Josep M. Cervelló

El darrer número de la revista DOCÈNCIA, editada per USTEC-STEs, és un monogràfic sobre la situació de la llengua catalana a l’ensenyament. No és només una descripció actualitzada del binomi escola/llengua, és, sobretot una posició de lluita i un rearmament ideològic en un moment d’agressions en tots els territoris dels Països Catalans. Aquesta DOCÈNCIA compta amb valuoses aportacions: Carles Castellanos, Màrius Serra, Xavier Díez,  Juan Carlos Moreno Cabrera, Lluís de Yzaguirre, Lluís Cabrera, Matthew Tree, Carme Junyent, Miquel Àngel Essomba, Jordi Solé i Camardons i altres aportacions des dels centres educatius i des de tots els territoris ( País Valencia, Illes, Catalunya Nord, Franja de Ponent i l’Alguer.

Aquí podeu llegir l’editorial:

La llengua assetjada

Aquesta Docència que teniu a les mans parla de la situació de la nostra llengua, especialment a l’escola. Ho fem des de les nostres reconegudes conviccions en favor  de la llengua catalana, que reb atacs furibunds i que malgrat tot té una gran vitalitat i que té una comunitat de parlants real i en expansió.  

En una ocasió, en una compareixença del nostre sindicat a la comissió d’educació del Parlament de Catalunya i en plena discussió sobre la Llei d’Educació de Catalunya, un diputat d’un grup minoritari i molt visceral contra el català ens va dir que a vegades estava d’acord amb nosaltres però que llàstima que fóssim tan “catalanistes”. El nostre representant li va contestar que això era inextirpable, ja que formava part del nostre ADN fundacional. Durant tots aquests anys ens hem distingit per ser el sindicat de l’escola pública i per ser el sindicat de l’escola catalana en llengua i continguts,  aspectes indestriables en allò que entenem com l’ensenyament de qualitat i per a tothom. A inicis dels anys 80, ara fa trenta anys, i juntament amb el sector de professors de català organitzats a la DEC d’Òmnium Cultural i a l’experiència de les escoles del CEPEPC (Col·lectiu d’Escoles per a l’Escola Pública Catalana), vam ser el sindicat que va apostar per una escola catalana on el català fos la llengua vehicular i d’aprenentatge i pels programes d’immersió per atendre una realitat de veritable apartheid cultural als barris i poblacions perifèriques , especialment de la Barcelona metropolitana, destinades per l’urbanisme franquista a contenir la immigració castellanoparlant arribada a Catalunya ( més d’un milió de persones entre 1960 i 1975).

30 anys d’escola catalana han estat un èxit col.lectiu, com pocs n’hi ha hagut en aquest país. El català, com a llengua de l’aprenentatge ha estat associat a una escola, especialment l’escola pública, que no ha segregat ningú per motius de llengua familiar, que ha educat a les mateixes aules a alumnes de procedències molt diverses tot compartint el català com a llengua comuna i com a eina per a la igualtat d’oportunitats. En tot aquest temps no s’ha formulat mai una crítica pedagògica al model, avalat per un consens social amplíssim. Els atacs a la nostra llengua venen de posicions polítiques militants contra el català que han utilitzat els fòrums polítics i judicials, que han provocat algunes sentències contra l’ús vehicular del català que si bé han obert escletxes i han provocat inestabilitat, no han gosat qüestionar el model de manera general perquè els hem parat els peus amb la nostra determinació.  Així, la reacció davant aquestes agressions no es va fer esperar i va sorgir una plataforma d’entitats, de la comunitat educativa, del món acadèmic, cultural i de lluita per la llengua, Som Escola.cat, que ha liderat les respostes civils i la renovació del consens social per la llengua. Davant sentències del Tribunal Suprem que insten a “reintroduir els castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya”, ens hem mobilitzat omplint, no només escoles i instituts de cartells, pancartes o d’activitats d’estima per la llengua ( “la paraula en català que més m’estimo”) sinó també places de tot el país amb una concentració simultània davant els ajuntaments el mateix dia en que començava el curs escolar 2011-2012.

Són evidents les dificultats que té el català per a seguir existint com a llengua sense cap altre suport que el dels seus parlants, permanentment hostilitzada per la ideologia supremacista de la llengua castellana, però si volem compartir el català, especialment a l’escola i els centres educatius, amb aquelles persones que procedents de molts llocs del món han vingut a viure entre nosaltres, si volem afavorir la seva comprensió i el seu ús com a llengua de relació, si volem que s’estimin també el català com a llengua d’una nova identitat que se superposi a les altres com les capes d’una ceba, no podem convidar-los a un funeral, no podem mantenir el discurs més pesimista ( tan estès entre els qui es creuen ser els més ferms defensors de la llengua) que ho impregna tot d’un to tan negatiu que només pot reclamar heroisme davant una  derrota que creuen assegurada.

El discurs més radicalment favorable a la nostra llengua és el que diu que el català és una llengua de futur, que té una comunitat lingüística de 10 milions de parlants, equivalent a altres llengües europees i molt activa en determinats àmbits, que milions de persones la tenen com a referència per als mitjans de comunicació i el consum cultural, que té altíssims índexs de fidelitat i de transmissió generacional, malgrat la persistència de comportaments diglòssics, que en el darrer deseni s’han incorporat 500.000 nous parlants, que hi ha un increment de transmissió del català als fills, en les parelles d’origen castellanoparlant que seguiran parlant en castellà, llengua familiar, als pares però que parlen en català, tant o més que el castellà, als fills (4 de cada 10 parelles joves castellanoparlants segons enquestes recents). El món de les xarxes socials i internet és un àmbit molt favorable al català. En relació als seus parlants, el català és la 8 ena llengua més activa a internet, 6 de les 10 webs més visitades tenen versió en la nostra llengua i amb usuaris joves que es comuniquen en català d’una manera espontània. Això ho va detectar un geògraf americà, Eric Fisher, que va construir un mapa del món de l’ús del twitter i va poder representar la procedència i la intensitat de les piulades i discriminar les llengües en que estaven fetes. Així apareix, a Europa un mapa que a primera vista semblaria el mapa polític amb unes fronteres ben definides entre els estats, però un color distint, a les ribes de la mediterrània occidental, delata una comunitat de parlants que no existeix en el mapa polític: Apareix el català, al llarg de tot el seu àmbit lingüístic, i no com una imposició sinó per la força espontània dels seus parlants. Una aparició espectral, si voleu, però rotundament democràtica.

Per la intensitat del fenomen en aquelles generacions més joves de 40 anys, que són les que han estat escolaritzades en l’escola democràtica catalana i en programes d’immersió lingüística, creiem que ens trobem davant indicadors que ens diuen que l’escola ha fet la seva feina, que ens en podem sentir orgullosos. Però és evident que encara avui el català és una llengua que ha de lluitar cada dia per a tenir un lloc al món, que compta amb forces adverses que la volen desplaçar de l’espai públic on s’ha fet més forta i que, en llocs tan simbòlics com l’escola és una llengua assetjada.