ambFilosofia

Hi ha força raons per sospitar que no només no estem sortint de la crisi sinó que s’estan gestant les condicions per una nova crisi financera.

En aquest bloc hem fet sempre la distinció aristotèlica entre crematística i economia. La crematística té a veure amb l’acumulació de diner, l’economia amb la gestió de l’«oikos». L’economia parla de necessitats humanes, de recursos, de tecnologies, de producció de béns; parla de la gestió, en última instància, del nostre planeta en relació a la vida i als humans. La crematística parla del PIB, del valor monetari de la producció, sense considerar si aquesta producció són béns o mals. Bé, amb algunes excepcions flagrants, per exemple el valor monetari de la producció i distribució de droga no entra en el PIB, tot i que en alguns països és la principal font d’ingressos.

Els nostres experts crematístics quan parlen de la crisi, només miren la crematística i ens diuen que ha començat la recuperació. Però si mirem les dues cares, el valor d’ús i el valor de canvi i no caiem en el fetitxisme del diner, les coses apareixen diferent.

Yanis Varoufakis,reconegut economista greco-australià de reputació científica internacional, autor del llibre, El Minotaure Global, per molts crítics la millor explicació teòrico-econòmica de l’evolució del capitalisme en les últimes 6 dècades, ens diu que «les estadístiques prediuen una “recuperació”: la recuperació en termes reals del PIB, la qual, en realitat, és una caiguda nominal del PIB que sembla una recuperació a causa de… la deflació.»

És a dir, El PIB nominal s’obté a partir del valor de canvi de les mercaderies a preus corrents, del moment actual. El PIB real s’obté a partir del valor de canvi de les mercaderies a valors constants, agafant com a base un any de referència, en el cas de la UE l’any 2001. Si en un període de deflació, de baixada de preus, el mateix lot de mercaderies el calculem primer com a PIB nominal, en el moment actual, i després com a PIB real, per a l’any en curs, com que a causa de la deflació el PIB nominal serà més baix que el PIB real, haurem obtingut un creixement del PIB sense que l’economia hagi millorat. Pura màgia.

A més la UE, no ha fet res per controlar el descontrol del capital financer que ens va portar a la crisi. Ens diuen que tornen a guanyar diners; però la quantitat de gent treballant no augmenta. Simplement estan intentant noves bombolles que un dia o altre esclataran.

Hi ha força raons per sospitar que no només no estem sortint de la crisi sinó que s’estan gestant les condicions per una nova crisi financera.

Ja dèiem en un post anterior, Quo vadis, PSC?, que en l’explicació d’aquestes posicions del PSC hi intervenia un factor psicològic. Podríem afegir, també, que en algun dels seus dirigents trobem clars elements de narcisisme?.

Les teories psicoanalítiques de S. Freud han rebut una crítica demolidora en la seva pretensió de cientificitat per part, entre altres, de K. Popper que afirma que no són falsables, ja que tenen explicació per qualsevol cosa que passi només després que s’hagi produït. Alguns estudiosos, fins i tot, han arribat a afirmar que Freud era un farsant que s’inventava i amagava proves.

Però si no li demanem aquesta cientificitat a la psicoanàlisi i només la valorem com a teories filosòfiques sobre l’ésser humà amb caràcter heurístic, és a dir, suggeridor de possibles hipòtesis comprovables, podem considerar-la prou interessant.

Què ens podria suggerir la psicoanàlisi sobre la crisi del PSC?

Ja dèiem en un post anterior, Quo vadis, PSC?, que en l’explicació d’aquestes posicions del PSC hi intervenia un factor psicològic. Podríem afegir, també, que en algun dels seus dirigents trobem clars elements de narcisisme?.

En el narcisisme, inspirant-nos en la psicoanàlisi, podríem distingir tres característiques importants:

1. L’objecte de satisfacció no es busca fora d’un mateix, actuant sobre la societat catalana, sinó en un mateix, en la pròpia contemplació, en la pròpia actuació interna, en els propis esdeveniments interns. És un plaer auto-eròtic.

2. El narcisisme correspon a etapes pre-edípiques i es lliga a les etapes oral i anal del desenvolupament de l’individu. En la fase oral la satisfacció s’obté devorant (el propi partit), succionant, incorporant. No sempre aquesta vida interna serà plenament satisfactòria, a vegades, hi poden haver endarreriments i decepcions que portaran el nen a la ràbia i la rebequeria. En la fase anal la satisfacció s’obté expulsant els ja digerits i sotmetent-se a les normes del bon comportament que dicta la higiene (PSOE).

