No hi ha dubte que avui estem vivint una crisi de la política i, més concretament, dels partits polítics, que s’ha vist agreujada per l’aparició dels recents casos de corrupció. D’entrada voldríem deixar clars alguns punts: la corrupció no només afecta als polítics i a la política sinó que és una qüestió que va lligada a la cultura i els valors de la societat a la que els polítics representen; els corruptes i/o els delinqüents són una minoria però la gran majoria dels polítics i de la gent són honestos; la justícia hauria de ser molt més ràpida i clara en les seves actuacions; tothom mereix la presumpció d’innocència fins que no ha estat declarat culpable o no ha confessat els seus delictes.
Tanmateix, una part important de la societat ha perdut la confiança en els polítics i, més concretament, en els partits polítics. Per això, davant de la situació critica actual,finalment els partits majoritaris del país, CiU i PSC, sembla que s'han decidit a fer el que des de fa temps demana ERC. Es a dir, que amb l'objectiu de recuperar la credibilitat s’han de prendre mesures urgents encaminades a fer més transparent el finançament de les forces polítiques, com ara la limitació de les despeses electorals o el control de les fundacions vinculades als partits. Sembla, doncs, que els partits polítics finalment s’han decidit a netejar la casa.
En canvi, no sembla que es plantegi seriosament encara un altre tema tant important com l'anterior per a recuperar la confiança de la ciutadania. Es a dir, quines mesures caldria adoptar per millorar la qualitat de la política. Defet, quasi tothom admet que la ciutadania no sols reclama una actuació política més honesta, sinó també més competent. Perquè, el desprestigi dels polítics no prové només dels casos puntuals de corrupció. També hi poden contribuir el baix nivell dels debats, el sectarisme general o la mediocritat de la gestió. N'hi ha que diuen que un nou sistema electoral basat en les llistes obertes ajudaria a millorar la competència dels representats polítics. Tanmateix, la majoria de partits i dels seus dirigents no semblen veure-ho així. Malauradament, perquè també caldria, sembla que pels partits polítics encara no ha arribat el moment d’obrir la casa.
Creiem que cal avançar en totes les actuacions que contribueixin a reafirmar i fomentar la honestedat i la competència dels polítics.
Avui en Francesc Codina, un dels analistes polítics més fins del país, fa un altre article esplèndid a l'Avuiamb el títol "Obrir la política".
La seva tesi principal és que, davant de la situació critica actual, finalment els partits majoritaris del país, CiU i PSC, sembla que s'han decidit a fer el que des de fa temps demanava, per exemple, ERC: "amb l'objectiu de recuperar la credibilitat.... (prendre) .... mesures, encaminades a fer més transparent el finançament de les forces polítiques, com ara la limitació de les despeses electorals o el control de les fundacions vinculades als partits".
Tanmateix, no hi ha cap partit que es plantegi encara un altre tema tant important com l'anterior per a recuperar la confiança de la ciutadania: "quines mesures caldria adoptar per millorar la qualitat de la política". De fet, "tothom admet que la ciutadania no sols reclama una actuació política més honesta, sinó també més competent". Ja que "el desprestigi dels polítics no prové només dels casos puntuals de corrupció. També hi contribueixen el baix nivell dels debats, el sectarisme general o la mediocritat de la gestió".
N'hi ha que diuen que "un nou sistema electoral basat en les llistes obertes ajudaria a millorar la competència dels representats polítics". Tanmateix, la majoria de partits i dels seus dirigents no semblen veure-ho així. Malgrat la forta crisi política, malgrat el final de cicle polític que estem vivint, sembla que: "Finalment s'han decidit a netejar la casa. A obrir-la, encara no".
Avui podem llegir un esplèndid article del professor Culla a El País a les pàgines de Catalunya, que també reprodueixo a continuació. Hi estic totalment d'acord.
La consulta d’Arenys de Munt és un exemple d’èxit. I ho és perquè parteix de la simplicitat democràtica que la gran majoria entén: anar a dipositar una papereta en una urna per a contestar una pregunta clara. En democràcia no hi ha cap gest polític més important. No hi ha res com la força simbòlica de les urnes.
La consulta d’Arenys de Munt ha estat també una demostració de civisme i de l’exercici a l’àmbit local del dret a decidir. La consulta es va celebrar amb absoluta normalitat democràtica malgrat les provocacions i l’actitud intimidadora del govern i de la judicatura espanyols, els quals, contràriament al que proclamen, no semblen acceptar certes idees encara que s’expressin democràticament i pacífica. Tot i no tenir caràcter vinculant, la celebració de consultes d’aquest tipus té un valor didàctic indiscutible, en normalitza la seva celebració i contribueix a fer pedagogia i a legitimar el dret a decidir entre l’opinió pública. Al mateix temps, posa de manifest la voluntat creixent de decidir i de defensar la independència de Catalunya per part de sectors cada cop més amplis de la ciutadania.
Tanmateix, l’independentisme polític que representa ERC és una oferta complexa. Ni fàcil, ni senzilla. La independència arribarà per la via institucional o no arribarà, perquè la democràcia avui és sinònim de política i aquesta és sinònim d’institucions democràtiques. I aquestes institucions són complexes. Aquest és el gran èxit i el gran mèrit d’Arenys de Munt: partir de la simplicitat democràtica de les urnes. Ara hem de ser capaços de passar d’aquesta simplicitat a la complexitat institucional de la forma més adequada per a arribar a la independència.
