Està arribant el moment de la veritat. Ara, els diferents partits s'hauran d'anar definint definitivament sobre el projecte d'Estatut aprovat pel 90% del Parlament de Catalunya, així com sobre el model de finançament que s'hi inclou. És un moment important perquè ens hi juguem que Catalunya pugui avançar nacionalment, econòmicament i socialment en els propers anys, o que no ho pugui fer.

Òbviament, des d'ERC l'escenari desitjable és que s'arribi a un acord per tenir un bon Estatut i un model de finançament just per a Catalunya. Com els que es van aprovar al Parlament de Catalunya. Som conscients que no es podrà aprovar exactament el mateix text, que caldrà negociar i arribar a acords i pactes, i que s'haurà de fer fins al darrer moment, ara i desprès a la Comissió Constitucional del Congreso de los Diputados. Tindrem tanta o més paciència que ningú durant el període de negociacions. Tanmateix, l'objectiu és clar i irrenunciable: un bon estatut amb el model de finançament que ens cal als nostres dies. En cas contrari, tot i que no és un bon escenari ni el que ens agradaria, haurem de dir, alt i clar, que no és un bon estatut i/o que no hi ha hagut canvi en el model de finançament. I actuar políticament en conseqüència. A vegades és important dir les coses pel seu nom, encara que no són les que més ens agradarien o ens convindrien.

Des del nostre punt de vista, les línees roges que definiran un bon Estatut són: primer, la definició de Catalunya com a nació, es a dir el reconeixement de la seva realitat; segon, una ampliació substancial, quantitativa i qualitativa, de les competències de la Generalitat, especialment en llengua, infraestructures, immigració, entre d'altres, així com la seguretat que no seran laminades posteriorment amb lleis de bases estatals; tercer, un canvi en el model de finançament. En relació a aquest darrer, l'anomenada "proposta Solbes" va ser una autèntica bufetada a la proposició del Parlament de Catalunya, aprovada pel 90% dels diputats/des del Parlament amb el vist i plau del Consell Consultiu. Hi ha, per tant, dues concepcions oposades del model de finançament. Catalunya vol canviar un model que ens perjudica i que no respon a les necessitats d'avui. La "proposta Solbes" considera que el model actual és adequat i només li calen canvis tècnics. No és fàcil trobar un "camp de joc" comú per a la negociació. Tanmateix, la proposta sobre la que s'ha de negociar i discutir és, òbviament, la que va aprovar el Parlament de Catalunya. És d'esperar que el PSOE i el govern de l'estat mouran fitxa per a negociar, a partir de la proposta del Parlament, amb alguna nova proposició que es mogui en el mateix "camp de joc": el del canvi del model de finançament de Catalunya. En aquesta perspectiva tot es pot parlar i, segurament, és possible arribar a acords.

A l'hora d'escriure aquestes línies, però, encara no coneixem la posició oficial del PSOE i del govern de l'estat a l'actualitat. Tanmateix, des del punt de vista que acabem d'apuntar, el que ens arriba per la premsa no convida precisament a l'optimisme: "Solbes rebutja obrir la negociació a partir de la proposta de l'Estatut"; "Solbes flexibiliza su propuesta pero sin aceptar el model catalán de solidaridad"; "El Gobierno respalda el modelo de financiación que propone Chaves para aplicarlo en Catalunya"; un president andalús que diu que està bàsicament d'acord amb la "proposta Solbes" i que defensa la plena vigència actual de l'anomenat "Estat de les autonomies". Tampoc ens fa ser massa optimistes que, en lloc de continuar defensant la necessitat de parlar de finançament a partir de la proposta aprovada pel Parlament de Catalunya, tant ICV-EUA com sembla que també CiU s'afanyin a preparar noves proposicions per negociar el finançament. La nostra proposta, la proposta de Catalunya, és i no pot deixar de ser la que es va aprovar al Parlament. És el PSOE i el govern de l'estat els que han de fer proposicions per acostar-s'hi i lògicament negociar-les. Ei, si és que volem un bon estatut i un model de finançament just.

No hem d'oblidar que ara estem en una situació totalment diferent que el 1932 o el 1979. Ara ja tenim un Estatut i una Generalitat plenament consolidada. Per primera vegada, la proposta d'Estatut ha estat elaborada pel Parlament de Catalunya i aprovada pel 90% dels seus parlamentaris. No s'acaba el mon si haguéssim de constatar que no tenim un bon estatut ni el model de finançament que ens cal: continuarem tenint Generalitat i Estatut, encara que inadequat als temps actuals; i sempre es pot tornar a intentar més endavant com ja ens han demostrat altres països: el Quebèc o la República Federal d'Alemania per exemple.

