No s’albiren les roses en puny ni els oracles.
Cap remor que no sigui el preludi de la dansa
dels cavalls que ha d’encantar les criatures.
Queda la calma estranya que embruta
els vidres, l’enteniment dels nous demiürgs
i l’esma del refugiat que s’inventa la vida
per fugir del dolor que provoca la misèria.
Les teranyines abandonen l’enginyeria
i es reten als insectes en revolta.
Els rosers demanen aigua i la jardinera
malcarada renega i els escup amb ràbia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!