En aquest sentit, aquestes consultes populars són una eina i no una finalitat en si mateixes. I qui no ho entengui així, els que pensin que els països catalans poden accedir a la independència d’una forma simple, per més atractiva i simpàtica que sigui, no tindria en compte la necessària acció política complexa que farà falta per a arribar-hi.
Per tant, les consultes populars tindrà sentit organitzar-les quan hi hagi condicions especialment favorables per a fer-ho, com en el cas d’Arenys de Munt. Es necessita, en primer lloc, la màxima implicació de la societat civil en la seva organització. A més, cal un consens bàsic entre totes les principals forces polítiques que sigui possible, així com la complicitat activa dels ajuntaments. També seria convenient que el municipalisme favorable a l’exercici del dret a decidir, que s’agrupa a l’entorn de Decidim.cat, jugui un paper central en la dinamització de les consultes. Fer-ho d’una altra forma podria ser contraproduent i frustrant.
El dimecres passat, 19 d'agost de 2009, vaig intervenir a la UCE (Universitat Catalana d'Estiu) a Prada per a parlar del nou acord de finançament de Catalunya des de la perspectiva d'ERC. Com era d'esperar, fins a cert punt almenys, els periodistes presents em varen preguntar sobre la manifestació promoguda per Òmnium Cultural.
Com es pot veure al final d'aquest post en les notes de premsa que en varen fer Europa Press i ACN, que recollien força fidelment el que jo vaig dir, vaig expressar fonamentalment 4 opinions:
1.- Les institucions catalanes, el Govern i el Parlament, han d'esperar a la sentència del Tribunal Constitucional per a fer qualsevol manifestació o tenir una determinada postura davant de l'esmentada sentència.
2.- En canvi, la societat civil i/o els partits polítics poden manifestar-se i emetre opinions o prendre postures abans i/o després indistintament de que el Tribunal Constitucional s'hagi manifestat. És més, fer-ho només després podria ser ja massa tard i, per tant, podria ser convenient que la societat civil i els partits polítics féssin sentir amb claredat la seva veu abans de la sentència.
3.- Tot plegat forma part del joc polític democràtic en qualsevol país democràtic avançat i, per tant, no crec que haguem de perdre ni un minut amb els que posen en dubte la possibilitat i/o la legitimitat de fer-ho.
4.- Els que parlen de "presions intolerables" al Tribunal Constitucional actuen amb un clar fariseisme. O es que ja no recordem la utilització partidista i nacionalista espanyola que els grans partits estatals han fet continuadament del Tribunal Constitucional?. O es que ja no recordem les contínues presions del PP i els seus mitjans de comunicació afins per a que el Tribunal Constitucional lamini encara més l'Estatut de 2006?.
Aquestes opinions que crec que van quedar molt ben recollides per algún mitjà de comunicació escrit com El Punt, van ser tractades de forma molt més parcial, retallada i esbiaxada per altres mitjans.
Patriotisme i dignitat, oi tant que si!. Cordialment, com diu Joan Carretero, però amb contundència, cal dir que no conec a ningú que tingui la patent per a donar carnets de bons o mals patriotes, ni de gent amb dignitat o sense. És més, conec molta gent patriota i digne que militen a diferents partits del catalanisme polític: als autonomistes, als federalistes i als independentistes o sobiranistes. El patriotisme i la dignitat són una condició necessària però que no és suficient per a aconseguir la independència del nostre país complet.
"Amb Espanya no hi ha res a fer" ens diu Joan Carretero, i tots els patriotes independentistes hi estem d'acord. I "la nostra supervivència com a nació i el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència", oi tant que si, totalment d'acord. Però la qüestió és: com hi arribem?, fent quina política?. Aquest és el gran tema de veritat.
I amb cordialitat però amb claredat, no crec que n'hi hagi prou amb una candidatura "que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació". Perquè, si quan es facin les properes eleccions al Parlament de Catalunya no hi ha una majoria suficient per a fer aquesta proclamació unilateral, aleshores que s'ens proposa de fer?; tornar a les casernes d'hivern?: fins quan i per a fer-hi què?.
La política és una cosa molt complexa i la seva simplificació excessiva sol portar a posicions abrandades però estèrils o/i a les més grans frustracions. I si la política és complexa, aconseguir la independència ho és encara molt més. Per a avançar-hi cal treballar durament, dia a dia, per anar construint una majoria social i política, que es transformi també en majoria electoral, que vulgui la independència. I això, com qualsevol transformació de la societat i de l'economia, és més fàcil fer-ho des dels governs que no pas des de fora. N'estic plenament convençut després de la meva experiència de govern, tant al mon municipal com al Govern de Catalunya.
I a la Catalunya d'avui, segons les enquestes, una gran majoria de la població se sitúa del centre cap a l'esquerra i, al mateix temps, una majoria important declaren sentir-se només catalans o més catalans que espanyols. És, doncs, en la intersecció d'aquests dos grups (més potser alguns dels que se senten tant catalans com espanyols) on cal treballar en el dia a dia per a anar construint aquesta majoria social, política i electoral que ens permeti arribar a ser un país independent.
I això és el que ha fet ERC en aquests darrers anys. I ho hem de fer encara amb més força i convicció. Anar creant l'esquerra nacional -simultàniament independentista i de progrés-, l'esquerra catalana independent, l'esquerra antidogmàtica i pragmàtica, l'esquerra dels valors republicans. Aquesta és l'estratègia política que ens ha de permetre avançar en la construcció de la majoria nacional -social, política i electoral- que ens portarà a la independència de Catalunya.
El professor Joan B. Culla ens demostra, una vegada més, que és el millor especialista actual sobre la dreta espanyola a Catalunya, i molt especialment el PP de Catalunya i els seus antecedents, a l'època contemporània, en el seu llibre "La dreta espanyola a Catalunya 1975-2008".
Entre l'estudi històric immediat, la crònica política i l'assaig polític, el professor ens fa una magistral descripció de l'evolució de la dreta espanyola a Catalunya en els darrers temps, així com una magnífica anàlisi interpretativa dels perquès de les seves limitacions i dificultats per a crèixer. Magníficament documentat, el llibre s'endinsa encertadament en l'anàlisi i l'interpretació de les actuacions dels partits i dels seus principals líders.
Per a futures edicions d'aquest espléndid treball voldria fer notar que mentre a la pàgina 420 es parla de "el regidor del PP -i antic edil franquista- de Berga, Manuel Belda", a la pàgina 441 es parla de "igual com el de Ripoll (Manuel Belda, que havia dimitit per amenaces un temps abans)". A no ser que hi hagués un altre Manuel Belda a Berga, crec que en els dos casos es fa referència al que va ser regidor franquista i després del PP a Ripoll. Per cert, no té mèrit perquè soc fill de Ripoll i la meva família encara hi viu.
Aquests dies està d'actualitat parlar de quina ha de ser la reacció de Catalunya davant d'una possible, i malauradament probable, sentència adversa del Tribunal Constitucional en relació a l'Estatut de Catalunya.
Estic totalment d'acord en què ha de ser una resposta unitària, el més unitària possible, de les forces polítiques, i també del conjunt de la societat catalana. Ara bé, en què ha de consistir aquesta resposta unitària?: aquesta és la gran qüestió.
Com que s'han fet diverses propostes, em permetran que jo també faci la que considero més adequada. Particularment crec que, davant d'una sentència adversa del Tribunal Constitucional, per dignitat nacional i per sentit de país, caldria que el Parlament de Catalunya, el nostre Parlament, tornés a aprovar el mateix (exactament el mateix) Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 i el tornés a presentar a las Cortes Generales de Madrid.
De fet no estic inventat res. això és el que proposava fer Amadeu Hurtado a l'epoca de la Generalitat republicana en la discussió en relació a la Llei de contractes de conreu, tal com ja he explicat a l'entrada del bloc "Amadeu Hurtado: governar amb pragmatisme però amb conviccions fermes".
Jordi Nadal ha estat un mestre molt important per a moltes generacions d'economistes i de historiadors. Fa pocs dies va intervenir a la 13ª Jornada dels Economistes de Catalunya fent la xerrada incial, i posteriorment s'ha reproduït a El Periódico amb un text reelaborat.
El professor Nadal opina que, tant els catalans individualment com el país en el seu conjunt, hem de passar, de nou, de la perplexitat i l'emprenyament a l'autoestima com a país i com a catalans.
Per a això, ens hem de concentrar en el foment d'alguns valors, tradicionals i històrics, del nostre país i de la seva gent. No massa, ja que és millor concentrar els esforços en uns quants però que siguin fonamentals. No estan les coses com per a dispersar forces i recursos.
En definitiva, hem d'esperonar el treball i la sobrietat, tal com ha fet el nostre poble al llarg de la història. El treball esforçat i intel.ligent, que suposa la formació i l'adquisició de les competències necessàries en el mon actual. El foment de les competències de les persones, es a dir dels seus coneixements, les seves habilitats i aptituds, i també les seves actituds davant dels reptes actuals i futurs.
I la sobrietat. Catalunya i els catalans hem estat històricament, un poble i una gent, sòbria i austera. I hem de tornar a ser-ho. I això vol dir un control estricte de la despesa tant en els àmbits públics com en els privats.
Fa poc que he acabat de llegir "Abans del sis d'octubre (un dietari)"d'Amadeu Hurtado. Un llibre excepcional d'un dels homes d'aquesta generació, també excepcional, que va viure amb intensitat tot el període de la Generalitat republicana. Amadeu Hurtado fou un home pragmàtic però que no va renunciar mai als seus ideals més profunds.
El llibre ens explica la seva posició i la seva actuació, com a delegat de la Generalitat, en el plet de l'estat contra la llei del Parlament sobre contractes de conreu. A la primera pàgina ja fixa la seva posició, òbviament pragmàtica: "... en cas de perdre realment el plet, entenc que el Govern de la Generalitat, amb la major serenitat ha de complir la sentència del Tribunal donant per anul.lada la llei de l'11 d'abril, i seguidament presentar al Parlament una nova llei que sigui còpia textual de l'anul.lada".
Sincerament, fins avui encara no he sentit cap proposta tant assenyada i adequada com aquesta en el cas que el Tribunal Constitucional faci una lectura negativa de l'Estatut. Sens dubte, el més digne, el més efectiu i el que més desconcertaria als nostres "amics" espanyols seria que el Parlament tornés a aprovar el mateix Estatut (el del 30 de setembre de 2005 si pogués ser) i el tornés a presentar per a ser aprovat a les Corts Generals.
