ERC és l’esquerra catalana independent, com ja hem comentat diverses vegades (1 i 2). Però ERC és també l’esquerra catalana responsable, tant al govern com a l’oposició, i això també ho hem comentat abans.
Alguns han volgut vendre que ERC al govern era sinònim de soroll i d’inestabilitat. Però, això no és cert, ni als molts ajuntaments on ERC governa ni tampoc al govern de la Generalitat. Esquerra ha governat i ha governat bé, com dèiem nosaltres mateixos o comentava Salvador Cardús fa poques setmanes. Des de que ERC va ser expulsada del govern, el bipartit ha fet molt soroll, ha creat molta inestabilitat i ha tingut un comportament notablement sectari. Mentre ERC va ser al govern, ara ja està clar que l’origen de les frivolitats i problemes eren bàsicament el President Maragall i el seu entorn i, per tant, la màxima responsabilitat la té el PSC. Es parla de l’entrevista de Carod amb ETA però, es pot discutir la seva raó de fons quan ara Zapatero i el govern del PSOE estan fent exactament el mateix i molta gent, que va ser crítica amb Carod, ara els hi riu les gràcies??. D’altra banda, la tasca de l’oposició ha estat enormement agressiva, destructiva i sectària, com mai fins ara des de el retorn de la democràcia. Un model d’oposició típic del PP, al que s’ha apuntat, amb la fe dels conversos, també CiU. És un model d’oposició típic de la dreta quan perd el poder, com s’ha pogut comprovar a l’àmbit espanyol o també al de molts municipis.
Tanmateix, ERC és l’esquerra catalana responsable. Perquè ERC vol canviar les situacions d’injustícia social, de limitació dels drets personals , socials i nacionals. I per això ERC és la garantía i la seguretat de la millora permanent; de que cal continuar avançant. Qui no progressa de forma contínua acaba perdent el tren. L’estabilitat més gran s’aconsegueix mitjançant la millora contínua i tranquil la, sempre cap a cotes més altes de llibertat i de justícia. ERC és la garantía del progrés i de l’innovació, a través d’un govern eficaç i eficient, i amb sensibilitat social i nacional de forma simultània.
Esquerra ha estat la primera i la principal impulsora de la reforma de l’Estatut i de l’autogovern. Una gran part dels avenços que inclou aquest “nou” Estatut retallat van ser impulsats per Esquerra al Parlament.
Esquerra va ser coherent al denunciar la retallada del projecte del 30 de setembre de 2005 i les greus limitacions del “nou” Estatut aprovat, que avui ja s’han fet paleses en temes molt importants com les inversions en infraestructures, el aeroport, els trens de rodalies, la immigració, etc.. Per això, va demanar el vot negatiu al “nou” Estatut, tot assumint uns importants costos polítics. Una postura que en el seu moment va ser poc compresa per determinats votants d’ERC, però que avui, un cop es van demostrant les seves molt importants limitacions, entenen un nombre cada cop més gran de persones.
Tanmateix, al contrari del que diu José Blanco i altres, Esquerra serà la principal garantía del desplegament del “nou” Estatut, així com de la resistència davant de les noves retallades que poden venir del Tribunal Constitucional, del Congrés dels Diputats o del propi govern de Madrid en el moment de concretar el seu desenvolupament. Això ja ho ha fet Esquerra, per exemple amb la llei de política lingüística que, malgrat no votar-la a favor, va ser la primera a aplicar-la de forma efectiva.
D’altra banda, el desplegament del “nou” Estatut suposa desenvolupar o reformar un centenar llarg de lleis i mesures legals tant a Madrid com a Catalunya. Esquerra, doncs, buscarà, tal com ha apuntat Carod-Rovira, guanyar “espais de sobirania” respecte a l’Estat espanyol, per tal d’aconseguir competències (immigració, infraestructures, relacions internacionals, etc.) i un model de finançament just i suficient, en la línia del que es va aconseguir el 30 de setembre de 2005 amb l’Estatut del Parlament.
Dijous 21 de setembre a 2/4 de 8 del vespre al Centre Cívic “Escoles de Palou” a Granollers: ens hi apleguem unes 150 persones per a fer una nova sessió d’”Esquerra t’escolta” amb la presència de Josep Lluís Carod-Rovira. A mi em toca moderar una taula, com també més tard, a les 10 del vespre, ho repetirem a Canet de Mar, a la carpa permanent que hi ha a l’entrada del municipi; de nou ens hi apleguem també unes 150 persones.
