De res, massa

Telegrames des de Sarrià de Ter

5 de desembre de 2012
Sense categoria
0 comentaris

Renovar-se.

He sentit a dir (he llegit) que un celler, igual que una biblioteca, diu molt de la personalitat del seu propietari. Essent certa, estem davant d’una sentència que admet moltíssimes salvetats, notes al marge i aclariments. Una biblioteca es basteix a còpia d’anys. En cap cas és una foto fixa; més aviat és una pel·licula (un llargmetratge) que recull la relació dels seu constructor amb el món del llibre, durant un espai de temps dilatat i heterogeni. S’hi veurà el sediment que hi hauran deixat les diferents etapes, gustos, inquietuds personals i trajectòria d’un lector més o menys compromès.

Un celler, en canvi, ha de ser una instantània. Un celler és viu i només se’n pot retenir la imatge d’un moment determinat. Cap celler ha de tenir vocació de dipòsit monumental d’ampolles. La seva raó de ser, precisament, ha de ser la de servar per un període determinat i concret, les millors ampolles que hom es pugui permetre. És inevitable que de sediment històric n’hi hagi, però sovint aquest pòsit és només una mirada nostàlgica cap a un temps passat. Si una biblioteca és una font de plaer perpètua, el benefici del celler ha de ser a curt o mitjà termini com a molt. Llevat que diposem d’una butxaca que ens permeti atresorar grans anyades de grans vins de guarda, no té cap sentit emmagatzemar vins més enllà de la ratlla dels cinc, vuit o deu anys a tot estirar. Moltes vegades, els vins es comercialitzen en un punt òptim de consum. Fer-los envellir de manera forçada només servirà per convertir-los en cadàvers exquisits, en desferres senils d’allò que havien estat vins elegants, musculosos i potents.

 

En aquestes estic. M’adono que al meu petit celler hi cal una entrada d’aire fresc, una posada al dia, una renovació sistemàtica. Ara per ara parla malament de mi. Hi ha cosa fresca, sí, però també hi ha ampolles empolsegades que ben poc hi pinten, ja. Ara que venen festes, faré el propòsit de liquidar tot allò que hi sigui sobrer i passar pàgina. Una nova etapa que, de fet, ha començat avui mateix. Vaig enamorar-me d’un vi de l’Empordà, de Vilamaniscle. Mas Pòlit negre del 2010. El recomano. Un empordanès actual, modern, opac i corpulent. De baixa producció, se’n troben poques ampolles al mercat. Cada vegada menys, de fet: avui comença una nova etapa al meu celleret.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!