Segons l'Estatut, a principis d'agost de 2008 hauriem de tenir un nou sistema de finançament. Hem de tenir clar que, al contrari del que passava amb el model aprovat pel Parlament el 30 de setembre de 2005, amb el model pactat per Mas i Zapatero el 21 de gener de 2006, que és el que figura a l'Estatut, "el nou model de finançament, ..., seguirà la lògica de l'aprovat l'any 2001 i vigent en l'actualitat", un fet que "... no significa necessàriament que millori el finançament de la Generalitat...", ja què "... no es pot oblidar que l'article 206.3 de l'Estatut estableix que els nivells de solidaritat i anivellament entre comunitats autònomes seran establerts per l'Estat. En definitiva, ..., tot quedarà a les mans de l'Estat". Així ens ho recorda, al darrer Dossier Econòmic, el professor Jordi Pons al seu article "L'hora de la veritat".
En Jordi Pons apunta, per tant, que "... amb tota probabilitat, abans de la data esmentada els governs català i espanyol arribaran a un principi d'acord (consensuat prèviament per l'Estat amb la Junta d'Andalusia), que posteriorment haurà de ser negociat multilateralment ..., en el marc del Consejo de Política Fiscal i Financera".
Al mateix temps, i en el mateix article, el professor Pons es mostra escèptic en quant a la publicació de les balances fiscals regionals per part de l'Estat, i encara més respecte a què siguin utilitzades en la negociació del nou model de finançament, tot i que en demostra la seva necessitat i la seva lògica. Amb les paraules del professor: "...no sembla gens forasenyat reclamar que, per negociar el nou model de finançament, es disposi prèviament de les balances fiscals...", ja què "... és evident que els recursos obtinguts per una regió mitjançant el model de finançament influeixen -de manera molt principal- en la magnitud del seu dèficit/superàvit fiscal amb l'Estat".
Aquest és l'article que m'ha publicat el "Dossier Econòmic" aquest dissabte:
El finançament del Govern de Catalunya està en una situació crítica. Els pressupostos de la Generalitat de 2007 s’han hagut d’ajustar a la baixa, i els que s’han presentat pel 2008 tindran un creixement molt limitat. El problema immediat és el descens de l’impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, com a conseqüència de la forta disminució tant de les vendes de pisos de segona mà com de les hipoteques. Es a dir, actualment el marge de maniobra del pressupost del Govern de Catalunya està en mans del comportament del sector immobiliari!!!.
“El sistema financer de les autonomies ha estat nefast per a Catalunya” ens deia el professor i empresari
Antoni Serra
Ramoneda en una entrevista recent. “Amb l’estat de les autonomies, en el capítol econòmic Catalunya hi ha sortit perdent” i “quan hem tingut un parlament i competències polítiques ens hem trobat amb unes fortes restriccions pressupostàries que ens han portat a perdre el lideratge econòmic” insistia. Té tota la raó, tant pel que fa al passat com probablement –i malauradament- pel que fa al present i al futur més proper.
Com ens ho farem per a millorar la productivitat i la competitivitat de la nostra economia en un món que va a tota velocitat?. Com aconseguirem mantenir i ampliar la nostra societat del benestar si no som més productius i més competitius?. Mentrestant, Madrid continua rebent recursos addicionals per la seva quota de capitalitat, i tant Euskadi com Navarra ja han tornat a renegociar
el seu
cupo/conveni. Tots ells es van allunyant de nosaltres, que ens quedem enrere, tant en PIB com en Renda disponible per càpita o bé en despeses en innovació o en R+D+i.
Tanmateix, la causa de fons és el finançament injust que pateix Catalunya des de fa molts i molts anys. I les raons d’aquesta situació tenen nom i cognom: dèficit fiscal. Les darreres estimacions sobre el dèficit fiscal de Catalunya ens donen unes xifres dramàtiques: d’uns 19.100 milions d’€ el 2005, es a dir, 2.704 €/persona, el 86% del pressupost de la Generalitat de 2005, i el 93% de l’endeutament acumulat per la Generalitat de Catalunya el 2006. Quantes coses podríem fer si cada any ens retornessin, per exemple, la meitat d’aquesta xifra?. Però, ni tant sols hem aconseguit que el govern espanyol acomplís
el seu
compromís, en el Congrés de Diputats, de publicar les balances fiscals. Tanmateix, com deia Serra Ramoneda, no calen balances fiscals per veure una evidència: que s’inverteix molt més a Madrid que no pas a Catalunya. A més, tot i que ho hem de diferenciar clarament del finançament injust de Catalunya, tenim el dèficit històric en infraestructures. Les xifres són brutals. Tot i que a partir del recent acord sobre
la Disposició Addicional
3ª tindrem una millora, encara que limitada i vulnerable, en cap cas ens compensen pel dèficit històric acumulat. Com podem així millorar la nostra productivitat i competitivitat, tant absoluta com relativa?.