A Granollers som unes 10 persones a
la taula. Hi
ha gent de la capital comarcal, de Montmeló, Vilanova de la Roca, Vallromanes i altres poblacions del Vallès Oriental. A la meva taula surten moltes propostes pel nou govern de la Generalitat, tant en polítiques econòmiques, com socials, culturals o territorials i mediambientals. Desprès, quan els diferents moderadors fan el resum de les propostes de totes les taules podem veure com a totes s’ha treballat molt i bé.
Més tard a Canet de Mar, on l’Oscar Figuerola obre amb un poema de Joan Vinyoli, hi ha molta gent del municipi, però també dels dos Arenys, Sant Pol, Sant Cebrià de Vallalta i altres municipis d’aquesta zona del Maresme. També es treballa molt i bé i deu n’hi do la quantitat i la qualitat de les propostes que surten.
Tant a un lloc com a l’altra tanca la sessió en Josep Lluís Carod-Rovira. Fa unes intervencions que il·lusionen, que fan vibrar, que estan fetes des de les conviccions profundes, però també des de les emocions i els sentiments. En Josep Lluís torna a estar en plena forma, com en els seus millors temps. I quan està bé és, sens dubte, el millor dels polítics en els mítings i en les entrevistes. Des del juny fins ara Esquerra remunta i en Carod, com en Puigcercós, torna a estar en un moment molt bo. Encara donarem una sorpresa a més d’un i de dos. I, com sempre, ens faltarà una mica de temps (el temps en política és terrible) per a acabar-ho de rematar i donar encara una sorpresa més gran.
Desprès d’haver anat a unes quantes sessions d’”Esquerra t’escolta” crec que aquesta campanya ha estat un gran encert. En total, i sempre amb la presència d’en Carod o d’en Puigcercós, Esquerra haurà escoltat, de forma directa, a quasi 20.000 persones, alguns militants, però la gran majoria simpatitzants i votants del partit. Crec que la immensa majoria dels que han vingut ho han valorat molt positivament i una bona colla han pres consciència de la necessitat d’actuar com a difusors de les idees i propostes d’Esquerra entre els seus amics, familiars i coneguts. L’efecte “taca d’oli” ens hauria de permetre arribar a la gran majoria dels nostres 650.000 votants per tal d’aconseguir que ens tornin a votar. Malgrat els errors que hem pogut cometre, Esquerra ha fet moltes coses bé, tant al govern com en la defensa dels interessos de Catalunya a l’hora de discutir l’Estatut. Només tres mesos desprès de la seva aprovació molta gent està prenen consciència de les seves limitacions, de que és una presa de pèl: per exemple, en immigració, en finançament o en inversions en infraestructures, com es veu a partir de les crisis de l’aeroport i de les rodalies de RENFE. Esquerra es mereix, doncs, una segona oportunitat.
Ahir al vespre vaig moderar una taula en una nova sessió de la campanya d’ERC, “Esquerra t’escolta”, celebrada a la ciutat de Vic. Hi participaren unes 200 persones, repartides en 20 taules, originàries principalment de Calldetenes, Santa Eugènia de Berga i el mateix Vic, tot i que també hi havia gent d’altres pobles de
la comarca. Aquesta
és la segona sessió que s’organitza a Osona i encara n’hi ha prevista com a mínim una tercera.
A la meva taula, els simpatitzants (6) triplicaven els militants(2) i s’hi va produir un debat molt viu, intens i apassionat sobre l’actualitat política: les posicions polítiques d’ERC; les dels altres partits actuants avui a Catalunya; les coses fonamentals que haurien de preocupar al nou govern de Catalunya. En tots els casos les opinions van ser molt interessants i entre les coses que més preocupaven a la gent de la meva taula hi havia, sens dubte, la immigració i la salut pública. Desprès varem poder comprovar que, en moltes coses coincidíem amb les conclusions de les altres taules i, en moltes d’altres, les reflexions eren complementàries. Tothom valorava molt positivament el fet que es fes una campanya d’aquest tipus, quin objectiu fonamental és el d’escoltar a la gent.
Per acabar, en Joan Puigcercós va fer una intervenció final molt aplaudida, que va ser molt fonamentada i políticament profunda, i de la que m’agradaria destacar algunes idees (a les que modestament he afegit alguns comentaris propis):
Primer, ERC ha d’anar contracorrent. En cap cas no ho fem perquè ens agradi. Ben al contrari, anar a contracorrent no és
mai còmode. Ara
bé, ERC és l’únic partit independent de Madrid, es a dir, som l’esquerra catalana independent, tal com dèiem fa pocs dies i també abans de l’estiu. De la mateixa manera, ERC és també l’esquerra catalana responsable. I ser responsable avui vol dir que a vegades has d’anar a contracorrent. Que a vegades t’has d’enfrontar al govern de Madrid o a alguns poders “fàctics” –econòmics, polítics i socials- per tal d’aconseguir el que interessa i necessita la Catalunya d’avui. El que volem i necessitem la gran majoria de les catalanes i els catalans d’avui. Unes empreses i una economia competitives i una societat del benestar i uns serveis a les persones de qualitat.