Pel que fa al nou Estatut ara és l'hora de la calma i de la unitat. Calma i unitat dels partits catalanistes que el varen aprovar per aconseguir un bon Estatut i un model de finançament potent i ambiciós. La pressa, que alguns semblen tenir ara, no és bona consellera. El campi qui pugui a l'hora de negociar, tampoc. Lògicament, una retirada de l'Estatut de les Corts Generals i, per tant, la seva no aprovació, no seria una bona notícia per a Catalunya, ni per a les catalanes i els catalans. Tanmateix, encara hi hauria un escenari molt pitjor: que s'arribés a aprovar un mal Estatut i un model de finançament deficient.

 Ara, quan ha arribat el moment de presentar les esmenes, les diferències entre l'Estatut aprovat al Parlament i el que ofereix el govern del PSOE, són encara molt importants. Massa importants, segurament. Per tant, és molt probable que no sigui possible anunciar, a curt termini, cap acord suficientment consistent, més enllà de manifestar la voluntat de continuar negociant per a arribar-hi.

 Les majors diferències i les més importants estan en el model de finançament, en la definició de les competències de la Generalitat, i en la consideració de Catalunya com a nació. Segurament no podia ser d'una altra manera ja que, si bé tot és important a l'Estatut, aquests punts tenen una especial rellevància política, econòmica i social.

 Estem, doncs, en un moment molt important. Cal saber mantenir el cap fred, ser pacients, mantenir la calma. No hem de tenir cap pressa ja que fins al mes de febrer no es començarà a discutir a la Comisión Constitucional del Congreso de los Diputados. Hi ha, doncs, més d'un mes per a arribar a acords. Al mateix temps, cada cop sembla més urgent la necessitat d'una negociació unitària dels partits catalanistes que varen aprovar l'Estatut amb el PSOE, per tal d'aconseguir l'Estatut millor i més ambiciós possible.

 Fins a quin punt el PSOE vol canviar d'alïats al Congrès dels Diputats?. ERC i IU-ICV deixerien pas a CiU i PNB?. Potser les coses són més sencilles, almenys de moment. Davant de l'ofensiva del PP, tàcticament el PSOE està obligat a prendre la iniciativa amb l'aprovació de lleis fonamentals del seu projecte de reforma.

Per a Catalunya, però, avui el més important és l'aprovació d'un nou Estatut, potent i ambiciòs. Una qüestió estratègica, que no pot dependre de les conjuntures tàctiques ni dels interessos partidistes. Cal anar amb compte que, tal i com assenyala l'Albert Sáez, la tàctica de Zapatero de rifar-se el suport de CiU i d'ERC, en una maniobra que preten debilitar al PP, no acabi afectant l'opció estratègica d'aprovar el nou Estatut i el nou model de finançament que ens calen. S'han de tenir les reunions informatives o deliberatives a nivell bilateral que calguin, però les reunions decisòries sobre el nou Estatut han de ser unitàries. Dels quatre partits catalanistes que el varen aprovar a Catalunya amb el PSOE. Només amb la unitat tindrem un bon Estatut i un model de finançament com cal.

Aquests darrers temps he pogut viure en directe un grapat de moments i processos històrics. En primer lloc, ha estat un honor poder participar en primera persona, i en nom d'ERC, en la negociació del model de finançament inclòs a l'Estatut. Crec que es un bon model i es molt important personalment haver pogut participar directament en un tema que considero tant cabdal per Catalunya. Ara a Madrid encara haurem de continuar lluitant per que el model final de finançament de Catalunya sigui el millor possible. Com sempre, estic a disposició d'ERC per participar-hi des de on sigui mes convenient i mes útil.

Un altre moment històric va ser viure l'aprovació de la proposta al Parlament de Catalunya el 30 de setembre. Les emocions de l'aprovació i pel com es va aprovar, amb el 90% dels diputats, varen ser molt altes. Com va ser emocionant la felicitat compartida amb tants amics, amigues, companys i companyes, un cop acabat l'acte formal del Ple del Parlament.

Finalment, per ara, vaig tenir també la sort i el privilegi de poder assistir a la tribuna del Congreso de los Diputados, el dia 2 de novembre, a l'aprovació de la presa en consideració de la proposta de reforma. Hi ha molts sentiments i moltes emocions d'aquest dia. Tanmateix, després de les intervencions dels representants catalans, sobretot vaig sentir un gran orgull de ser català. Crec que es un sentiment compartit per la majoria de catalans i catalanes que hi érem, com també els que ho varen sentir o veure o llegir amb posterioritat.

