Ahir a la tarda vaig anar a veure l'obra de teatre Adreça desconeguda, basada en la novel.la del mateix nom, publicada el 1938 per Katherine Kressmann Taylor. Una obra, en part visionària, sobre l'ascens del nazisme i sobre les seves repercusions tràgiques en l'amistat, les formes de ser i les relacions personals dels dos protagonistes, que es poden trasl.ladar a l'àmbit de tota la societat alemanya de l'època.
En Jordi Bosch i en Ramon Madaula fan una gran interpretació del jueu Max i l'alemany Martin, un liberal reconvertit al nazisme desprès de la seva tornada a Alemania des dels Estats Units. Una durada justa, una bona escenografia i el paper clau de la música acompanyen els protagonistes.
Una gran obra sobre el que va significar la tragèdia del nazisme sobre la vida de les persones i també per a la societat. Us la recomano. Val la pena.
Aquest és el títol de la darrera novela d'Hèctor López Bofill que he llegit amb plaer i d'una tirada. Com un thriller polític el defineix la contraportada, centrat en un conflicte polític i militar que afecta a Catalunya i Euskalherria respecte a España. I la contraportada continúa dient-nos que "amb les aventures d'aquests personatges que lluiten entre el tedi d'una situació estancada i el somni d'una decisió col.lectiva trascendent es va descabdellant l'argument que planteja Neopàtria, una mirada directe als ulls dels pitjors horrors que planen en l'imaginari del present: el ressorgiment, entre nosaltres, del monstre de la violència".
El llibre m'ha interessat, i molt, i com dèia l'he llegit d'una tirada. M'agrada el gènere, el thriller polític. M'interessen els temes que si tracten, bàsicament el conflicte polític entre Catalunya i Euskadi amb España, el tema de la violència, les complexes relacions personals que s'estableixen entre els personatges. La trama és àgil i interessant i, des del meu punt de vista de no expert, crec que està molt ben escrit.
M'agradaria, a més, destacar-ne algunes frases en una tria molt personal:
"La seva influència no venia de transitar per cap laberint d'intrigues, ni de sotmetre's a cap obediència que el convertís en un titella polític; la seva grandesa es trobava en la fidelitat cap a ell mateix" (pág. 37).
"Les decisions es prenien per acontentar les dues pitjors baixeses humanes: el ressentiment i la por" (pág. 73).
" ... els grans conflictes s'encenen quan una atzagaiada passa a convertir-se en l'essència del sentit comú" (pág 254).
"Estem fets d'allò que odiem, i en l'agressió de la mentida suprema es troba la pietat de la veritat profunda" (pág 293).
"En els extrems de la diferència només hi ha espai per a la destrucció mútua. Per què havíem d'estar junts amb gent que ens repugnava?" (pág 338).
"Al final del naufragi sempre queda el mar" (pág 376).
Ahir al vespre varem poder gaudir al Teatre Lliure d'aquest magnífica obra que és Otel lo. Quants sentiments i emocions concentrats en quasi tres hores: la gelosia, l'enveja, l'amor contraposat a la mort i la destrucció, la manipulació, la traició, l'odi,....
Em va agradar molt. Vaig disfrutar-hi. Els actors, especialment Pere Arquillué (Otel lo) i Alicia Pérez (Desdèmona) estan magnífics, com també Joan Carreras (Iago) i Chantal Aimée (Emília). L'escenografia i el muntatge, la seva modernitat amb l'utilització del vídeo em varen semblar molt apropiades. La coreografia també està bé, tot i que en algún moment ens pugui fer distreure.
Una altra obra magnífica presentada per la gent del Lliure.
Òmnium Cultural ha manifestat –amb el suport de 10 Premis d’Honor de les Lletres Catalanes- que, independentment que les editorials privades portin a Frankfurt els autors/res que estimin convenient, la Generalitat de Catalunya, mitjançant l’Institut Ramon Llull, ha de portar-hi les manifestacions culturals que s’autodefineixen, es perceben i es reconeixen com a catalanes.
En un document ponderat, titulat “Sobre la presència catalana a la fira de Frankfurt”, Òmnium es proposa aclarir que s’entén per cultura catalana i, en conseqüència, quina ha de ser la presència catalana que el Govern de Catalunya ha de promocionar-hi. La conclusió és clara: “aquelles manifestacions culturals presents a Catalunya, ... , que ja no es reconeixen a si mateixes com a catalanes, no es poden presentar com a exponents de la cultura catalana”.