Segon, hi ha alguns temes importants que avui ens han de preocupar especialment. La deslocalització industrial i la necessitat d’un model econòmic propi adequat i productiu; això suposa més i millor formació professional, més desenvolupament de la recerca i la societat del coneixement; més i millors infraestructures, tal com hem explicat recentment. La necessitat d’una regulació i control ferms de la immigració, amb una definició clara dels drets i deures propis de la nova immigració. La disminució de la precarietat laboral i l’augment de les facilitats de l’accés a l’habitatge, molt especialment en el cas dels joves.
Tercer, som una nació i, com ja han fet palesos diversos episodis aquest estiu, l’Estatut ja ha quedat curt. La crisi de l’aeroport de la que ja varem parlar, la crisi de la immigració a la que també hem fet referència i la crisi de les adopcions al Congo n’han estat exemples molt clars.
Quart, des de que ERC està fora del govern la Generalitat ha deixat de governar. D’una banda, ha desaparegut totalment davant de Madrid quan ha calgut plantar cara al govern d’España per a defensar els interessos de Catalunya. I mentrestant, ens van prenen el pèl tal com comentàvem. D’altra cantó, com a molt s’ha dedicat a gestionar els afers quotidians que, benèvolament, Madrid ens deixava, talment com si es tractés d’una diputació provincial qualsevol. Però el govern de la Generalitat és –i ha de ser- molt més que això: ha de governar i no només gestionar, ha d’il·lusionar a la gent amb projectes de govern que resolguin els seus problemes quotidians, però també que responguin a les necessitats de Catalunya com a país; que ens permetin ser un país cada cop més ric i cada cop més lliure. Perquè, per més que alguns s’entestin en el contrari, la governança social i la governança nacional continuaran anant agafades de la mà pels segles dels segles, com ahir ens recordava en Salvador Cardús.
En Joan Puigcercós va acabar la seva intervenció recordant, recordant-nos a tots, que CiU i el PSC disposen d’un ampli ventall de suports entre els grans poders “fàctics” –econòmics, polítics i socials- als que els hi agradaria que tirés endavant la “psoevergència”. En canvi, ERC només pot comptar amb la gent, amb la bona gent del país que, com la d’ahir vespre a Vic, volem una Catalunya més rica, més plena i més lliure.
Una altra vegada, tant o més que el 2003, és l'hora d'ERC.
Tant Artur Mas com Durán i Lleida, és a dir CiU, fan una aposta clarament conservadora: són el catalanisme conservador. Un conservadorisme que ens podria portar a una crisi de la societat del benestar a Catalunya. Al mateix temps, ja ens avisen, de forma molt clara, que si necessiten els vots del PP per a assolir la Presidència de la Generalitat els faran servir sense cap manía. És a dir, CiU és igual a catalanisme conservador més dependència de l'España del PP.
Fins que arribin les eleccions, peró, pot ser que ens facin encara algún joc de mans, com ara votar a favor dels pressupostos del PSOE de 2007. Però aixó forma part d'una partida que ja està acabada: Zapatero es comprometía a fer fora del govern a ERC i a fer que Maragall no es tornés a presentar; Mas es comprometia a acceptar el "nou estatut rebaixat" i a aprovar els pressupostos de 2007. Un empat a 2.
Montilla està reconvertint, de forma ràpida, el PSC en el Partit Socialista Andalús (PSA-PSOE), és a dir en el PSOE pur i dur. Ha entrat en una vía ràpida de progressiva dependència del PSC del nacionalisme español del PSOE. I aixó podria provocar un trencament nacional a Catalunya. És a dir, Montilla i PSC és igual a dependència de l'España del PSOE.
També en aquest cas podria ser que Montilla ens fés algun joc de funambulisme, com ara un acord descafeinat sobre la gestió de l'aeroport o algunes inversions en infraestructures que figura que negociaria el candidat-diputado español en el proper Pressupost de l'estat.
Per tant, només votant ERC el proper 1 de novembre podrem evitar ser cada cop més depenents d'España, sigui l'España del PSOE o sigui l'España del PP. Perqué només amb ERC serem independents de qualsevol partit espanyol. Perqué només ERC és l'esquerra catalana independent.
