ambFilosofia

Finalment anem a tractar les correlacions de força en què es troba el moviment independentista. Les aliances i coalicions que ens permeten considerar les seves possibilitat d’èxit. La seva dinàmica és complexa.

Hi ha les seves relacions amb un moviment pròxim però concurrent com el món dels comuns. La disputa per una part del vot catalanista d’esquerres no ens hauria de fer oblidar que formem part del mateix bloc sobiranista, que cal construir ponts i complicitats. No caure en les provocacions dels sectors més antiindependentistes del món dels comuns i procurar portar el sector poblacional espanyolista d’esquerres, que forma el nucli propi dels comuns, cap a posicions d’aliança contra les forces de la reacció borbònica. En aquest sentit, les baralles davant l’estàtua de Franco decapitat no ens fan avançar. Es pot protestar i s’ha de protestar contra aquesta exposició partidista (i contra d’altres actuacions clarament partidistes i reactives), però d’una manera pedagògica, sense perdre la imatge cívica del moviment independentista (cosa que li dóna una superioritat moral).

Hi ha el conflicte amb el contra-moviment que el mateix èxit del moviment independentista ha fet néixer. Una amalgama d’instàncies (SCC, La Vanguardia, El Cercle d’Economia, Foment, els partits unionistes, ….) que es defineixen no per una orientació determinada sinó per la seva oposició a l’independentisme. Cal saber explotar les diferències que els separen més enllà del fet que els uneix.

Cal la capacitat de construir aliances tant explicites com implícites, d’establir llaços de simpatia amb els sectors més amplis possibles de la població. Per entendre’ns, conrear l’estil Puigdemont d’una imatge i d’una realitat de radicalitat democràtica.

Cal tenir present l’entorn global, tant interior, com espanyol, com internacional. A molts espanyols, igual que en la Guerra de Successió del 1700, els ha de començar a quedar clar que la causa de l’Estat català independent és la causa de la llibertat, també de la seva llibertat (els fets d’Alba de Tormes potser apunten en aquesta direcció). A nivell de la UE, en la mesura que s’aconsegueixin unes institucions democràtiques i es freni la reculada antidemocràtica, tindrem un recolzament a les nostres llibertats nacionals. Cal procedir a un desemmascarment de la deriva cap a l’absolutisme de l’Estat espanyol. L’Estat espanyol no és un estat de dret on l’Estat i les seves lleis positives se sotmeten als drets fonamentals dels individus, sinó un estat absolut que situa les seves lleis per sobre d’aquest drets fonamentals i amb una constitució inconsistent, producte del pacte amb el franquisme, que permet fer constitucional o inconstitucional, segons el gust del poder polític, pràcticament qualsevol llei.