Josep M. Cervelló

Davant de la Model, 40 anys més tard.
Avui he passat per davant la presó Model de Barcelona per a recordar. Ara fa 40 anys acabava la nostra presó provisional allà dins i, després d’aquell captiveri, sortíem altre cop al carrer una colla de joves presos polítics independentistes . Vam viure a la presó els temps immediats després de l’execució de’n Puig Antich i la revolució dels clavells de Portugal. Alguns ens vam fer de sobte grans en aquella galeria de menors, altres, com en Carles Castellanos que va aprofitar per escriure una de les seves obres d’assaig polític: “El Fenomen Nacional”, o en Joan Colomines , que va escriure poemes que després va publicar. “Si no fóssiu separatistes ja estarieu fora”, ens deien els carcellers, i els advocats i  les persones que feien mediacions de tota mena, amb el poder polític, amb l’església…, s’estranyaven del caire i la durada que anava prenent el nostre processament;  però això de ser independentista durant el franquisme i en mans del sinistreTOP (Tribunal de Orden Público) feia que mai no sabessis de què t’acabarien acusant ni quan duraria la presó. Havia estat una detenció massiva per l’època, estirant un fil van arribar a sectors militants del PSAN i del FNC i a una petita organització apareguda a la universitat i que practiva un intens activisme: els GIC ( Grups pro Independència Catalana). No en sabien res de l’estructura i dels seus lligams amb els partits independentistes i era, des de feia un parell d’anys, un objectiu policial de la Brigada Politico-Social. En realitat, els del GIC érem una colla d’amics de diferents facultats i, després s’hi van afegir companyes i companys d’altres àmbits. Participàvem en les organitzacions i manifestacions del moviment estudiant i del moviment obrer de l’època i vam adquirir moltes destresses de la política clandestina. Però la gran implicació amb la campanya per intentar salvar la vida a Salvador Puig Antich ens va fer més visibles i vulnerables, això, més alguna actitud poc responsable en els contactes amb altres organitzacions, va produir una detenció en cadena en la que alguns de nosaltres ens vam veure implicats. “A la presó no hi ha herois, només militants que han fet errors”, deia l’Antoní Massaguer en la seva etapa de pres a Lleida. Nosaltres acabavem de fer un d’aquests errors, va caure una vintena de persones i es va intervenir un pis al GIC, amb material i una petita impremteta ( una “vietnamita”) , cosa que ens va amargar molt el nostre pas per Jefatura.
Novembre de 1974 : La llibertat (condicionada)
Les sortides de la presó sempre eren de nit, quan tothom estava tancat a les seves cel.les. Així no hi havia espectacles, ni dins ni fora de la presó. Arribava l’ordre de llibertat a la galeria i el funcionari de guàrdia feia que els presos de confiança que tenia com a servidors – els coneguts com a “boques o boqueres” , es possessin al mig de la galeria i cridessin el teu nom seguit de l’ordre: “Con todo!”. Com que vam saber hores abans que aquella nit sortiríem, ja havíem donat una generosa propina als “boqueres” per a que ho diguessin solemnement, a ple pulmó i que se n’assabentés tothom. Recollies les quatre coses que tenies i et feien sortir de la cel.la i de la galeria, desfent el camí que havies fet el dia del teu ingrés. Només vam tenir uns moments per acomiadar-nos dels companys, bona part d’ells procedents de nuclis anarquistes de l’òrbita del MIL i algun trotsquista, tots ells es quedaven a la galeria de menors, on havíem compartit comunitàriament la vida de presos polítics. Mentre sortíem de la galeria, es van sentir cops a les portes de les cel.les de companys que deixàvem allà i el “Bambes” i jo, allà al mig, ens vam posar a cantar la Internacional i Els Segadors, una estrofa de cada, només, és clar. Al pati que hi ha a l’entrada de la presó ens vam anar reunint els del mateix sumari i que sortíem de les diferents galeries i ens abracàvem emocionats. Només calia que ens obrissin la porta del carrer i, a fora, a la vorera de l’altra banda com era preceptori, en el mateix lloc on de dia en Xirinacs feia les seves llargues estades per l’amnistia, ens esperaven les famílies, els amics i els companys. Tot van ser abraçades, cap crit, cap bandera, no com havíem somniat sovint: a ple dia, amb el carrer ple de gent cridant i fent voleiar banderes, sortint empesos per la lluita del poble que volia celebrar amb els presos polítics una nova llibertat. No, això hauria d’esperar, fora encara hi havia la dictadura, la por i el silenci imposat, però nosaltres érem feliços en aquell instant, després d’un llarg captiveri. Amb el cotxe dels pares vaig anar cap a casa on m’esperava molta gent. Arribant, el meu pare em va demanar que anés amb ell a aparcar el cotxe mentre els demés anaven cap a casa. Quan vam ser sols em va dir: – quan arribis a casa veuràs que no hi ha la iaia. La iaia va morir poc després de la teva detenció. No vull que pensis mai que ha estat per culpa teva, per això t’ho hem amagat mentre estaves pres.
