Sant Pau es va convertir al cristianisme després de caure del cavall camí de Damasc. Ara Artur Mas i CiU s'han reconvertit en el curt temps que va de l'aprovació de l'Estatut a Catalunya a la seva arribada a Madrid. De fet, és tornar més o menys al lloc de sempre: el del liberalisme conservador en el camp de les idees; el de guanyar influencia i poder a Madrid, i si pot ser a Catalunya, per a CiU i el seu entorn.
Després de vuit anys de convivencia més que pacifica amb el PP, des del Pacte del Tinell ens havíem acostumat a un Artur Mas i una CiU que no parlaven d'ideologies, i que es situaven en el radicalisme sobiranista al negociar l'Estatut i el nou model de finançament. En aquest context, ERC era acusada de massa moderada i de fer seguidisme del PSC i del PSOE.
S'aprova l'Estatut al Parlament i es presenta a les Corts. I de cop es produeix la caiguda del cavall i la reconversió. Hi ha una sobtada atracció entre Mas i Zapatero. Es produeix el discurs en que Artur Mas i CiU es situen clarament en el camp del liberalisme conservador, on mai havia gosat arribar Jordi Pujol. Mas comença a afirmar que es molt probable que no aconseguim l'Estatut que volem i que l'haurem de tenir en comodes entregues a termini, que no se sap quan acabaran. Finalment, s'ofereixen com l'element moderat i centrista que li fa falta al PSOE per guanyar credibilitat a les Espanyes. Fins i tot, Artur Mas té la gosadia, impropia d'un democrata català, de comparar a ERC -un partit amb un pedigri historic de catalanisme democratic incontestable- amb el PP pel seu radicalisme.
Fins a quin punt es fiable un partit, i el seu lider, que fa uns canvis tant importants d'una forma tant brusca?. Mentrestant, ERC no s'ha mogut ni un mil.limetre del lloc on ha estat durant tot aquest temps: la defensa de més autogovern i d'un finançament just i adequat per a Catalunya. I sense terminis, perquè ho necessitem ara mateix.
On són, ara els opinadors, abrandats defensors d'una suposada transversalitat?. Què hi diuen els que volien un "bloc nacionalista" al govern de la Generalitat?. Doncs, amb contades i honorables excepcions, fan el que han fet sempre: callar o justificar els canvis injustificables fets per CiU i continuar atacant a ERC, abans per la seva excessiva moderació i ara per massa extremista. És el seu destí fatal.
Com dèiem la "sociovergencia" encara te un poder enorme. La seva força es l'entramat d'interessos i de poder, no exclusivament politic, que tenen i mantenen. I que volen continuar mantenint. Son els principals interessats en la "gran coalició" CiU-PSC al govern de Catalunya. Però, no ho tenen fàcil. La majoria dels seus votants, simpatitzants i militants, tant d'uns com dels altres, difícilment ho entendrien.
A mes, la "sociovergencia" també te altres debilitats. Perquè a Catalunya va creixent una nova majoria social que te altres interessos i preocupacions. Una majoria social diversa i plural: generacionalment, demograficament, segons el seu origen, la seva posició econòmica i social, etc.. Es la nova majoria social de la Catalunya nacional. Una majoria nacional que creix i que fa augmentar electoralment a ERC. La que s'expressa amb claredat en la Declaració del Palau de la Musica de "Catalunya 2003". La que creu en la llibertat politica i econòmica del nostre país. La que vol un nou Estatut que ens asseguri una sobirania politica i econòmica molt mes gran. La que vol avançar decididament en el reconeixement de la nació catalana. Que vol la disminució decidida del dèficit fiscal i un model de finançament just i adequat per a Catalunya. La que vol estar a Europa com a catalans, amb tots els drets i deures. I la que vol establir també les relacions que lliurement es decideixin amb la resta de paisos de l'antiga corona d'Aragó.
Les "sociovergencies" tenen encara molt poder. I el volen continuar tenint durant molt mes temps. Però, la nova majoria social nacional catalana va creixent amb força. I ho continuara fent en el pròxim futur. Fins que aconseguim la llibertat nacional de Catalunya. La sobirania politica i econòmica del nostre país.
La "sociovergencia" es el "oasi català". El formen els que tradicionalment han tingut el poder. Especialment des de l'arribada de la democràcia. Son els que han tingut i encara tenen el poder a Catalunya. Es un entramat d'interessos y poders -econòmics, socials i politics-. A Catalunya es parla de la "sociovergencia" per a referir-se a la confluència d'interessos i al fet de compartir el poder per part del PSC y CiU, així com per les entitats, organismes y persones de les seves respectives areas d'influència.