Ah, per cert, "JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI", tot seguint la campanya que ha iniciat en Xavier Mir.
Ahir al vespre es va fer el primer acte de la campanya d'ERC, "Esquerra escolta" al Maresme, i concretament a les 9 del vespre al Casal Nova Aliança de Mataró, amb la presència i intervenció de Josep Lluís Carod-Rovira. Erem unes 170 persones, repartides en 13 taules cadascuna amb un ponent, que erem bàsicament persones de l'Executiva Nacional i també de l'Executiva comarcal.
Jo vaig fer de ponent en una taula amb el doble de simpatitzants que de militants del partit. La discussió sobre el paper d'ERC en el proper futur i sobre els principals missatges i propostes de govern que hauria de fer va ser viva, dinàmica i molt enriquidora. Jo en vaig quedar molt content i crec que la gent que estava a la taula també. Desprès, els 13 ponents varem exposar breument les conclusions de cada taula: pràcticament a totes varen sortir temes prou importants i interessants i a moltes d'elles coïncidents.
Finalment, en Josep-Lluís Carod-Rovira va cloure l'acte amb una intervenció profunda, brillant, intensa i amb molt sentit de l'humor. Va anar desgranant moltes idees, però jo en voldria destacar dues. Primera, tenim un país sense un poder econòmic i polític potent i independent; la majoria dels dirigents, econòmics i polítics del país, no tenen la consciència -ni la voluntat- de la importància i la necessitat de que siguem un país normal, es a dir, amb capacitat lliure i independent per decidir el nostre present i el nostre futur. Segona, la gent d'ERC podem anar amb el cap ben alt, hem d'anar amb el cap ben alt, pel que hem fet, tant en el govern com també com a partit, amb independència que s'hagin pogut cometre alguns errors: perquè, qui és que no en comet i molt més greus -Carmel, política agrària, vaga de metges, aeroport, immigració,...- sense que n'assumeixin les responsabilitats, que moltes vegades tampoc s'els hi demanen com es fa amb ERC??; anem doncs a les eleccions al Parlament de Catalunya amb la voluntat d'aconseguir uns grans resultats i, òbviament, esperant que en Mas i en Montilla estiguin disposats a votar el nostre candidat a President de la Generalitat. Perquè, a qui pensa votar en Mas??, a en Carod o a en Montilla??; i, a qui pensa votar en Montilla??, a en Carod o a en Mas??. Aquestes són les preguntes que cal començar a fer-lis.
La obra feta pel govern sorgit del Pacte del Tinell ha estat molt important i la gran majoria dels Departaments han funcionat bé, i fins i tot molt bé. En aquest sentit, és interessant explicar-la en comparació amb la que va fer CiU en els seus 8 darrers anys. Tanmateix, hi ha hagut, com és lògic, disfuncions. Les més importants han estat les de coordinació i comunicació.
Vist en perspectiva s’ha de reconèixer que segurament era massa agosarat intentar encetar una nova forma de govern a la Generalitat i, simultàniament, plantejar la reforma político-institucional que suposava fer un nou Estatut adequat a les necessitats de Catalunya avui. Des del cantó positiu, tanmateix, tenim un text potent i ambiciós, l’Estatut de Parlament, com a punt de referència del que Catalunya vol i necessita avui. En canvi, el nou Estatut no és bo ni és el que necessitem, especialment en finançament i en infraestructures. Tanmateix, s’ha d’aplicar i ERC és el partit que li pot treure més suc. Aquesta és la posició central a Catalunya i ens situa a la centralitat de la política catalana.
La tasca principal, ara, passa a ser la construcció d’una majoria social nacional pel sobiranisme. I, en aquest àmbit, hi té un paper central el partit. Mentrestant, als governs s’han de tirar endavant les polítiques públiques, les polítiques pròpies de la societat del benestar: educació, sanitat, serveis socials, habitatge, integració de la immigració, seguretat pública, etc..
En aquest sentit, ERC ha de marcar el seu perfil propi, diferenciat, la seva singularitat. ERC és l’esquerra catalana independent. Hem d’articular: un projecte polític útil i atractiu, un catalanisme ambiciós en front del catalanisme conformista, el catalanisme de destí enfront del catalanisme d’origen, un catalanisme del benestar per a la majoria de la població, un projecte nacional inclusiu, un catalanisme de convivència i integració, un projecte de regeneració democràtica, una visió nacional del territori.
En tot el procés des d’ERC s’han fet algunes errades, però han estat equivocacions de partit. Mentrestant, altres han fet errades que afecten a Catalunya com a país: CiU i PSOE/PSC retallant l’Estatut de Parlament fins a deixar-lo net com una patena.
