Josep M. Cervelló

llibreta de camp

31 de gener de 2013
Sense categoria
2 comentaris

Trenta anys de la detenció del 31 de gener de 1983.

 

Un amic em recorda que  fa 30 anys que ens van detenir a la Isabel i a mi i dels fets que s’esdevingueren. -Has d’escriure alguna cosa perquè se sàpiga sobre la tortura – em reclama – I perquè els nous independentistes coneguin com anaven les coses abans. No sé si podré fer un relat massa distant, malgrat el temps transcorregut.

Després de les eleccions generals de l’octubre de 1982,  Felipe Gonzalez , que havia fet campanya amb el lema de “Por el cambio”, forma per primera vegada govern del PSOE el desembre de 1982 i comença una llarga etapa de governs socialistes fins el 1996, quan després d’escàndols de tota mena: terrorisme d’estat, fons reservats, Roldán, Juan Guerra, Filesa, etc., perd les eleccions.

El primer govern, encetat el 1982, compta amb  una influència gran del  PSC, present en aquell govern pels ministres Narcís Serra i Ernest Lluch, però a canvi el PSC deixa de tenir grup propi al congrés de Madrid, pel nou reglament que es va aprobar després de les eleccions legislatives on el PSOE va treure majoria absoluta.

En aquell govern, sota la direcció del tàndem Felipe Gonzalez i  Alfonso Guerra, es dóna la cartera d’Interior a José Barrionuevo, que ha passat a la historia per ser l’únic ministre espanyol que ha ingressat a presó pel terrorisme d’estat. Condemnat a 10 anys va ingressar a la presó de Guadalajara, acompanyat fins la porta per la plana major socialista, que va voler expressar la seva solidaritat amb aquell delinqüent i agrair-li que no hagués “tirat de la manta” com havia amenaçat. Dels 10 anys de presó només en va fer 3 mesos, ja que els seus amics i cómplices al govern el van indultar. Avui és un senyor retirat a la seva mansió d’Almeria i amb un compte mil.lionari pels seus negocis en societats constructores.

El govern socialista es va trobar còmode des del primer moment al poder, alguns d’ells venien de les famílies i entorns que Azaña havia definit com que “vivian permanentemente acampados sobre el estado”, es feien fotos dalt d’embarcacions de la guàrdia civil, el ministre Narcís Serra mimava l’alta oficialitat de l’exèrcit i els ministres Boyer i Solchaga iniciaven el periode alegre de l’economia especulativa, Carlos Solchaga ho va dir ben clar: “España es el país donde uno se puede hacer más rico en menos tiempo”, i s’iniciaven polítiques neoliberals i l’atur s’enfilava al 22 % de la població per les dures reconversions industrials, es reformaven les relacions laborals i apareixien els contractes escombraria i la desregularització.

Mentrestant, l’independentisme català, molt minoritari però amb voluntat d’intervenció pública es troba assetjat per una etapa fortament repressiva. L’activitat de Terra Lliure està en el moment més àlgid i és l’excusa per a detencions i per a l’intent d’aïllament de les parts més organitzades del moviment. L’independentisme previ a la creació del MDT s’estenia formant organitzacions sectorials que li permetessin actuar en el terreny ecologista, feminista,  col.lectius obrers, defensa de la llengua, estudiants, etc. Florien les sigles: Taula Antinuclear i Ecologista, AEIU, Grups de Defensa de la Llengua, Col.lectius de Treballadors, d’Obrers en lluita, Dones Independentistes,… i és clar, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, organització antirrepressiva que va significar l’element d’enganxament més important de l’independentisme i amb un grau d’extensió territorial molt notable. He explicat en moltes ocasions que els Comitès, més enllà de la seva funció específica, eren el cor de l’independentisme, en totes les accepcions de la paraula: el motor del moviment, la seva part més interna on es fonia organització i estrategia i l’expressió dels sentiments que permetien que al voltant de la solidaritat s’anés construïnt l’espai independentista al marge de la política autonomista oficial.

Durant la campanya electoral de l’octubre de 1982 que va dur al triomf del PSOE, IPC, partit nascut el 1979 per la confluència del PSAN Provisional al sud i OSAN ( Organització Socialista d’Alliberament Nacional) al nord, i que havia patit ja seriosos intents de desarticulació amb detencions massives des del 1981, organitza un debat polític “Les vetllades independentistes”, els dies 21 i 22 d’octubre de 1982, al local dels 4 Gats a Barcelona, on es comença a tractar la necessitat de fer un pas endavant i de dotar a totes les organitzacions polítiques, territorials i sectorials de l’independentisme d’un marc general d’acció política. En els propers mesos la idea va prenent cos en la proposta de crear el Moviment de Defensa de la Terra, amb el qual, a partir dels anys següents, l’independentisme va fer un salt d’escala i va tenir la seva primera experiencia de masses.

Les primeres evolucions del nou govern socialista, malgrat la il.lusió generada “por el cambio”, no van sorprendre per la poca confiança que estàvem disposats a concedir al PSOE. Malgrat les seves sigles el nou govern no avançaria cap al socialisme sinó que consolidaria un Estat de base conservadora i espanyolista i faria polítiques per acontentar els poders de sempre.

És en aquest context en què, la nit del 31 de gener de 1982, érem detinguts tres militants d’IPC, l’Ignasi a Barcelona i la Isabel i jo a Sant Boi. No érem els primers detinguts després de les eleccions ja que el mes de noviembre, en el moment de negociacions entre la UCD i el PSOE per al traspàs de govern, vuit independentistes havien estat detinguts a Barcelona al Baix Llobregat i al Garraf, acusats de pertànyer a Terra Lliure i  pocs dies abans també un grup llibertari, entre els qual hi havia en Josep Digón a qui la policia volia relacionar amb TL. Quan ens detenen a nosaltres, però, el PSOE ja ha format govern i ja comencen a destacar les dèries repressives del ministre Barrionuevo. La policia, el grup sisè de la brigada político-social, se sent avalat per les directrius del nou govern i amb necessitat de presentar triomfs. Un control de seguiment, interpreta malament una reunió de la redacció de la revista Lluita i precipita unes detencions sense base concreta. L’aplicació de la llei antiterrorista, amb incomunicació sense dret a donar compte de la nostra detenció a ningú, ni a tenir assistència d’advocat, inicia cinc dies d’ interrogatoris. En el meu cas comencen les tortures ( la barra, la manta, l’estrenyadits…), simulacres de posar-me una injecció, amenaces de donar-me “el paseo”…, Tres dies en un despatx, dret, sense dormir. Quan es van adonar que potser no érem les persones que deien que buscaven i quan van començar a arribar trucades des del rectorat de la Universitat de Barcelona, des de l’Ajuntament de Sant Boi, quan van començar a presionar des del govern de CDC i fins i tot des del PSC ( moguts per la meva enyorada cosina Teresa Cervelló) van aturar els maltractaments físics i em van deixar baixar als calabossos a descansar. En veurem, el policia que estava allà baix es va sorprendre que en tres dies de la detenció encara no hagués ingressat als calabosssos, em va mirar i va dir : Pero que te han hecho, chaval!. Va ser el moment en què jo mateix em vaig espantar del que m’havien fet.  La Isabel des de la seva cel.la em cridava, no en sabia res d’ella des que ens van detenir i separar a la porta de casa. Només me l’anomenaven per dir-me que tot el que em feien a mi li podien fer a ella si no col.laborava. Vaig sentir també l’Ignasi, aïllat també en una cel.la i que es va presentar voluntari per a fregar aquells subterranis i així poder acostar-se cap a mi i donar-me ànims. Em van fer rentar en una aixeta i em van tirar quasi un litre de colònia per a posar-me mínimanent presentable, sabien que el jutge em donaria la llibertat,  després de fer una declaració que no m’inculpava de res més que ser un militant d’IPC. Van deixar en llibertat la Isabel, sense passar pel jutjat, com si hagués estat segrestada durant aquells dies, ens vam poder abraçar un moment i  es va trobar sola, sense diners i sense cordons a les sabates, a la porta de comissaria només amb una col dins una bossa, que havíem anat a comprar just abans que ens detinguessin al mig del carrer, a la cantonada de casa. L’Ignasi i jo vam estar un dia més, finalment ens treuen en una conducció, emmanillats fins els jutjats on vam passar hores en un altre calabós, aquesta vegada junts. Fins i tot rèiem i fèiem bromes del que havíem viscut.  Ell em recorda de tant en tant que el primer que li vaig explicar era que m’havien penjat cap per avall com un xoriço. I rèiem!. El jutge ens va posar en llibertat sense càrrecs, per primera vegada ens acompanyaven els advocats, l’Ignasi Doñate i l’August Gil Matamala. Vaig dir que volia fer una denúncia per  tortures, el jutge em va preguntar que si sabia que eren les tortures i vaig començar a relatar aquells cinc dies que acabava de viure; en acabar va cridar fins i tot el forense. El 1974 vaig anar del jutjat a la presó, en aquesta nova ocasió podia tornar a casa, fora ens esperaven les famílies, els amics i els companys dels Comitès, amb estelada i cava per celebrar la nostra llibertat. La Teresa Lecha em va acompanyar al Clínic per a que em fessin una revisió i poder documentar el meu estat físic. Els dies següents van ser també moguts: el retorn a l’escola amb una gran rebuda de companys i alumnes, entrevistes, actes, visites d’amics, fins i tot una misteriosa trucada d’uns policies d’un sindicat ,que devia ser il.legal, que em van dir que sabien el que m’havien fet i que no tots eren iguals. Al cap de poc de la trucada en vaig rebre una altra, del cap superior de policia de Barcelona, l’Agustín Linares, convidant-me a anar fer el café i parlar al seu despatx. Tornar a Via Laietana! Parlar amb el cap dels meus torturadors!. Sort que vaig anar amb l’Ignasi Doñate perquè no me’n refiava de res. Em van prometre que s’obria una investigació interna, va haver canvis en el grup sisè, es van fer alguns acaraments amb policies al jutjat per a identificar els torturadors, van haver moltes amenaces i seguiments per a fer por. Amb el telèfon punxat alguns periodistes que em van trucar, com en Jordi Barbeta, van haver d’anar a declarar sobre les seves intencions. Ens va cridar la Comissió de Drets Humans del Parlament de Catalunya per a comparèixer i explicar el que havia passat, també el col.legi d’advocats i el govern de la Generalitat… I finalment vaig rebre una carta del jutjat en la que se’m notifica que la meva denúncia no prospera i s’arxiva el cas per falta de proves. Mentrestant el gobernador civil de Barcelona, el socialista Ferran Cardenal, va dilapidar tota la seva credibilitat de demócrata, amenaçant-me públicament de posar-me una denúncia per calúmnies a la policia. Tot plegat va durar cinc mesos, amb els seus respectius dies i pitjors nits.

