Fa uns mesos, des de l'Observatori de Prospectiva Industrial de la Secretaria d'Indústria i Empresa del Govern de Catalunya, varem publicar el llibre "La nova indústria: el sector central de l'economia catalana" del professor Ezequiel Baró, que em permeto recomenar perquè, entre altres coses, ens demostra clarament que el canvi de model productiu cap a la nova indústria i cap a l'economia del coneixement ja s'està produint a Catalunya des de fa uns quants anys. Ara hem de treballar, des del sector privat i des del sector públic, per a continuar aquest procés de transformació que ens hauria de portar al lideratge de la nova indústria i de l'economia del coneixement almenys en el Sud d'europa i a la Mediterrània Occidental.
En aquest sentit, ja que va en la mateixa línia, es tremendament interessant l'entrevista que ahir publicava l'Avuia l'ex-Conseller i actual Secretari del European Research Council, el Sr. Andreu Mas-Colell. "La recerca també és una indústria. .... els investigadors estan atraient molts recursos..... i també generen empreses. l'esperança és que n'atreguin!" ens diu Mas-Colell. Tenint en compte que ".... d'aquí uns anys les economies més potents del món seran aquelles en què els productes els hauran dissenyat persones amb un nivell de formació molt alta: ..... Això marcarà la diferència entre els països amb productivitat i nivell de vida alt i els països relativament més endarrerits". I per a això farà falta "un sistema educatiu a tots els nivells, i en particular a la franja superior, punter, que alimenti una activitat econòmica al seu entorn per la via, entre d'altres coses, de l'emprenedoria dels graduats". Amb tot, "l'esperit empresarial no és genètic. .... Una cosa senzilla que recomenaria i que pot ajudar és aplaudir els èxits empresarials". Tanmateix, i això és molt important, no podem partir del no-res o de fer "volar coloms", al contrari "el nostre futur partirà de les realitats econòmiques que ara tenim i que farem evolucionar. .... Segur, ... , que hi haurà una activitat econòmica important que produirà coses. .... Haurien de ser productes dissenyats, impulsats i potser fabricats per persones amb una formació elevada".
D'altra banda, avui el professor Martí Parellada ens parla també de la nova indústria en el seu article a l'Avui: "Nova indústia, nous llocs de treball" seguint el titol del molt important document, que ja va sortir fa un temps, del Govern britànic sobre "New Manufacturing, New Jobs".
Tot plegat bones notícies pels que fa temps anem predicant sobre la transformació progressiva, i que hem d'incentivar i accelerar, del nostre model productiu cap a la nova indústria i l'economia del coneixement com a pals de paller de la nostra economia.
Catalunya ha estat, és i ha de continuar essent un país industrial. La “nova indústria” -el conjunt de la indústria manufacturera tradicional més els serveis relacionats amb la producció- és el pal de paller del teixit productiu català. Catalunya va ser la “fàbrica d’Espanya” segons el professor Jordi Nadal. Ara, Catalunya ha de ser la “fàbrica de la “nova indústria” del Sud d’Europa i de la Mediterrània Occidental”.
La política industrial és essencial pel desenvolupament adequat i sostenible de la “nova indústria”. La política industrial ha de establir l’estratègia més adequada per a avançar en la transformació del nostre model industrial. Ha de ser no intervencionista, selectiva i orientada, així com alineada amb l’estratègia de la Unió Europea. Ha de crear l’entorn més favorable possible per a la productivitat de les empreses, ha de ser positiva, proactiva, facilitadora de l’activitat de les empreses. Ha de permetre mantenir o augmentar el pes de la “nova indústria”, incrementar la productivitat, dedicar més recursos, i d’una forma més eficient, a la R+D+i, i ha de continuar el procés d’obertura a l’exterior. Tanmateix, no es pot centrar exclusivament en les activitats més avançades tecnològicament sinó que ha de considerar les necessitats d’un ampli espectre d’empreses, sectors i clústers de tots els nivells tecnològics. De forma esquemàtica, les línies d’actuació de la política industrial han de ser: innovació, formació i atracció de talent i capital humà; internacionalització i foment de les multinacionals pròpies; estímul de l’emprenedoria; capitalització estratègica de les empreses; foment de la cooperació i aliances estratègiques entre les empreses i dels clústers d’excel·lència a l’àmbit europeu i mundial; millora de l’entorn logístic i infraestructural; simplificació administrativa.
La innovació és una qüestió clau pel desenvolupament adequat i sostenible de la “nova indústria”. La “nova indústria” és una condició necessària per a la innovació, pel Desenvolupament i, almenys en una part important, per a la Recerca bàsica. Sense “nova indústria” difícilment hi pot haver R+D+i. Hem de mantenir i desenvolupar la “nova indústria” que tenim al mateix temps que fem recerca i innovació. Una política industrial adequada, amb una estratègia clara i uns instruments de participació i execució convenients, és també una condició necessària per a una política d’innovació i recerca i per a una política tecnològica que ens permetin avançar cap a un nou model productiu més eficient, més eficaç, més competitiu i també més equitatiu. Política industrial i política d’innovació i tecnològica són també interdependents. Sense política industrial adequada difícilment hi podrà haver una política d’innovació i tecnològica convenient.
El darrer número del Butlletí (núm. 35 de 30 de setembre de 2009) del Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona em publica aquest article que reprodueixo a continuació.
Aquest dissabte (24 de gener de 2009) el Dossier Econòmic ens ha permés explicar en un article, que es reprodueix en el text adjunt, algunes de les principals actuacions que estem realitzant des del Govern de Catalunya en relació al sector de l'automoció.
Avui, 5 de gener de 2006, el diari Avui em publica una entrevista, que ja fa uns quants dies que va ser feta, parlant de les empreses i la política industrial a Catalunya en el nostre temps.
Considero que l'entrevista és una de les formes periodístiques més difícils que hi ha. Sento una gran admiració pels periodistes capaços de fer bones entrevistes i, encara més, pels entrevistats que se'n surten be d'una entrevista. Confeso que particularment em sento més còmode escrivint, un article o en el bloc, que en una entrevista. Tant si és per a un mitjà escrit com per un d'audiovisual. Recordo una entrevista en una televisió que va durar 10 o 15 minuts i desprès va sortir un tall de veu de 25 segons; ja sé que són les regles del joc i no me'n queixo pas. I l'entrevista que surt avui al diari Avui en una pàgina va durar pràcticament una hora; quan la llegeixo penso en totes aquelles coses de les que varem parlar i què, lògicament, no poden sortir recollides a l'entrevista, però que per a mi són molt importants. I voldria que quedi molt clar que no em queixo de res. A la pràctica totalitat de les entrevistes que m'han fet al llarg de la meva vida, si les coses no han sortit millor, des del meu punt de vista lògicament, ha estat única i exclussivament de la meva responsabilitat. Ha esset perquè jo no he estat capaç d'expressar les coses millor, de la forma adequada perquè es recollís el que, des del meu punt de vista, era essencial i el que era més important ressaltar.
En relació a l'entrevista de l'Avui, en primer lloc, jo li hagués posat un títol molt més matisat. De fet, en les respostes està més i millor explicat: "Si en comptes de facilitats els posem condicions (a les empreses que volen invertir a Catalunya), tindrem conseqüències no desitjades. S'ha de valorar fins a on es pot arribar". De fet, si ho hagués pogut escriure hagués posat "podriem tenir" en lloc de "tindrem", i això és el que m'hagués agradat -però no en vaig ser prou capaç- expressar exactament. Si haguéssim parlat uns dies més tard, d'altra banda, li hagués pogut parlar amb més coneixement de causa sobre Nissan i el cotxe elèctric i sobre les possibilitats que es pugui produir a Barcelona.