Un altre aspecte fonamental del pensament i l'acció d'Hurtado és la seva denúncia de la política de gestos i de la cultura de la protesta i la seva aposta per la cultura i l'obra de govern. Així, en un moment determinat ens diu: "els més perjudicats serem nosaltres, els que hem procurat influir amb èxit que la política catalana deixi d'ésser una protesta contínua per a convertir-se en una obra de govern". I en un altre moment ens diu, tot parlant de Companys: "Catalunya no ha produït ni per ara pot produir, cap altre tipus de polític que l'agitador, propens a la protesta com el mateix poble i destre en aprofitar qualsevol motiu d'ordre sentimental per a fer por a l'adversari mentre duri la foguerada". I encara en una altra ocasió: "si em dieu que els nostres partits necessiten aquestes agitacions perquè els polítics catalans no poden ni saben fer altra cosa, teniu raó; però suposar que els polítics han se suplir la seva ineptitud amb freqüents apel.lacions al poble, fingint perills que no existeixen i creant conflictes imaginaris, és equivocat i funest". Desgraciadament, ens recorda massa la situació actual quan ens diu: "l'autonomia és tan recent que no pot superar de cop el vell sentit protestatari de la política catalana, i el mal d'ara ha estat precisament el d'haver desvetllat aquest vell esperit del qual patim més que ningú nosaltres, els que teníem la dèria de donar una orientació de govern a Catalunya per a més altes empreses". I encara de nou: "els temps no estan per les forces constructives perquè no se sap el que s'ha de construir".
Hi ha, sens dubte, en Hurtado una certa visió aristocràtica, o millor dit del despotisme il.lustrat, respecte a la política: "passi el que passi, hi haurà sempre en el nostre país, perquè és a tot arreu, una petita massa de bona gent, reflexiva, honesta, que no creu en la demagògia dels uns ni en l'ensopiment dels altres i que no es troba mai ben representada pels que governen perquè mai no acaben d'ésser ben purs". En aquest sentit, en un altre moment fa un panegíric d'un discurs d'Azaña: "Aquell menyspreu contra els que fingeixen problemes inexistents i creen conflictes imaginaris per abusar de la ingenuïtat del poble; aquella condemna de la política baixament electoral per aprofitar els favors d'una popularitat immerescuda; aquella crítica severa dels que governen sense preocupació de saber-ne, per viure de la política a favor de corrents sentimentals provocats sense dignitat, semblaven dites a posta contra la nostra pobre gent que fa totes aquestes coses perquè no sap fer-ne de millors".
El Vicepresident del Govern de Catalunya, Josep-Lluis Carod-Rovira ho ha sintetitzat de manera clara en el seu bloc ("Feblesa nacional i sentit d'Estat"): l'episodi del cotxe del President del Parlament demostra fins a quin punt en aquest país ens falta sentit d'estat, i també fins a quin punt som febles des del punt de vista nacional. Demostra, en definitiva, que ens queda molt camí per correr per a configurar una majoria social, política i electoral per a la independència. Demostra que els que volen convertir Catalunya en una Comunitat Autònoma d'España com qualsevol altra, sigui obertament (com l'ABC) o bé d'una forma més sofisticada i encoberta, es poden sortir amb la seva.
No caldria (o millor dit, no hauriem de dedicar-hi energies amb tot el que hi ha per fer), doncs, insistir-hi gaire més: el diari ABC, que tots sabem de quin peu calça, ataca a una institució catalana, el Parlament de Catalunya, en la persona del seu President; de passada aprofita per atacar a ERC, i el que representa, i indirectament a l'actual Govern d'Entesa. Fins aquí, venint de qui ve, res de nou, cap novetat important respecte al que ja sabem (amb conseqüències de patiment personal injust, però, pel President Benach i els seus).
Des del meu punt de vista, el més greu ha estat el que han dit, i/o també el que han deixat de dir, una bona colla de polítics i membres nostrats de la societat "civil", "econòmica" o "mediàtica" del país, amb algunes molt honorables excepcions. I que ha portat, una vegada més, a una magnífica entrada al seu bloc ("ABC, 1- Benach, 0") per part de Saül Gordillo. Quan erem més joves a aquesta gent s'els anomenava "botiflers", però ara que ja ens hem fet grans parlem de la feblesa nacional i de la manca de sentit d'estat d'una bona part de la nostra classe política, empresarial, social i mediàtica.
Fa un temps va tenir un cert èxit la figura del "català emprenyat" per a referir-se a l'actitud dels catalans en relació a l'estat espanyol. En el seu moment ja vaig expressar la meva opinió en el sentit que això era un tòpic -un tòpic amb mala llet, això si- però que no corresponia a la realitat (El "català emprenyat"?: no gràcies). Defensava, i ho continuo fent, que enfront de la frivolitat i la lleugeresa, els catalans tradicionalment hem defensat la seriositat, l'exigència i la rigorositat. Apuntava en la meva entrada que "com que venim d'una cultura del treball, el risc i l'esforç ens agrada que la gent compleixi els seus compromisos i els seus contractes". Tot plegat té molt poca relació amb el tòpic del "català emprenyat".
Fa pocs dies, en un treball de l'Associació Catalana de Sociologia, patrocinat per l'Institut d'Estudis Catalans, es parla de la "perplexitat", de la "desorientació", de l'"estat de confusió" en definitiva en la que vivim actualment els catalans i les catalanes. És molt possible que sigui així, almenys en part. De fet, són les conclusions a les que arriben un bon grup de professors, intel.lectuals i professionals prestigiosos que han participat en el treball. Tanmateix, en un mon globalitzat en el que es produeixen grans canvis i a una elevada velocitat no crec que aquest fenomen sigui exclussiu de Catalunya, tot i que segur que en el nostre cas deu tenir uns trets diferencials.
Tanmateix, el que més m'importa és el què podem fer per a superar aquesta situació de "perplexitat". En aquest sentit, crec que en primer lloc i principalment ens cal un lideratge fort. O més ben dit, uns lideratges forts. A tots els àmbits i esferes de la societat: el polític, l'econòmic, el sindical, l'empresarial, el cultural, l'intel.lectual, l'acadèmic, el professional, el social, etc... Uns lideratges capaços de generar il.lusió, de marcar-nos horitzons ambiciosos.
Necessitem uns lideratges forts que promoguin valors positius. Com la seriositat, l'exigència i la rigorositat que ens han caracteritzat tradicionalment. I que sens dubte requereixen la màxima professionalitat i la recerca de l'excel.lència davant de qualsevol activitat o feina. Al mateix temps, ens cal fer front a la picaresca a partir de la integritat, la legalitat, la legitimitat i la recerca del bé comú. El bé comú i l'interés públic han d'estar per sobre dels interessos tribals o partidistes, i han de ser el mitjà més adequat per a conseguir els interessos individuals legítims.
I necessitem valors que ens han de fer conscients de la necessitat de viure en un mon on el risc i l'incertesa són importants. En el que, per tant, s'han de fomentar la valentía i l'audàcia prudents. Així com la fermesa en la defensa, amb raons i arguments, de les posicions que són correctes i justes.
En definitiva, doncs, per recuperar la confiança en nosaltres mateixos i en les nostres potencialitats i per estimular l'autoestima com a país ens calen lideratges forts que promoguin i extenguin els valors positius típicament republicans.
Lideratges forts i valors positius republicans que hem d'utilitzar intel.ligentment, per exemple, a l'hora de negociar el nou sistema de finançament que ha de permetre millorar significativament el finançament de Catalunya.
(En relació als temes d'aquesta entrada i amb un plantejament que bàsicament comparteixo, veure l'entrada recent de Saül Gordillo: "Ambició" )
Fa molt i molt de temps que ens coneixem amb el Conseller Castells. Sempre se l'ha considerat de l'ala més catalanista del PSC. I ell, que té un excel lent sistema de comunicació, s'ha cuidat de no desmentir mai aquesta adscripció. Mès aviat al contrari, s'ha cuidat de fomentar-la sempre que li ha convingut.
El Conseller Castells, però, té una personalitat complexa, com quasi la majoria de persones. I té altres característiques importants que han estat menys assenyalades, d'entre les que ara me'n agradaria destacar dues: el seu apreci per la "sociovergència", i la seva poca simpatia, tenyida de paternalisme, respecte a ERC. En tenim un exemple clar en la darrera entrevista concedida pel Conseller a La Vanguardia el 23 de març de 2008 i feta per Jordi Barbeta i Iñaki Ellacuria.
Pel que fa a la sòciovergència voldria assenyalar algunes respostes de l'entrevista. Primera, "la financiación será, sin duda, la prueba de fuego de la voluntad política de desarrollar el Estatut en toda su potencialidad, pero no sólo para el PSC. Esta debe ser la prioridad de todo el país y especialmente de todos les que en su momento apoyamos el Estatut". Una apreciació, aquesta última, totalment sobrera, almenys pel que fa a ERC, ja que és ben sabut que des del primer moment de ser aprovat pel poble de Catalunya, i malgrat el nostre posicionament en el referèndum, ERC ha deixat claríssim que, a partir d'aquell moment, aquest passava a ser també el nostre Estatut. Segona, "lo que ahora debe preocuparnos es que el PSC tenga un papel decisivo en el desarrollo del Estatut junto a las fuerzas que ocupan un espacio central en el país". Davant de la pregunta dels periodistes de si està plantejant un front PSC-CiU, el Conseller comença responen de forma molt institucional: "Es evidente que los partidos que ocupan el terreno central deben expresarse con toda su fuerza, especialment en los temas relativos al autogobierno. Pero yo no me refiero al PSC, sino al Govern", però al final no es pot estar d'insistir en el tema de la "sociovergència", tot dient que "... estamos fijando las reglas básicas del autogobierno, y es importante que las compartamos precisamente las fuerzas que somos alternativa de gobierno".
I pel que fa a ERC, a més de la "perla" que ja hem assenyalat anteriorment, no es pot estar de fer-hi un parell de referències més totalment inadequades, per ser suaus i educats. Primera, quan diu, d'una forma totalment incerta com hem dit abans, que "... ante un PSOE que a veces parece reacio a aplicar el Estatut y una ERC que en ocasiones parece seguir negandolo ...". Segona, quan insisteix amb paternalisme respecte a ERC, tot dient "... no sé si es pedir demasiado esperar un poco de sensatez de ERC...". Alguns companys tenen la teoria que aquesta posició paternalista respecte a ERC té a veure amb ser de l'ala més catalanista del PSC, la que, de fet, voldria ocupar, almenys una part, de l'espai ideològic i polític d'ERC, però jo no ho veig així. Més aviat crec que té a veure amb la seva posició molt favorable a la "sociovergència"i també a característiques personals, que el fan coincidir, en aquest sentit, amb el paternalisme de companys seus de partit, moly allunyats de l'ala en la que està ubicat el Conseller Castells, com ara el "Diputado a las Cortes Generales" Manel Mas (al que li vaig dedicar fa poc l'entrada, "Tranquil Manel, tranquil").
En Miquel Iceta és, sens dubte, una de les veus més intel.ligents i clarividents del PSC. També un dels seus portaveus més autoritzats, a més d'un dels seus oradors i polemistes més brillants.
El passat 20 de març va publicar a l'ABC un article, "Tras las elecciones", que reprodueix el mateix dia en el seu bloc("Després de les eleccions"), que crec que cal llegir atentament i tenir molt en compte. En ell, Miquel Iceta resumeix els deu temes de l'agenda que, segons el PSC, cal resoldre entre el Govern de la Generalitat i el Gobierno de España.
Tot i que caldria veure com es concreten més en detall alguns dels temes proposats i sobretot quin és el seu calendari concret (aquesta legislatura?), no hi ha dubte què és un programa molt ambiciós a curt termini, encara que des de l'esquerra nacional voldriem anar una mica més enllà a curt termini, i molt més enllà, com ja és sabut, a mig i llarg termini.
Sembla clar, especialment en els dos darrers paràgrafs de l'article, ("...alcanzar estos objetivos, ..., requerirà tiempo y tenacidad, capacidad de negociación y voluntad política."; "... ello sólo es posible desde el pleno reconocimiento de la diversidad, la apuesta por la profundización del autogobierno de las Comunidades Autónomas y la voluntad de desarrollar la España plural."; "... y sin renunciar a la evolución federal del Estado de las Autonomias.") que Miquel Iceta es dirigeix, des de l'ABC, especialment a ZP i al PSOE.
Una feina molt complicada la que l'hi espera al Govern de Catalunya, i molt principalment i especialment al PSC. Perquè el que demana Miquel Iceta és que el PSOE deixi de ser el partit que és i que coneixem des de fa temps, i especialment aquesta darrera legislatura, els catalans. Què el PSOE passi a ser un partit federal i que creu en l'España plural, i que no s'espanta a la primera atzagaiada del PP i/o a les primeres enquestes una mica desfavorables.
Crec que Catalunya, com quasi sempre, no ho té gens fàcil. I el PSC, si vol complir l'agenda que ens proposa Miquel Iceta, tampoc.
Darrerament, ha tingut un cert èxit l'expressió del "català emprenyat" acunyada per un dels comentaristes "de moda" a l'actualitat: el corresponsal de La Vanguardia a Madrid, el Sr. Enric Juliana. El "prestigi" d'aquest comentarista i el "relatiu èxit" de l'expressió abans esmentada es deu, en una part considerable, a alguns polítics (o ex-polítics) i mitjans de comunicació que s'han dedicat a riure-li les gràcies. Un d'ells, el President Jordi Pujol, ha acabat essent-ne també una de les seves victimes, ja que algunes de les seves darreres declaracions han fet que alguns l'hagin considerat un dels paradigmes del "català emprenyat".
En la meva modesta opinió, com el "seny i la rauxa" dels catalans/catalanes, el "català emprenyat" no és res més que un tòpic. Un tòpic amb "mala llet". Si s'em permet citar un dels mestres (Josep Pla), lo del "català emprenyat" no és més que una gran "collonada".
Els catalans ni som més assenyats ni tampoc més arrauxats que altres persones o altres pobles. Igualment pel que fa al grau d'emprenyament al que podem arribar. A Catalunya hi ha de tot com a tot arreu. Aixó si, als catalans/catalanes no som tontos i sobretot no ens agrada gens que ens tractin com si fóssim tontos, exactament igual que a la resta de persones i de pobles. No volem que "ens vulguin fer passar bou per vaca grossa". Només volem el que és nostre: la capacitat de decidir el nostre futur com a país, com a poble, com a nació. I mentrestant, en el període en que haguem de compartir les nostres vides amb la gent de la resta de les Espanyes, volem les inversions en infraestructures que ens corresponen (segons una llei orgànica, per cert), un finançament just de la nostra autonomia sense la llosa d'un dèficit fiscal inmens, totes les competències que ens corresponen perquè són nostres, etc..
Com se'n diu d'aixó: que som exigents?; que som rigorosos?; que som seriosos?; que com que venim d'una cultura del treball, el risc i l'esforç ens agrada que la gent compleixi els seus compromisos i els seus contractes?.
Res a veure, ni de lluny, amb el "català emprenyat".
En contra del que ha predicat CiU i els seus "intelectuals orgànics", a l'Europa occidental són molt normals els governs de coalició. A les Comunitats Autònomes de l'estat espanyol també. D'altra banda, a molts països sovintejen també els governs de coalició sense la participació del partit que ha obtingut més escons.