3. L’actitud narcisista va acompanyada, finalment, d’una visió superficial de la realitat. En les etapes superiors de desenvolupament el nen aprèn que per maximitzar i assegurar la seva satisfacció ha d’aprofundir en la realitat i anar, més enllà de la succió i l’expulsió directes, fins a una realitat molt més complexa com és la seva relació amb la mare i el pare. Llavors el nen agafa una visió més profunda de la realitat, les conseqüències de la qual ha de contrastar amb l’experiència empírica directa. El narcisista, fixat en ell mateix, és incapaç d’entendre les complexitats de les seves relacions amb la societat.

Aquests elements psicològics podrien ajudar-nos a entendre determinades actuacions de determinats dirigents polítics del PSC ?

«la meva intuïció em diu que l’agressió que he rebut és fruit d’un estat de fanatisme i de crispació social», «vaig intuir que no et trobaves bé», «la meva intuïció em diu que hem de girar a l’esquerra», «ho sé per intuïció», i així successivament podríem posar més exemples de formes de parlar informals.

Habitualment la paraula «intuïció» és el nom de cert tipus d’experiència no gens fàcil de descriure. Tenim una convicció de certesa, una espècie d’il·luminació interior, i immediatament estem certs que el que ens arriba en aquesta il·luminació és veritat.

¿És acceptable la intuïció quan pretén afirmar un saber?. ¿És acceptable concedir la veritat d’una proposició per intuïció?. No és l’existència d’una experiència personal allò que qüestionem, sinó allò que es pretén saber per mitjà d’aquesta experiència.

Podem posar dues importants objeccions:

¿Què passa si les intuïcions de diferents persones entren en conflicte?. Si jo afirmo una proposició, pretenent que la conec per intuïció, vostè pot afirmar igualment la contrària pretenent conèixer-la també per intuïció. ¿Com ho resolem?. Si no ens movem de la intuïció no hi ha manera de decidir quina de les dues intuïcions en conflicte és correcta. No hi ha cap criteri en la mateixa intuïció que ens permeti distingir entre afirmacions vertaderes i falses; i pot portar, per tant, no a un diàleg sinó a una baralla.

Quan vostè diu «ho sé per intuïció», això no explica realment com ho sap. La paraula «intuïció», quan s’utilitza per justificar un pretès coneixement, en realitat ens deixa tant a les fosques com abans. Seguim sense saber com aquesta persona ha arribat a saber el que diu que sap. Tota referència a la intuïció ens dóna dret a concloure que «No sap com ho sap (si és que ho sap)». Com a explicació és totalment buida. Quedar-se en la paraula «intuïció» és simplement utilitzar-la per no explicar, fent creure l’existència d’un coneixement que no existeix.

El concepte «fraternitat» no es troba en la filosofia clàssica. El seu origen es troba en el cristianisme, del qual és absolutament central. S’ha dit que alguna cosa semblant podem trobar en l’estoïcisme, però no és el mateix, ja que l’estoïcisme, de tradició socràtica, condemna les passions i es mou en l’equació virtut=saber.

En Sant Agustí veiem que la fe és primer que el saber, cal creure per saber, “Si no creieu, no entendreu”, negar-se a creure indica que l’individu es troba en una situació de pecat i sense la gràcia divina. Sant Pau afirma que tots els homes necessiten la justícia de Déu, ja que la humanitat, tota, ha pecat. Tots els no creients estem sota condemnació. Els passos que han conduït a la caiguda són evidents: una vegada vam conèixer Déu (Rom 1:19-20), però en no adorar-lo i servir-lo, les nostres ments es van enfosquir (Rom 1:21-22). La ceguesa espiritual ens va conduir a la idolatria – v. 23, i la idolatria ens va portar a la corrupció moral.

Necessitem la justificació divina, però com ens indica sant Agustí, el dany del pecat original fa absolutament necessària la gràcia divina per poder fer el bé i viure d’acord amb els manaments. I un d’aquest manaments és la caritat (origen de la fraternitat), fins al punt que Agustí diu: “estima i fes el que vulguis”.

Per tant, la veritable fraternitat està reservada només als creients cristians.

Però la caritat cristiana no exigeix la eliminació de les injustícies. “El meu regne no és d’aquest món”. El cristianisme declara el mal, la injustícia, com impossible d’eliminar en aquest món, cal l’acceptació-resignació davant del mal com a inevitable. Ens hem de posar al costat dels que pateixen, patir amb ells, però no podem crear la bona societat. Així els no cristians no podem assolir aquesta fraternitat, ni la república es pot plantejar la real i efectiva consecució de la justícia.

En canvi, en la tradició de la filosofia clàssica, filla de la república democràtica, hi ha la profunda convicció que l’equació saber=virtut=felicitat té solució i ens porta a la bona societat; ens caldrà, en tot cas, un nou concepte de «fraternitat».

La proposta republicana de Constitució inspirada en la justícia es basa en la construcció de la bona societat. I en tant que l’objectiu final de la societat és el propi individu, la bona societat té com a objectiu el bé individual, la bona vida individual.