La "sociovergencia" tradicional es la que agrupa a les elits econòmiques, socials y politiques de sempre. Son en gran part, encara que no exclusivament, de Barcelona. També han estat, i encara estan, ben representades a las cupules politiques, tant de CiU com del PSC. El sopar-homenatge a un insigne membre de la "sociovergencia", de fa uns mesos, n'es un molt bon exemple. En ella hi va participar el "tot Barcelona" de la politica, l'economia i la societat "oficials" (relacionats bàsicament amb el PSC i CiU). Un altre cas es el del president de la segona caixa d'estalvis mes important del país. Tots dos han estat representants destacats de CiU y del PSC (i també del PSOE) respectivament.
Tanmateix, des de el meu punt de vista, es mes correcte parlar en plural de "sociovergencias". Hi ha diferents tipus d'interessos i poders que conflueixen. També hi ha diversos tipus d'entitats, organismes i persones que hi participen. Hi ha, al menys, un altre tipus de "sociovergencia" important. Es la que durant molts anys s'ha basat en el poder dels ajuntaments (socialistes) al costat del poder de la Generalitat (convergent fins fa poc). Uns i altres han conviscut i col.laborat pacificament. Un exemple clar, entre molts altres, es el repartiment de poder, encara avui vigent, a les caixes d'estalvi. Especialment, però no unicament, les que abans, y encara ara, estaven molt lligades a les diputacions. Els consellers escollits per la corporació fundadora (diputació) o pels ens locals son majoritàriament de CiU i del PSC. En una proporció molt mes gran que la que els hi correspondria segons els electes locals o en les ultimes eleccions catalanes o espanyoles.
La "sociovergencia" encara te un poder - econòmic, politic i social- enorme. Son els que manen i han manat sempre. Aquesta es la seva força: l'entramat d'interessos i de poder, no exclusivament politic, que tenen i mantenen. I que volen continuar mantenint. Son els principals interessats en la "gran coalició" CiU-PSC en el govern de Catalunya. No ho tenen fàcil. La majoria dels seus votants, simpatitzants i militants, tant d'uns com dels altres, difícilment ho entendrien.
Estem assistint a una extensa i intensa ofensiva per a facilitar una colaboració estreta PSOE-CiU a Espanya y un govern CiU-PSC a Catalunya. Es l'anomenada "sociovergencia". Poders econòmics, politics i opinadors, especialment els relacionats amb CiU, però també amb el PSOE i, en algun cas, amb el PSC s'hi han llançat amb totes les armes. A vegades, la excusa es la recent "Grosse Koalizione" alemanya, com si hi hagués alguna relació entre la complicada situació socioeconomica i politica alemanya amb la que existeix a Catalunya o a Espanya.
En altres casos es denuncien unes suposades faltes d'experiència i de cultura de govern per part d'ERC per a demanar el canvi de parella. Però, sense necessitat de recordar la historia de cadascú, la experiència de govern d'ERC a municipis i diputacions es ja molt amplia. D'altra banda, quina experiència de govern a la Generalitat tenien el PSC i ICV-EUA ara fa dos anys?, o quina era la de CiU quan va arribar per primera vegada a aquest govern?. Finalment, comparin i escullin: els consellers/es d'ERC son tan bons/es o millors que els d'altres partits a Catalunya (ara o en època de CiU), a d'altres Comunitats Autònomes o, si ho prefereixen, que els ministres/as espanyols.
Pel que fa a la cultura de govern, el veritable problema es que la d'ERC es diferent que la de CiU i PSC (o PSOE) i, a mes, en molts casos, posa en qüestió la d'aquests partits tant a la Generalitat com als ajuntaments o diputacions. Aquest, i no cap altre, es el veritable problema. El que fa parlar de "socio peligroso", al referir-se a ERC, a algun important diari oficialista. El que converteix ara en agressius a alguns intelectuals organics de CiU, del PSC o del PSOE que, en un determinat moment, semblaven haver fet un gest de complicitat cap a las postures d'ERC. Res seriós, nomes ho semblava.
Diuen que el Govern de la Generalitat no governa. Això no és cert. Hi ha molts exemples i el pressupost previst pel 2006 n'és el darrer. Es diu que el "soroll" de les picabaralles dels partits que governen no deixen veure l'important obra de govern que es fa. Es cert, i l'episodi de la llei de l'Oficina Antifrau n'és el darrer exemple.