Des de 1945 això ha passat moltes vegades als països nòrdics (Noruega, Dinamarca, Finlàndia, Suècia) i també als de l'Europa central (Holanda, Irlanda, Bèlgica, Alemània). També hi ha hagut, o encara hi ha, governs d'aquest tipus a les Comunitats Autònomes de Aragó, Galícia, Astúries, Navarra, Canàries, Cantàbria, Madrid i Euskadi. Tot plegat queda molt clar a l'articledels professors Josep Mª Reniu i Jordi Matas, del Grup de Recerca en Coalicions, i publicat fa uns dies a El Periódico.
No hi ha cap dubte, doncs, de la legalitat i de la legitimitat de l'Acord per a un Govern de l'Entesa pel Progrés ("Legitimitat total. ... I sense enganyar a ningú") per a constituir el nou Govern de Catalunya. I, a més, com acabem de veure, és una situació força comuna en els països del nostre entorn europeu.
Quan és va anunciar el nou pacte de govern entre el PSC, Esquerra i ICV-EUA ja es va dir que l’electorat ens havia donat una nova oportunitat per a fer un nou govern, amb l’objectiu de fer noves polítiques, socials i de desplegament de l’Estatut, però aprofitant tot allò de bo que havia endegat el govern anterior, que havia estat molt. És una qüestió de fons, però és també un tema de formes. Per això, tots hem pogut comprovar que es dóna molta importància a que el nou govern tingui un nou estil, unes noves formes d’actuació, uns nous comportaments, unes noves relacions entre els socis de la coalició.
Com ha assenyalat Joan Puigcercós, si el govern anterior s’havia caracteritzat, en excés, per un estil modernista a vegades massa escandalós, amb gran riquesa de formes i una enorme explosió de colors, el nou govern ha de venir definit, especialment encara que no únicament, per un estil ordenat i racionalista com el que va ser el Pla Cerdà de l’Eixample de Barcelona. Per això és tant important marcar unes regles del joc clares pel que fa als comportaments, les formes d’actuació i les relacions entre els socis de la coalició. Crec que és evident que, a més dels programes i de l’organigrama del nou govern, també s’ha donat una gran importància a aquest nou estil en la manera de fer del govern. I això es nota. La gent ho nota. Crec que és molt significatiu, en aquest sentit, el grau elevat de discreció amb el que s’estan desenvolupant les negociacions, tant a l’àmbit del programa, com al de l’organigrama, com també al de les persones que formaran part del govern als seus diferents nivells. No hi ha filtracions, ni xafarderies, ni mullader. I això la majoria de la gent, independentment del seu color polític, ho valora positivament.
Anem pel bon camí. Comencem bé. La bona coordinació del govern ja s’ha fet palesa abans de la seva constitució. Durant el procés de negociació, ja ha quedat molt clar quina serà la seva actuació. Un estil que ha de continuar, i que es vol que continuï, des de que comenci a funcionar com a govern. Un bon principi que augura un bon govern.
Coincideixo plenament amb el darrer article de Pere Martí a l'Avui, "Madrilenyització política", a l'hora de referir-se a l'anàlisi dels resultats de CiU -jo n'he parlat d'una forma molt semblant a "Legitimitat total. ... I sense enganyar a ningú"- així com a la seva solitud política desprès de tres anys d'oposició molt dura i destructiva i d'una campanya electoral jugant al "tot o res".
A més, com diu Pere Martí, "la reacció que ha tingut la federació desprès de les eleccions no apunta precisament cap a l'autocrítica, sinó a un enduriment de les seves posicions". CiU ja fa temps que ha abraçat, amb la fe dels conversos, les estratègies i tàctiques de l'oposició dels "neocon" americans i del PP a España -d'això els que estem als municipis en podem parlar molt i llargament-: oposició agressiva, de caràcter destructiu, del "tot o res", del "amb mi o contra mi", etc.. Per això, com diu Pere Martí "el clima polític català -i el de molts ajuntaments hi podriem afegir- corre el risc de madrilenyitzar-se acceleradament si CiU continua sense acceptar els resultats, i aquesta situació només pot beneficiar aquells que viuen de l'antipolítica i que des del passat 1 de novembre ja tenen 3 escons al Parlament". Una situació que, des de ja fa un cert temps, està passant també als ajuntaments.
Malgrat les contínues insinuacions dels dirigents de CiU i dels seus "apòstols" mediàtics, és totalment clar que el futur nou Govern de Catalunya és plenament legal i totalment legítim des del punt de vista polític. També ha de quedar ben clar que aquí ningú ha enganyat a ningú, i Esquerra tampoc.
Com si fos la cançó de l'enfadós, els dirigents de CiU i els poderosos mitjans de comunicació i els opinadors que els hi riuen les gràcies continuen insistint en posar en qüestió la legitimitat del futur nou govern de Catalunya. Que si no els deixen governar en el seu país, com si no fos també de la resta!. Que si el guanyador de les eleccions hauria d'estar al govern!. Que si no hi cap altra país on el guanyador de les eleccions no formi el govern!. Etc, etc, etc.. Tanmateix, les regles del joc estan molt clares. I els demòcrates de debò les han de respectar sempre. No estem en un sistema presidencialista sinó en un de parlamentari. Per tant, aconsegueix ser president i formar govern el que és capaç de reunir una majoria dels diputats i diputades. I punt.