Davant d’aquesta situació, alguns ens diuen que millorarem quan es posi en marxa el nou sistema de finançament previst a l’Estatut. Tanmateix, tenint en compte el procés electoral que ara s’engega, el nou finançament difícilment estarà negociat abans de l’estiu de 2008 com preveia l’Estatut. I amb qui l’haurem de negociar?. D’altra banda, amb l’actual LOFCA, el que ens pugui donar de més l’estat pels percentatges de participació en alguns impostos ens ho restarà mitjançant el fons de suficiència i, per tant, com a molt ens quedarem igual que ara. Només podríem aconseguir més diners –a més de amb un sistema del tipus del concert econòmic- amb una nova LOFCA que ens permetés el màxim acostament als principis del finançament que es van aprovar a l’estatut del Parlament del 30 de setembre de 2005, el que suposaria un grau important de bilateralitat en la negociació amb l’estat.
"El sistema financer de les autonomies ha estat nefast per a Catalunya" és el títol de l'entrevista que la periodista Gemma Aguilera li fa a la revista El Temps al professor i empresari Antoni Serra Ramoneda, ex-president de Caixa de Catalunya i que avui continua essent president de l'Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, president de Tribuna Barcelona, o president del Centre d'Estudis Industrials, entre altres.
És una joia d'entrevista en la que hi podem trobar perles com les seguents:
"....quan hem tingut un parlament i competències polítiques ens hem trobat amb unes fortes restriccions pressupostàries que ens han portat a perdre el lideratge econòmic",
"....amb l'estat de les autonomies, en el capítol econòmic Catalunya hi ha sortit perdent. És evident que el sistema financer de les autonomies ha estat nefast per a Catalunya i, en canvi, molt profitós per a algunes altres autonomies, no necessàriament les més endarrerides",
"Quan l'ha coneguda Madrid la màxima esplendor? Amb l'estat de les autonomies, que teòricament havia de repartir els diners i el poder. Ara té més poder que mai i és una capital de referència a escala europea i mundial",
"....l'actitud envers Catalunya és força igual, mani qui mani, perquè es tracta d'un problema de concepte d'estat. La resta d'Espanya, ... té al cap el model francés i hi opta, amb una gran capital on hi ha l'estat i els simbols del poder de la nació. I aquesta concepció la tenen PSOE, PP i la majoria dels ciutadans no catalans. Però a Catalunya aspiràvem i aspirem si més no al model italià, amb Roma com a capital política i Milà com a capital econòmica, una idea molt allunyada de l'espanyola",
"Des de Madrid es vol convertir Barcelona en una altra capital de provincia més, com València o Sevilla. ... És el model francés; desprès de París no hi ha res i, ja a molta distància, Marsella, Lió o Bordeus, totes tres a un mateix nivell",
"sóc molt escèptic amb la qüestió de les balances (fiscals), perquè torna a tenir a veure amb la concepció de model d'estat diferent d'Espanya i de Catalunya". Tanmateix, "no cal fer gaires càlculs per adonar-se que s'inverteix molt més a Madrid que no pas a Catalunya. Que el tracte no és equitatiu és evident; n'hi ha tantes proves que crec que no calen balances fiscals. O es vol veure o no es vol veure, amb balances o sense",
Finalment, "quan ens diuen que no volem ser solidaris amb els andalusos o els extremenys ens paren una trampa, perquè en realitat, l'excedent català se'n va fonamentalment a Madrid. Però és més fàcil d'enfrontar-nos amb els altres territoris".
Ahir els diaris publicaven que segons el Departament d'Economia i Finances la inversió complementària en infrastructures prevista en la disposició adicional sisena del pacte Mas-Zapatero suposarà entre 4.414 i 7.358 milions de Euros en els propers 7 anys que es el període al que es compromet l'esmentada disposició adicional.
Com ens explicava el professor Jordi Pons, la primera xifra surt de calcular el dèficit actual respecte a la participació catalana en el PIB: uns 630 milions anuals per 7 anys. La segona implica suposar que durant el període 2007-2009 s'han de sumar a aquests 630 milions les inversions de l'AVE que es farien independentment del pes de l'economia catalana en el PIB. Una hipòtesi que coneixent la gasiveria del govern de Madrid és molt agosarada. D'altra banda, aquestes xifres només serien possibles si no augmentés el Fons de Compensació Interterritorial (FCI), que Catalunya no rep ja que només va destinat a les Comunitats Autònomes més pobres; en canvi, si el FCI augmenta de manera significativa, tal i com ja ha anunciat el vicepresident Solbes, el volum de la inversió complementària que arribaria a Catalunya seria considerablement inferior als 630 milions anuals esmentats.