El nostre problema no és haver fet una opció pel No, que hauríem de tornar a fer, sinó que actualment se’ns ha volgut associar amb la inestabilitat. Tanmateix, la última "maragallada" en la convocatòria de les eleccions és una demostració més que no ha estat ERC la causant de les possibles crisis en el govern.
La gran majoria dels nostres votants (i també els d’altres partits) que van optar pel Sí o l’abstenció, no haurien entès cap altre postura d’ERC que no hagués estat el No.
L’Estatut no és bo ni és el que necessitem, especialment en finançament i en infraestructures. Tanmateix, s’ha d’aplicar i nosaltres en som els garants, com ja ha passat amb la llei de política lingüística. ERC és el partit que li pot treure més suc a l’Estatut. Aquesta és la nostra posició què ens sitúa en la centralitat de la política catalana.
2 -. De cara al futur ERC és la única força de l’esquerra nacional independent i independentista. Aquest és un actiu que fa el nostre discurs més vigent que mai. Especialment després de la defenestració de Pascual Maragall i de l’ànima catalanista del PSC.
3 -. Cal recuperar els valors (republicans) de la política catalana des d’una perspectiva de l’esquerra nacional enfront de la seva progressiva emadrilenyització” i eamericanització” (neocons).
4 -. És necessari un treball estratègic en tots els sectors essencials de la societat catalana: sectors econòmics; empresaris, directius i professionals; mitjans de comunicació; àmbit sindical; immigració; etc...
5 -. A curt termini no es pot tornar a plantejar la reforma jurídico-política de les relacions entre Catalunya i Espanya. Tanmateix, hi ha la possibilitat d’obrir negociacions parcials o per temes: finançament, LOFCA, infraestructures, aeroports,...
La tasca principal, doncs, passa a ser la construcció d’una majoria social nacional pel sobiranisme. I, en aquest àmbit, hi té un paper central el partit.
Mentrestant, als governs – i hem de tenir clar que, sempre que es pugui, es fonamental ser-hi - s’han de tirar endavant les polítiques públiques, les polítiques pròpies de la societat del benestar: educació, sanitat, serveis socials, habitatge, integració de la immigració, seguretat pública, etc..
6 -. ERC ha de marcar el seu perfil propi, diferenciat, la seva singularitat. ERC és l’esquerra catalana independent que ha d’articular:
un projecte polític útil i atractiu,
un catalanisme ambiciós en front del catalanisme conformista,
el catalanisme de destí enfront del catalanisme d’origen,
un catalanisme del benestar per a la majoria de la població,
un projecte nacional inclusiu, un catalanisme de convivència i integració;
un projecte de regeneració democràtica,
una visió nacional del territori.
7 -. ERC ha de tenir vocació de majoria, vocació de govern. ERC ha de ser decisiva.
8.- Tradicionalment, la política catalana s’ha analitzat a partir de dos eixos (o dimensions) fonamentals: l’eix catalanisme-espanyolisme i l’eix esquerra-dreta.
Hi ha, però, la dimensió obertura-tancament cap a la societat, la tercera dimensió, que inclou també l’eix capacitat de generar il·lusió de canvi-manteniment del estatu quo”, que ha tingut i continua tenint una gran importància a l’hora de definir les posicions polítiques, i conseqüentment el vot, d’una part molt important de la ciutadania.
No hi ha dubte que durant molts anys la figura de Jordi Pujol ha representat per a molta gent una obertura cap a la societat i una capacitat de generar il·lusió col·lectiva que anava molt més enllà del que representava el seu partit o la seva coalició, CiU. El 1999, Pasqual Maragall va representar molt bé aquests valors, amb diverses plataformes ciutadanes de suport, i va aconseguir uns magnífics resultats. El 2003 és Josep-Lluís Carod-Rovira i ERC qui aconsegueixen ser els màxims exponents de l’obertura i de la il·lusió col·lectiva de la ciutadania, amb l’inestimable suport de eCatalunya 2003” i eCarod president”, tot arribant als millors resultats del partit des de la República.
Una vegada més, els resultats de les eleccions de la propera tardor vindran condicionats per la posició dels ciutadans i ciutadanes del país en relació als eixos catalanisme-espanyolisme i esquerra-dreta. Però molt especialment hi jugarà un paper fonamental la capacitat dels diferents partits i candidats d’obrir-se a la societat i de generar il·lusió col·lectiva. La tercera dimensió tornarà a ser decisiva.
9.- Des d’aquesta perspectiva, que suposa també avançar cap a la majoria social per a l’autodeterminació/sobirania, són molt importants i urgents l’obertura i la capacitat de generar il·lusió a la societat.
