Josep M. Cervelló

Franco hauria estat d’acord amb el lema de Somescola.cat, afirma, en la seva intervenció d’avui al Parlament, el diputat Carrizosa, del partit “Ciutadans”. Indocumentat? Extraterrestre? Poca-vergonya? Mentider compulsiu? Suposo que de tot i molt.

Somescola.cat té un lema molt integrador: “per un país de tots, l’escola en català”, que apela a la cohesió social i a la igualtat d’oportunitats en un país que no fa distincions d’origen familiar i que comparteix el català com a llengua comuna. El nostre model d’escola està clar que és diametralment diferent al de Ciutadans, perquè la nostra referència està precisament en aquella escola catalana que vam començar a crear fa cent anys ( aquest any és el centenari de la creació de l’Escola del Bosc que va dirigir la Rosa Sensat). Ho recordàvem a la concentració d’ahir contra les sentències del TSJC, davant d’un lloc emblemàtic:

“Ens trobem davant el Palau de Justícia que acull la presidència i les sales del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però al seu costat , trobem un altre edifici singular i carregat d’història, que avui acull una escola i un institut públics : allà on es va fundar l’any 1931, el Grup Escolar Pere Vila, juntament amb d’altres similars, com els Grups Ramon Llull, Milà i Fontanals, o les escoles del Bosc i del Mar. Les escoles del Patronat Escolar de Barcelona van dignificar l’escola, amb espais i edificis on aprendre i amb mestres implicats en la renovació pedagògica. El Grup Escolar Pere Vila va néixer sota l’impuls de pedagogs de gran talla com Manuel Ainaud, de mestres com Fèlix Martí Alpera o l’Àngels Garriga i va tenir alumnes com la que seria futura mestra, la Marta Mata. Aquest edifici representa la il.lusió que es va encomanar a tota la societat catalana d’una escola per a tothom, lluminosa, fraternal i viscuda en català. Una escola que va créixer amb l’entusiasme de mestres i alumnes i que es va situar en l’avançada pedagògica europea del seu moment. Una escola que va ser depurada pel franquisme i els seus mestres castigats, exiliats i fins i tot executats; una escola que va veure suplantada, durant dècades, la llibertat per la repressió. Però també el mateix lloc, on després de la dictadura, es van fer les primeres contractacions i nomenaments del contingent de professors de català que retornarien la nostra llengua a les aules. Ens trobem doncs davant un monument a la innovació pedagògica, a l’escola pública, democràtica, social, activa, pionera en coeducació i laïcitat, i és clar, catalana en llengua i continguts. Les sentències judicials com les del TSJC, o la llei del ministre Wert representen l’antitesi d’aquella escola. Si el lema de l’Escola Nova Unificada dels anys 30 era: “Escola nova, poble lliure”, el seu revers més fosc, allà on ens voldrien portar, es pot resumir en “escola vella, poble esclau”.