El Departament d'Economia i Finances continúa doncs amb la seva campanya per intentar vendre que l'acord Mas-Zapatero és un "magnífic" acord i ens presenta unes xifres d'inversió complementària en els propers set anys exageradament optimistes. Tanmateix, per acabar de posar-les al seu lloc, recordem que els 4.414 milions en set anys no arriben ni a 1/3 part del dèficit fiscal anual de Catalunya, i els 7.358 milions en set anys són aproximadament la meitat del dèficit fiscal anual català. Misèria i companyia!!.
Avui he rebut, com a Alcalde d'Argentona, un document amb el logotip de la Generalitat de Catalunya, Departament d'Economia i Finances, amb targeta de l'Honorable Conseller Antoni Castells inclosa, sobre "El finançament en el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya". Semblaria, doncs, que ens ha de parlar del projecte aprovat pel Parlament, l´únic que ha estat aprovat fins ara per cap institució democràtica de Catalunya o de l'Estat espanyol.
Doncs no. Examinat el contingut resulta ser un pur i dur pamflet de propaganda sobre l'acord Mas-Zapatero de gener de 2006. Això si comparat amb el que va aprovar el Parlament i amb la proposta que en el seu moment va fer el Sr. Solbes. El document consta de tres petits volums: 1.-Principals aspectes; 2.- Els 9 punts essencials de la negociació; 3.- Comparació entre el text aprovat pel Parlament, la contraproposta del PSOE i l'acord de gener de 2006. Pel que sembla el Departament d'Economia i Finances hi devia tenir alguna cosa a veure amb el nefast acord esmentat (ei, segons la meva -i d'alguns altres- modesta opinió).
Pregunto respectuosament: és lícit parlar i defensar l'acord Mas-Zapatero sota el títol de "El finançament en el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya" quan l`únic projecte aprovat fins ara democràticament és el del Parlament de Catalunya?. Cal recordar que les Corts espanyoles encara no han aprovat res i que, a més, després cal fer un referéndum a Catalunya?.
Torno a preguntar molt respectuosament: és lícit, ètic i, si voleu, políticament correcte fer-ho amb el logotip i els diners del Departament d'Economia i Finances en lloc de fer-ho en nom propi o del partit que defensi aquesta postura?.
Crec que la resposta és no a totes les preguntes. Crec que aquí algú ha relliscat i hauria d'explicar-ho.
Honorable Conseller vagi per endavant el meu respectuós desacord, com a ciutadà i com a Alcalde. Aquest darrer ja el rebrà formalment per carta.
El pacte Mas-Zapatero és el que correspon a un mes de rebaixes. Això és especialment clar en el cas del finançament ja que, en contra del que diuen els defensors del pacte, aquest és una rebaixa immensa tant respecte al Pacte del Tinell, com a l'acord al que varen arribar els Consellers Castells-Huguet-Saura, com al text que va aprovar el Parlament el 29 de setembre de 2005.
Es pot veure clarament en el quadre adjunt, realitzat per la Comissió d'ERC que ha seguit el tema del finançament a l'Estatut i que publicava també el diari El Punt ahir diumenge:
COMPARATIVA DELS DIFERENTS MODELS DE FINANÇAMENT PACTATS
L'acord Mas-Zapatero sobre el model de finançament de Catalunya no permetrà disminuir el gran dèficit fiscal estructural del país (el 8/9% del PIB). Aquest era el principal motiu pel que tant els partits catalans que van aprovar el Projecte d'Estatut en el Parlament, o al menys així ho semblava aleshores, com la societat catalana, per boca de les seves principals organitzacions econòmiques, socials i cíviques, havien manifestat la necessitat de disposar d'un nou model de finançament per a Catalunya. És una constatació, àmpliament majoritària a la societat catalana, que només amb una disminució substancial del dèficit fiscal las empreses catalanes podran augmentar la seva productivitat i ser competitives i, al mateix temps, la població catalana, especialment la més necessitada, podrà millorar el seu benestar i la seva qualitat de vida. Amb l'acord Mas-Zapatero, Catalunya continuarà tenint un dèficit fiscal molt important ja que ni s'ha produït un canvi en el model de finançament vigent fins ara, ni tampoc existeix cap garantía d'un increment en els recursos financers que rebrà Catalunya. Així doncs, Catalunya -la seva gent i les seves empreses- continuarà vivint estressada por la falta de recursos que suposa un dèficit fiscal de la dimensió del que patim. ¿A on són ara les demandes de CiU, fins el 29 de setembre de 2005, de reduir el dèficit fiscal a la meitat?. ¿A què ha jugat el PSC en tot aquest temps si en un argumentari per a justificar el pacte ens diu que "els dèficits fiscals històrics i estructurals de capital públic (que no nega que existeixin) eren més una reivindicació de cara a la negociació que un text que poguéssim pensar que s'acceptaria"?.