10 .- ERC ha de fer una campanya de proximitat amb l’objectiu fonamental d’escoltar a la gent i de incorporar les seves aportacions tant al programa com als missatges fonamentals de la campanya. Es tracta de mobilitzar a tot el partit, als seus militants, simpatitzants i votants, per a arribar al màxim número possible de persones.
Sobre els comentaris al bloc.
A més de no estar d'acord amb el meu anterior bloc, m'han fet saber que un lector es queixa perquè en aquest bloc no s'hi poden fer comentaris. Sobre aquesta qüestió m'agradaria precisar el seguent:
1.- Tothom té la llibertat d'obrir un bloc amb comentaris o no. Només faltaria!!!. 2.- Si algú té interès en fer comentaris pot obrir el seu propi bloc. 3.- Si hi ha algú al que no li agrada un determinat bloc sempre té la llibertat de no llegir-lo. 4.- I sobretot, obrir un bloc que admet comentaris vol dir, per respecte als que fan els comentaris, tenir el temps de llegir-los i/o contestar-los. Jo no disposo d'aquest temps actualment i per aixó, per respecte als demés, el meu bloc no és, avui encara, interactiu
Hi ha alguns temes als que, des d’ERC, un cop feta l’anàlisi i l’autocrítica corresponent, convé que hi posem el punt i final i que, per tant, a partir d’ara ens preocupem només del futur.
Sobre el Pacte del Tinell i el Govern catalanista i d’esquerres.
1 -. El Pacte de Tinell i el GCE van ser una opció estratègica d’ERC que crec que va ser correcte. Es tractava d’acabar amb la identificació entre Catalunya i el nacionalisme conservador que, durant massa anys, s’havia instal·lat en l’imaginari col·lectiu de molts catalans i catalanes. El catalanisme és molt més que el nacionalisme conservador; és també l’independentisme/sobiranisme i el federalisme/confederalisme. Calia, doncs:
un canvi de règim polític per tal que participessin en el govern de Catalunya les forces catalanistes que no són el nacionalisme conservador;
una alenada d’aire fresc en el Govern de la Generalitat;
fer aparèixer les contradiccions entre l’ànima catalanista i l’ànima espanyolista del PSC.
2 -. Quan es va formar el GCE alguns intel·lectuals del nacionalisme conservador van augurar que a la política catalana desapareixeria l’eix catalanisme-espanyolisme i que només quedaria l’eix dreta-esquerra. Res més lluny de la realitat. En el procés de negociació de l’Estatut s’ha aguditzat el conflicte de la relació entre Catalunya i Espanya, l’eix catalanisme-espanyolisme, fins a límits mai coneguts en el postfranquisme.
3 -. La obra de Govern feta ha estat molt important i la gran majoria dels Departaments d’ERC han funcionat bé, i fins i tot molt bé, tot i que amb diferències quantitatives, qualitatives i, també, de etempo” polític.
En aquest sentit, cal explicar la nostra obra de govern en comparació amb la que va fer CiU en els seus 8 darrers anys.
Tanmateix, hi ha hagut, com és lògic, problemes i disfuncions. Els més importants, des del meu punt de vista, han estat els de la coordinació en el govern, la coordinació govern-partit i la política de comunicació d’ERC tant al govern com al partit.
4 -. També ha estat molt important la feina feta a Madrid. Només el retorn del papers de Salamanca i els avenços en el català a la Unió Europea ja són un actiu molt important. Tanmateix, s’han aconseguit moltes altres coses bàsicament en polítiques socials i en infraestructures.
Hem d’explicar, també, la feina feta a Madrid en comparació amb la que va fer CiU en els seus 8 darrers anys.
5 -. Vist en perspectiva -i ara és molt fàcil dir-ho- hem de reconèixer que, essent només la tercera força política al Parlament, segurament era massa agosarat intentar encetar una nova forma de govern a la Generalitat i, simultàniament, plantejar la reforma político-institucional que suposava fer un nou Estatut adequat a les necessitats de Catalunya avui.
Des del cantó positiu, tanmateix, tenim un text potent i ambiciós, l’Estatut del Parlament, com a punt de referència del que Catalunya vol i necessita avui. Per tant, sabem el que hem d’anar aconseguint en la negociació entre Catalunya i Espanya. Ja hem vist que no era possible tenir-ho de cop i, per tant, es tracta d’intentar aconseguir-ho per parts, a trossos, al mateix temps que anem avançant en la creació i consolidació d’una majoria social de caràcter nacional i sobiranista. És el punt de coincidència a curt termini d’aquesta majoria social nacional catalana.