Per tant, independentment que, amb tot el seu dret, les editorials promocionaran els productes culturals i els autors/res independentment de la llengua que utilitzin, la cosa és diferent quan es tracta de decidir quins productes i quins autors/res ha de presentar-hi la Generalitat de Catalunya, el govern català. Estic totalment d’acord amb el document d’Òmnium quan diu que “l’espai ofert a l’Institut Ramon Llull, ... , hauria de presentar allò que s’autodefineix i que és percebut com a part de la cultura catalana”. Almenys per tres raons:
La literatura catalana és la que es fa en llengua catalana, ja que l’adscripció a una literatura depèn de la llengua que s’usa i no del lloc de naixement de l’autor.
Conseqüentment, la promoció que facin les institucions públiques catalanes, també a Frankfurt, s’ha de centrar en la producció literària en llengua catalana.
Per tant, Frankfurt és una gran oportunitat per a la projecció dels autors/res que han volgut fer una aportació a la literatura catalana.
Voldria compartir algunes de les lectures que he fet, i també de les películes i obres de teatre que he vist darrerament.
Imprescindible per a tots els que estem relacionats amb els governs locals i amb la gestió en el mon local, "Democratitzar l'administració. Lideratge i institucions públiques deliberatives", amb la coordinació de Quim Brugué. Divertit i, al mateix temps, profund, històric però present és "La solució Cambó" de Francesc Pujols. De "L'endemà de la independència" m'han interessat molt l'Albert Sáez i l'Hèctor López Bofill i mitjanament en Xavier Bru de Sala i en Francesc-Marc Alvaro. Com a divertimento té una certa gràcia a trossos el "Fot-li que som catalans!" de Bru de Sala, Julià de Jòdar i Miquel de Palol. M'ha agradat molt el "Contra el fanatismo" de l'Amos Oz i també "La tierra herida. ¿Qué mundo heredarán nuestros hijos", de Miguel Delibes i el seu fill Miguel Delibes de Castro. Un bon divulgatiu és "El nou capitalisme" de Jordi Vilaseca i Joan Torrent. No m'ha entusiasmat, en canvi, "Estados, naciones i culturas" del professor canadenc Will Kymlicka.
Pel que fa al cinema, darrerament m'ho he passat molt bé amb "Crash", un merescut Oscar en la meva opinió. No m'han agradat tant, en canvi, ni "Brokeback Mountain" ni "Truman Capote" tot i que l'Oscar al millor actor és també merescut segurament.
A Argentona, de moment dos bons espectacles a la Temporada de Teatre, Música i Dansa: la nova obra de Clara Segura i Bruno Oro, tot i que no tant reixida com la de l'any passat, i el "Non solum" de Sergi López. Tots ells grans actors que ens ho han fet passar bé de veritat.
Aquesta ha estat una setmana molt especial per les festes que s'hi acumulen. Hi ha, doncs, mes temps per descansar, per caminar, llegir, estar amb la familia i els amics, anar al cinema i al teatre, etc.. He procurat fer-ho i disfrutar-ne.
He pogut anar al Teatre Nacional de Catalunya a veure "Les falses confidencies" de Marivaux. M'ha agradat molt, tant el text com el montatge i la posada en escena molt "hollywodians", que m'ha recordat les pelicules de Howard Hawks i mes especialment de Douglas Sirk.
Pel que fa al cinema, he pogut veure entre d'altres una magnifica "Gente di Roma" d'Ettore Scola al Verdi, tot aprofitant per passejar i sopar a Gracia. Sempre un plaer. Tambe m'ha agradat molt "Feliz Navidad". En canvi, tot i la seva rao objectiva respecte a Berlusconi he trobat massa planfetaria i massa egocentrica el "Viva Zapatero".
M'he tornat a llegir "La pell freda" d'en Sánchez Piñol. M'ha agradat mes que la primera vegada però, per mi, es molt millor "Pandora al Congo". Tanmateix, l'estil narratiu, la imaginació, les reflexions que traspuen de les seves noveles m'encanten.
També m'he llegit el seu llibre d'historia antropològica (?) "Pallassos i monstres" sobre els dictadors africans. Interessant a mes de ben escrit.
Darrerament, he vist dues pelicules que m'han encantat: "Una vida por delante" i "Una historia de violencia". No arriben al nivell de "Million Dollar Baby" d'en Clint Eastwood, per mi el millor que he vist últimament, però estan francament be. En canvi, "Flores rotas" no m'ha agradat gens, malgrat les bones critiques. Tampoc val la pena "La leyenda del zorro". Com podeu veure soc un dels "antics" als que encara ens agrada el cinema americà. L'altra dia, vaig tornar a disfrutar de valent a la TV amb "Damas de teatro" de Gregory la Cava i "Historias de Filadelfia" de Howard Hawks.
Per cert, des de la mort del malaguanyat crític de La Vanguardia, Jose Luis Guarner, vaig molt despistat, ja que no trobo cap crític de cinema amb el que coincideixi en un percentatge elevat de pelicules.