A diferència del que es va aprovar en el Parlament de Catalunya, l'acord de finançament Mas-Zapatero no suposa cap canvi en el model de finançament de Catalunya. "Lo que hay son, dentro del actual modelo, algunos avances que caminan en la dirección de más autonomia fiscal...,estos avances no suponen un cambio de modelo" ha dit recentment Alfredo Pérez Rubalcaba. En relació al model aprovat pel Parlament, a l'acord Mas-Zapatero desapareix qualsevol referència a la disminució del dèficit fiscal o al reconeixement del deute històric i d'altres característiques diferencials del model de finançament a Catalunya. En relació a les inversions en infraestructures es limita en el temps (7 anys, ¿per què?) la seva relació amb el pes del PIB català, sense donar cap garantia si no es compleix el compromís. L'acord Mas-Zapatero significa més del mateix, més model LOFCA, es a dir, el que existeix actualment, amb alguns retocs de caràcter menor i que no afecten en absolut al nucli del modelo vigent. S'introdueix la LOFCA a l'Estatut aparentant que estan al mateix nivell, quan no té cap valor jurídic; és més, ara la LOFCA condicionarà l'Estatut des del seu propi articulat. Es passa de la recaptació de tots els impostos a Catalunya i d'una aportació de Catalunya a l'Estat per pagar els seus serveis i les seves competències a Catalunya, així com d'una aportació a la solidaritat, a una cessió a la Generalitat d'una part dels impostos recaptats per l'Estat a Catalunya: 50% del IRPF, 50% del IVA, 58% dels impostos especials. Així doncs, la Generalitat continuarà rebent de l'Estat una part dels impostos recaptats a Catalunya. Els criteris d'anivellament (o solidaritat), les necessitats de despesa, la capacitat fiscal o els nivells de serveis relatius a l'esforç fiscal de Catalunya, continuaran essent fixats per l'Estat (i/o pel Consejo de Política Fiscal y Financiera) de forma discrecional i independentment de la Comissió Mixta Estat -Generalitat. Aquesta Comissió, i per tant la bilateralitat Estat -Generalitat, passa a tenir unes funcions secundàries o testimonials respecte al model aprovat pel Parlament. A l'acord es limita la capacitat normativa de la Generalitat, tot i que s'obre la porta a la possibilitat d'augmentar la pressió fiscal a Catalunya, i disminueixen de forma clara les funcions d'una Agencia Tributària de Catalunya, que serà pràcticament igual a la actual Direcció General de Tributs, tot i que en el futur es podria, a partir de la decisió discrecional del Estat, constituir un consorci per a l'Agència Tributària a (que no de) Catalunya. La gallina no ha tornat en absolut a Catalunya i a més s'ha convertit en virtual.
És més, no hi ha cap garantia de que aquest acord suposi més recursos per a Catalunya. "Ahora el total va a ser el mismo, lo que varia es que la composición entre participación en impuestos y transferencias se altera a favor de dar más peso a la participación en tributos. Ni el Estado ni las comunidades autónomas tienen más, o tienen menos, en el año cero de la reforma...., habrá mecanismos de solidaridad, como el fondo de suficiencia, donde habrá más comunidades que aporten, como le va a pasar a la propia Cataluña" deia Miguel Ángel Fernández Ordóñez en una entrevista recent. Es a dir, Catalunya rebrà més de l'Estat en concepte d'impostos cedits -tindrà més autonomia fiscal, que no sobirania- però el seu fons de suficiència disminuirà en una quantitat equivalent, i podrà arribar a ser fins i tot negatiu; en qualsevol cas, els recursos que rebrà Catalunya en el primer any seran els mateixos que ara. En relació a l'augment d'inversió en infraestructures durant set anys pot suposar, com a molt, 3.000 milions de , es a dir, la meitat del cost de la Terminal 4 de l'Aeroport de Barajas: podrem fer mitja terminal a l'aeroport del Prat!!. No és seriós dir que "les garanties de l'augment de recursos seran l'actitud del President i del conjunt del govern espanyol" o que "no es possible fer quantificacions" sobre l'augment de recursos, però "s'haurà de suposar" que en tindrem més perquè "els fets (quins?) parlen por ells mateixos" com intenta argumentar el PSC.
Aquests dies he tingut ocasió de llegir l'últim llibre de Ramon Tremosa, "Estatut de Catalunya. Veritats contra mentides. Guia de defensa del nou Estatut i de valoració del nou model de finançament". Un llibre escrit abans de la gran retallada Mas-Zapatero, especialment en finançament, i en el que Ramon Tremosa ja ens avisa sobre el que podia passar. Un llibre útil i recomanable d'un dels economistes que, diuen, va aconsellar a CiU sobre el model de finançament en el tràmit del Parlament de Catalunya i que ara es mostra lògicament decepcionat tant a les seves intervencions a la radio com als seus articles al diari Avui. Ànims i força. Som molts, molts mes dels que es pensen -tot i que aquest diumenge o un dia d'aquests el "diari oficial" El Pais ens voldrà demostrar "científicament" el contrari-, els que creiem que la gran retallada ha estat la gran enganyifa, especialment pel que fa al model de finançament.
