Consciència i alliberament de l’esclau segons Hegel.
Utilitzàvem en un article anterior la dialèctica de l’amo i l’esclau de Hegel, La sentència del TC espanyol un pas més de l’espanyolisme cap a l’animalitat. Podem seguir amb la reflexió i utilitzar la resta de la història.
Primer de tot cal una certa aproximació a la dialèctica amb algun exemple, La dialèctica. Entendre la crisi.
Anem als processos d’alliberament segons la dialèctica de l’amo i l’esclau hegeliana. Havíem arribat al punt que l’esclau (podria ser Catalunya) s’ha enfortit amb el treball i la raó, i l’amo (podria ser l’Estat espanyol) s’ha debilitat per la seva dependència de l’esclau. Com segueix l’alliberament de l’esclau que ha començat a deixar de ser esclau?.
Segons Hegel la seva consciència passa per una sèrie d’etapes abans del seu alliberament definitiu: estoïcisme, escepticisme i consciència desgraciada. Aquestes formes de consciència es trobaran totes elles presents i barrejades en el procés.
Estoïcisme: l’esclau afirma la seva llibertat interior, el canvi mental. L’esclau, malgrat la seva esclavitud, se sent fort interiorment en ell mateix i independent. Però és només mentalment, en la seva realitat social continua la dependència, i l’accepta.
Escepticisme: Aquesta força i independència interior porta l’esclau a la llibertat de pensament, a una actitud de recerca i indagació, no pensa que ha trobat la veritat, i s’atura en la recerca i afirma que que és impossible trobar la veritat definitiva. Afirma la debilitat de l’Estat espanyol malgrat l’aparent fortalesa, precisament pel seu dogmatisme. Però aquesta negativitat el porta a la inacció pràctica, no veu les seguretats per donar el pas de l’alliberament. Tanmateix mentre afirma tot això, se n’adona que s’està afirmant ell mateix com a veritat capaç de posar en qüestió qualsevol falsedat.
La consciència dissortada: la consciència escèptica, continuada, porta a una consciència desdoblada entre la certesa de la seva força per posar-ho tot en qüestió i la incertesa de la seva actuació i objectius pràctics. Ja no s’enganya sobre la seva situació de dependència i el seu desig d’independència, però no troba la manera de superar-ho. Aleshores, faltat encara de confiança en les seves forces per transformar la realitat, buscarà una ajuda exterior, alguna instància exterior (Déu, potser, la comunitat internacional) o algun mecanisme (mercat, els interessos econòmics) que li faci la feina.
Encara no ha aconseguit l’alliberament.