Grècia: l’exigència de propostes creïbles i serioses o la supèrbia d’uns líders europeus.
Mal començament del diàleg quan, des de la supèrbia, es desqualifiquen d’entrada les propostes anteriors de l’altre com a increïbles i no serioses.
Un exemple: vaig al cinema i em pregunten per la pel·lícula que he anat a veure. Com a resposta, no explico què passa a la pel·lícula, sinó afirmo que no és creïble ni seriosa. D’aquí, sabreu de la meva actitud davant la pel·lícula; però no en sabreu res de la pel·lícula.
Quan els actuals líders europeus demanen propostes creïbles i serioses, no estan parlant de les propostes de l’altra part, sinó de la seva superioritat per avaluar i desqualificar les propostes de l’altra i ordenar i imposar la presentació d’unes determinades propostes que ells han definit.
Analitzem. Les propostes neoliberals d’austeritat per a Grècia no han superat la prova empírica, les seves previsions han estat falsades pels fets posteriors. En aplicació del mètode científic, això hauria de comportar la proposta d’altres hipòtesis (propostes) per a posar a prova.
La força d’una hipòtesi està en la seva capacitat de previsió, de transformar la realitat en el sentit triat, i no en si, ara, per a mi, la proposta és creïble i seriosa; com no ho eren les propostes d’Einstein sobre l’espai i el temps. Precisament les bones hipòtesis no són, de moment, ni creïbles ni serioses, en el sentit que trenquen esquemes mentals considerats normals, però fracassats.
Però la mentalitat científica es troba absent de les ments dels líders europeus actuals. Ells parteixen del dogma, només hi ha una veritat, la seva. Això els permet no haver de considerar ni la possibilitat d’estar equivocats i tanca les seves ments a la diversitat de les hipòtesis.
Això és una mentalitat i una actitud irracional. Però la sociologia ens ensenya que hi ha una explicació racional de la irracionalitat. Quins interessos hi ha darrera aquesta mentalitat irracional? Quina funció compleix l’austeritat en la lluita política i econòmica?
Ni a Grècia ni a l’Estat espanyol existeix cap política pressupestaria d’austeritat. El que hi ha és una política de lladrocini i retallades socials (el diner se’n va a les butxaques dels banquers i dels empresaris amics, mentre desapareixen partides senceres pressupuestàries de sanitat, ensenyament i altres aspectes socials). L’austeritat és una cosa molt diferent, on als països que per alguns tenen més mala opinió s’hi dóna més (per exemple, a Alemanya pel sol fet d’adscriure’t a una confessió religiosa ja has de pagar un impost especial, mentre que als països de “Viva la Pepa!” això és inversemblant… ans al contrari: l’Església catòlica romana i la Ortodoxa no paguen cap tipus d’impost, i gaudeixen de nombrossos privilegis).
De ben segur que els europeus [sic] pequen de supèrbia, però els diferents governs grecs s’han comportat com verdaders “listillos” que, a més de mentir, volen viure amb l’esquena dreta sense voler donar brot (cientificament s’en diu d’això parasitisme).
Li deixo un artícle queen parla d’això: http://protestantedigital.com/blogs/36709/el_drama_griego
Atentament