L'Oficina Antifrau és un projecte que sorgeix del Tinell i què es reafirma a les conclusions de la Comissió del Carmel. És, juntament amb la reforma de l'estatut i el nou model de finançament, un projecte emblemàtic d'un nou govern que vol governar per millorar i per canviar. Per millorar la qualitat de vida i la competitivitat. Per canviar les formes de governar: fent-ho a partir dels interessos públics i governant per a la majoria de la gent, amb transparència i rigor.
Al projecte de llei, queda totalment clar que l'Oficina és un ens independent, que depèn d'una Comissió del Parlament, que és la que la controla i ratifica el nomenament del seu director. El paper del Conseller Primer és únicament el d'assegurar la seva relació amb el Govern. On és, doncs, el problema?. Potser que el Conseller Primer és d'un partit que aposta clarament per una nova forma de governar amb transparència i rigor?.
Segons el projecte, l'Oficina tindrà competències per investigar també a ajuntaments i diputacions. Amb respecte a l'autonomia local, d'acord amb l'Estatut i la Constitució, amb la màxima discreció i confidencialitat. Potser es podria afinar més, especialment en el mon local, perquè no hi hagi una utilització política de les actuacions de l'Oficina. Tanmateix, la negativa a que la Oficina pugui investigar també als ens locals, només s'entén des de la perspectiva dels que no volen que el règim i el finançament local depenguin de la Generalitat, com a tots els països federals. En canvi, no tenen cap inconvenient a que continuïn depenent de Madrid.
Molts en diuen una "maragallada". De fet, és un malentès del President de la Generalitat. Ningú discuteix que ell és qui té la iniciativa per fer els canvis de govern. Però, Catalunya no té un sistema presidencialista i el govern que proposi el President ha de tenir, en tot moment, el suport de una majoria parlamentària i dels partits que la formen. Així funciona el nostre sistema polític.
El govern actual sorgeix d'un acord estratègic entre tres forces polítiques, catalanistes i progressistes i és concreta en el Pacte del Tinell. Un acord que estableix de forma molt detallada i precisa les línies estratègiques de l'acció del nou govern, almenys durant aquesta legislatura. El Pacte del Tinell va establir també el repartiment de les responsabilitats de govern entre els partits que el firmaven. Com passa sempre, i de forma normal i lògica, en qualsevol govern de coalició. O es que no ha passat així en el recent pacte a Alemania?.
La iniciativa del President Maragall es va fer totalment al marge d'aquesta lògica i d'aquestes coordenades. Pel que sembla només ho sabia ell i alguns dels col.laboradors del seu entorn immediat. De la forma en que es va plantejar, ara sembla del tot improbable un canvi de govern amb l'abast que se li volia donar. Tant pel que fa a l'estructura i les competències de les diferents àrees del govern, com per la quantitat de persones que, segons sembla, hi estaven implicades.
De fet, el PSC ha dit molt clarament que ara no és el moment oportú per a aquesta remodelació. En el cas d'ERC també s'ha deixat clar que no es considerava convenient i que, a més, ja havia fet dos canvis en les persones del govern (Josep Lluís Carod Rovira i Pere Esteve) i que dona suport a tots els seus consellers i conselleres perquè estan fent una bona feina. Tampoc ICV-EUA sembla estar entusiasmada, en absolut, amb la remodelació gubernamental.
Com ja avisava, ja fa quasi un any, l'historiador Joan B. Culla, en un article de El Pais: "... existen en la antropologia política peninsular algunos reflejos inveterados, ciertas reacciones instintivas que se disparan cuando Catalunya trata de ganar poder y reconocimiento..... Ahora, en la medida que la reforma del Estatuto y de la financiacion progresen de forma sustantiva, esos reflejos regresaran con fuerza y sin complejos.....aquello que los nutre... es..... la mayoritaria voluntad catalana de ampliar el autogobierno". Paraules profètiques, o previsibles per un bon historiador que abans ens havia explicat les diferents campanyes de boicot a Catalunya i als productes catalans, especialment als anys 30s.
El gener de 2005, el mateix Culla, en un altre article a El Pais, ens donava una mostra de "La histeria" de la caverna mediàtica madrilenya davant de la presentació del Pla Ibarretxe, i acababa preguntant-se: ..."¿son o no son legitimas todas las ideas, siempre que se defiendan sin violencia?....¿no esta hoy la reforma constitucional sobre la mesa?. ¿Es normal que esta democracia presuntamente madura y consolidada reaccione de un modo tan histerico, tan paranoico, tan apocaliptico ante una propuesta politica transmitida por los cauces legales?".