El primer valor republicà, la primera condició necessària per fer possible la bona vida és la llibertat. Llibertat per poder construir-se un mateix com a ésser humà, per assolir el propi bé, sense imposicions de poders aliens, sigui el poder de l’estat o el poder de grups oligàrquics sobre el mercat i les condicions de vida de les persones. Això vol dir que la República intervé a fi que no es consolidi cap grup de poder oligàrquic que pugui instrumentalitzar el mercat o l’Estat i pugui llevar-me la llibertat de construir-me el propi bé. Aquest concepte de llibertat exigeix i ens porta a l’altre valor del republicanisme, la igualtat entesa no com a igualitarisme material, sinó com la no existència dins la societat de grups que puguin coartar la llibertat d’altri, i l’existència de les condicions que permetin a tots de construir el propi bé.

Llibertat i igualtat em permeten construir el meu «oikos», una economia, base de la bona vida. L’«oikos» és un espai privat, un tipus de propietat, que em dona sobirania sobre la meva vida i em permet la construcció personal. En una societat agrícola podríem acostar l’«oikos» al concepte de «masia»: unitats d’autoproducció, de seguretat, que proporcionen el recursos necessaris per a una bona vida. Només els que assoleixen el propi «oikos» són pròpiament ciutadans de la República.

Aristòtil o Ciceró, consideren que només uns pocs poden assolir-lo, llavors, ens proposen una república oligàrquica. Locke, Adam Smith, J.S. Mill, Rousseau, Kant, Marx aposten per una república democràtica. L’estat, a banda de garantir la llibertat i la igualtat, busca l’extensió general d’accés al propi oikos, construint un mercat, una planificació i uns dret socials orientats a aquest fi.

Basant-nos en el criteri de la justícia, és justa l’autodeterminació dels pobles?. La Constitució espanyola és injusta en aquest aspecte perquè no reconeix el dret a l’autodeterminació i podem, per tant, en justícia, desobeir-la?

Com bé diu l’amic AMG, Aristòtil afirmava: “entre amics no es plantegen les qüestions en termes de justícia, i entre els justos és imprescindible l’amistat”. I això és perquè entre amics cadascun dóna més del que seria estrictament de justícia; i aplicar la justícia al cas concret, fugint de la rigidesa, demana equitat, que exigeix amistat.

Però anem al primer pas, a la norma general, basant-nos en la justícia, és justa l’autodeterminació dels pobles?. La Constitució espanyola és injusta en aquest aspecte perquè no reconeix el dret a l’autodeterminació i podem, per tant, en justícia, desobeir-la?

Examinaré tres criteris de justícia (avui només un) i mantindré que tots ells, avui dia, ens portarien a afirmar el dret a l’autodeterminació dels pobles.

J. S. Mill (filòsof liberal) basa la justícia en el concepte d’utilitat: la màxima felicitat pel màxim nombre. Per ell els drets són coses la possessió de les quals la societat humana està obligada a garantir i a protegir. La utilitat de la justícia està en què marca el terreny de joc dins el qual és possible la recerca de la felicitat (el bé). Els drets (justícia) tenen prioritat sobre la recerca directa de la utilitat (felicitat) general. Aquest drets fan referència a la base mateixa de la nostra existència, garanteixen la nostra seguretat vital.

Afirmo la utilitat prioritària, avui dia, de la pau i la llibertat individual, i afirmo que el dret a l’autodeterminació dels pobles deriva d’aquest dos valors.

La llibertat individual és un dret polític fonamental, ja que només l’autodesenvolupament ens fa plenament persones, capaces de llibertat moral (que no es deixen emportar per l’egoisme i els desigs animals) i capaces d’accedir a nivells superiors d’humanització. Si neguem a un poble el dret de votar sobre el seu futur col·lectiu resulta clar que estem negant l’autodesenvolupament dels individus que s’hi identifiquen i, per tant, la seva llibertat individual. Per Mill no és acceptable limitar la llibertat individual ni tant sols per al bé (felicitat) col·lectiu.

La utilitat de la pau i la concòrdia entre els pobles, avui dia en plena globalització, és deriva del fet que són imprescindibles per assegurar la seguretat vital dels individus. Negar el dret a l’autodeterminació a un poble contra la seva voluntat només es pot fer sobre la base de la violència explícita o implícita, i és posar en perill la pau i la concòrdia.

Des d’un punt de vista utilitarista, tant la pau com la llibertat individual demanen reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles.

Ara bé, no voldria defugir els problemes que presenta una teoria de la utilitat.

Que entengui la utilitat general del dret a l’autodeterminació no vol dir que el senyor Valls (primer ministre francès) consideri, en un càlcul d’utilitats egoista per França, més útil no dir-ne res o parlar de populisme. Problemes lligats a dilemes com el del presoner.

