marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

18 de maig de 2019
0 comentaris

EL PAÍS FA 36 ANYS

Dia 8 d’aquest mes de maig va fer 36 anys que se celebraren a l’arxipèlag les primeres eleccions autonòmiques, una fita que ara sembla llunyana i suara cosa de dies. Les guanyà Coalició Popular, que integrava Alianza Popular (ara Partido Popular), el Partido Demócrata Popular i el Partido Liberal, obtenint 110.922 vots. La Federació Socialista Balear-Partido Socialista Obrero Español obtingué 108.158 vots i 21 escons, els mateixos que Coalició Popular. La tercera força va ser Unió Mallorquina, que obtingué 47.390 vots i 6 escons. En cinquè lloc, el Partit Socialista de Mallorca, que obtingué 20.689 vots i  4 escons. En sisè lloc el Partit Demòcrata Liberal, 3.898 vots i 1 escó, el mateix que la Candidatura Independent de Menorca, que aconseguí 3.250 vots.

Unió Mallorquina decidí de donar suport a Coalició Popular i d’aquesta manera, Gabriel Cañellas Fons aconseguí la presidència del Govern, que mantingué fins al 1995, instaurant el canyellisme, caracteritzat per folkloritzar tot allò que tocava (que era molt) i pensava (que no era tant). Aquest any 1995, tot i guanyar les eleccions, Madrid obliga a dimitir Cañellas per l’escàndol del túnel de Sóller (un dels casos de corrupció política més importants de les Illes Balears) i és substituït per Cristòfol Soler. Tanmateix, Soler –massa poc partitpopularista, per dir-ho en breu- també és obligat a dimitir, pel seu propi grup parlamentari, i el maig de 1996 és substituït per Jaume Matas, un personatge infaust que no es cansà de delinquir mentre fou president illenc.

He volgut fer memòria de l’inici de la nostra història “autonòmica” ara que estam davant de les eleccions de diumenge dia 26. I analitzant sumàriament les situacions de llavors i d’ara seria poc seriós no dir que moltes coses han canviat, indiscutiblement, però que d’altres de capitals i substancials segueixen engreixant els mals endèmics de l’arxipèlag: un finançament que ens castiga amb una ferotgia inusportable o unes polítiques, en general, ben poc autocentrades. Els partits d’obediència estatal (per moltes proclames d’illenquisme líquid) han marcat des de l’inici el rumb de l’arxipèlag i la participació de partits d’aquí quan han aconseguit formar de governs no ha fet l’efecte que molts esperàvem.

Cal anar a votar, diumenge 26, i no sols per parar els peus als que ens voldrien muts i a la gàbia (com a mal menor), sinó per insuflar una mica d’aire pur a aquest país nostre que tan magres les passa.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.