Algunes reflexions sobre l’Estatut i el paper d’ERC.
1 -. En el procés d’elaboració i negociació de l’Estatut – i és fàcil dir-ho ara quan tot ja ha passat - s’han comés algunes errades importants.
Unes són el producte d’un excés de confiança a l’hora d’analitzar la situació política:
Pensar que el PSOE i Rodríguez Zapatero podien ser federalistes o plurinacionals.
Confiar en que CiU podria ser sobiranista, aguantar el tipus a Madrid o retirar l’Estatut.
D’altres són el resultat d’una incorrecta gestió del etempo” polític:
Confiar durant massa temps en que el PSOE (Zapatero- Rubalcaba) anirien més enllà desprès del pacte Mas-Zapatero. Si una cosa que val 100 algú els hi rebaixa a 25, difícilment en pagaran més.
No aprofitar l’onada de la manifestació del 18 de febrer per a prendre posició clarament pel No, tenint en compte les postures anteriorment esmentades de CiU i PSOE.
Massa dubtes a l’hora de definir la posició davant el referèndum.
2 -. Tenint en compte aquestes consideracions hi havia un nombre important de dificultats objectives pel No a l’Estatut:
Sempre és més fàcil dir Si que dir No, en política i en la vida en general.
El cansament i les ganes d’acabar tot el procés de l’Estatut.
L’estímul al vot de la por per part dels partits del Sí: la por al PP i la por al ebuit” si no s’aprovava l’Estatut.
La posició clarament favorable al Sí dels mitjans de comunicació tradicionals (televisions, ràdios, premsa escrita,...), així com del eestablishment” econòmic, polític, mediàtic i cultural. (En canvi, les posicions critiques a l’Estatut eren clarament majoritàries a la xarxa, un mitjà que encara és molt minoritari, però).
El desencant i el desconcert de molta gent davant de l’Estatut retallat i de les actuacions dels dirigents polítics.
El conformisme pragmàtic de molta gent: eÉs una petita millora...”; eVal més això que res...”, etc.
La inèrcia fatalista a partir del que preveien les enquestes: eIgualment guanyarà el Sí...”
3 -. La campanya del PSC ( eSí, guanya Catalunya; No, guanya el PP”, o també eSi guanya Catalunya, no guanya el PP”) va ser, crec, magnífica des del punt de vista tàctic (PP contra Catalunya) i en clau espanyola (Rajoy contra Zapatero), però òbviament no des del punt de vista estratègic i a llarg termini dels que creiem en la necessitat de crear una majoria social nacional a Catalunya.
Una campanya que no va mobilitzar a una part important dels votants del PSC però sí als votants de CiU i també a una part dels d’ERC cap al Sí. ERC no va ser capaç d’arrastrar a tots els seus votants cap al No, tant per les causes objectives esmentades com per errades pròpies, però amb la seva explicació argumentada de les limitacions de l’Estatut de la Moncloa va aconseguir que una part significativa s’abstingués o votés en blanc.
4 -. Sembla clar que el 18 de juny, a més dels vots nuls, en blanc i els No, hi ha molts Si ecrítics” i abstencions ecrítiques”. Tots ells saben que l’Estatut de la Moncloa no és el que volem i, encara més, no és el que necessitem els catalans i les catalanes avui.
És un vot del desencant i el desconcert, del conformisme pragmàtic i de la inèrcia fatalista.
Quina diferència amb la il·lusió, l’orgull, l’emoció i l’esperança de la majoria de catalans i catalanes quan el 30 de setembre de 2005 s’aprova l’Estatut del Parlament o quan el 2 de novembre de 2005 aquest es defensa a Madrid de forma unitària per tots els partits catalans de tradició democràtica.
5 -. Tanmateix, des del punt de vista d’ERC:
El No al referèndum ens ha fet perdre l’exclusivitat en la basa de fré al PP de la que fins ara gaudíem.
El No al referèndum ha suposat una certa ruptura emocional amb una part del nostre electorat.
No hem sabut treure tot el rendiment de la tasca d’ERC respecte a l’Estatut.
Amb el canvi de Maragall per Montilla, el PSC perd una part del seu plomatge catalanista. És un pas més des d'un cert catalanisme, suposadament federalista, representat per Maragall, cap a una major dependència del PSC respecte del PSOE. Amb aquest canvi, si vol guanyar, el PSC haurà de maldar per a mobilitzar els votants del cinturó metropolità. Els que van a votar a les eleccions a les Corts espanyoles, però no a les del Parlament de Catalunya, i que el PSC tampoc va aconseguir mobilitzar per anar a votar la reforma de l'Estatut. Aixó suposarà una "espanyolització" de la campanya del PSC a les eleccions al Parlament i una àmplia utilització del tàndem Montilla-Zapatero (per cert, el seu millor candidat). Una tàctica apropiada també si el PSC no pot formar govern i ha de governar amb CiU a Catalunya (o deixar que CiU governi), mentre que el PSOE ho fa també a Madrid.