Diuen que quan tens un toro agafat per les banyes no pots afluixar perquè rebràs una cornada, només pots seguir apretant. No sóc una persona valenta, no em va agradar fer de víctima però vaig creure que la meva obligació era donar la cara. Aquest cas no era excepcional, havia passat abans i tornaria a passar, fins i tot en condicions més dramàtiques com expliquen els companys detinguts en l’Operació Garzón de 1992. No feia gaire que vivia a Sant Boi i vaig veure com hi havia gent que feia el buit als pares de la Isabel i coneguts que feien com si no ens coneguessin, però també veïns que sense conèixer-nos massa ens obrien les portes de casa seva, gent que s’havia mobilitzat aquells dies i que cada vespre sortien a repartir fulls i a pintar pels carrers de Sant Boi, entre ells la que després va ser alcaldesa, la Montserrat Gibert, que no era pas independentista, l’ajuntament que feia una moció de suport,… I en Sardà, l’amic Joan Sardà, el vell company militant, que ens va organitzar un sopar per celebrar la nostra llibertat, amb les portes baixades del bar  Pirret i on gent que jo no coneixia em feia arribar la gran tendresa de la solidaritat. Va ser llavors que em vaig fer definitivament santboià, uns quants companys vam organitzar el MDT local, vam continuar lluitant tossudament i, amb el temps he tingut el privilegi de ser ,durant vuit anys, regidor d’ERC. Vam fer entrar l’independentisme a l’ajuntament i vaig intentar donar el millor de mi mateix en el govern de la vila que m’estimo. Sóc però, encara barceloní, i m’agrada anar a passejar per la meva ciutat. Això si, si baixo per la Via Laietana direcció cap a la catedral no puc evitar passar a l’altra vorera quan arribo a l’alçada de la Jefatura Superior de Policia i recordar, ni que sigui un instant.

 

 

Joaquím Maurin
06.11.2007 | 11.22
A Sense categoria
Catalonia, vae victis!
18.09.2014 | 10.59
La nació de Paco Candel
24.11.2007 | 11.04
A Sense categoria

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Felicitats per haver-ho superat.

    La història sempre és present per qui la vulgui recordar.

    Pel que fa al partit “obrer” socialista, se l’hi pot aplicar la coneguda màxima espanyola de “tanto monta, monta tanto” PSOE com PP. Sobretot pel que fa a Catalunya.

    Veurem quan els catalans serem capaços de decidir decidir.

     

    Salutacions,

     i bons adormiments

     

     

    Marcel

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.