L'Estatut ja esta a Madrid. Oficialment a partir del 2 de novembre. I ara, que passara?.

Evidentment, avui encara no podem saber que passara exactament en la negociació de l'Estatut a Madrid. Tanmateix, hi ha algunes coses que crec que des del catalanisme sobiranista hem de tenir molt clares:

1.- Hem d'estar molt orgullosos del paper jugat pel sobiranisme en tot el procés. Ni el PSC a oposició, ni CiU al govern haurien anat tant lluny com s'ha anat. sense la fermesa de la postura d'ERC a l'hora de negociar el nou Estatut i el nou model de finançament.

2.- Hem de mantenir un optimisme realista i positiu de cara al proper futur de la negociació. Que faran el PSC i el PSOE després de l'aprovació de l'Estatut per una aclaparadora majoria al Parlament?. Pactaran ara amb el PP, enlloc de amb catalans, bascos i gallecs?.

3.- Hem d'explicar, i explicar, i explicar l'Estatut a tothom, sense descans i sense desmai. Hem d'explicar-nos i comunicar-nos adequadament.

4.- Hem de mantenir-nos ferms. La fermesa en la defensa de l'Estatut aprovat es essencial. Com ho es també, amb la mateixa importància, el manteniment de la unitat d'accio dels partits catalanistes -nacionalistes, federalistes i sobiranistes- que varem aprovar l'Estatut.

5.- Ens hem de mobilitzar, els partits polítics i les entitats econòmiques i socials, la societat en definitiva (no cal afegir-hi "civil") per defensar el nostre Estatut i el nostre model de finançament.

Ara, el nostre Estatut. Per tenir mes autogovern i un finançament just !!!.

El nou Estatut es el fill natural del Pacte del Tinell. Ara toca complir-lo.

El Parlament de Catalunya ja ha aprovat el nou Estatut amb el vot favorable de tots els partits catalanistes - nacionalistes, federalistes i sobiranistes -. É un Estatut potent i ambiciós que hem d'aconseguir que s'aprovi a Madrid sense cap canvi substancial, amb la unitat de les forces catalanistes, i amb la complicitat de bascos, gallecs i especialment del PSOE.

Sens dubte i en un doble sentit, hi ha una gran relació entre el nou Estatut i el Pacte del Tinell. D'una banda, una part important dels diferents aspectes que es desenvolupen a l'Estatut ja els podem trobar, encara que sigui en forma embrionaria, en el Pacte del Tinell. Un exemple clar és el del model de finançament. La proposta del tripartit del passat mes de maig amb les esmenes afegides a finals de setembre ja constava, en les seves linees generals, en el Pacte del Tinell (agencia tributaria propia, gestió de tots els impostos, capacitat normativa, equiparació progressiva als resultats del concert economic basc, disminució del deficit fiscal, etc.). Fins i tot es va més enllà del que allà es preveia pel que fa a la sobirania fiscal de Catalunya (els recursos dels catalans són gestionats integrament per la Generalitat que farà una aportació a l'Estat pels seus serveis a Catalunya i per a la cooperació).

 D'altra banda, la potencia del nou Estatut només es pot entendre a partir de l'opció de govern feta en el Pacte del Tinell. Amb un altre govern molt dificilment hagués estat possible. Efectivament, sembla clar que el PSC no hauria acceptat mai un Estatut tant ambiciós des de l'oposició. És, doncs, gracies al Tinell que ara ha votat aquest Estatut. Tampoc CiU hauria mantingut les seves postures, sovint maximalistes, des del govern, com ja va demostrar durant els darrers vint-i-tres anys en el govern.

 Per cert, algun dia CiU hauria d'explicar qui i com es va fer la darrera "proposta" de model de finançament. La del dia 29 a la nit amb la botifarra i mongetes entre Ernest Maragall i Francesc Homs, segons expliquen els diaris. La fermesa d'ERC i del Conseller Castells, que aquestes coses les te molt clares varen impedir que anéssim enrera. Però al final es va avançar, una vegada mes.

Darrerament he llegit "El President Macià en els seus textos (1931-1933), editat pel Departament de la Presidència i "11 de setembre de 1714" editat també per la Generalitat de Catalunya. Dos llibres notables i molt interessants. Els textos de Macià molt apropiats, d'altra banda, per a una època de nou Estatut.