He llegit també el magnífic llibre de Stefan Zweig, un dels meus autors favorits, "Fouche. Retrat d'un home polític" amb una esplèndida traducció de l'argentoni Joan Fontcuberta.
El Parlament va definir un model de finançament híbrid, federal/confederal. Amb l'acord Mas-Zapatero hem tornat al model LOFCA, ara vigent, amb alguns retocs. Ho podem veure en alguns aspectes clau:
Cistella d'impostos
La proposta del Govern considerava com a recursos els impostos propis i els cedits. Una part dels rendiments dels impostos cedits -no superior al 50% dels cedits parcialment- s'atribuïa a l'estat pel finançament dels seus serveis i les seves competències, determinades bilateralment, per la Comissió Mixta. La proposta del Parlament feia un pas endavant ja que els recursos eren tant els impostos propis com tots els estatals suportats a Catalunya. Es mantenia l'atribució de Catalunya a l'estat però el percentatge l'establia la Comissió Mixta. A la proposta Mas-Zapatero es fan dues passes enrere: els recursos tornen a ser només els impostos propis i cedits (50% de l'IRPF, 50% de l'IVA, 58% dels Especials); desapareix totalment la transparència i la bilateralitat que suposava l'atribució a l'estat d'una part dels impostos catalans pels seus serveis i competències.
Agència Tributària
A la proposta del Govern, l'Agència Tributària de Catalunya era responsable de la totalitat dels tributs propis i cedits i es preveia una coordinació o consorciació entre Agències. A la proposta del Parlament eren els tributs propis i tots els impostos suportats a Catalunya i es preveia la col·laboració o els convenis entre administracions tributàries. A l'acord Mas-Zapatero són només els propis i els cedits totalment però sempre per delegació discrecional de l'Estat. Hi pot haver delegació i col·laboració, així com en dos anys un consorci entre administracions tributàries.
Solidaritat
A la proposta del Govern la Generalitat contribuïa a partir dels criteris de serveis similars per esforç fiscal similar, necessitats de despesa, capacitat fiscal, progressivitat, manteniment de l'ordre en rendes per càpita, transparència, avaluació quinquennal, amb un paper rellevant de la Comissió Mixta. La proposta del Parlament era igual, afegint-hi els criteris d'equitat i eficiència. A l'acord Mas-Zapatero hi ha un canvi de filosofia total ja que la Generalitat ja no contribueix a partir dels impostos recaptats per la seva Agència Tributària sinó que participa en el rendiment dels tributs estatals cedits. Tant les necessitats de despesa com la capacitat fiscal o els nivells de serveis relatius a l'esforç fiscal són fixats per l'Estat perdent el seu caràcter bilateral a través de la Comissió Mixta. Es mantenen els criteris de l'ordre en rendes per càpita, transparència i avaluació quinquennal.
En definitiva, com deia l'Elisenda Paluzié i el mateix Miguel Angel Fernández Ordóñez: no tenim canvi de model i tampoc tindrem més diners en el moment zero. Més endavant?: qui lo sà?.
Aquest es el títol de l'article, clar i entenedor, que la professora de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, fa avui al diari Avui, on queda molt clar que el pacte Mas-Zapatero en relació al finançament nomes es fum: no hi ha canvi de model i tampoc significa mes diners. A canvi de que s'ha fet el pacte??.
Avui, només cinc dies desprès del pacte Mas-Zapatero, el Secretario de Estado de Hacienda, el Sr Miguel Angel Fernández Ordóñez (conegut com a MAFO), que ha portat el pes de les negociacions sobre finançament per part del PSOE, ens deixa ben clar que aquest famós pacte és poc més que un brindis al sol. Ho fa en una entrevista que cal llegir al diari econòmic Expansión.
D'entrada ja ens deixa clar que es podia haber anat més lluny, que el pacte es queda curt, ja que ens podien haber donat més: "No hemos agotado el margen al que podemos llegar en cesión a las Comunidades Autónomas" ens diu, i també que "el sistema todavía queda por debajo de nuestros cálculos". També ens deixa molt clar que l'Estat no ens donarà més recursos econòmics sinó que ens quedarem amb els mateixos que tenim ara: "El Estado no se queda con menos. Las comunidades reciben ahora una cantidad en concepto de cesión de impuestos más un fondo de suficiencia que se suma. Ahora, el total va a ser el mismo, lo que varía es que la composición entre participación en impuestos y transferencias se altera a favor de dar más peso a la participación en tributos". Es a dir, com a màxim tindrem els mateixos diners que ara i en lloc de rebren pel fons de suficiència com fins ara, i quan comenci el nou sistema nosaltres haurem d'aportar diners al fons de suficiència estatal: "...habrà mecanismos de solidaridad, como el fondo de suficiencia, donde habrá más comunidades que aporten, como le va a pasar a la propia Cataluña". Només amb el pas del temps, i en la mida que l'economia creixi, podran anar augmentant els recursos: "En la medida en que una comunidad reciba más por IRPF,..., o el IVA aumente espectacularmente,..., las autonomias van a ganar más. Y no va a tener que ver con que sean ricas o pobres. Tiene que ver con el dinamismo de la economia". A més, la reforma va per llarg: "la implantación del nuevo sistema serà lenta. Habrà que ver cómo quedan el resto de los estatutos de autonomia. Y habrà que incorporar las reformas del sistema de financiación en la LOFCA". I de les balances fiscals (tot i haver-hi un compromís parlamentari) i la reducció del dèficit fiscal ni parlar-ne ja que a la pregunta sobre si es publicaran les balances fiscals respon amb evasives: "Yo el tema de las balanzas fiscales no lo mezclaria con la financiación".
