ambFilosofia

Joan Juhé. Lectures i Reflexions

Passar comptes amb el liberalisme (1). L’home del mercat davant de l’home ciutadà.

Dos textos, l’un de Locke, l’altre d’Aristòtil. L’home del mercat confrontat al ciutadà

 

La condició en què es troben naturalment els homes és un «Estat de Llibertat perfecte per ordenar els seus actes i disposar dels seus béns i de la seva persona com millor els plagui, dins dels límits de la llei natural, sense necessitat de sol·licitar autorització ni dependre de la voluntat de cap altre home». Locke. Second Treatise. Secc 4.

«Tot home té el dret de propietat sobre la seva pròpia persona. Ningú, a banda d’ell mateix, té cap dret sobre ella. El treball del seu cos i l’obra de les seves mans, ho podem afirmar, són propietat seva.» Locke. Second Treatise. Secc 27.

 

 

 

«La ciutat és la comunitat perfecta […] perquè té l’origen en la urgència de viure, però subsisteix per viure bé. Per tant, tota ciutat existeix per naturalesa, de la mateixa manera que les comunitats originàries. Ella és la finalitat d’aquestes, i la finalitat és naturalesa. Allò que cada ésser és, després de complir-se el seu desenvolupament, això diem que és la seva naturalesa; així d’un home, d’un cavall o d’una casa […].
Per tant, és clar que la ciutat és una de les coses naturals i que l’home és, per naturalesa, un animal cívic [polític]. I l’enemic de la societat ciutadana és, per naturalesa i no per casualitat, o bé un ésser inferior o més que un home. […]
La raó que l’home sigui un ésser social, mes que qualsevol abella i que qualsevol altre animal gregari, és clara. La naturalesa, en efecte, com dèiem, no fa res en va. Només l’home, entre els animals, posseeix la paraula [logos]. La veu és una indicació del dolor i del plaer; per això la tenen també els altres animals. […]. En canvi, la paraula existeix per a manifestar el que és convenient i el que és nociu, així com allò just i allò injust. I això és propi dels humans en oposició als altres animals: posseir, de manera exclusiva, el sentit del bé i el mal, del just i l’injust, i les altres apreciacions. Amb elles la conjunció comunitària funda la casa familiar i la ciutat.
És a dir, per naturalesa, la ciutat és anterior a la casa i a cadascun de nosaltres, ja que el conjunt és necessàriament anterior a les parts. Perquè si es destrueix el conjunt ja no hi haurà ni peu ni mà, llevat que tinguin un nom equívoc, […]. Així, és clar que la ciutat és per naturalesa i és anterior a cadascú. Perquè si cada individu, per separat, no és autosuficient, s’acordarà, com les altres parts, en funció del seu conjunt. I aquell que no pot viure en societat, o no necessita res per a la seva pròpia suficiència, no és membre de la ciutat, sinó com una bèstia o un Déu.
[…]. Perquè així com l’home perfecte és el millor dels animals, així també, apartat de la llei i de la justícia, és el pitjor de tots.» Aristòtil. Política, I, 1, 1252b26-53a33

 

Els comentarem en el proper apunt. Es dibuixen dues concepcions ben diferents de la relació individu – societat.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'ésser humà | s'ha etiquetat en , per Joan Juhé i Mas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent