jmateuimarti |
diumenge, 29 de gener de 2012 | 18:52h
Ran de mar revenen les ganes de fer memòria dels dies resplendents que surten de mare. I d’ajustar les minuteres i l’arena del temps que escapa dels armaris i dels rellotges. Un salacot, el sol demana. Com el jou la bístia, crida la melangia la tristura. L’aigua de la cala és gelada, encresta els mugrons de la bella i els ulls del jove que la ronda.
jmateuimarti |
dissabte, 28 de gener de 2012 | 17:09h
A la sala d’espera de les consultes mèdiques tothom sol callar o parla fluixet, no fos cosa que s’escapi qualque inconvenient o es mostrin en excés les limitacions pròpies de les humanitats amb bona càrrega d’humilitat. Tota manera, no és estranya la presència d’esperants que volen demostrar a bastament tenir la ciència infusa i pontifiquen sobre malures i remeis o sobre filologia, ciència que, pel que fa a la catalana i com se sap, té força doctors arreu. Hom diria que tota família illenca que es vulgui distingir en aquesta insipidesa globalitzada que ens governa atresora un –o una- eminent doctor –o doctora- en filologia catalana.
jmateuimarti |
divendres, 27 de gener de 2012 | 20:34h
“Voldria morir, ara mateix, tocat pel llamp de l’amor”, canta l’adroguer mentre compon la lleixa de les acetones. “No hi ha cap nit de pau, des que em deixares, sol i esmaperdut”, estira el coll perquè la darrera nota és un si i canta amb un to massa alt per als seus migrats recursos de veu. Hom diria que és feliç, en Domènec, l’adroguer, que va ser en Mingo fins que complí el servei militar a Talarn. Estranyament, en lloc de tornar d’aquest indret del Pallars Jussà més espanyol que mai, ho va fer amb una fúria catalanòfila desconeguda a la Vila.
jmateuimarti |
dijous, 26 de gener de 2012 | 22:24h
En algun paper, per ventura, o escrit amb sang ensalivada en clatells acabats de néixer, es deixa dit que la clau mestra de tot plegat és la mirada. I el desllorigador, la rella en què es torna en tocar marines humanes, o les obertures que practica en els panorames. Sempre aviciar el mirar àvid, vet ací el preu de l’oradura.
jmateuimarti |
dimecres, 25 de gener de 2012 | 21:48h
Sergio Leone ens contà el 1966 quin preu tenia una mort al far west muntat a barrisc i per quatre rals a Almeria. Un any abans, ja ens havia mostrat allò que es pot fer per un grapat de dòlars i un any després completaria la seva particular “saga del dòlar” amb un de bo, un de lleig i un altre de dolent. El mestre Ennio Morricone posà música a les tres aventures i, en concret, a la primera hi incorporà una melodia xiulada que, adesiara, s’enganxa a la rutina i va de banda a banda del cervell com si anàs beguda.