M'ha semblat magnífic el llibre d'Albert Saez, "El futur del nacionalisme. Cap a on va la política en el postpujolisme". La seva profunditat i "finezza" (com diuen els italians) en l'analisi de la situació política actual a Catalunya no la he trobada en ningú mes al nostre país.

Els ultims dies he anat molt enfeinat i no he pogut ser massa fidel a la cita, que voldria que fos almenys setmanal, amb el meu bloc.

Ahir en Saül Gordillo es preguntava al seu bloc si amb el model de finançament que es proposa en el nou Estatut no s'incomplia el Pacte del Tinell. La resposta és rotundament no. El model de finançament que des del tripartit es proposa incloure en el nou Estatut, amb els seus ultims canvis, -i que podem anomenar sens dubte com a "concert català"- no només compleix el Pacte del Tinell, en els punts que ell assenyala i en altres, sinó que va molt més enllà del que allà es preveïa pel que fa a la sobirania fiscal de Catalunya. D'altra banda, el Sr Mas i CiU no defensen el concert econòmic sinó una cosa que se l'hi assembla, però que avui és impossible donada la relació de forces existent al Parlament català. El "concert català" no és el "concert basc", com tampoc ho és la proposta de CiU, però va molt més enllà del que ningú podia pensar que podria arribar a acceptar el PSC, molt més enllà -però molt més- del que CiU havia estat capaç i disposada a anar en aquest tema i ens porta, a mig termini, a disminuir el dèficit fiscal i a tenir els mateixos resultats que el concert basc i el conveni navarrés. En Saül Gordillo s'ho preguntava i jo em permeto contestar-li.

Avui encara no sabem si s'aprovarà el nou Estatut de Catalunya. Tanmateix, crec que la responsabilitat de tots els partits catalans els hi farà veure que el nou Estatut, i el nou model de finançament que porta incorporat (que és el concert català), s'han d'aprovar perquè són necessaris per a Catalunya. El nou Estatut amb el concert català són necessaris per garantir una Catalunya més nacional i sobirana, per augmentar el benestar de les persones i per avançar en la modernització de la nostra economia i la nostra societat.

 Per primera vegada a la nostra època, el nou Estatut estableix que Catalunya és una nació i que tant el català com el castellà tenen els mateixos drets al nostre país. Les competències que es preveuen per a la Generalitat i el concert català són les bases per a poder oferir els equipaments i els serveis que necessitem les catalanes i els catalans. També permetran modernitzar i augmentar el control sobre la nostra economia i les nostres infrastructures i avançar decididament en la societat del coneixement a Catalunya. Hi ha molts altres avenços en temes institucionals, de drets i deures de les persones, relacions amb la Unió Europea, etc..

 El nou Estatut és molt més potent i ambiciós que el que hem tingut fins ara. Totes les anàlisis comparatives que s'han fet amb rigor ho demostren a bastament. El nou model de finançament, el concert català, és també molt millor què l'actual. Conseqüentment, ningú entendria que els partits catalans (nacionalistes, federalistes o independentistes) hi votessin en contra. Ningú entendria que aquests partits s'arrengleressin amb el Sr. Aznar i el PP per votar no al nou Estatut.

Ahir varem celebrar la Diada del nou Estatut i del nou model de finançament. Ens han de permetre mes autogovern, mes sobirania política i fiscal. Ens son imprescindibles per a desenvolupar les nostres capacitats com a país avui. Ens calen per a dur a terme les polítiques econòmiques, socials, territorials i ambientals que Catalunya necessita urgentment. Esperem que tothom estigui a l'alçada i que abans de final de mes tinguem un nou Estatut. Que serà, que es un bon Estatut. Que significa un pas de gegant respecte al que tenim actualment.

De l'Estatut parlava el President Maragall en un article a l'Avui de 11 de setembre ("Catalunya ha de tornar a mirar lluny"). Mes lluny, però, molt mes lluny pel meu gust, del decaleg (d'onze punts) que ens hi proposa. De la necessitat de ser agosarats i d'anar mes lluny de veritat en parlava l'article de Jaume Sitja ("Els fantasmes de l'Estatut") a El Punt de 11 de setembre. De molt interès també l'article de J. B. Culla a El Pais de 9 de setembre ("En el fondo del asunto"), tot i que pel meu gust l'ultim paràgraf es recrea en el pessimisme d'alguns intelectuals sobiranistes, sense massa relació, d'altra banda, amb la resta de l'article. Aquest pessimisme, injustificat segons la meva opinió, es troba també a l'article de Josep Mª Pasqual ("Torna, Pujol") de El Punt de 8 de setembre. Per canviar la Constitució, que cal fer-ho i a fons, a Catalunya hem de començar per enviar un bon Estatut i ambiciós a Madrid. I el que s'esta fent ho es. Ho podria ser mes, com sempre, teòricament, però no segons la correlació de forces avui existent. Sobre aquest tema, finalment, em sembla d'un gran interès l'article de Josep Mª Muñoz de 8 de setembre a La Vanguardia, "La impotencia coercitiva".

