marginàlies

Els dinars de família extensa encara són freqüents per aquests verals de la Mediterrània i caldria que no es perdessin. És ben cert que la sang tira i que mai no es torna aigua, almenys pel que fa a la nostra, la que iniciaren un Jaume i una Caterina fa noranta-sis anys. Cada any, pel mes de maig, es toca el corn i acudeix tothom que pot.

Avui ens hem aplegat més de setanta membres –fer el ple és gairebé impossible-, quatre generacions, dels 93 anys als 18 mesos sense comptar els absents, que també hi són i prenen part en totes les converses que se susciten a l’entorn d’un garrover que consent totes les impertinències dels elements més joves.

Presideixen les set matriarques, més de cinc-cents vuitanta anys de saviesa i d’atenció permanent a la nissaga, que no es perden detall de res. Les darreres incorporacions frisen d’acabar-se l’arròs brut per anar a jugar, que el terreny ho permet i la juguera és incontinent. I en prendre el cafè, les converses dels que ja comencen a tenir una edat s’asserenen i es repassa la jornada.

En l’acomiadament, la matriarca més gran assegura que en el dinar de l’any vinent ella no hi serà, que els anys atropellen. L’any passat ja ho advertí i l’any vinent ho tornarà a dir.