Així doncs, amb aquest pacte no hi ha ni canvi de model de finançament, ni reducció del dèficit fiscal, ni agència tributària única, ni recaptació de tots els impostos, ni augment de la transparència del model, ni tant sols més recursos, ni més "peix al cove": com a molt una mica de morralla barata. I alguns encara s'atreveixen a dir que aquest pacte és superior a la proposta inicial del tripartit en el model de finançament. Son els mateixos que ja el 29 de setembre van presentar una última proposta -que alguns guardem amb zel- per arribar a un acord en finançament, de rebaixes des del punt de vista polític i tècnicament pobre. El model de finançament de l'Estatut aprovat pel Parlament és fill del model inicial del govern de Catalunya i ho és també gràcies a que l'esmentat 29 de setembre els partits del govern no varem acceptar -per coherència política i tècnica- les rebaixes que s'oferien des de CiU a canvi del plat de llenties d'uns quants articles del Títol de Drets i Deures que, pel que sembla, afecten a la moral catòlica.
Per tant, per aquestes raons entre d'altres, des d'ERC: diem no al pacte Mas-Zapatero; continuem manifestant la nostra voluntat de negociar fins al final per aconseguir un bon Estatut i un model de finançament com cal; i manifestem el nostre desencant, la nostra pèrdua de confiança, respecte a les promeses no complertes pel president Zapatero, tant pel que fa a l'aprovació de l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya com pel que fa a l'España federal i plurinacional que sembla anar desapareixent progressivament.
I ara a continuar governant i explicant l'obra de govern del Govern de Catalunya.
Catalunya aporta molt més a l'estat espanyol del que hauria d'aportar pels serveis i competències que l'estat presta o té a Catalunya. Actualment Catalunya fa una aportació a l'estat equivalent al 12,4% del seu PIB i al 71,6% dels impostos estatals recaptats a Catalunya. En canvi, el que Catalunya hauria d'aportar seria del 3,8% del PIB i del 22,2% dels impostos estatals a Catalunya. Aquesta és la magnitud de la tragèdia fiscal del nostre país. Almenys una part, ja que aquestes magnituds no inclouen les aportacions en solidaritat de Catalunya
Aquestes són les principals conclusions de l'estudi de la professora de la Universitat de Girona, Ester Martínez,presentat aquesta setmana per l'Institut d'Estudis Socioeconòmics de la Fundació Josep Irla. Aquest estudi permet avançar en la concreció del model de finançament inclòs en la proposta de reforma del Estatut aprovada el passat 30 de setembre pel Parlament de Catalunya. L'objectiu de la proposta no era tant un augment de recursos financers sinó un canvi de model. Un model que augmenti la transparència dels comptes estatals i eviti l'arbitrarietat de l'actual que, en el cas de Catalunya ha derivat en una discriminació fiscal sense precedents a Europa. Un dels elements d'aquest canvi de model implica determinar el percentatge d'atribució d'impostos a l'Administració de l'Estat per a finançar dos conceptes: els serveis que presta l'Estat a tot el territori i la quota de solidaritat amb les altres CCAA que correspon a Catalunya pel seu major nivell de renda.
Recordem que la proposta de model de finançament de l'Estatut és una aposta per la transparència. Els catalans no podem continuar sense saber en què es gasten els nostres impostos. Ja no estem parlant de recursos, estem parlant de principis democràtics bàsics. Ara es tracta de canviar de model i no de fer un simple maquillatge del model actual.
El model de finançament està en el moll de l'os del Projecte d'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. És un dels elements clau perquè Catalunya només podrà avançar nacionalment, econòmicament i socialment si tenim un bon model de finançament. La competitivitat de les empreses i la productivitat de l'economia en depenen. El benestar i la qualitat de vida de les persones i les famílies també. Per tant, com que la nació som les persones i les nostres relacions a tots els àmbits, només podrem avançar realment des d'un punt de vista nacional amb un bon model de finançament.
