No em vull cloure, mai!,
ni que cicatritzi
la boca que escup
les dents i el cargol
de la gargamella
que apaga la veu
que s’exalta i mira
el no-res del vespre
i el desig de set.
S’apressen la sang
i la llengua fera
a rompre el mirall
feréstec que em deixa
sense mans ni rostre.
En el front que cau,
la suor i l’estigma
de deixar perdre
la veu i l’hora
de la paraula
i els ulls i els dies
que reben la mar
a la platja del dany.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!