marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

16 d'abril de 2019
0 comentaris

JERONI ALOMAR I POQUET SEGUEIX MALEÏT

Els dies que volten dia 14 d’abril, quan en aquest dia del 1931 es declarà la República Espanyola, se solen celebrar arreu actes de reconeixement a aquest període i, conseqüentment, a les víctimes del cop d’estat feixista del 1936 que la trencà sangonosament. Per això, tant en aquests actes com en el mitjans de comunicació, al costat de les anònimes o les que més tenien a veure amb l’indret on se celebrava la commemoració, també s’han recordat les víctimes que, per significació, s’han fet un lloc molt digne en la memòria col·lectiva.

D’entre aquestes, però, n’hi ha una que encara ara sembla maleïda: Jeroni Alomar i Poquet, capellà llubiner del que enguany se commemora el 125è aniversari del seu naixement. I caldria, sols per això, ser tinguda com a víctima preferent perquè es tracta de l’únic capellà afusellat per l’exèrcit de Franco juntament amb altres 16 capellans del País Basc.

De fet, l’Església mallorquina i tot passà per damunt d’aquesta mort ignominiosa fins al 1995 (58 anys després de la seva execució!) i arran d’una biografia escrita per Nicolau Pons. Aquest any, l’aleshores bisbe de Mallorca Teodor Úbeda i Gramaje oficià un funeral en la seva memòria, cerimònia episcopal que se li negà en morir.

A partir de la biografia de Pons es publicaren diversos articles que aprofundien en el seu cas, que el tragueren de l’anonimat més absolut, però encara manca esbrinar i difondre les raons profundes per les quals assassinaren mossèn Alomar i quin paper jugà en tot l’afer l’Església de Mallorca i més en concret el bisbe Josep Miralles i Sbert.

I ves per on, sobre aquesta mort gairebé maleïda i el per què costa tant d’estudiar, hi trobam pistes en “Els altres quaranta anys”, la segona part de les memòries de Francesc de B. Moll, publicades a Palma el 1975. En concret a la seva pàgina 34 diu el senyor Moll:

El capellà Jeroni Alomar Poquet va esser sotmès a un consell de guerra i afusellat (malgrat el catolicisme de la Cruzada), i sembla que la seva condemna a mort li vingué d’haver aconsellat a coneguts seus que no es presentessin o que procuressin no sortir de casa. I l’arquebisbe Miralles no tingué l’homenia de defensar aquell sacerdot contra uns fiscals apassionats i cruels.

Fa poc temps vaig demanar a un ex-familiar del Palau bisbal per què havien afusellat mossèn Alomar, i em contestà:

-Per beneit: perquè no se sabé defensar. N’havien detingut un altre, de capellà, per la mateixa causa que a ell, i no l’afusellaren, perquè se sabé defensar.

Segons em va informar un altre sacerdot, Mn. Alomar no volgué confessar –com li exigien en l’interrogatori- que havia obrat malament ajudant a amics seus, mentre que l’altre capellà, acusat del mateix fet, va declarar que reconeixia no haver obrat bé. La meva consciència em diu que mossèn Alomar va fer obra de bon cristià en ajudar a salvar gent perseguida i va demostrar esser un valent en no voler confessar que la seva conducta havia estat delictiva. Per a mi, mossèn Alomar és un màrtir de la caritat que Jesucrist va assenyalar com la primera de les virtuts.

Pel mossèn, per l’Església i per al poble que som, hem de retornar amb escreix la fama i l’honra a Jeroni Alomar i Poquet, estudiant el seu cas fins a les darreres conseqüències i difonent-ho degudament. També fa part de la infàmia que ens cal esvair d’una vegada per totes per recuperar la història que ens dignifica.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.