Tanmateix intentem determinar l’increment de felicitat. Resulta clar que per calcular la utilitat general, a nivell europeu, d’una Catalunya que exerceix el dret d’autodeterminació no ens podem limitar a un optim de Pareto, a dir que tothom hi guanyaria i que ningú resultaria perjudicat, ja que, segons afirmen, l’Estat espanyol en resultaria perjudicat. Ens cal poder sumar les utilitats de cadascú en aquesta situació, ens cal poder quantificar-les, i poder determinar que la utilitat general sumada és més gran. Però ¿com calculem objectivament (i no en abstracte com hem fet en principi) el valor quantitatiu (cardinalment i no ordinalment) d’aquestes utilitats?.

Deia Sòcrates que dialogar no és simplement parlar i escoltar. No és fer llargs discursos l’un després de l’altre. I encara menys, discutir amb la intenció de plaure la graderia.

Dialogar és saber donar i prendre raons. És a dir, l’objectiu del diàleg és buscar conjuntament la fonamentació racional per rebutjar o acceptar una proposició.

I parlo de raons veritables, no de falses raons com l’opinió de la majoria o del més fort que no són criteris ni per la veritat, ni per la justícia.

El diàleg no comença posant línies vermelles, sinó precisament acceptant el dret de l’altre a prendre decisions unilaterals, no forçades, és a dir reconeixent l’altre com a ésser lliure i igual. Acceptant com a únic criteri la fonamentació racional.

Aleshores, dir que no tenim dret a l’autodeterminació perquè la Constitució no ho permet no és cap raó i només ens portaria a preguntar: i això és just?

Ens cal pensar un criteri de justícia. Un criteri per dir: això és just, allò és injust.

El feixisme posa com a criteri de justícia, la voluntat del més fort. És un despotisme.

Si la democràcia posés com a criteri de justícia només la voluntat de la majoria, seria un despotisme.

Kant ens diria que ens cal un criteri que pugui ser acceptat per qualsevol ésser humà en tant que som éssers racionals, lliures i iguals. I aquest criteri és el que ens ha de permetre jutjar si una acció és justa o injusta.

El model BCN World és el conegut model de creixement econòmic basat en el negoci immobiliari, el model que ens ha portat a la crisi on som ara.

De moment el model representa una entrada i creació de diner, via crèdit i hipoteques, que s’inverteix en el totxo i tot el que gira al seu voltant. Produeix un creixement econòmic: es construeix i es produeix una bombolla immobiliària.

Tanmateix arriba un moment que els diners i les rendibilitats generades per la bombolla immobiliària s’han de fer reals. Però les cases no són unitats productives, no són empreses exportadores, en el moment que esclata la bombolla, quan ja no hi ha nous compradors disposats a pagar més, són més aviat despeses invendibles. La dialèctica. Entendre la crisi.

Per tant, que el negoci funcioni dependrà totalment del fet que els casinos siguin rendibles: aquesta rendibilitat no pot provenir dels autòctons empobrits, dependrà del fet que els servidors dels mercats globals, els que s’han enriquit amb la crisi, vinguin en multitud a BCN World. Barcelona World i els alienígenes. I això a mig termini no es produirà.

El model de creixement econòmic insostenible imposat pels mercats està col·lapsant. Es calcula que hi ha 2 bilions d’euros a la UE que no troben on invertir-se. Aquell món de creixement infinit s’ha acabat, no tornarem enrere. El canvi climàtic, la crisi ecològica, els efectes de la destrucció de la vida sobre el planeta, ja és aquí; el col·lapse del model econòmic basat en els combustibles fòssils ja és aquí. Els experts només discuteixen l’abast del tsunami. I entendreu que en ple tsunami, un BCN World no té cap pervindre, no hi haurà prou clients.

Anem a considerar la sentència del TC espanyol contra la declaració de sobirania del Parlament des de la perspectiva de la dialèctica de l’amo i l’esclau de la filosofia de Hegel.

Hi ha dues consciències enfrontades que es troben l’una davant de l’altra. Una exemplificada per la sentència del TC espanyol, l’altra l’exemplificada per la declaració de sobirania del Parlament. Cada una d’elles vol que sigui reconeguda com a veritable per l’altra. La història ja ve de lluny en el temps, posem uns 300 anys. Aquestes consciències s’enfronten a mort, és dir, cadascuna d’elles demana l’anihilació de l’altra.

En un primer moment, el desig de supremacia de la consciència espanyolista és més fort i s’imposa físicament amb la conquesta (1714). La consciència catalana finalment es sotmet, però no mor, es retira al treball, a l’esforç per viure i sobreviure. L’una juga el paper d’amo (espanyolisme) l’altra el d’esclau (súbdits de la monarquia borbònica espanyola).

