ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Saviesa política

Una reflexió sobre la moral d’inspiració calvinista ens podria portar fins I. Kant.

Diuen que en l’austera habitació de I. Kant sempre hi figurà el retrat de Rousseau, és a dir, la idea de voluntat general. Podem entendre l’imperatiu categòric de Kant com un intent de concreció a nivell de la consciència individual de la voluntat general, a la qual cal obeir d’una manera incondicional.

Max Weber feia la distinció entre ètiques de la convicció -actuar per principis. “Vam prometre que no investiríem Mas”- i ètiques de la responsabilitat -les accions humanes han de jutjar-se per les conseqüències. “no arribar a un acord ens porta a fer descarrilar el procés”. Obeir la voluntat general ens porta a una ètica de la convicció?. Semblaria que sí, però la cosa és més complexa.

Segurament la influència més gran de Kant en la filosofia posterior no és tant l’imperatiu categòric com una afirmació que trobem expressada en la seva obra de diverses maneres i que en una de les seves versions diu: «Aspireu abans de tot al regne de la raó pura pràctica i a la seva justícia i el vostre fi (el bé de la pau perpètua) us vindrà per ell mateix».

És a dir, si actuo per principis com a polític moral (obediència a la voluntat general) guiat per l’imperatiu categòric, aleshores, les conseqüències d’aquestes accions, per uns mecanisme que ara mateix ignoro, em portaran precisament al bé i la justícia.

Podríem entendre Hegel i Marx com un intent de descobrir aquests mecanismes que fan que la Història acabi realitzant finalment el bé de la Humanitat.

El liberalisme nega que es pugui determinar la voluntat general i es queda amb les voluntats de cadascú coordinades per un mecanisme ceg: el mercat que ens porta miraculosament a la màxima felicitat general, sense necessitat de tenir la més mínima idea del bé general.

Nietzsche no només nega la voluntat general, sinó que afirma que, en tant que moral, és un invent dels ressentits, incapaços de viure la vida, contra els forts capaços de viure la vida.

Kant proposa la saviesa política: “la saviesa política, s’imposa per ella mateixa, és clara per tothom, converteix en vergonya tota artificiositat, va directament al fi, però tenint present la prudència per no precipitar el fi, sinó anar aproximant-s’hi sense interrupció, aprofitant les circumstàncies favorables”. La pau perpètua, apèndix 1, §16.

Això també ens proporciona un criteri per saber si realment hem deduït bé el que ens mana l’imperatiu categòric i si realment actuem d’acord amb la voluntat general, perquè si les conseqüències de les nostres accions realitzades per principis universals no resulten en la línia de la realització del fi, pot voler dir que hem errat en la deducció racional dels principis.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent