marginàlies

Fa sis mesos i tretze dies que només fuma tabac, i poc, i beu cervesa sense alcohol. Fins aquest temps i des de feia quinze anys depenia de l’alcohol i d’un combinat en el que els ingredients bàsics eren l’heroïna, la cocaïna i dosis altes de qualsevol benzodiazepina. Se’n fa creus, de l’animalada de diners que s’ha engolit, fumat o injectat. Impossible fer-ne el càlcul. S’hi pot aproximar –si, així i tot, és a certa distància- si fa la llista d’allò que ha tret la mar, del seu naufragi: una filla que ni coneix (millor així, mormola); l’exdona, amb qui compartí excessos fins que ella quedà embarassada i parà el tren per tornar a ser llesta i seductora; una mare morta (de disgusts meus, exclama); un germà tetraplègic per un accident que patiren tots dos menant ell; un pare que no pot veure ni mirar i un oncle capellà a qui extorquí fins que se n’anà de missioner a l’Índia. A més, les cinc desintoxicacions en clíniques privades i de preu exhorbitant que pagà religiosament i al comptat rabiüt sa mare.

Si no són calculables aquestes despeses i pèrdues, com pot treure comptes de la inversió en dissorts i altres calamitats? No sap com resistí l’abstinència que l’ha portat a no consumir des de fa cent noranta-sis dies. Hi ha ajudat l’ingrés hospitalari per una insuficiència renal. En recordar el fred de l’ànsia i l’angoixa se li entelen els ulls. Està bé si no fos per l’emfisema pulmonar crònic. És clar que, així i tot, fuma; poc, però ho fa. D’alguna manera s’han de desfogar els poltres de l’adrenalina que encara li queden. Des que entrà a la comuna que acull desfetes humanes, ha reprès el gust de llegir el diari. Segueix l’escòria que deixa el pas militaritzat del manifiesto por la lengua común i, en conèixer més dades, més tabac. Amb l’alè fatigat, retornen els records de les ardors del temps de l’abstinència. I para en el compte que les reaccions favorables a aquesta ignomínia manifesta no són més que injeccions de la droga més pura i més dura: la de l’odi. No caure en aquesta addicció li serà difícil, pensa. No és bo de fer no atendre el xit de la mare de totes les drogues. I, tanmateix, no pensa seguir la ruta de l’autòlisi.