Tanmateix l’amo es troba frustrat en el seu reconeixement, en la seva espanyolitat. No li reconeix la superioritat de la seva consciència un igual, sinó un esclau, un sotmès. No es reconegut per la raó, sinó per la força. No pot estar cert de la seva consciència perquè l’ha imposada per la força, i això no és racionalment (humanament) satisfactori.

Igualment l’amo es troba frustrat en el seu desenvolupament econòmic. L’amo pot imposar un espoli fiscal i apropiar-se de bona part dels fruits del treball de l’esclau, però això fa que desenvolupi una economia parasitària, amb decisions irracionals i no eficients (infraestructures, energia, burocràcia, allunyament de la realitat).

Per contra, l’esclau es desenvolupa. Es veu obligat a treballar durament, a ser econòmicament i política eficient i racional. I així desenvolupa les seves capacitats i s’enforteix. No pot ni vol recórrer a la força per aconseguir el seu reconeixement. Ha de ser creatiu. Desenvolupa cultura. Ha d’apel·lar a la raó (de la comunitat internacional), a l’esforç, a la disciplina, i això li retorna la dignitat i la llibertat personal.

Així l’amo (espanyolisme) s’estanca i es debilita internament, esdevé animal. Per contra, l’esclau a través del treball i la raó va conquerint la llibertat, es va fent més fort i més humà.

Si els bancs poden crear diners, Entendre la crisi (1), ¿no pot el govern de la Generalitat crear diners i iniciar una política de creixement econòmic ecològicament sostenible orientada no als mercats i els seus servidors, Barcelona World i els alienígenes., sinó a les necessitats de les persones?

Anem a fer una descripció comptable de la creació de diners per part del govern de la Generalitat. Suposarem que es creen 16.000 milions € en pagarés ECO (Empresa per a la creació d’ocupació), liquidables, si es vol, a x mesos. L’euro compleix aquí la funció de l’or, la de reserva.

16.000	Disponible ECO’s             a                                         Capital Creació dels pagarés ECO per valor de 16.000 milions d’euros	16.000
1.600	Capital               a                           Exigible. Fons de Reserva Establir un fons del 10% per fer front als pagaments dels pagarés	1.600
1.600	Disponible pel Fons de Reserva       a                 Disponible Guardar realment 1.600 milions d’€ en € pels pagarés. Reserva Banc Central	1.600
	Compres Sanitat Compres Ensenyament Compres Generals        a                           Disponible ECO’s Compres del Govern a empreses que accepten com a condició el pagament en ECO’s. Aquestes compres representen un increment de l’activitat econòmica que sinó no es produiria.	4.800
11.200	Crèdits a empreses estratègiques      a      Disponible ECO’s Crèdits concedits amb la condició de ser retornats, no en pagarés sinó en €. Empreses que no compren fora del país (poden pagar en ECO’s) i que poden obtenir ingressos en €, per exemple: cooperatives energètiques d’energies netes i empreses culturals. També representa increment d’activitat econòmica.	11.200
	Ara es tracta d’aconseguir que aquests pagarés funcionin com a diners que fan circular l’intercanvi de les mercaderies. La Generalitat disposa del mecanisme per fer-los circular: els impostos. Es permet als ciutadans i empreses liquidar els seus impostos depenents de la Generalitat amb els pagarés ECO, cosa que farà que les empreses en general acceptin també aquests pagarés, almenys fins a l’import dels impostos que han de liquidar.
16.000	Disponible ECO’s            a           Impostos per més activitat Impostos d’activitat altra Pagament d’impostos amb ECO’s per part d’empreses i ciutadans en general. Volum dels ECO’s creats i posats en circulació	4.800 11.200
11.200	Disponible      a          Crèdits a empreses estratègiques Cobraments en € dels crèdits concedits en ECO’s. La gran sortida de divises (€) és a causa de les compres energètiques de gas i petroli. Si aquesta energia es produís al país mateix, aquests € representarien una entrada d’€. Han de ser, per tant, empreses d’energies netes que no han de comprar a l’exterior i poden fer els seus pagaments en ECO’s a empreses d’aquí que els acceptaran ja que amb elles, aquestes empreses podran pagar els impostos. Aquestes cooperatives energètiques cobren als seus clients en € i podran, per tant, tornar els seus crèdits en €.	11.200
	Disponible ECO’s         a                      Capital Creació de més pagarés ECO per valor de x milions d’euros. Quan més gran fos el volum de transaccions econòmiques que es realitzessin a través dels ECO’s més gran podria ser els volum de diners creats. Caldria una certa política mercantilista i uns acords amb la banca sobre c/c en ECO’s. El límit vindria donat per la gent disposada a treballar, les tecnologies disponibles i el tipus de béns a produir.

