ambFilosofia

Podem entendre la força d’un moviment social, tal seria el moviment independentista català, com un vector compost de quatre components: Condicions macrosociològiques, capacitat d’actuar col·lectivament, components ideològics, correlació de forces.

Tractarem de les dues primeres aquí:

Condicions macrosociològiques

Un primer component del vector serien les condicions macrosociològiques d’ordre econòmic, social i polític que constitueixen el sol sobre el qual es desenvolupa el moviment independentista. Hem de considerar qüestions com la magnitud del dèficit fiscal i el dèficit d’infraestructures i serveis, i com això incideix en els ciutadans i en el projecte de país. També cal considerar l’atac a la llengua en la seva forma més visible, en l’atac al sistema d’immersió; així com les diverses manifestacions del supremacisme cultural que situen la llengua catalana, en un símil genètic, com un gen recessiu que només es manifesta en un conjunt, si tots els components són catalans. Finalment el trencament del pacte constitucional originari amb la sentència contra l’estatut.

La capacitat d’actuar col·lectivament.

Un segon component del vector seria la capacitat d’actuar col·lectivament. Un greuge objectiu i sentit per un col·lectiu no implica automàticament una actuació col·lectiva. No existeix una mobilització fàcil, mecànica podríem dir, d’un grup amb interessos comuns: és el que s’anomena «la paradoxa de l’acció col·lectiva». Individus racionals i amb interessos compartits no s’implicaran a defensar els interessos del grup (Olson) a menys que es donin determinades condicions particulars. En la tradició marxista és la necessitat de la consciència de classe i del partit polític com a avantguarda de la classe obrera. Cal organització i dirigents, però això ens trasllada a un nou problema que és la relació entre els dirigents i el col·lectiu: la creació d’organització genera aparells burocràtics que tendeixen a l’oligarquia, a decidir entre pocs, cosa que bloqueja els processos de democratització. Però ¿és suficient la consciència de pertinença a un determinat grup i l’existència d’organitzacions pròpies per explicar l’acció col·lectiva? Doncs, no, afirmen tant Weber com Olson. Comunicació, alçada moral, solidaritat, democràcia (llibertat i igualtat) són també determinants.

En general, dins el moviment independentista, disposem d’organitzacions fortes amb una clara voluntat democratitzadora internament i externa; però encara movent-se per mecanismes de democràcia liberal, de competència mercantil, de votacions cap a persones per el lideratge, sense una reflexió suficient sobre la democràcia directa, la democràcia representativa i els perills del poder. Ho desenvolupàvem a El sistema de votar persones és pervers. Ho veiem tant a l’ANC, com a Omnium, com als partits polítics independentistes.

L’alçada moral té a veure en la capacitat de dir no a les injustícies, no conformar-s’hi i revertir-les. Te a veure amb allò que citava Kant de «fiat justicia, pereat mumdus». És contrari al tacticisme i al «peix al cove». Aquí el moviment independentista es mou en un equilibri complicat tant pel que fa a la qüestió social com al tempo i mecanismes que ens han de dur a la independència.

Els partits polítics independentistes articulen dins la voluntat general segments diferenciats de la diversitat política, des de l’esquerra radical fins al centre polític. Tots ells s’enfronten a un problema comú que hem analitzat en diversos apunts sobre la frontera del vot independentista:

– Com lluitar contra un espanyolisme que es manifesta de formes diferents segons el posicionament polític?

– Com incidir entre aquells que en les enquestes del CEO es donen un 5 entre catalanitat i espanyolisme i que per àmplia majoria voten partits unionistes?.

Ho hem analitzat a diversos apunts, vegeu L’espanyolisme és el problema.

Actuar col·lectivament demana també comunicació, presència a les xarxes socials, presencia a diaris, ràdios i televisions. En això veiem una clara hegemonia dels mitjans unionistes espanyols, en especial pel que fa a televisions i diaris.

Finalment l’èxit mateix de les diades és una demostració empírica de la força real de moviment, cosa que potencia el moviment mateix.