marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

21 d'abril de 2019
0 comentaris

LA DENSITAT DEL COLOR DE PLOM

Ha fet un dia preciós, tanmateix, a desgrat dels migranyosos –com jo mateix- i altres maldecaposos, i dels visitants que només cercaven una trinxa de sol, la mar emmirallada i la temperatura adient per fer el primer capficó. Ja se sap, però, que no es pot tenir tot, en aquest món. Si, ja sé que la mar nostrada està molt exaltada i n’ha fetes de molt grosses, però tanmateix som més terraqüis que terrenals i el nostre mitjà natural són els terrossos i la pols, i no l’aigua en mar.

Sortosament, el temps meteorològic segueix regint independentment dels desitjos de cadascú i va fent la seva, encara que no sabem del cert fins quan. Que ningú s’estranyi si d’aquí a poc s’ha trobat la manera de fer ploure aquí com mana la prudència i reclamen els sembrats, i condemnar a la sequera perpètua allà deçà. De fet, la sembra de núvols amb iodur de plata i diòxid de carboni congelat  està força experimentada, sobretot a la Xina i a Austràlia, segons sembla.

Com sigui, ha fet un bon dia de Pasqua, terra endins. Els dies grisos tenen el seu encant perquè  tendeixen a callar i en el seu silenci s’hi pot veure de tot i molt. Alliçonen, els dies amb  els colors apagats, i encara més si és el dia de Pasqua, que per transcendència religiosa hauria de ser un esclat de llum i festa.

Doncs enguany la densitat del color de plom sobre la Serra de Tramuntana obrava prodigis i exultava d’alegria. Hi sobrava el vent, per ventura…


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.