Imaginem que els mercats han acabat dominant el Planeta. Que la contrareforma laboral del neoliberalisme ha triomfat, que la força de treball finalment ha estat convertida totalment en mercaderia: flexibilitat, precarietat, minijobs, reducció de salaris, anihilació dels sindicats, restricció del dret de vaga, privatització dels serveis públics (salari social), etc.

El resultat, seguint Marx, serà l’alienació. La situació que en resultarà la podem resumir en quatre punts:

1er. Alienació respecte el producte del treball. L’individu com a persona queda reduït a res, no pot construir-se com a persona. Resulta en un simple portador, al servei de, la seva força de treball-mercaderia. Sanitat, ensenyament, habitatge, no existeixen com a dret, sinó com a mercaderia; amb un treball convertit en bé escàs i uns salaris per continuar en la pobresa, l’individu produeix els béns que determinen els poderosos, lluny de les seves necessitats materials i espirituals

“El treballador es converteix en un esclau del seu objecte […]. (L’alienació del treballador en el seu objecte s’expressa, segons les lleis econòmiques, de la següent manera: com més produeix el treballador, menys ha de consumir, com més coses valuoses crea, menys valor té ell i més indigne és; com més elaborat és el seu producte més deforme és el treballador; com més sofisticat és el seu producte, més bast és el treballador; com més poderós és el treball, més impotent és el treballador; com més espiritual és el treball més embrutit i esclau de la naturalesa esdevé el treballador).
L’economia nacional amaga l’alienació inherent al treball, sense considerar la relació immediata entre el treballador (el treball) i la producció. En efecte, el treball produeix meravelles per als rics, però produeix privacions per al treballador. Produeix palaus, però per al treballador coves. Produeix bellesa, però deformitats per al treballador. Substitueix el treball per màquines, però llança una part dels treballadors a un treball bàrbar, i converteix a la resta en màquines. Produeix esperit, però origina estupidesa i cretinisme per al treballador.” Manuscrits econòmico-filosòfics, XXII, 5

2on. Alienació respecte l’activitat vital. El treballador només pot decidir, autodeterminar-se, en el temps lliure, a l’hora de l’esbarjo; quan treballa és treball forçat, no pot construir el seu futur, sobreviu:

“El seu treball no és, per tant, voluntari, sinó forçat, treball forçat. Per això no és la satisfacció d’una necessitat, sinó només un mitjà per a satisfer les necessitats fora del treball. El seu caràcter estrany s’evidencia clarament en el fet que tan prompte com no hi ha una coacció física o de qualsevol altre tipus es fuig del treball com de la pesta. El treball extern, el treball en què l’home s’aliena, és un treball d’autosacrifci, d’ascetisme. […]

D’això en resulta que l’home (el treballador) només se sent activament lliure en les seves funcions animals, de menjar, beure i engendrar, i, a tot estirar, en les de tenir un habitatge, vestir-se, etc., però en les seves funcions humanes se sent només com una fera. Allò que és animal es fa humà i allò que és humà es fa animal.” Manuscrits econòmico-filosòfics, XXIII, 9

3er. Alienació com a ésser genèric, com a espècie humana. Dels punts anteriors se’n deriva que per la majoria dels humans, convertida la seva força de treball en simple mercaderia, el Planeta on viuen no és el seu Planeta, el món que construeixen no és resultat d’una activitat lliure i conscient, sinó resultat de la imposició dels mercats. La guerra amb el Planeta i la destrucció ecològica està servida.

“Per això precisament és només en l’elaboració del món objectiu on l’home s’afirma realment com un ésser genèric. Aquesta producció és la seva vida genèrica activa. Mitjançant ella apareix la naturalesa com la seva obra i la seva realitat. L’objecte del treball és per això l’objectivació de la vida genèrica de l’home, perquè aquest es desplega no sols intel·lectualment, com en la consciència, sinó activament i realment, i es contempla a si mateix en un món creat per ell. Per això el treball alienat, en arrancar a l’home l’objecte de la seva producció, li arranca la seva vida genèrica, la seva real objectivitat genèrica, i transforma el seu avantatge respecte de l’animal en desavantatge, perquè es veu privat del seu cos inorgànic, de la naturalesa.”. Manuscrits econòmico-filosòfics, XXIV, 1

4at. Alienació respecte els altres homes. Els punts anteriors porten al conflicte, als enfrontaments, a la guerra entre els humans:

“Una conseqüència immediata del fet d’estar alienat l’home del producte del seu treball, de la seva activitat vital, del seu ésser genèric, és l’alienació de l’home respecte de l’home. Si l’home s’enfronta amb ell mateix, s’enfronta també a l’altre. El que és vàlid respecte de la relació de l’home amb el seu treball, amb el producte del seu treball i amb ell mateix, val també per a la relació de l’home amb l’altre home i amb el treball i el producte del treball de l’altre.