Totes les emocions es van deixar anar en aquell instant. La darrera vegada que vaig veure la meva àvia Maria va ser el dia que em va portar la policia a casa per fer el registre. Ma mare plorava asseguda en una butaqueta i la meva àvia, asseguda al braçal de fusta , l’abraçava i la consolava. Quasibé que no li vaig poder veure la cara, no em van deixar acostar. Quan havia arribat el meu avi Pere estava dret a la botiga. Jo havia demanat als policies que no m’entressin emmanillat, per no espantar encara més el veïnat i els de casa. “-Si intentas algo te pego un tiro, chaval”, em va amenaçar un dels de la brigada. Vaig entrar davant d’ells a la botiga de casa, el meu avi va venir corrents i em va dir: – Fuig, que hi ha la policia!. No se n’havia adonat encara de qui m’acompanyava tres passes enrere. A dins tot era un daltabaix: policies remenant-ho tot, el meu pare intentant convènçe’ls que si teníem material elèctric a casa era perquè allò era una lampisteria, la mare plorava, l’àvia l’abraçava, l’avi anava darrere els policies dient-lis que havien entrat per la força. Jo vaig pensar que era com les pel.lícules de vampirs, que només podien entrar en una casa si se’ls convidava a passar, per tant aquells vampirs no podien fer-me res allà dins. El meu oncle Anton, l’advocat de Montblanc, m’abraçava per a que jo me n’adonés que portava les butxaques plenes de papers i agendes que podien haver-me compromès, la policia estava nerviosa per la commoció que havia comportat al barri la seva invasió a cal lampista i de com s’emportaven,ara si, emmanillat, el noi de cal Cervelló. Entrant al cotxe de la policia, aparcat davant de casa, surt el meu oncle saludant-me des del pedrís de la botiga i de sobte, amb veu rotunda, clama: “Recorda en Lluís Companys. De la presó al Parlament!”. No sé si recordar el president màrtir era el més encoratjador per a mi, en aquells moments, de camí de tornada a Via Laietana, a continuar amb els interrogatoris i els maltractaments, però em va alleugerir pensar que la meva família no em feia retrets en aquell moment.
La meva àvia Maria, després d’aquell dia va emmalaltir, tenia el cor delicat i quinze dies després moria. Filla dels porters de la clínica l’Al.liança, del llinatge dels Alsina de Cornudella del Montsant, de cal Fuster Boig. Els seus pares i el seu germà gran s’havien traslladat a viure a Barcelona a conseqüència de la crisi del món rural per la fil.loxera. Ella ja va néixer al Poble Sec i va viure al barri l`’època més dura de les lluites socials de començaments del segle XX. Casada amb lo Peret de Ca Maset, de Fontscaldes, prop de Valls, de ben jove saltataulells i afiliat al CADCI, que es va posar a treballar a l’Al.liança de llauner i lampista i que després va muntar la seva botiga, on, anys a venir, jo hi vaig néixer, quan encara es neixia a casa.
Sempre he considerat la meva àvia Maria Alsina com una víctima del franquisme. Vaig continuar la lluita clandestina també per aquesta convicció. Un veí, amic del meu pare, el Joan de cal Pintor, que m’estimava molt, em va dir la nit que vaig tornar a casa: “I ara tranquilitat. I a continuar, fent millor les coses, si cal… “ Crec que li vaig fer cas. Trigarien 9 anys a tornar-me a detenir.