I un cop de vent els despentina.

A les terres de l’Ebre hi sol bufar fort, el vent, i no és gens estrany que la gent d’aquelles terres vagi despentinada. Amb la mateixa contundència del vent que baixa dels Ports, Jesús Tibau ha publicat el seu cinquè recull de relats I un cop de vent els despentina, un títol a fe singular que va ser escollit per votació popular entre els seguidors del blog de l’escriptor tortosí, habitual d’aquestes entrades.

Jesús Tibau, amb qui m’uneix una amistat forjada a base de centenars de setmanes de participació als seus jocs literaris, de seguiment del seus escrits electrònics, de lectura de les seves narracions i poemes i també de coneixement personal, m’ha obsequiat amb un exemplar de la seva obra, dedicat amb la indicació “Destijo que t’agradin aquestes petites històries on el vent de la vida sacseja els personatges però no els fa caure”. Efectivament, els personatges que apareixen a la trentena llarga d’històries incloses en el recull són víctimes, sovint, de cops de vent, de circumstàncies que els provoquen un cert trontoll d’intensitat diversa, i que els causarà, segons el cas, un punt i apart o un punt i seguit a l’existència.

 

A diferència d’altres compilacions anteriors, en aquesta s’ha aprecia una tendència cap a la llesca de vida, al passatge més o menys transcendent obtingut de l’observació d’una situació real, que vista amb altres ulls podria semblar banal. De la mirada de Tibau en resulta una interpretació i el desenvolupament d’una història. Tot plegat té l’aparença de vivència verídica, d’instantània obtinguda al carrer, al tren, en una pizzeria, en un avió, a la sala d’estar d’una casa particular. Els personatges són volgudament propers i de carn i ossos i el seu comportament és humà, com no podria ser de cap altra manera. Si en reculls anteriors tirava pel conte strictu senso, imaginari, literari, a I un cop de vent els despentina s’hi aprecia un treball intens de la sensibilitat i de la descripció de les emocions. Són més relats que contes, afirmació aquesta molt difícil de definir però que estic segur que m’entrendreu a la perfecció.

 

Hi ha la picada d’ullet a Calders, que em consta que és una referència constant per a Tibau, hi ha el relat d’alguna vivència amb rerefons històric, tal com és habitual en l’autor. Hi ha una selecció –absolutament deliciosa- de microrelats que tanca el volum. Hi ha un relat que es titula D’una trista figura, on a banda d’aparèixer-hi uns volums que també tinc a casa, hi són presents tics que tothom que està tocat per la lletraferidura o que mira la vida en forma de bloc sabrà reconèixer. Esplèndid i entranyable.

 

La prosa, la tècnica narrativa de Jesús Tibau evoluciona, es perfecciona cap al virtuosisme. Un autor prolífic i hiperactiu com ell és capaç de sorprendre’ns a cada nova creació. Els lectors fidels li estem agraïts. L’enhorabona.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*