Concedir la funció de “dictador”.
La llei és una entitat abstracte producte dels humans, no té una existència pròpia. La llei depèn d’una sobirania i aquesta pot decidir sobre ella i anul·lar-la, si cal. En l’època clàssica, en l’antic republicanisme, en les situacions crítiques que posaven en perill la pròpia supervivència com a subjecte polític (guerres exteriors o interiors, civils, especialment), les assemblees populars eren sobiranes i decidien si es trobaven en un «estat d’emergència» que requeria, per un període limitat renovable, habitualment sis mesos, la suspensió temporal de la normalitat jurídica i la concessió a un magistrat o a un consell de magistrats del poder per prendre les seves decisions al marge de la llei. Donaven a aquests magistrats la funció de «dictador» (d’una manera temporal). Demanar en aquestes situacions el compliment estricte de la llei seria vist com un acte de col·laboració amb l’enemic.
No era una tirania, no era cap privilegi, sinó més aviat una carga. El dictador estava obligat a retre comptes dels seus actes tan aviat acabava en l’exercici de la seva autoritat. A més, durant el seu mandat es trobava sota la vigilància dels tribuns de la plebs.