El que va aprovar el Parlament és potent i ambiciòs, però també realista i possible, tant econòmicament com jurídicament (el Consell Consultiu el va considerar constitucional). És, doncs, una qüestió de voluntat política. Ni més ni menys. Des d'aquest punt de vista, l'anomenada "proposta Solbes" que va fer arribar el vicepresident del govern espanyol va ser molt decebedora: una autèntica bofetada a la proposició del Parlament de Catalunya. La "proposta Solbes" és un model de finançament totalment diferent i contradictori amb el "model català" aprovat pel 90% dels diputats/des del Parlament amb el vist i plau del Consell Consultiu, i només ha estat ben valorada pel PP. El "model català" proposa canviar l'actual model de finançament autonòmic per un model federal amb certs elements de bilateralitat. La "proposta Solbes" fa desaparèixer els elements fonamentals del "model català". És, doncs, inacceptable, com va dir el President Maragall. Hi ha, per tant, dues concepcions oposades del model de finançament. Catalunya vol canviar un model que ens perjudica i que no respon a les necessitats d'avui. La "proposta Solbes" considera que el model actual és adequat i només li calen canvis tècnics. No és fàcil trobar un "camp de joc" comú per a la negociació. A més, el govern espanyol ha incomplert el seu compromís de fer públiques les "balances fiscals regionals" abans de final de 2005. Un element més de falta de transparència que dificulta la negociació. Amb tot, s'ha d'intentar negociar, fins a l'últim moment, per aconseguir els punts fonamentals del "model català" i tenir un finançament just.
Tanmateix, la proposta que s'ha de discutir és, òbviament, la que va aprovar el Parlament de Catalunya. La desafortunada "proposta Solbes" és millor oblidar-la el més aviat posible. És d'esperar que el PSOE i el govern de l'estat mouran fitxa per a negociar, a partir de la proposta del Parlament, amb alguna nova proposició que es mogui en el mateix "camp de joc": el del canvi del model de finançament de Catalunya. En aquesta perspectiva tot es pot parlar i, segurament, és posible arribar a acords. Hi ha, però, una sèrie d'elements clau, de "parets mestres", del model de finançament que són les que ens donen les claus per saber si estem parlant o no d'un canvi de model que, recordem-ho, és el que es planteja des de Catalunya. És d'això que hem de parlar i no de simples canvis tècnics en el "model LOFCA" actualment vigent.
I, quins són aquests principis, aquests elements clau, aquestes "parets mestres"?. Primer, la jerarquía normativa de l'Estatut sobre la LOFCA en base als principis de proximitat i subsidiarietat. Segon, el principi de bilateralitat en les relacions econòmiques i financeres entre la Generalitat i l'Estat, a través de la Comissió Mixta d'Assumptes Econòmics i Fiscals entre les dues administracions. Tercer, la capacitat normativa efectiva de la Generalitat, directa o indirecta a través de la Comissió Mixta, sobre tots els impostos suportats a Catalunya. Quart, el reconeixement explícit dels aspectes diferencials del finançament de Catalunya i l'establiment de terminis per a la seva correcció: pel que fa a l'esforç fiscal, al dèficit fiscal històric, al dèficit estructural d'inversions de l'Estat. Cinqué, la creació de l'Agència Tributària de Catalunya que ha d'assumir la gestió, recaptació, liquidació i inspecció dels impostos a Catalunya. Sisé, el respecte al principi de transparència, amb l'establiment de criteris clars tant en l'aportació catalana al pagament dels serveis prestats per l'Estat a Catalunya com en l'aportació catalana a la cooperació interterritorial, tot respectant els principis de l'ordinalitat i de l'esforç fiscal relatiu. Seté, la responsabilitat competencial efectiva de la Generalitat en matèria d'hisendes locals tal com funciona en els estats federals, amb l'establiment de les limitacions corresponents a les lleis de bases estatals.
El model de finançament és un element clau del Projecte d'Estatut aprovat pel Parlament. Catalunya només avançarà des del punt de vista nacional, econòmic i social si tenim un bon model de finançament. El que va aprovar el Parlament és potent i ambiciòs, però també realista i possible.
El "model català" proposa canviar l'actual model de finançament autonòmic per un model federal amb certs elements de bilateralitat. Des d'aquest punt de vista, l'anomenada "proposta Solbes" va ser molt decebedora. És un model de finançament molt diferent i antitètic amb el "model català" aprovat pel 90% dels diputats/des del Parlament amb el vist i plau del Consell Consultiu. Hi ha, per tant, dues concepcions contradictòries del model de finançament. Catalunya vol canviar un model que ens perjudica i que no respon a les necessitats d'avui. La "proposta Solbes" considera que el model actual és adequat i només li calen canvis tècnics. A més, el govern espanyol ha incomplert el seu compromís de fer públiques les "balances fiscals regionals" abans de final de 2005. Un element més de falta de transparència.