En Ramon Tremosa ens parla, com sovint, del model de finançament previst al nou Estatut a l'Avui de 10 de setembre, "Finançament: acord impossible?". Les seves reflexions d'un gran interès, com quasi sempre. Tanmateix, hem de recordar que a l'Estatut no s'hi pot posar tot, i crec que NO si ha de posar tot. A l'Estatut hi ha d'anar el model de finançament, els grans principis que han de regular les relacions bilaterals entre Catalunya i l'Estat en temes fiscals. Després haurem de continuar negociant - perquè la vida es molt dura- amb l'estat per definir i concretar, a partir del model establert a l'Estatut, els detalls del sistema de finançament concret per cada període de temps, cinc anys en principi. Molt important també l'article del president de la Cambra de Barcelona, Miquel Valls, sobre "La gestió dels ports, peça clau de l'economia", a l'Avui de 11 de setembre, on defensa la importància d'una gestió descentralitzada, de proximitat, i professional de les infrastructures com els ports, en línia amb el que també es reclama en el nou Estatut.

Dos articles encara sobre el tema del civisme. En Joan Subirats hi insistia a El Pais de 8 de setembre amb "La Barcelona sucia", i Manuel Delgado a El Pais de 9 de setembre amb "El desorden", una visió diferent, com es habitual en l'antropoleg, però molt interessant del tema.

Pels que ara estem en el tema es de gran interès també l'article de Joan Recasens, "Las televisiones locales en el cruce de caminos", a El Pais de 8 de setembre.

Aquests dies he acabat de llegir "Economistas contra la democracia" de Jacques Sapir (Ediciones B). Un llibre interessant de critica dels economistes "experts" que ho volen basar tot en les tècniques econòmiques pretesament asèptiques, i una reivindicació de l'"antiga" i tradicional economia política i de la necessària anàlisi i presa de decisions econòmiques a partir de la política democràtica.

Avui es molt interessant l'article de Jordi Porta a l'Avui: "L'autogovern com a privilegi". Una reflexió intel.ligent i afinada sobre les contradiccions d'alguns autoanomenats federalistes que encara consideren que l'autogovern de Catalunya es un privilegi i no un dret del poble català.

L'ex Conseller Narcis Oliveres considera a El Punt, "Molt mes que unes eleccions anticipades", que el possible fracàs de l'Estatut suposaria probablement unes eleccions anticipades, les quals obririen un període constituent per a Catalunya.

Finalment, en una interessant entrevista a El Correo de 29 d'agost, Josep Lluís Carod-Rovira insistia en que "El PSC i CiU necesitan hablar mas que nadie y ponerse de acuerdo. Todos deben atemperar posiciones. El PSC debe atemperar en materia de derechos historicos i CiU en la financiacion".

Tenim una proposta de nou Estatut aprovada en Comissió. És molt més potent i ambiciosa que l'Estatut de 1979. 

Tanmateix, els drets històrics i el model de finançament continuen sent motiu de polèmica i desacords. El PSC va votar en contra de la concreció dels drets històrics en determinades competències. CiU va votar en contra del model de finançament que figura a la proposta d'Estatut.

Ara és, doncs, el moment perquè uns i altres es moguin per acostar posicions en aquests dos temes. És la seva responsabilitat i no la poden traspasar. És l'hora que PSC i CiU demostrin la seva responsabilitat i la seva voluntat política d'arribar a acords per tal d'aprovar un nou Estatut que és poderòs.

Pel que fa als drets històrics és el PSC qui ha de prendre la iniciativa. Qui ha de fer propostes per tal d'arribar a acords transaccionals amb els que ara han donat suport a la proposta de la Comissió. El President Maragall ha fet un cert moviment amb els seus punts bàsics pel nou Estatut. Tanmateix, dir que "Catalunya ha desenvolupat i es regirà per un sistema propi de regulació de serveis en els camps de la llengua, la cultura, el dret civil i l'organització territorial" és molt ambigu i poc concret. De moment, al menys, no ha estat contradit per ningú del PSC.

