De res, massa

Avui, de tornada d’Olot he parat a dinar a Argelaguer. S’ha de sortir de l’autovia, però la mínima marrada paga la pena. He parat a Can Xac: hi ha un aparcament enorme davant mateix i s’hi menja molt casolanament. El menú és curt i concís: una amanida per començar, macarrons, cigrons, verdura, mogetes seques… Vedella guisada i coses a la brasa, molt ben cuites de segon. Vi negre d’aquell que fa envermellir les galtes i mel i mató, grana de capellà i crema catalana. S’hi pot dinar i prendre cafè per poc més de 10 euros, però la singularitat del local és que et fan asseure on poden. Com que jo acostumo a viatjar -i a dinar- tot sol, sóc de bon encabir.

El menjador, a aquella hora, sembla exclusiu dels homes: paletes, xofers, pagesos, conductors de maquinària, empleats d’obres públiques i viatjants. Avui, en tota la sala, no hi havia cap comensal femenina. M’ha tocat compartir taula amb dos altres clients, que també anaven sols. Com en un joc de casualitats, la conversa ens ha portat a teixir lligams. El que seia al meu costat havia treballat molts anys en un establiment que hi havia prop de casa, a la Rambla de Girona. En fer-nos gironins, el que seia al davant ha buscat una foto al seu mòbil i ens ha preguntat si coneixíem aquell seu company. Efectivament, jo el coneixia. L’home de la foto del mòbil era un meu antic company d’empresa, que ara ja calculo jubilat i que és pessebrista, igual que l’interlocutor. Sovint, l’hora de dinar em toca fora de casa i he recórrer a la fonda. És un cert inconvenient, però aquests episodis em recorden la cèlebre escena al menjador de l’hostal Punta Marina (vegi`s Invasió subtil, de Pere Calders).

En un tres i no res s’han traçat catets hi hipotenuses i s’ha dibuixat un polígon de coneixençes: el nostre país és petit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!