marginàlies

Fa molts d’anys que no seguesc cap debat electoral televisiu perquè reduir la cosa política a un espectacle dirigit per especialistes en màrqueting i comunicació, no crec que aporti res positiu a la deliberació necessària. I al final, l’espectacle crida molt més la vergonya que no la discussió amb dos dits de front.  I l’únic que vol la cadena que programa el debat és obtenir el major nombre possible d’espectadors per refregar-lo als seus competidors. D’altra banda, la majoria de líders, en mans d’aquests especialistes en fer dir per no dir res o a recomanar dir la bestiesa més insòlita i forassenyada, es limiten a fer esclatar la bilis. Així, la presentació i la representació de la política és, ras i curt i en general, deplorable.

A més, als cims de les formacions polítiques –descomptant raríssimes excepcions- hi acaben accedint persones –majoritàriament homes, per cert- que han mamat partit des de les joventuts fins a les velleses. D’aquesta manera, el partit és l’empresa en la què treballen i tot el que fan és per mantenir la feina i l’estatus. El mèrit, en general, és aquest i no cap altre, fet que provoca una mediocritat acusadíssima en els lideratges polítics que, lluny de cridar l’interès, exasperen fins a l’avorriment.

Darrerament hi ha un altre factor que em reforça aquest entercament a no voler veure o seguir cap debat polític televisiu: la presència del feixisme en les àgores institucionals i l’ultranacionalisme espanyol. El primer em revolta perquè em planta la matera a dos dits del nas; el segon m’irrita. Però encara em remou més el ventrell l’emblanquinament que la majoria dels partits autoanomenats constitucionalistes fan d’aquestes bèsties sedegoses d’aniquilar, d’anorrear, d’eliminar. I mentre aquesta displicència amb aquests ultraviolents en tots els seus caires i cares, el seu creixement no aturarà. I com més creixi, més patirà la nostra condició humana.

Per acabar, ja sé la recepta de tots els partits d’implantació estatal llevat de qualque cas que surt de la norma sense fer massa renou ni embalum: branca al Principat, més repressió, més censura, més amenaces, més acusacions, més empresonats. I per això, menys drets, menys llibertat, menys dretura judicial, social i política.