La inciativa respecte al nou model de finançament ha de ser de CiU. La proposta ara aprovada en comissió és una proposta poderosa. Una proposta que no significa només "obtenir un nivell de serveis similars per un esforç fiscal similar" segons la interpretació que en fa el President Maragall en els seus ja famosos onze punts. Una proposta que va molt més enllà ja que ens porta al concert econòmic i a la disminució del dèficit fiscal. Però, també és una proposta responsable i realista.

En aquest cas li toca a CiU moure fitxa. Cal que tingui voluntat i iniciativa política per tal de fer propostes concretes que puguin ser transaccionals amb les del model ara aprovat en comissió parlamentària. Fins ara, però, CiU pràcticament no s'ha mogut de la seva posició inicial. Ara és el moment de la negociació i de les decisions polítiques. Ja ha passat el moment dels estudis sobre la viabilitat i eficàcia jurídiques de les propostes sobre el model de finançament.

Ha arribat, doncs, el moment de la veritat. Ara, tant el PSC com CiU s'han de moure. Han de demostrar la seva voluntat política de tenir un nou Estatut. Perquè Catalunya i la gran majoria de les catalanes i els catalans volem un nou Estatut que ens doni més sobirania política i fiscal. I el volem ja.

Aquesta es l'aposta que fa clarament el Conseller de Comerç Consum i Turisme, Josep Huguet, en dues entrevistes a La Vanguardia i El Periodico d'avui.

Dues entrevistes de les que m'agradaria destacar algunes idees. Primera, "Esquerra lo que ha hecho es ser coherente consigo misma..... Hemos sido leales al acuerdo de Govern con la financiacion y hemos sido leales a los principios de nuestro programa donde no habia un acuerdo previo". Segona, "Esquerra no se movera de lo que se ha aprobado en el Parlament. Eso de entrada. Que no nos utilicen a nosotros en estos momentos como elementos de polarizacion para justificar el no de uno o de otro. Los dos grandes partidos de Catalunya, que son los que han tenido el poder durante los ultimos 25 años tienen que salir. Ellos tienen la responsabilidad con la ley en la mano de sentarse y negociar. Que no utilicen a Esquerra" i també "En el asunto de la financiacion es CiU quien debe moverse, ofreciendo una transaccion a la mayoria. Y en el de derechos historicos y blindaje de competencias, el PSC debe ofrecer alguna cosa". Tercer, "Es falso eso de que si no hay Estatut puede haber financiacion". Quart, pel que fa al model de finançament "El modelo pactado en el Govern ya es el concierto economico. Es nuestro concierto economico, el concierto economico solidario" i també "He repasado los papeles de CiU y en ningun momento pide el concierto economico, sino un modelo que se inspira o es similar al vasco. Y esto es precisamente lo que ha pactado el tripartito. Por tanto, aunque sea conveniente algun retoque que el tripartito pueda asumir, lo fundamental ya esta contemplado en el proyecto". Cinquè, "El Estatut no puede ser de los nacionalistas catalanes. Ni de los nacionalistas españoles, podriamos añadir, ¿no?. Pero tampoco puede ser un Estatut de las derechas ni de las izquierdas... O sera el Estatut de todos o no sera". Sisè, "Yo creo que se pueden incorporar los derechos historicos, definidos de forma que se encuentren comodas las fuerzas fundamentales, que son Convergencia y el PSC, y nosotros, que no somos necesarios numericamente pero si moralmente". Setè, "Al pais no le convienen unas elecciones anticipadas. Lo que le conviene es un Estatut nuevo, un nuevo sistema de financiacion y que este Govern social que ha levantado tantas expectativas culmine sus tareas", però també "En Esquerra vemos complicada la continuidad de este Govern si no hay Estatut".

Mes clar ja no es pot ser. El Conseller, com sempre, ha parlat clar i català perquè tothom el pugui entendre sense cap mena de dubte.

A les darreres setmanes ERC ha estat acusada pel PSC de "deslleialtat", de defensar "postures inconstitucionals" o de "deixar-se acomplexar per les postures maximalistes de CiU". Simples excuses i tremolor de cames de l'anima catalanista del PSC quan arriba l'hora de la veritat. Quan arriba el moment de defensar fins al fons el seu "suposat" model federalista davant dels sectors jacobins del PSOE i del propi PSC. Quan arriba el moment de defensar més sobirania real per a Catalunya davant de l'Espanya centralista.