Mentrestant, ERC -l'esquerra catalana independent- redefineix el seu perfil propi en el nou cicle polític que comença. Es tracta de recuperar la centralitat política i tornar la il.lusió i l'esperança en el futur a aquells grups socials que ara han caigut en un cert desconcert que alimenta el conformisme i el fatalisme. La perspectiva a mig termini és la construcció d'una majoria social nacional pel sobiranisme. A curt termini es tracta, d'una banda, de garantir l'aplicació i el desenvolupament (i sempre què es pugui la superació) del nou estatut; d'altra banda, de definir i aplicar les polítiques pròpies de la societat del benestar per a la majoria de la població: habitatge, serveis socials, educació, sanitat, seguretat pública, immigració, etc.. ERC vol ser decisiva. ERC vol governar per a satisfer de la millor manera possible les necessitats actuals de les nostres empreses i la nostra economia, per a donar els serveis necessaris per a millorar el benestar de les persones, per a modernitzar la nostra societat. Per a fer el que Catalunya i la gran majoria de la seva gent necessitem. I per això es fa el tàndem electoral Carod-Puigcercós, un ticket que suma i que és el més potent que pot presentar el partit. Perque ERC, en aquest nou cicle, hi vol guanyar.
Alguns polítics i propagandistes de la "psoevergència" insisteixen en què ERC no és un partit de govern. La insistència és tant gran què ja es veu què ni ells s'ho creuen i intenten allò tant vell de repetir moltes vegades una mentida per tal de què sembli què és veritat. Fan pura propaganda de la pitjor classe.
ERC és un partit de govern. Per no parlar de la història, recentment ho ha demostrat a bastament a molts municipis, consells comarcals i diputacions de Catalunya, des de fa anys. Hi ho ha demostrat també en aquests dos anys i mig en el Govern de
la Generalitat. Només
assenyalant les principals realitzacions de l'obra d'aquest govern a les conselleries de ERC tenim: les lleis i el pla d'equipaments comercials, l'Agència Catalana de Consum, les plataformes per a la internacionalització de l'economia catalana; l'estímul a la recerca (Parc de Recerca Biomèdica) i a l'extensió de la xarxa telemàtica a tot el territori; l'augment impressionant dels recursos als ajuntaments i el Llibre Blanc de
la Funció Pública
; el Pacte Nacional per a l'Educació, la construcció de 30.000 noves places d'Escola Bressol, la construcció de nous centres escolars, la convocatòria de milers de places de professors; la llei d'atenció a la infància i la adolescència i el projecte de llei de Serveis Socials; la política de joventut, d'equipaments esportius, respecte a les seleccions catalanes, de política lingüística; la llei de
la Oficina Antifrau
de Catalunya què la "psoevergència" no deixarà néixer, desgraciadament; etc..
I perquè quedi clar a alguns què prediquen el contrari: això és obra de les Conselleries d'ERC en el Govern de Catalunya. Per tant, el mèrit és solidari d'aquest Govern. Com també són coses aconseguides per aquest Govern: la Llei de Barris, el retorn dels papers de Salamanca, etc.. ERC també ho sent com la seva obra de Govern. Els ciutadans i ciutadanes ja jutjaran què ha fet cadascú i de qui són els mèrits i les errades.
El "statu quo" és incapaç d'entendre a ERC. Com tota organització o qualsevol persona, ERC fa coses què estan bé i altres què no ho estan tant, i fins i tot algunes què poden constituir errades. Fins aquí res què no sigui normal. Tanmateix, crec què hi ha dues coses què la sociovergència no entén ni entendrà mai, perquè forma part d'una cultura política què no és la seva. Primer, ERC és un partit radicalment democràtic en el sentit què avui ens explica el blocaire "Fent la viu viu"; el què no vol dir què no hi hagi algunes actuacions què poden ser criticables des d'aquest punt de vista en algún moment determinat. Segon, com diu avui Saül Gordillo al diari El Punt, ERC està plantejant avui una revolta democràtica al país què hi ha molts ciutadans i ciutadanes què estan disposats a seguir: de rebuig a l'Estatut de la Moncloa i de reivindicació d'un futur nacional a partir de l'Estatut del Parlament i del dret a decidir.