La proposta que s'ha de discutir és, naturalment, la que va aprovar el Parlament de Catalunya. La "proposta Solbes" és com si no hagués existit. Se suposa que el PSOE i el govern de l'estat voldran negociar, a partir de la proposta del Parlament, i posaran sobre la taula, explícitament o implícitament, alguna nova proposició en el marc del canvi del model de finançament de Catalunya. Des d'aquesta perspectiva tot es pot parlar i negociar i, esperem que sigui possible arribar a acords. La qüestió fonamental, però, és saber si estem parlant o no d'un canvi de model, que és el que s'ha posat sobre la taula des de Catalunya. És d'això que s'ha de parlar i no només de canvis tècnics en el "model LOFCA" actualment vigent.
Tots ho sabíem. Ara nomes s'ha confirmat una vegada mes a partir del dictamen dels experts a la Comision Ejecutiva Federal del PSOE. El tema mes important i el que plantejara mes problemes a Madrid serà el del model català de finançament.
Recordem que la primera batalla ja va ser si calia o no calia incloure el model de finançament a l'Estatut. Ara, ja tothom ho te clar: era i es imprescindible per garantir un finançament just, per disminuir el dèficit fiscal i, amb ell, les principals debilitats i limitacions actuals de l'economia i la societat catalanes a l'actualitat. Nomes amb un nou model de finançament es podran exercir realment les competències i drets necessaris per assegurar, d'una banda, la modernització econòmica i de les infrastructures i equipaments i, de l'altra, la millora del benestar de les persones i les famílies de Catalunya.
Un model que, segons el Consell Consultiu es plenament constitucional. Els dos únics detalls que varen ser considerats no constitucionals s'han eliminat. A mes, en contra del que sosté el dictamen esmentat, una lectura política (ja que no n'hi ha d'exclussivament tècniques) oberta de la Constitució permet, sens dubte, que a l'Estatut es reguli el sistema de finançament de Catalunya. Com passa, per exemple, a Navarra i a Euzkadi.
Volem un model de finançament propi: el que hi ha al projecte de reforma de l'Estatut, el model català. No tenim cap inconvenient en que aquest model sigui diferent dels altres, del de les comunitats de regim comú i de les forals. Però tampoc necessitem tenir cap exclusiva. També ens semblaria be que altres comunitats autònomes volguessin aplicar el nostre model o agafar-lo com a base per a definir el seu.
El dijous es va fer la reunió oficial dels membres del tripartit en relació al finançament. La proposta actual aprovada per la Comissió del Parlament es la del tripartit. Per tant, sembla clar que, en aquest tema, li toca moure fitxa a CiU. Sobre aquest tema hi ha hagut dos articles d'opinió molt interessants els darrers dies: el d'Elisenda Paluzie a l'Avui de 2 de setembre ("El finançament i l'Estatut") i el de Jordi Pons a La Vanguardia de 3 de setembre ("Ambicion y claridad").
Molt interessants les entrevistes d'aquest diumenge al Conseller Primer, Josep Bargalló, a l'Avui i al Conseller d'Economia, Antoni Castells, a El Periodico. El Conseller Primer molt clar però també molt prudent, com es habitual i, en la meva opinió, com cal. El Conseller Castells també molt en la seva línia, tot i que massa repetitiu, pel meu gust, respecte a que s'hauran de tenir molt en compte les opinions del Consultiu. Especialment tenint en comte que posen en qüestió alguns articles de la seva, i la nostra, proposta de finançament. O es que per alguna raó ja li va be que s'hagin posat en qüestió justament aquests articles?. El Consultiu no pot substituir en cap cas les decisions polítiques. I ara ja no es el moment de dictamens jurídics. Ara es l'hora de les decisions i els pactes polítics.
Interessant també, en la seva línia habitual, l'article d'en Jordi Barbeta a La Vanguardia d'avui ("Animo que ya falta poco").
Entre els darrers articles opinió sobre l'actualitat política catalana m'han interessat, com quasi sempre, tant el d'en Joan Subirats ("Septiembre") a El Pais de 1 de setembre, com el d'en Salvador Cardus ("Qualsevol cosa menys "històric"") a l'Avui de 2 de setembre. Tanmateix, no acabo d'estar d'acord ni amb un ni amb l'altre. Hom esperaria que en Salvador Cardus hagués tornat de vacances una mica menys pessimista, davant del país i de la vida. Però, cadascú es com es i les visions critiques, fins i tot les que sempre (o quasi) son molt critiques, son positives.
Molt afinat també l'article de Joan B Culla a El Pais de 2 de setembre sobre els problemes d'incivisme a Barcelona ("El colapso de un modelo ciudadano"). Des del meu punt de vista, tanmateix, parlar de colapse em sembla una mica exagerat.
Finalment, em permeto recomanar un intel.ligent article de The Economist (www.economist.com) d'aquesta setmana titolat "George Maynard Bush" tot jugant amb el nom d'en Bush i d'en John Maynard Keynes, ja que en Bush esta aplicant una política mes aviat keynesiana, de dèficit públic, mes pròpia normalment de governs demòcrates a USA o de governs d'esquerra a Europa.
