marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

11 de juliol de 2019
0 comentaris

LA TORRE DOLORIDA

El meu mentor jove, vint mesos curulls de sensibilitat i saviesa, amb molta freqüència em demana les orelleres que preserven del soroll dels martells hidràulics i altres ginys que desafien la barrera del so, s’asseu a la butaca que se m’ha destinat, acluca els ulls, s’aïlla del món, compassa la respiració com si fos un mestre de ioga i retorna del paradís de les reflexions amb una lliçó de vida.

Avui horabaixa, després d’una d’aquestes absències tan aclaparadores, m’ha menat a l’habitació on hi té les juguetes, ha tret la de les fustes amb figures geomètriques bàsiques –que ha heretat del seu germà, el meu preceptor en cap- i amb esment de savi ha muntat una torre. En silenci dens, tot ell concentració, pensant bé quina peça havia de col·locar i de quina manera, quan ha aixecat la forma que volia, ha fet unes respiracions fondes per sortir d’aquella mena de trànsit i m’ha mirat amb tota la murrieria del món.

Ha esbossat un somriure absolut i fitant-me amb una amorositat de parar vents m’ha demanat amb l’esguard si sabia què tocava fer després de muntar pacientment aquella torre que tan poc tenia de sòlida. Com sempre, no he sabut què respondre-li i afermant la rialla més entenimentada m’ha indicat que no perdés cap detall del que anava a fer tot seguit perquè calia que aprengués la lliçó d’avui.

Ha aixecat la mà dreta i amb ella ha ventat dues vegades amb potència moderada la torre de colors bàsics. Amb la primera manotada el capcurucull de l’edificació ha volat ben lluny i amb la segona no n’ha quedat ni la soca. I ha acompanyat l’enderroc amb dos crits aguts que han inquietant en Panxo, el ca acollit.

No ha calgut cap explicació complementària. Amb els seus ulls de mar m’ha recordat que els budistes creen mandales que ofereixen al vent. I que el més important no és arribar, sinó fer camí i mai sol. Per tant, els enderrocs són molt més alliçonadors i transcendents que l’edificació. I per demostrar-m’ho, ha tornat a bastir un altre menhir juganer barallat amb la fermesa.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.