El que abans de les eleccions i durant la campanya electoral es tanca les portes, tant a la seva dreta (PP) amb el tema del notari, com a la seva esquerra amb el tema del DVD, per no parlar de les immenses diferències programàtiques de CiU amb la resta, ho té molt difícil per pactar amb ningú un cop coneguts els resultats electorals. Segur que s'ho ha de fer mirar. No hi ha dubte que CiU va guanyar les eleccions clarament -en vots, percentatge, escons i territoris- des d'un punt de vista numèric. Però, tampoc hi ha cap dubte que va perdre les eleccions des del punt de vista polític, almenys per tres raons: perquè va quedar molt i molt per sota de les seves expectatives; perquè va perdre el seu plebiscit contra el governanterior (68 escons de CiU contra 70 de PSC-ERC-ICV); perquè no s'havia deixat cap marge de maniobra per a poder pactar.
L'altra història d'aquests dies és que Esquerra ha enganyat a la gent perquè no va dir abans amb qui pactaria desprès de celebrades les eleccions. Ja vaig explicar en el seu dia - "Qui ha de dir amb qui pactarà???" - que no entenia perquè se li exigia a Esquerra el que no s'exigia ni a CiU ni al PSC, que ja es veia que quedarien primer i segon en els resultats electorals. CiU no va dir en cap moment amb qui pactaria desprès de les eleccions. Només va dir que no pactaria amb el PP, però en cap cas va deixar clar si pactaria amb el PSC o amb ERC. Així doncs, CiU va enganyar a la ciutadania??. Només un cop coneguts els resultats va dir que les seves prioritats eren, per aquest ordre, pactar amb el PSC, governar en solitari o, com a tercera possibilitat, pactar amb Esquerra. I el mateix podríem dir del PSC. Perquè, doncs, se li exigeix a Esquerra una cosa que no s'exigeix als altres partits??. Perquè s'acusa a Esquerra d'haver enganyat a la ciutadania i no s'acusa d'haver-ho fet ni a CiU ni al PSC??.
D'altra banda, considero un menyspreu a la intel ligència dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya dir que han estat enganyats perquè els partits no diuen amb qui pactaran abans de les eleccions. La gent és intel.ligent i quan emet el seu vot ja fa els seus càlculs respecte als possibles pactes que es preveuen i en relació amb qui pactarà el partit al que pensen anar a votar. Dit amb altres paraules, la immensa majoria de la gent que ha votat a Esquerra (o a CiU o al PSC) li han fet confiança i no han posat cap mena de condicions al seu vot. Els que tenien dubtes sobre de quina forma podia ser utilitzat el seu vot, o bé s'han quedat a casa (abstenció, vots en blanc), o bé ja han votat directament al partit amb el que volien que es pactés; o sigui, per exemple, si algú volia que Esquerra pactés amb CiU, o viceversa, i no estava segur de amb qui pactaria Esquerra, ja ha votat, com és lògic, directament a CiU, o viceversa.
El PSC, Esquerra i ICV-EUA han decidit fer un acord per a un Govern d'Entesa Nacional pel Progrés.
Els resultats electorals van significar, d'una banda, que CiU va perdre el seu plebiscit contra l'anterior govern. De forma clara. D'altra banda, van suposar una nova oportunitat per a un govern catalanista i de progrés. El catalanisme de progrés (PSC, Esquerra, ICV-EUA) continua tenint la majoria social i continua sent el govern que millor garanteix la cohesió social i nacional simultàniament.
És un govern fet a Catalunya i en clau catalana. És un govern fort, que serà un equip per a fer polítiques constructives, estables i serenes. És un govern que vol la continuïtat de les mesures de l'estat del benestar que va iniciar l'anterior. És un govern valent que ha resistit les pressions del PSOE, els poders fàctics madrilenys i d'alguns barons del PSOE i del PP que volien un govern encapçalat per CiU sense la presència d'Esquerra.
Amb aquesta opció, Esquerra és coherent amb la seva aposta estratègica de l'últim congrés d'esdevenir la força hegemònica de l'esquerra catalana, de ser l'esquerra nacional. Hi ha 1,2 milions de persones a Catalunya que es declaren, simultàniament, de centre-esquerra i més (o tant) catalana com espanyola: aquesta és la gent a la que Esquerra vol arribar per a configurar una majoria social nacional i de progrés.
CiU, a més de perdre el seu plebiscit contra el govern anterior, tenia com a prioritat explícita l'acord amb el PSC, i el que és més greu, utilitzant al PSOE i els poders fàctics de Madrid per a establir una psoevergència explícita o implícita a Catalunya ("Sobre resultats i pactes"). És cert que el PSC no va més enllà de l'Estatut retallat i que va presentar esmenes a Madrid a l'Estatut del Parlament, però CiU tampoc va més enllà de l'Estatut retallat i va fer el pacte Mas-Zapatero que va traïr i enterrar l'Estatut del Parlament. Dit amb altres paraules, un govern d'Esquerra amb CiU no representa cap valor afegit ni a l'àmbit de la cohesió nacional ni a l'àmbit de la cohesió social. Al contrari, el que s'ha anomenat un "front nacional" CiU-ERC no té cap valor afegit a Catalunya i suposaria dificultats afegides pel desplegament de l'Estatut a Madrid.