Finalment, fa pocs dies, el mateix Culla, en un altre article a El Pais tornava a fer un "Muestrario" de les "joies" amb les que la caverna mediàtica ha rebut l'Estatut de Catalunya a Madrid, per acabar demanant als progresistas espanyols: "No, no pido que aplaudan la propuesta catalana, ni siquiera que la comprendan. Pido que defiendan el derecho de Catalunya a plantearla, a ser escuchada y a participar en una discusion serena, respetuosa. Pido que condenen sin ambages los insultos, las amenazas y las mentiras proferidas -en nombre de España- por los enemigos de la paz civil. ¿Es mucho pedir?".
El que dèiem: ara cal seny, calma i tranquilitat. I explicar-nos sense desmai.
Avui hem tornat a veure i sentir al Josep Lluís Carod Rovira de les millors ocasions. El seu ha estat un discurs de President. De President d'ERC per suposat, però encara mes un discurs de President de Catalunya, i no nomes de Conseller Primer com alguns han apuntat. De fet, el Molt Honorable Pascual Maragall en la seva resposta, llarga, s'ha limitat pràcticament a dir que estava d'acord, amb algun molt petit matis, amb tot el que havia dit i proposat en Carod.
Carod ha parlat clar i català, i en la mesura justa, de la possible remodelació del govern. Ha situat de forma clara la importància per a Catalunya de l'Estatut i del model de finançament aprovats pel Parlament i del difícil camí que ens espera a Madrid. Ha marcat les grans línies de la que hauria de ser la política del govern catalanista i progressista en aquesta segona part de la legislatura. Ha estat definitiva i incontestable la seva diferenciació entre la cultura catalana i la cultura que es fa a Catalunya, que no es ni molt menys el mateix.
Per cert, felicitar a en Saul Gordillo pel seu seguiment del debat en el Parlament a traves del seu bloc. Un exemple a seguir.
"El Congo. Un oceà verd. I, sota els arbres, no res".
S'ha donat la casualitat que s'ha produït aquesta crisi? (autocrisi?, crisi de família?, preparació per a la verdadera crisi final?, crisi davant d'una invasió dels tecton?, o ves a saber que....) just quan he acabat de llegir "Pandora a Catalunya", vull dir "Pandora al Congo" d'Albert Sánchez Piñol.
"Pandora al Congo" m'ha agradat molt. Haig de reconèixer que "La pell freda" no em va entusiasmar, però aquesta darrera l'he trobat sensacional. Ara em tornaré a llegir "La pell freda" per segona vegada.
Tanmateix, fins i tot l'Albert Sánchez Piñol, novelista, i l'Albert Sánchez Piñol, antropòleg i autor de "Pallassos i monstres. La historia tragicòmica de 8 dictadors africans" ho te francament difícil per competir amb la "novela"?? o amb la "historia antropològica"??, que ens esta tocant viure aquests darrers dies a la política catalana.
" 'Catalunya'. Un oceà verd. I, sota els arbres, no res".
Avui, la Fundació Irla ha organitzat un emocionant homenatge a en Pere Esteve: el familiar, l'amic, l'enginyer, l'estratega, el polític,.... Hi ha parlat molta gent i s'han dit moltes coses. El mes important que en Pere era un patriota de pedra picada que s'hauria emocionat amb el nou Estatut i amb el nou model de finançament. Al mateix temps, com sempre, davant de tota la cridòria i el soroll, polític i mediàtic, actuals, hagués mantingut la calma, però també la fermesa de les conviccions i la unitat de tots els catalanistes -nacionalistes, federalistes o sobiranistes-. Això es exactament el que ens toca fer ara a tots els catalans i les catalanes. Com ha dit en Josep Lluis Carod Rovira durant l'homenatge: aquestes eren les coses d'en Pere; les nostres coses
Avui es Felip Puig qui amenaça a la premsa que no hi haurà Estatut si no hi ha concert econòmic.
Una amenaça sense fonaments ja que el model de finançament previst en el projecte de nou Estatut preveu clarament i explicita tant el concert econòmic com la disminució del dèficit fiscal.
Així doncs, tant Felip Puig com CiU hauran de buscar una altra excusa en el seu intent de fer fracassar la reforma de l'Estatut.
Avui es molt recomanable l'entrevista a Joan Puigcercos a El País, com ahir ho eren les del President Pascual Maragall a El Punt i del Conseller Antoni Castells a La Vanguardia.
