en la llibertat de Catalunya i en el dret a decidir el seu propi futur.
No hi ha dubte què estem davant d'una decisió important i difícil. Què fer davant del referèndum de l'Estatut?. En Saül Gordillo ho apuntava avui al seu bloc al parlar de "El sobiranisme més dividit que mai...".
Jo mateix fa uns dies apuntava què no em semblava possible dir que si, però que no em semblaba convenient dir que no. Apostava per un vot nul en positiu: "Per l'Estatut del 30 de setembre".
Mentrestant, diferents entitats, plataformas, associacions, etc., del mon independentista/sobiranista s'han anat posicionant: des del vot nul, al vot en blanc o directament pel no.
Ahir apareixia un article de Julià de Jòdar, "Sabrem dir no?", on s'aposta clarament pel no des d'uns plantejaments què, el ara novelista famós, ja defensava fa 25 anys en uns ambients en els que aleshores coïncidiem.
També en Salvador Cardús defensa el no, "I ara què?", en un article interessant però en el que insisteix massa, pel meu gust, en voler tenir raó en el que fa temps ve defensant: què ERC s'havia d'haver quedat a l'oposició, i que ERC no havia d'haver intentat una reforma tant ambiciosa de l'Estatut sense abans haver reformat la Constitució. No estic d'acord en cap de les dues afirmacions: crec que s'havien de provar ambdues coses i, en tot cas, demostrar a la pràctica que no era possible. Però per a tothom, no només per als "iniciats".
Em sembla molt i molt interessant la postura defensada al bloc "Fent la viu-viu", en la què amb un plantejament molt pragmàtic, des del punt de vista del joc democràtic, acaba finalment apostant pel no al "nou" Estatut.
El dijous a l'Executiva d'ERC -i el dimarts 2 de maig a les Assemblees Territorials- tindrem una feinada per a establir la millor postura de cara al referèndum de l'Estatut: tant des del punt de vista de Catalunya com des del punt de vista del partit.
Torna l'activitat política i molta gent es pregunta: què farà ERC a la votació de l'Estatut al Senat?. Què demanarà què es voti al referèndum?. La militància, els simpatitzants i els diferents òrgans de direcció del partit -executiva i consell nacional- ho decidiran, com ha de ser i com es va decidir al darrer Consell Nacional.
L'"Estatut de la Moncloa" ja ha quedat "net com una patena" -l'única promesa què ha complert Zapatero en aquest tema- desprès de "passar-li el ribot a fons", tal com ha dit Alfonso Guerra. D'altra banda, no sembla què el PSOE estigui disposat a fer cap canvi en el tràmit del Senat, i menys en les qüestions fonamentals com el finançament, la nació, les infraestructures o altres competències bàsiques. Conseqüentment, personalment crec què el més lògic és el vot negatiu al Senat. Tot i què es busquin solucions "tècniques" per a no fer el joc al PP i evitar un possible veto què en retardaria la tramitació. No es tracta d'això, tot deixant clar, però, què si no hi ha cap canvi substancial respecte al text aprovat al Congrés, el vot difícilment podrà canviar al Senat.
El punt de referència contínua essent l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre. L'"Estatut de la Moncloa" n'ha rebaixat i retallat més de les dues terceres parts (67%) dels seus articles. Tanmateix, representa alguns avenços respecte a l'Estatut de 1979. Tot i què, en cap cas en els elements fonamentals abans esmentats. Què caldrà fer, doncs, al referèndum?. Des del meu punt de vista personal, és difícil demanar el vot a favor de l'"Estatut de la Moncloa", per les raons ja avançades. Tanmateix, crec què tampoc s'ha de demanar als catalans i catalanes què vagin a votar en contra d'aquest "Estatutet". I no tant per no votar el mateix què el PP, què també. Crec què s'ha de fer una campanya activa per a demanar un vot en positiu: per l'"Estatut del Parlament de Catalunya", què vol dir per un Estatut què ens permeti ser una nació, tenir el dret de decidir i gaudir del model de finançament què Catalunya necessita avui.