Finalment, el primer paràgraf de l'entrevista, recull fidelment una part del que varem parlar sobre el tema, com és lògic donada l'estona que en varem parlar i l'espai del que ha disposat l'entrevistadora. M'agradaria però insistir en que comparteixo amb els sindicats i amb molts empresaris que durant molts anys no hi va haver política industrial a Catalunya: de fet, aquí també es va repetir allò de que "la millor política industrial era la que no existia". Ara bé, des del 2004 es comença a fer de nou política industrial i especialment des de principis de 2007, quan jo i el meu equip ens en fem càrrec sota la batuta del Conseller Huguet, hi ha clarament una política industrial, i els sindicats i els empresaris ho saben perquè ens hem encarregat de tenir-los informats puntualment. Tenim molt clar que Catalunya ha estat, és i ha de ser una economia industrial. Una economia basada en la "nova indústria" ("La 'nova indústria' és la clau"), que ha d'aspirar a ser el pol de la "nova indústria" del Sud d'Europa i de la Mediterrènia Occidental. I que per a aconseguir-ho hem de tenir una política industrial activa, capaç de crear l'entorn adequat per a un desenvolupament productiu i competitiu de les empreses i de l'economia productiva. El que passa és que la política industrial primer s'ha de definir, i això vol dir temps, i al mateix temps s'ha d'implementar, i els seus resultats són majoritàriament a mig i llarg termini.
El setmanari El Temps de 19 de desembre de 2008 m'ha publicat aquesta entrevista sobre els temes que m'ocupen actualment: la indústria i la política industrial.
Em permeto recomenar el magnífic article ( "Enterándonos" ) del Profesor Pedro Nueno a La Vanguardia d'aquest diumenge en relació al paper de la indústria i de la política industrial en les nostres economies.
La política industrial avui, i des de ja fa uns quants anys, és polèmica. S'ha de fer una política industrial "vertical", dirigida a determinats sectors o/i territoris, com defensen alguns industrials i empresaris fonamentalment, o bé ens cal una política "horitzontal" que no discrimini entre els diferents sectors i/o territoris, com defensen sobretot els membres de l'acadèmia, (veure un exemple recent per part d'Elisenda Paluzie - "Quina política industrial?" - al diari Avui , tot comentant el darrer estudi de CESifo)?.
Evidentment, una política industrial discriminatòria, "vertical", és més arriscada, perquè cal prendre decisions sobre quins sectors o territoris s'actúa i sobre quins no. Tanmateix, la política és aixó: prendre decisions que no afavoriran per igual a tothom. Les polítiques públiques i, per tant, la política industrial també, suposen la presa de decisions que, almenys en certa mesura, seran discriminatòries.
Sens dubte sería bó donar suport a tots els projectes empresarials que tinguin una bona estratègia i un pla de negoci adequat. Tanmateix, també és cert que no sempre és fàcil establir criteris adequats per a definir bones estratègies i adequats plans de negoci; que els recursos de que disposem són escasos; que l'estructura sectorial existent condiciona fortament les possibilitats d'actuar; que la gran majoria de països emergents han fet polítiques discriminatòries al llarg de la història, des de Gran Bretanya i els EEUU ja fa temps, a Japó, Korea o Finlàndia més recentment, per exemple; que la majoria de països, nacions i regions del món continuen fent polítiques industrials i tecnològiques de caràcter discriminatori avui dia.
Per tant, tot i mantenint el criteri de donar suport als projectes empresarials amb bones estratègies i adequats plans de negoci, crec que cal establir alguns criteris que ens permetin discriminar, o almenys tenir la possibilitat de prioritzar tant a nivell sectorial com en l'àmbit territorial. Des de la perspectiva sectorial podrien ser uns bons criteris de classificació, que caldria utilitzar de forma conjunta i simultània: la importància quantitativa del sector en el conjunt de l'economia; la intensitat tecnològica del sector; el ritme de creixement de la demanda adreçada al sector. Pel que fa a l'àmbit territorial, els criteris a considerar podrien ser: el potencial de la demanda de cada país (o grup de països) en els propers deu anys; alguna mesura dels costos relatius entre països, especialment pel que fa als laborals i als de transport i logístics; l'evolució dels fluxes d'inversió estrangera directe entre els diferents països (o grups de països). En tots dos casos, l'alineació de les estratègies sectorials i territorials amb les de la Unió Europea hauria de ser un altre criteri a considerar.
