Quan la mar nostra, la Mediterrània, s’està convertint en la pitjor i més sanguinària frontera entre Europa i els països africans; quan l’”Open Arms” es romp tot el que es pot rompre per salvar vides humanes, que una ministra en funcions com l’espanyola Carmen Calvo digui que tots, estats, persones físiques i jurídiques ens hem de mantenir en els límits “que la legalitat els obliga”, es fa molt difícil contenir el git.
Ja sabem que certes vides humanes no valen res; que la carn de canó segueix més vigent que mai; que els estats són una capoladora de drets i que Europa, aquesta Europa Unida que ens han venut, ni és Europa ni sap què significa la unitat. Tot això ho sabem i ho patim, però comprovar que “complir les normes”, siguin d’on siguin i vinguin d’on vinguin, pot, literalment, condemnar a mort a persones que l’únic que volen és viure, és una salvatjada.
Als que es juguen la vida per intentar viure, si volen sortir estalvis de la tragèdia, no els queda més remei que ser declarades persones en perill d’extinció.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!