En general, l’afirmació que l’home està alienat del seu ésser genèric vol dir que un home està alienat de l’altre, com cadascun d’ells està alienat de l’essència humana. L’alienació de l’home i, en general, tota relació de l’home amb ell mateix. només troba realització i expressió vertaderes en la relació en què l’home està amb l’altre. En la relació del treball alienat, cada home considera, doncs, els altres homes segons la mesura i la relació en què ell es troba amb ell mateix en tant que treballador.”

L’opressió dels mercats per si sola no genera el canvi social democràtic, sinó més aviat embrutiment, animalitat, destrucció de la natura, enfrontaments.

El projecte neoliberal de convertir la força de treball en una simple mercaderia com qualsevol altra (Les reformes laborals impulsades per la troika) fa impossible la democràcia perquè fa impossible l’home democràtic. Obre les portes, en conseqüència, a la demagògia i a la tirania (feixisme modern).

Podem considerar que els nivells de democràcia aconseguida en l’època contemporània són el resultat precisament de les lluites de les classes treballadores que van aconseguir alliberar la força de treball del seu caràcter de simple mercaderia, igual com els drets a la salut, a l’ensenyament, o altres drets socials bàsics.

La democràcia avança en la mesura que la força de treball deixa de ser una mercaderia i es consolida com un bé públic individual orientat a la construcció del propi espai privat econòmic (oikos, masia) individual que permet a aquest individu la independència individual, construir-se lliurement com a persona i participar assenyadament en la construcció d’un projecte col·lectiu que propicia el seu propi desenvolupament.

El projecte neoliberal és incompatible amb la democràcia.

Amb paraules diferents això ho trobem explicat tant a Aristòtil, com a Mill, com a Kant, com a Marx. Ho veurem en properes entregues.

L’Estat que actua injustament és cada vegada més dèbil. ¿Si els catalans ens mantenim ferms i decidits a exercir el dret a decidir, serà capaç aquest Estat injust d’intervenir a Catalunya per prohibir la consulta?

Que l’oligarquia estigui guanyant la lluita de classes, Barcelona World i els alienígenes., no vol dir que els estats, i concretament l’Estat espanyol, estiguin en bona situació, més aviat tot el contrari. El triomf de l’oligarquia representa el parasitisme dels humans per part dels mercats, Els alienígenes dominen la Terra. Els mercats són enemics dels estats en la mesura que aquests representen una voluntat col·lectiva dels humans que podria frenar el seu poder. On triomfen els mercats assistim a l’espoli de les institucions públiques.

Les causes que porten a la Crisi de la segona Restauració borbònica no han fet més que aprofundir-se. El pes de les retallades s’ha traslladat a les autonomies accentuant la crisi del model territorial. La deslegitimització de les institucions de l’Estat, per la seva manipulació partidista, és creixent. L’economia no remunta.

Malgrat el que digui la Troika, econòmicament la situació a Espanya és molt delicada i la de l’Estat és de fallida: El deute públic és ja del 100% del PIB i no para de créixer; els interessos d’aquest deute, a pagar fonamentalment a bancs alemanys i francesos, pugen més que el creixement del PIB previst; la morositat que suporta la banca no para de créixer i arriba als 192.000 milions d’euros tot i el transvasaments dels actius més tòxics al banc dolent, i amb l’abraçada de l’ós de l’Estat amb la banca, tots dos estan a un pas del precipici; les exportacions no creixen com s’esperava; diguin el que diguin, si no hi ha creixement per sobre del 2%, hi ha destrucció de llocs de treball. La reforma laboral l’únic que aconsegueix és rebaixar salaris i augmentar la precarietat.

Que la prima de risc pugi o baixi no depèn directament de la situació econòmica, sinó del context internacional pel capital especulatiu (ara mateix aquests capitals retornen des dels països emergents).

Les previsions més realistes davant d’aquest panorama són de deflació per a la economia espanyola. I la deflació és una molt mala notícia econòmica.

¿Si els catalans ens mantenim ferms i decidits a exercir el dret a decidir, pot aquest Estat en fallida intervenir a Catalunya per prohibir la consulta?

Hi ha una altra pista que ens confirma que el sistema de referèndums i sorteig dels càrrecs polítics realment proporciona democràcia: el sistema passa el poder polític als pobres (els no propietaris que han de vendre la seva força de treball). Plató ho constata com una evidència empírica inqüestionable. Teòricament també ha de ser així, ja que és una simple relació entre una mostra ben extreta i la població, on els pobres són àmplia majoria.

Fixeu-vos també que la crítica fonamental de Plató cap al sistema, Crítica de Plató al sistema de referèndums i sorteig dels càrrecs polítics (democràcia), no és d’incompetència tècnica, que el poble no sigui capaç per ineptitud d’exercir directament el govern, sinó política. Les classes treballadores, mogudes per interessos egoistes, es divideixen i no saben mantenir la unitat contra l’oligarquia. No n’hi ha prou amb democràcia, cal també saviesa pràctica. Sense saviesa la democràcia fracassa.

Agafant l’exemple més proper, considerarem que a Catalunya estem assistint a un procés de construcció de la democràcia, tot sortint d’una situació oligàrquica. El procés triomfa si aconsegueix mantenir el poble unit, pobres i classes mitjanes, contra l’oligarquia. Per fer-ho cal la saviesa.

De l’enemic interior, de l’oligarquia, al nostra país en tenim la foto amb el príncep Felip. Avui a Catalunya el procés democràtic està liderat per les classes mitjanes, per tant, seguint el raonament, si volem que el procés triomfi, cal aprofundir l’aliança amb els pobres. Aquests, ara per ara, diria que majoritàriament es mantenen neutrals. Cal un projecte democràtic que ens uneixi tots contra l’oligarquia.

Després, més endavant, si aconseguim la democràcia, el lideratge del procés passarà als pobres (perquè són majoria) i aleshores aquests hauran de saber mantenir i aprofundir l’aliança amb les classes mitjanes. Per reeixir, ara i després, cal aconseguir el concepte de justícia, i que aquesta, la justícia, guii les actuacions del poble.

Contràriament al fet que molts de nosaltres ens neguem a donar el nom de democràcia a l’actual sistema polític espanyol, Plató no té cap dubte que el sistema de referèndums (assemblea) i sorteig de càrrecs polítics proporciona democràcia (govern del poble):

«I llavors la democràcia arriba a instaurar-se després que els pobres hagin conquerit els seus adversaris, massacrant-ne alguns i desterrant-ne d’altres, mentre que a la resta li donen una porció igual de llibertat i poder; i aquesta és la forma de govern en el qual els magistrats s’elegeixen comunament a sorts.»

Considerat des d’avui dia, quina crítica fa Plató a aquest sistema?

El primer problema és la possibilitat que persones sense principis ètics, malvades, i/o alienades, i/o violentes accedeixin al poder. Si a la societat hi ha un 10% de psicòpates, un 10% dels càrrecs serien ocupats per psicòpates. Aquests resultarien en part controlats per l’altre 90%, però sempre hi hauria el risc que acabessin arrossegant o enganyant els altres, sobretot perquè hi hauria molta gent poc preparada.

I aquest és el següent gran problema, ens podríem trobar, en general, amb una poca formació de la gent per exercir els càrrecs polítics. Una manca d’experiència i de continuïtat provocada per la rotació dels càrrecs i la ignorància en temes socials i polítics. Tor plegat agreujat per la complexitat creixent dels problemes en societats cada vegada més diverses i globalitzades que farien impossible que un ciutadà normal pogués exercir amb una mínima competència un càrrec de govern.

A més, individualment hi hauria la temptació d’aprofitar-se dels càrrecs fins a l’espoliació, ja que no cal sotmetre’s al mercat del vot. I col·lectivament, d’utilitzar el poder polític no buscant la justícia, sinó només l’interès propi de classe i immediat.

La suma d’aquests factors fa vulnerable el sistema a la demagògia:

«promovent als honors a qualsevol que afirmi ser l’amic del poble.
Sí, [la democràcia] és d’un esperit poc noble.
Aquests i altres característiques similars són pròpies de la democràcia, que és una forma encantadora de govern, plena de varietat i desordre, i repartint una mena d’igualtat tant als iguals com als desiguals.»

Com a conseqüència la democràcia agreuja al conflictivitat social i finalment porta cap a la dictadura:

«però tanmateix la multitud rarament està disposada a congregar-se llevat que aconsegueixin una mica de mel.
I l’aconsegueixen? va dir. ¿no priven els seus líders als rics de les seves propietats i no les distribueixen entre el poble; i al mateix temps procuren reservar-se la part més gran per a ells?
Cert, sí, va dir, en aquesta mesura el poble l’aconsegueix.
I les persones a les quals se sostreu la propietat, no es veuen obligades a defensar-se davant del poble per ells mateixos i com millor poden?
Què més poden fer?
I llavors, encara que no tinguin cap actuació contra la democràcia, els altres els acusen de conspirar contra la gent i ser amics de l’oligarquia? Veritable.
I així, quan veuen per fi que el poble, no per la seva voluntat, sinó per ser ignorant i perquè l’enganyen els calumniadors, tracta de fer-los mal, llavors, ho vulguin o no, es fan de debò oligàrquics i no espontàniament; més aviat, és el mateix abellot el que, picant-los,
produeix aquest mal »